En la resposta a un comentari al seu blog, Lola, de Paraules, em diu que li ha estranyat això que se’m fessin llargues les vacances, ja des de petita. Probablement, si jo hagués viscut a un poble, o en una zona del meu mateix barri on s'hagués pogut jugar al carrer, o el meu pare hagués fet més vacances a l’estiu, i haguéssim pogut viatjar una mica, anar a la platja, ni que fos a la Barceloneta més sovint, o a la muntanya, jo no tindria hores d'ara aquesta percepció. Respecte al present, dos mesos sense escola em sembla, m’ha semblat sempre, un període massa llarg, tant per a l’alumnat com per als professors i optaria per espais més curts al llarg de l’any i per un mes i mig a l’estiu, a tot estirar, encara que ja sé que el tema és espinós i polèmic. Suposo que, malgrat que hi vaig caure per atzar, la feina que faig em deu agradar força, encara que això també es subjectiu i la feina depèn del que es fa però també hi té molt pes amb qui i on es fa. Uns mals companys o uns alumnes cruels et poden amargar la vida, en el meu cas. I, a l’inrevés, molta feina, però en bona companyia i amb un alumnat agraït, et pot amarar de felicitat professional.
Vaig conèixer una mestra que era, a més, monja, i que tenia una gran activitat, a més de la professional, treballant amb persones marginades i amb problemes d’addiccions. En jubilar-se, tothom li remarcava que ara es podria dedicar molt més a la seva tasca voluntària, i ella va dir, seriosa: no hi ha res com tenir una obligació. Crec que, amb excepció feta de feines desagradables, perilloses i feixugues, sol ser d’aquesta manera i que per això, actualment, les jubilacions precoces no són pas un bé social. Un periodista, encara jove, em va comentar en una ocasió que el temps en què havia estat més feliç havia estat el de la seva feina en un hipermercat, ja que allà es trobaven una bona colla de jovent i s’ho passaven pipa. En fi, que tot es relatiu i no cal insistir-hi.
Torno als estius. Va haver-hi uns estius de la meva vida lligats a uns viatges, únics i breus, a Girona, perquè a la magnífica església de Sant Fèlix hi havia el meu oncle capellà, de rector. Aquest germà del meu pare compta amb una història molt interessant, moguda, que podria ser objecte de tota una novel·la intensa, perquè la seva història és la del segle vint a casa nostra, amb totes les seves tragèdies i contradiccions. A la llar del pare van ser onze germans, repartits en dues branques temperamentals, les persones d’acció i geni viu, com l’oncle, i les pacífiques i una mica espantades davant del pes de la vida, bonhomioses, com el meu mateix pare. A les famílies humils, sense antecedents acadèmics, tenir un fill amb estudis ha estat sempre un honor molt valorat. Si la família era religiosa, tenir un fill capellà era, encara més, una mena de premi que la providència divina amollava a la llar. Una filla monja també estava bé, però no era el mateix, és clar.
Havia estudiat el meu oncle al Collell, santuari, escola i seminari, que durant la guerra va ser presó, -fins i tot abans que Cercas en parlés a la novel·la, ep-. Era un lloc estricte, difícil, fred. HI havia els estudiants de pagament i els qui estudiaven gràcies a una mena de beneficència, fent de criats dels altres. El tracte que se’ls donava, a aquests estudiants pobres, per part de professorat i alumnat ric, era, per regla general, dolent i humiliant. El meu oncle en parlava de vegades, i admetia que fins i tot es veien obligats a robar menjar, ja que els sotmetien a una mena de menú escàs, de ceba, ceba i ceba. Després, però, ja al seminari de Girona, les coses van ser molt millors i menys classistes. Malgrat tot això, com que la fe mou muntanyes, la del meu oncle tan sols es va enfortir, amb aquesta mena de dificultats.
