Record de Salom, a la Lavínia turística

D'un vell color de plata
jo voldria que fossin
els meus versos: d'un noble,
antic color de plata.
Davant la mort, que porta
secrets senyals al rostre
que jo veig en mirar-me,
cerco amb ells extingides
veus del mar, pas de núvol,
les distants primaveres.
Trist i lliure, camino,
davant la mort que em mira,
a la llum, per la plata
antiga dels meus versos.



Els diumenges, de forma modesta i gairebé clandestina, al segon canal emeten un programa que recorda els espais realitzats a Barcelona, als antics i emblemàtics estudis de Miramar, per a la televisió. Primer fan una mica de refregit divers i després dediquen un espai més llarg a un programa concret. El darrer diumenge van emetre fragments de Vostè pregunta, espai on es va donar a conèixer el rostre del periodista Puyal, el qual va entrevistar un munt de personatges interessants, de tota mena. Era dels primers programes, potser el primer, en el qual la gent telefonava en directe i preguntava al personatge allò que li abellia. Puyal, Roig i Soler Serrano, aquest en castellà, formen per a mi la triada capitolina dels bons programes d'entrevistes d'un passat que avui sembla molt llunyà però que no ho és tant, la veritat.

Espriu va ser un cas paradigmàtic d’autor destinat a les minories, elevat a la categoria de símbol i que, per aquest motiu, va esdevenir estranyament conegut i reconegut per les majories sense que, ni el seu tarannà ni la seva obra, fossin, precisament, populars. Vam viure, crec, una joventut espriuenca, pel que fa al catalanisme literari. És, encara, un personatge misteriós, enigmàtic, o que va jugar a semblar-ho, qui la pot saber, la veritat dels poetes!

Persones sense massa interès per la cultura en general, però que volien estar al dia, feien, en aquella època, muntatges sobre la poesia d’Espriu que es va posar, literalment, de moda. Jo mateixa vaig endegar un treball sobre ell a la universitat. Salvat va crear exitosos muntatges teatrals amb les seves obres, encara no superats, segons la meva opinió, ja que crec que altres intents, remarcables, no han arribat a la mateixa categoria d’interpretació i recreació del seu particular univers, que Salvat va saber copsar de forma aprofundida, excel·lent. Professors que encara estaven per catalanitzar coneixien, al menys, Espriu, a més de Maragall i Verdaguer, que eren els clàssics antics i tolerats en un context hispànic molt encotillat.

El monopoli poètic va fer que restessin en segon terme d’altres poetes importants, com passa sempre. El futur d’aquell present l’ha col·locat, avui, però, en una zona una mica ombrívola. S’havia sobrevalorat, manifesten molts experts. Tot allò que en una època té molt d’èxit, desvetllant inevitables enveges, al cap del temps es considera sobrevalorat. El cas és que quan un autor, pintor o el que sigui arriba a una categoria de mitificació important, es fa difícil valorar objectivament la seva obra. Espriu va tenir la sort també de ser cantat per Raimon en la millor època d’aquest cantant. Raimon, avui, m’agrada sobretot quan interpreta poesia d’altres, les cançons seves del tot em semblen de lletra una mica pobra, per molta força política que hagin tingut i tinguin encara.

Espriu va cultivar, penso, una actitud distant, que se li va criticar en ocasions, ja que hi havia qui n'esperava un mestratge semblant al que havia exercit Riba, però imagino que si hagués estat més proper i acollidor, més aparentment humà, el mite no hauria tingut tanta força. Les biografies nostrades són sovint tímides i hermètiques respecte a les vides privades, potser ha de ser així, i ens hem de centrar, com diuen els crítics transcendents, en les obres, però és que vida i obra sovint tenen una relació íntima, que dóna les claus literàries d’una forma més aprofundida. O potser és que, al capdavall, sóc tafanera i m’agraden les històries d’amors i desamors, de sofriments i errors personals, que situen els mites a un nivell molt proper, que res humà no m'és aliè, vaja. El fet és que les biografies realistes esberlen els mites més sòlids. Però, podem viure, sense mites?

La generació de la Guerra Civil no va ser, malauradament, el que hauria estat, el que volia i podia haver estat. La complexitat ideològica va fer, a més, que passessin per esquerranes persones conservadores, pel fet de ser catalanistes. I a l’inrevés, també. Explicava Ricard Salvat a les seves recordades -per mi- classes a la universitat, que la gran promesa de la poesia catalana havia estat, en realitat, Ignaci Agustí, però es va passar al castellà, i al règim, i va esdevenir narrador, sobretot de la història, inoblidable, de Mariona Rebull i el seu entorn familiar. Es pots considerar cultura catalana la sèrie novel·lística sobre els Rius? El fet és que té encant, i que reflecteix, de forma personal, tot un món. Ai, quants problemes ens porta, el fet de voler classificar tant la cultureta!!!

El destí d’Espriu el va convertir en símbol cívic, cosa que potser de moment li va fer il·lusió però que crec que al capdavall li va representar un pes excessiu. Semblava un home solitari, una mica esquerp, hi ha qui diu que era, tan sols una imatge, que en privat, amb els amics, era molt diferent, però penso que la imatge que un crea d’ell mateix esdevé, a la llarga, consubstancial a la persona i ja es confon amb la realitat primigènia. No va tenir amors, passions? Era, de veritat, misogin? No en sabem massa, de tot plegat, ves. El seu èxit mediàtic va minvar, amb l’arribada de la democràcia i de la televisió en català, i el nostre imaginari popular va canviar i es va frivolitzar força. Però, al capdavall, molts muntatges poètics de l’època de la moda Espriu, no eren també força frívols? Necessitem símbols, exemples, directrius culturals? El temps ha situat els mites de la resistència cultural en una tebior una mica carrinclona, al capdavall. L’altre dia, mirant els fragments del Vostè Pregunta, amb aquell Puyal jove i atractiu i aquell Espriu singular i personalíssim, pensava en tot això i recordava també l’emissió d’un programa més actual dedicat al poeta, on es podien contemplar fins i tot filmacions amb ell de nen. Un nen que semblava una altra persona, somrient, bromista, entremaliat, en un entorn burgès, gairebé aristocràtic, de dretes, vaja. Malalties, guerra, grisor, una feina avorrida, un entorn cultural tancat i amb les seves inevitables mesquineses, i molts joves badocs, com jo mateixa, que desitjàvem tastar alguna espurna d'aquella mitificada resistència catalana d'alt voltatge cultural que semblava molt llunyà. Un món elitista, en el fons. Només cal pensar en la insistència amb la qual els inicis de la Nova Cançó reblaven l'origen universitari dels seus components, en un moment en el qual la universitat era, encara, dramàticament minoritària.

El 10 de juliol, Salvador Espriu hauria fet noranta-quatre anys, però, malaltís des de jove, no va poder arribar als vuitanta. Descansi en pau al Parnàs nostrat on, esperem-ho, puguin conviure totes les tendències poètiques i cíviques en santa harmonia immortal.