30.7.07

Bergman i la maduixera metafísica

Em sap greu perquè entre parlar de malalties, de mort i de difunts, pot semblar que aquest blog va per un camí una mica ombrívol i la veritat és que no és pas així. Però no em puc estar de comentar el traspàs de Bergman, no tant pel que aquest director representa sinó per la seva relació amb la meva pròpia història. Bergman és, també, la meva joventut i l’inici d’un gaudi diferent del cinema que, en els programes dobles de barri, havia embolcallat moltes bones estones de lleure infantil. Bergman és, per a mi, l'inici del cinema més intel·lectual i profund, metafísic, a vegades, fins i tot, excessivament ambiciós i discursiu, però que mostra, també, la complexitat humana des d'una perspectiva adulta i seriosa, que no bandeja, però, un cert goig de viure.

Recordo que quan van projectar-se les primeres pel·lícules del director, a casa nostra, jo encara era massa jove per tal que em deixessin entrar a veure-les. Nois i noies una mica més grans que jo ens comentaven, per exemple, mig en secret, les violentes escenes de El manantial de la doncella, i l’afany morbós, potenciat per la repressió sexual de l’època, contribuïa a abaltir el missatge i la poesia immensa d’aquesta pel·lícula, que encara trasbalsa, i molt, quan es torna a contemplar.

Les pel·lícules més críptiques del director, com ara Persona, potenciaven llargues i, suposadament, aprofundides converses juvenils sobre la simbologia de les imatges, el contingut, el significat, les intencions del director. A la llarga, personalment, em quedo amb les més intel·ligibles, sobretot amb Fresas salvajes (cito en castellà perquè és com vaig conèixer aquests títols i ara se’m fa una mica estrany canviar-los). Precisament un dia d’aquests em vaig despertar a la nit i vaig engegar la televisió perquè no podia dormir, suposo que a causa de la calor, per ensopegar-me amb aquesta meravella que és Fanny i Alexander. Recordo que em van colpir unes paraules de l’àvia dels nens, que comenta, més o menys, l’important que és la infantesa i, al capdavall, la vellesa. I al mig tot allò que tan important semblava I que tanta poca importància té, explica, la dona, més o menys, al fantasma del seu fill difunt.

Bergman és tota una època, gairebé tot un segle. Tot un món de cineclubs, i art i assaig, i estranys sentiments, agombolats de forma lenta, a la sueca, podríem dir, a un ritme que ens colpeix perquè resulta una mica allunyat del nostre temperament mediterrani. En un comentari una mica irònic, a un diari, avui, llegia, sobre el director, més o menys: si hagués vingut més a estiuejar més sovint per les nostres platges potser hauria alleugerit els seus treballs amb una mica més de color i alegria vital. Qui sap, però tampoc és cert que les seves pel·lícules estiguin mancades d'alegria, encara que sigui una alegria molt personal. Les pel·lícules de Bergman són plenes d’actors impressionants, alguns han fet carrera lluny del seu país, d’altres no, però tots són excel·lents. Ell mateix no va fer tan sols cinema, va escriure molt, va fer moltes coses, va estimar moltes dones i ha tingut una vida llarga i plena d’experiències i una bona fillada. Recordo quan es cercava un socialisme a la sueca, quan aquell país motivava llibres com ara Suecia, infierno y paraíso, quan les sueques eren el somni eròtic i el mite sexual dels espanyols reprimits i tòpics, en el context d'aquell cinema hispànic caspós, que ara em sembla sociològic, testimonial, entranyable i, fins i tot, distret. Elles eren altes, rosses, boniques, alliberades. Ells eren també rossos, atlètics, liberals i ajudaven a la llar, sense complexos. Oh, deia l’enveja pàtria, ho tenen tot, però no són feliços, se suïciden molt. Coses així, bajanades, perquè amb aquesta mena d'opinions conformàvem les nostres mancances.

Les pel·lícules de Bergman, la majoria, encara que és molt millor sempre veure-les en els cinemes convencionals, suporten bé el pas a la televisió, on les podem gaudir altra vegada amb una certa facilitat. Ell mateix no va menystenir pas aquest mitjà i hi va treballar sovint. No fa molt de temps vaig veure Saraband, que em va agradar, encara que no pas tant com aquelles escenes d’un matrimoni més antigues, de les quals fins i tot em vaig comprar el guió que havia fet Bergman per a la versió televisiva, molt més llarga. Vaig anar també a veure aquesta pel·lícula, no fa massa, a aquesta benedicció cinèfila que són els Melies, amb la meva filla, que no l’havia vista i a qui va agradar molt, per cert. Vuitanta-nou anys i tot aquest bagatge, qui no firmaria un contracte semblant amb lla mort, encara que hagués de fer alguna trampa a la partida d'escacs?