Així com el meu pare no acostumava a parlar de la guerra, l’oncle ens explicava, imagino que a la seva manera, però de forma viva, colorista, amena, perquè era un gran narrador, històries que semblaven rondalles. Havia intentat amagar-se i fugir, però després, amb el temor que no es revengessin en la família, es va presentar a l'allistament, i, valent com era, va admetre que era capellà quan li van preguntar la professió. Va ensopegar-se amb una bona persona, un republicà d’honor, que li va dir que l’apuntaria com a mestre i el va enviar a sanitat, a Montserrat, on, explicava, havia batejat d’amagat fills petits d’alguns militars. Després de la guerra, a més, els capellans que havien estat amb els republicans eren mal mirats, però hi havia una gran necessitat de professionals, amb tot el que havia passat. Va haver de deixar enrera els seus somnis de ser missioner, per als quals s’havia preparat abans de la guerra, i anar de rector a diferents parròquies. Va firmar molts avals i va ajudar molta gent, perquè creia que ja hi havia hagut massa morts i violència, cosa que li va comportar alguns problemes. Tant és així que, en un dels pobles on va ser a principis dels quaranta, fa pocs anys i amb un ajuntament d’esquerres, a petició dels ciutadans, li van dedicar uns jardins. Ens explicava la gent del poble que, en els anys de gana, gairebé no menjava i repartia tot el que tenia a la gent necessitada.
Ell no en parlava mai, però deien que el bisbe va sentir gelosia del seu prestigi i que per això havia acabat enviant-lo a un poble que ara és molt bonic però que aleshores estava malmès per la guerra, amb l’església i la rectoria en molt males condicions, mal comunicat. Aleshores, l’obediència era un valor, encara més obligatori en aquests casos, de persones dedicades a la religió. Corria també la brama que el seu trasllat, ja de gran, a Sant Fèlix, havia estat a causa de la mala consciència del senyor bisbe. El cas és que de Sant Fèlix en tinc records molt vius, una mena d’olor d’humitat de la rectoria, persistent, i un casalot amb passadissos estranys, com els de les pel·lícules de por. Hi anàvem una setmana, a l’estiu, si fa no fa, a visitar-los. Li feia de majordoma una germana, una altra meva tia, no la que ell hauria volgut, del vessant familiar bonhomiós, i que es va acabar casant, sinó una també de geni viu i caràcter estrany, soltera.
Era Girona, aleshores, una ciutat una mica deixada, no massa neta; la calor, immensa, semblava emanar de les llambordes i només s’abaltia a la bonica devesa. La rectoria atemoria, gran, amb gats que s’esmunyien pels racons. La meva tia criava pollastres en una de les torres, i també deixava córrer els pollets pels passadissos amagats. Recordo que una vegada va tenir una gran enrabiada perquè una rata n’hi va matar uns quants, la visió d’aquells polls assassinats, rosegats, i la presència fantasmal de la rata, que no vaig arribar a veure, em neguitejava. Cal dir que cada Nadal autàrquic, fossin on fossin, ens feien arribar per recader, a tots els oncles de Barcelona, un pollastre, un conill o una gallina, vius, que romanien uns dies a la cuina i que la meva mare sacrificava de forma casolana, amb gran tristor per part meva i del meu germà. HI havia, a la rectoria, una mena d’escala fosca, de cargol, que menava a l’església i al final de la qual havia mort un dels antics rectors, en caure, desnucat. La meva tia tenia, a la cuina, penjats, aquells papers engomats en els quals s’enganxaven, a centenars, les mosques, intentant, en debades, escapar de la mort. Tot plegat m’omplia d’estranys temors, però quan ets petit la por I el temor provoquen, també, un cert plaer morbós.
Només es podia estar fresc a l’església, durant aquells estius, -no feia falta cap mena d'aire condicionat, allà, i em pregunto perquè no es construeix a la manera dels antics, i ens deixem de tant de vidre que no aïlla i tanta tanca hermètica-, que encara comptava amb ciris de veritat, i amb la pàtina que el fum va deixant a les parets, vernís que la modernitat ha aconseguit fer desaparèixer. El meu oncle ens ensenyava i comentava el contingut dels sarcòfags paleocristians, amb Jesús sense barba, representat l’eterna joventut, aspiració de totes les èpoques de la humanitat. També em feia una mica de basarda la capella de Sant Narcís, amb el taüt transparent i les restes que hi romanien. A causa de la professió, el meu oncle, havia desenvolupat una certa misogínia, i havia acabat per admetre a la parròquia tan sols nois, cosa que feia que jo no tingués amiguetes per jugar. Sempre ens portava, però, a fer una excursió en el taxi d’algun conegut, a santuaris gironins, els Àngels, Santa Afra... Amb la meva tia, a la tarda, anàvem a fer algun tomb a la vall de Sant Daniel, a Montjuïc de Girona, que aleshores, com el barceloní, era ple de barraques d’immigrants, molts d’ells de Cabra de Santo Cristo, per cert. Ho sé perquè la meva tia agafava conversa amb ells fàcilment. També feia rams d’herba per als conills que criava, ravenisses, sobretot. Avui, el Montjuïc de Girona és una zona cara i residencial.
