7.7.07

Record de Salom, a la Lavínia turística


D'un vell color de plata
jo voldria que fossin
els meus versos: d'un noble,
antic color de plata.
Davant la mort, que porta
secrets senyals al rostre
que jo veig en mirar-me,
cerco amb ells extingides
veus del mar, pas de núvol,
les distants primaveres.
Trist i lliure, camino,
davant la mort que em mira,
a la llum, per la plata
antiga dels meus versos.




Els diumenges, de forma modesta i gairebé clandestina, al segon canal emeten un programa que recorda els espais realitzats a Barcelona, als antics i emblemàtics estudis de Miramar, per a la televisió. Primer fan una mica de refregit divers i després dediquen un espai més llarg a un programa concret. El darrer diumenge van emetre fragments de Vostè pregunta, espai on es va donar a conèixer el rostre del periodista Puyal, el qual va entrevistar un munt de personatges interessants, de tota mena. Era dels primers programes, potser el primer, en el qual la gent telefonava en directe i preguntava al personatge allò que li abellia. Puyal, Roig i Soler Serrano, aquest en castellà, formen per a mi la triada capitolina dels bons programes d'entrevistes d'un passat que avui sembla molt llunyà però que no ho és tant, la veritat.

Espriu va ser un cas paradigmàtic d’autor destinat a les minories, elevat a la categoria de símbol i que, per aquest motiu, va esdevenir estranyament conegut i reconegut per les majories sense que, ni el seu tarannà ni la seva obra, fossin, precisament, populars. Vam viure, crec, una joventut espriuenca, pel que fa al catalanisme literari. És, encara, un personatge misteriós, enigmàtic, o que va jugar a semblar-ho, qui la pot saber, la veritat dels poetes!

Persones sense massa interès per la cultura en general, però que volien estar al dia, feien, en aquella època, muntatges sobre la poesia d’Espriu que es va posar, literalment, de moda. Jo mateixa vaig endegar un treball sobre ell a la universitat. Salvat va crear exitosos muntatges teatrals amb les seves obres, encara no superats, segons la meva opinió, ja que crec que altres intents, remarcables, no han arribat a la mateixa categoria d’interpretació i recreació del seu particular univers, que Salvat va saber copsar de forma aprofundida, excel·lent. Professors que encara estaven per catalanitzar coneixien, al menys, Espriu, a més de Maragall i Verdaguer, que eren els clàssics antics i tolerats en un context hispànic molt encotillat.

El monopoli poètic va fer que restessin en segon terme d’altres poetes importants, com passa sempre. El futur d’aquell present l’ha col·locat, avui, però, en una zona una mica ombrívola. S’havia sobrevalorat, manifesten molts experts. Tot allò que en una època té molt d’èxit, desvetllant inevitables enveges, al cap del temps es considera sobrevalorat. El cas és que quan un autor, pintor o el que sigui arriba a una categoria de mitificació important, es fa difícil valorar objectivament la seva obra. Espriu va tenir la sort també de ser cantat per Raimon en la millor època d’aquest cantant. Raimon, avui, m’agrada sobretot quan interpreta poesia d’altres, les cançons seves del tot em semblen de lletra una mica pobra, per molta força política que hagin tingut i tinguin encara.

Espriu va cultivar, penso, una actitud distant, que se li va criticar en ocasions, ja que hi havia qui n'esperava un mestratge semblant al que havia exercit Riba, però imagino que si hagués estat més proper i acollidor, més aparentment humà, el mite no hauria tingut tanta força. Les biografies nostrades són sovint tímides i hermètiques respecte a les vides privades, potser ha de ser així, i ens hem de centrar, com diuen els crítics transcendents, en les obres, però és que vida i obra sovint tenen una relació íntima, que dóna les claus literàries d’una forma més aprofundida. O potser és que, al capdavall, sóc tafanera i m’agraden les històries d’amors i desamors, de sofriments i errors personals, que situen els mites a un nivell molt proper, que res humà no m'és aliè, vaja. El fet és que les biografies realistes esberlen els mites més sòlids. Però, podem viure, sense mites?

La generació de la Guerra Civil no va ser, malauradament, el que hauria estat, el que volia i podia haver estat. La complexitat ideològica va fer, a més, que passessin per esquerranes persones conservadores, pel fet de ser catalanistes. I a l’inrevés, també. Explicava Ricard Salvat a les seves recordades -per mi- classes a la universitat, que la gran promesa de la poesia catalana havia estat, en realitat, Ignaci Agustí, però es va passar al castellà, i al règim, i va esdevenir narrador, sobretot de la història, inoblidable, de Mariona Rebull i el seu entorn familiar. Es pots considerar cultura catalana la sèrie novel·lística sobre els Rius? El fet és que té encant, i que reflecteix, de forma personal, tot un món. Ai, quants problemes ens porta, el fet de voler classificar tant la cultureta!!!