M'assabento ara mateix de la mort d'un altre dels grans directors de la 'meva' època, que també va provocar debats de cine fòrum i elucubracions sobre temes com ara la incomunicació, Antonioni, no massa recordat a casa nostra en aquests darrers anys. La realitat té casualitats estranyes, certament.





8 comentaris:

lola ha dit...

"Fresas salvajes" és magistral. Monumental. M'alegra que l'hagis escollit en el post.
I això dels actors a les seves pel.lícules, sempre en estat de gràcia.
Li desitjo, a Bergman, que miri eternament, amb ulls de nen, la imatge idíl.lica, harmònica, dels seus pares. POtser sigui això la felicitat eterna: contemplar només la bondat i la bellesa del que hem viscut.
Potser discrepo amb el que dius de l'alegria; sap que existeix, és massa intel.ligent per intentar escamotejar-la, però Bergman és brutal, no trist, brutal; a mi m'ho sembla. Un paio terrible, esbudellador. És el que em transmet a mi, vaja.
Descansi en pau.
Ah, fa uns mesos va venir a Barcelona en Mankel (sé que t'agraden les novel.les de lladres i serenos); vaig anar-lo a veure a una presentació al Romea; resulta que és el gendre de Bergman; va parlar-ne tot ufanós, del seu sogre. No sé si has llegit la saga d'en Wallander, un personatge també ben suec, torturat.

Lola

Júlia ha dit...

Bon dia, Lola,
sobre l'esporàdic goig de viure del director, es present, de vegades, a traves de detalls i en unes quantes, poques, pel·lícules, encara que sempre és un goig estantís.

No sabia això de Mankell, que he llegit avui en algunes ressenyes dels diaris sobre la mort de Bergman. He llegit algun llibre d'ell, no sé el perquè però no m'acaben de fer el pes, bon ambient però arguments una mica forçats, encara que això passa amb moltes obres del gènere.

El fet és que, malgrat que humanament tots ens assemblem, i força i potser més del que voldríem, l'univers nòrdic em sembla molt distant de la meva experiència personal, ja em passa amb altres, com Dreyer, els admiro i els contemplo amb gran respecte però em sembla que la meva 'tribu' és ben bé una altra.

De tota manera he de dir també que hi ha paraules i imatges, a les pel·lícules de Bergman, que he sentit molt a prop. No se si m'explico, crec que m'he fet un embolic, he, he.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Duc gravades a la retina moltes de les imatges del "séptimo sello" i també de Blow Up. Begman i Antonioni eren grans directors d'art i d'assaig, no de cinema, el cinema es una cosa més senzilla, ambdos estaven molt per damunt d'aixó. A banda que Bergman era un gran home de teatre tambè. De fet varen morir el mateix dia, nomes que la mort d'Antonioni es va aunciar un dia més tard.

A10

Luis Rivera ha dit...

Es tot el que jo diría de Bergman, i afeixexo, de Antonioni. Ens van alimentar de tal manera, que mai els hi estarem prou agreits. La joia de viure de Bergman hi es al seus cinema, a la sueca si es vol, hereva de Dreyer, de la cosa religiosa, trascendent. Peró hi havia joia, la gent s'estimava i odiava, vivía, acceptaba els dubtes i patía les manques de certeces. No es avui el mateix? La mort de l'avi, permanentment presentida a Fresas Salvajes, em fa sovint bona companya.
Es per a nosaltres, i aixó es el que estimo jo en els teus posts, julia, el relat d'un temps que era el nostre. No importa gens com s'el pugui mira avui, sino que el record de la nostra mirada ens alimenta.
Tot aquell cinema, Bergman, Godard, Antonioni, Bellochio, Pasolini, Fellini i tans d'altres, está en nosaltres, hereus de la seva mirada. No es tracta del cine forum al que hi anavem, sino d'alló que veiem, comparat amb el pais que teníem.
Benvinngut sigui el record d'ells i les seves histories. NO tenim a la vida més historia que la viscuda al temps que em viscut, no hi ha més sino altres reculls historics que poden influir, peró no son els viscuts. Bergman es el nostre temps, i Antonioni.
I si s'em permet diré que a Thelma y Lousise hi ha molt Bergman, molt. La seva universalitat es evidencia.

El veí de dalt ha dit...

Estic amb el Puigcarbó: "El último sello" i "Blow up".

Júlia ha dit...

Bon dia, Francesc. Grans pel·lícules, també. El septimo sello va donar a conèixer Bergman i tornar-la a veure sempre resulta interessant. Blow Up va representar un cert canvi en la tematica d'Antonioni, és una peli que no he acabat d'entendre però suposo que això és el de menys.

Júlia ha dit...

Tens raó, Luis, imagino que la situació del país feia valorar molt més la possibilitat de 'semblar' europeus fent elucubracions cinèfiles, tota una època, no sé si millor o pitjor, però significativa i, és clar, lligada a les nostres vides per sempre més.

Júlia ha dit...

Bon dia, Veí, potser no són les que triaria jo, però grans pelis, evidentment.