El destí d’Espriu el va convertir en símbol cívic, cosa que potser de moment li va fer il·lusió però que crec que al capdavall li va representar un pes excessiu. Semblava un home solitari, una mica esquerp, hi ha qui diu que era, tan sols una imatge, que en privat, amb els amics, era molt diferent, però penso que la imatge que un crea d’ell mateix esdevé, a la llarga, consubstancial a la persona i ja es confon amb la realitat primigènia. No va tenir amors, passions? Era, de veritat, misogin? No en sabem massa, de tot plegat, ves. El seu èxit mediàtic va minvar, amb l’arribada de la democràcia i de la televisió en català, i el nostre imaginari popular va canviar i es va frivolitzar força. Però, al capdavall, molts muntatges poètics de l’època de la moda Espriu, no eren també força frívols? Necessitem símbols, exemples, directrius culturals? El temps ha situat els mites de la resistència cultural en una tebior una mica carrinclona, al capdavall. L’altre dia, mirant els fragments del Vostè Pregunta, amb aquell Puyal jove i atractiu i aquell Espriu singular i personalíssim, pensava en tot això i recordava també l’emissió d’un programa més actual dedicat al poeta, on es podien contemplar fins i tot filmacions amb ell de nen. Un nen que semblava una altra persona, somrient, bromista, entremaliat, en un entorn burgès, gairebé aristocràtic, de dretes, vaja. Malalties, guerra, grisor, una feina avorrida, un entorn cultural tancat i amb les seves inevitables mesquineses, i molts joves badocs, com jo mateixa, que desitjàvem tastar alguna espurna d'aquella mitificada resistència catalana d'alt voltatge cultural que semblava molt llunyà. Un món elitista, en el fons. Només cal pensar en la insistència amb la qual els inicis de la Nova Cançó reblaven l'origen universitari dels seus components, en un moment en el qual la universitat era, encara, dramàticament minoritària.



El 10 de juliol, Salvador Espriu hauria fet noranta-quatre anys, però, malaltís des de jove, no va poder arribar als vuitanta. Descansi en pau al Parnàs nostrat on, esperem-ho, puguin conviure totes les tendències poètiques i cíviques en santa harmonia immortal.

20 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Bon dia, hi ha una anécdota no se si es certa o no d'Espriu, pero ho sembla. UN deixeble admirador se li acosta un dia pel mati i li diu:Bon dia mestre com anem? i Espriu li contesta: Envoltat per la mort i rodejat d'imbécils.
Era un gran poeta, dels grans i aixó que estava sobrevalorat, mes aviat s'hauria d'aplicar al Miquel, el que pasa que el Miquel era molt Miquel i el puta sabia tocar la fibra amb les paraules

Júlia ha dit...

Això de la sobrevaloració es molt relatiu i opotunista. Jo el considero un gran poeta, però també Martí i Pol, en el seu estil, m'ho sembla, que suposo que és a qui et refereixes.

Sempre m'ha agradat molt Sagarra, ara es pot dir, però en èpoques no tan llunyanes era una vulgaritat dir-ho i se'l va bandejar de les antologies fins i tot.

Campoamor va tenir un èxit sonat en vida i després, poca cosa. Sempre hi ha redescobriments d'escriptors, músics o pintors que, en vida, van passar gana. El món literari i artístic, en general, és una mica com la borsa i no ens podem escapar de les modes i tendències del moment.

L'anècdota no m'estranya gens. Espriu era, a més -opino- un home molt intel·ligent i culte, amb una ironia immensa i elaborada, que, de vegades, costa de copsar. No recordo les paraules exactes, però sí com una vegada comentava finament que l'havia anat a entrevistar una noia que no havia llegit res d'ell, en un estil de l'anècdota que expliques.

Gregorio Luri ha dit...

Deia Vázquez Montalbán que un país és incapaç de suportar més d'un poeta nacional a la vegada. Segons aquesta teoria a Espriu el va substituir Marti Pol i a aquest -suposo- Cassasses.
No se si la teoria és certa, encara que sospito que falsa del tot no ho és. Peró el que em sembla indubtable és que les nacions obliden molt aviat els seus poetes nacionals. En quant les generacions envelleixen una mica.

Júlia ha dit...

No sé si Cassasses serà poeta nacional però tot pot ser, coses més rares es filustren pel món. és que això de poeta nacional, Gregorio, pesa molt i molt. Després s'han d'anar oblidant, doncs el pes seria excessiu...

De tota manera, si la successió Espriu-Martí i Pol-Cassasses té algun significat críptic, no sé pas que ni qui pot venir després (?).

Anònim ha dit...

Crec que en la mateixa dimensió poden existir, conviure mes d’un poeta. Tots aquests que dieu son d’estils completament diferents i en la meva modesta opinió tots tenen un espai.
=;)

miquel ha dit...

I la prosa d'Espriu? En parla ben poca gent.

I en Ricard Salvat? Aquest sí que és un oblidat. I no sé si el temps el recuperarà, perquè allò que es veu en els escenaris se sol oblidar més ràpidament.

D'Ignasi Agustí, no sé si la coneixes, però com que estic segur que t'agrada, et deixo el web de la seva penya: http://www.penyaignasiagusti.com/4598.html

Júlia ha dit...

Hola, Jaka, com va?
És clar, tots tenen o haurien de tenir el seu espai, però el fet és que en el món cultural en general, i en el català en particular, que per les seves dimensions i possibilitats d'autoconsum és modest, hi ha i hi ha hagut sempre tendències dominants, 'mandarins', i modes. Sagarra va estar menystingut per patums com Triadú, Joan Oliver considerat un segona fila, Calders com a narrador va haver de rebre l'empenta de Dagoll Dagom, que el va popularitzar, Vinyoli bevia massa per al context purità que ens amarava... El món literari compta, com tots, amb mesquineses, enveges, oportunismes, i la difussió que es fa dels autors ve condicionada per molts factors extra-literaris. No passa només en el literari, com dic, sinó en l'acadèmic, en el professional en general, però sembla que dels escriptors i cantautors compromesos n'esperem, ingènuament, postures més generoses.

Júlia ha dit...

HOla, Pere, bon dia,
Doncs, com passa sempre, hi havia qui deia que la prosa era 'superior'. Jo crec que, en general, d'Espriu, ara, se'n parla poc, és clar que potser l'excés d'èpoques passades porta aquests canvis de rumb.

Sobre Salvat, ja l'he reivindicat en ocasions, el món del teatre i fins i tot el del cinema, malgrat la brillantor, és efímer també, i voluble.

Interessant, això de la Penya. Vicens, Rojas... A qui podríem dedicar una penya, els blogaires? Les trobades a Premià ja poden ser un referent...

Anònim ha dit...

Modestament, pense que cada poeta hi té el seu espai, i no cal entrar en consideracions de "petes nacionals" o "poetes del moment". He de reconéixer que la poesia no és el meu fort (puc "devorar tres o quatre novel·les en un mes i passar-mí, en canvi, un any sense llegir poesia), però Espriu i vinyoli em seblen, senzillament, "galàctics", els ordres de les seves paraules poètiques són un dels camins més didàctics i coherents de simplificar les coses.
Petons des d'Alacant

Anònim ha dit...

hola, Empar, quant de temps!!! Vinga, tot i que ja sé que dius que no t'hi veus amb cor, aconsella'm una bona "ploma valenciana" (no mediàtica, com sols dir tu), que divendres començo les vacances i ja saps que vaig prometre llegir autors valencians i mallorquins.

Luis Rivera ha dit...

Penso que l'Espriu era un poeta bonissim i que els lector de lépoca no eran uns lector igual. La poesia d'Espriu, plena de llocs foscos, de claus, va esser sobrevalorada per uns lector que volíajn tindre un poeta "nacional" i un icon de la resistencia. Les coses potser serían més normals si no haguesim tingut la dictadura sobre, peró aixó no es por saber mai, com haurian sigut.

Recordo la Cúpula del Colesium amb els montatges de Salvat i l'Adriá Gual. I durant molt temps he pensat (ara ja no penso sobre aquetes coses) que l'unic disc que m'arribaba de Raimon, era les "cançons de la Roda del temps".

No puc pasar per Arenys en alguns viatges esporádics, sense pensar en Sinera.

L'espriu era un bon poeta, sens dubte, molt bo perque tenía un mont misteriós, amagat, seu, propi. Era un poeta oracular mes bo cuan mes fosc.

Júlia ha dit...

HOla, Empar,

Jo també crec que tots dos són molt bons, això de ser 'poeta nacional' és un pes excessiu, però, malauradament, sembla que magnificar un autor o artista fa uqe els altres restin en segon terme, a Catalunya sempre hi ha hagut molts poetes, deien, en broma, que era el país amb més poetes per metre quadrat. Potser és allo de l'estètica, que deia Unamuno i que comentàvem dies enrera.

Hola, Artur, a veure què ens recomana Empar, doncs.

Júlia ha dit...

Les Cançons de la Roda del Temps són excel·lents, del millor de Raimon, crec el mateix, encara m'emocionen força. Es va voler concentrar massa simbolisme en Espriu però crec que és un gran poeta, més enllà de tota la càrrega política que, fins i tot,penso, malgrat ell mateix, se li va atorgar.

Anònim ha dit...

Hola, Artur i resta d'hbituals, efectivament pensava que ja m'escapoliria d'aquesta agosarada actuació (haver de recomanar literatura), però, vinga, després de tants mesos allà vaig. Com que cadascú hi busca unes coses , en la literatura, apostare per dos "plomes" que són una assegurança de vida:
- L'ESTREP (edicions 3 i 4): El seu autor, tot i que crec que és un autèntic desconegut a catalunya, ho ha guanyat TOT al P Valencià: Premi Ciutat de València, Premi C d'Alzira, Premi Octubre (amb aquesta novel·la que us recomane), premi de narrativa eròtica la vall d'Albaida(2 vegades, la darrera fa 2 setmanes)... Dos arguments per convéncer-vos a llegir aquesta novel·la. Com a narrador, és un autèntic mestre, no us exagero si us dic que, davall el meu criteri,a l'alçada de les millors plomes en llengua catalana. En segon loc, els amants de la llengua catalana TENIU L'OBLIGACIÓ MORAL de llegir-lo, els seus libres són una recopilació de lèxic català en desús i, sobretot, una recuperació de la fraseologia popular catalana (en aqust sentit, VESPRES DE SANG, Bromera, encara ho és més).

- EVASIONS EFÍMERES (Bromera): El seu autor, V Pallarés, és un alre gran narrador i , en aquesta obra que va guanyar el Premi de narrativa eròtica de la Vall d'Albaida fa 5 o 6 anys, em VA SORPRENDRE ENORMENENT: tots els personatges d'aquest conjunt de narracions breus són dones, i em va smblar impressonant que un home poguera capficar-se de manera tant clara en el pensament humà femení, vaig quedar molt bocabadada!
En fi, si algú té l'oportunitat de llegir-los ja dirà alguna cosa. I espero que us agraden (mare meua quina RESPONSABILITAT!!!!)
Petons des d'Alacant.

Anònim ha dit...

caram, amb això de la fraseologia popular m'has tocat el coret. prenc nota, serà, doncs, el primer llibre d'aquestes vacances, "l'estrep". te n'has oblidat de dir-me el nom de l'autor, però ja l'he localitzat a internet. A la segoma recomanació no sé pas si hi arribaré, perquè tinc pendent "la japonesa" d'en jordi coca, però n'he sentit parlar força bé del seu autor 8no sé si al blog de la júlia o al del llibreter), la deixarem per més endavant.
Gràcies, Empar, ja et diré ase o bèstia. i continuo obert a recomanacions d'autors malloruins no mediàtics.

Anònim ha dit...

Sé que l'Empar d'Alacant és una habitual del blog i, per tant, no és que no me'n refie del seu criteri, però m'estimo més tenir algun altre punt de vista. Júlia, has tingut l'ocasió de llegir algun d'aquests dos escriptors valencians que ens proposa? Gràcies. Ah, i que quedi constància que he llegit un parell de novel·les del valencià Vicent Usó - Les ales enceses i Crònica de la devastació - molt recomanables les dues.

Júlia ha dit...

Empar, dues bones recomanacions, no he llegit res, de moment, de l'autor de l'Estrep, crec que és Joan Olivares, si no vaig errada, en tinc bones referències. Sobre Pallarés, ja n'he parlat en altres ocasions, el que llegit d'ell m'ha agradat força, però encara no conec el llibre que esmentes.

Júlia ha dit...

Hola, Artur, em sembla que devia ser a 'Cal Llibreter' que és un entusiasta de Coca, autor que a mi no m'acaba de fer el pes, però hi ha d'haver gustos per a tot, per això costa molt de recomanar llibres 'en general'.

Júlia ha dit...

Hola, Quimet, jo només et puc dir que Pallarès m'ha agradat força en tot el que he llegit d'ell. No he llegit Usó ni Olivares i no sóc massa amiga de recomanacions abrandades, perquè els gustos són diversos, com en el cas de Coca, que hem mencionat abans. Ja aniré comentant el que llegeixi, doncs, però no sóc cap experta, més aviat no ho sóc gens...

Anònim ha dit...

quan deia que n'havia sentit parlar força bé em referi a Pallarés, potser que si que t'ho havia llegit a tu. pel que fa al Coca, tens raó, la dèria em ve gràcies al llibreter.
Tens tota la raó en això de les recomnacions, però, per exemple, d'aquest Olivares tothom en parla molt i molt bé i, tal i com li agrada recordar-nos sovint a l'Empar, la injustícia és que no és "mediàtic". És claríssim que tots hi tenim diferents interessos, epectatives etc però hi ha literatura que ens agrada a (gairebé) tots.
Fins aviat