Malgrat que durant els seixanta el meu oncle opinava que hi havia d’haver algun tipus d’obertura democràtica, els anys el van ancorar en un conservadurisme una mica a la defensiva; va començar a topar amb capellans més joves, ja durant la transició, que justificaven davant del seu astorament les escabetxades de religiosos del temps de la guerra, pel fet que estaven amb els rics. El bisbe d’aleshores, crec que era Jubany, es fumia una mica dels que encara anaven amb sotana, com ell, i això el feia empipar força. No va voler accedir al rectorat de Sant Fèlix de forma definitiva i va acabar demanant i ocupant una plaça a la residència i orfenat municipals de Girona, un lloc molt més lluminós i modern. Ja aleshores no anàvem a passar-hi dies a l’estiu, però els visitàvem sovint, també.
Sota la rectoria de Sant Fèlix hi havia uns barris que aleshores eren una mica marginals. A la vora del riu hi acampaven molts gitanos amb carromats de cavalls, encara. L’aigua del riu era bruta, baixaven restes de les fàbriques, sobretot de la Grober. Anys enrera es cantava una cançó amb la música de Tápame, tápame que feia:
A la fàbrica d’en Grober, un porter hi han posat, es el porter de les vetes, de seguida està cansat. Porta-li, porta-li, porta-li, una cadira. que es el porter de les vetes i se’ns cansa de seguida.
Al vespre, els rius de Girona, amb la calor, feien una pudor impressionant, ofensiva, que durava fins ben entrada la nit. L’estiu de Girona era feixuc, i els dies se’m feien eterns, malgrat que el viatge des de Barcelona el feia amb una gran il·lusió i que hi érem pocs dies. Les lectures al meu abast, a la rectoria, eren, generalment, llibres edificants, moralistes, i revistes tipus El mensajero del corazón de Jesús, revista a la qual el meu oncle havia subscrit tota la família, així com al butlletí del Collell. També tenia, però, edicions dels primers llibres en català que es van publicar després de la guerra, poemes d'en Verdaguer, i novel·letes d'en Folch i Torres, pàgines viscudes, llegendes, vides de sants, llibres sobre els paisatges gironins, sobre viatges, coses així. Explicava que ell sempre havia predicat en català i que ningú no li havia dit mai res. El meu oncle va ser, fins a la mort, la gran autoritat familiar, a la qual es consultava sobre tota mena de temes. Tots els parents, àdhuc els germans, el tractaven amb gran respecte, a més de ser capellà tenia carisma, autoritat natural, era alt, impressionant, infonia un temor reverencial. Casava tothom de la família, com a mi mateixa, i recordo el casament d’una cosina més gran que jo, al mateix Collell, durant el qual va fer plorar tothom explicant, de forma absolutament gràfica i meravellosa, una anècdota de la seva infantesa, quan la seva mare, en aquella mateixa església, li havia fet resar un parenostre per a cada germà. Quan baixava a Barcelona, en alguna ocasió, sovint portava escolans a veure el zoo, ja que li encantaven els animals, i ens comprava algun llibre infantil a La Hormiga de Oro.
Va viure noranta-i-tants anys, el meu oncle, tot és un misteri, ens va manifestar, a la darrera visita, ja a la residència gironina per a capellans vells, abraçant el meu pare, emocionats tots dos, sabent, ben segur, que no es veurien més. Girona ha canviat molt, hores d'ara, els rius són nets, transparents, les zones enjardinades, nombroses. El centre és animat, alegre, amb moltes cafeteries i establiments comercials. Sant Fèlix s’ha remodelat i s’ha enderrocat la rectoria del meu temps, sembla que era un pegot, segons el gust actual. De fet, tots els edificis es van fent i refent sempre, i renovant amb pegots, que mostren també l’evolució històrica, però ara aquesta evolució no plau estèticament i hi ha un afany neguitós a deixar-los com eren, sense pensar que mai han estat de cap manera monolítica i inamovible. Fins i tot a la Mare de Déu del Collell li han llevat el mantell i l’han deixada com era, també, sort que el meu pare no la va arribar a veure amb aquest aspecte suposadament autèntic. El Collell havia estat també escola, el meu pare i els seus germans i cosins hi anaven, a peu, des de Mieres i altres pobles de la rodalia, de petits, i explicaven els mal records que en tenien, d'aquell professorat d'aleshores, sempre amb la palmeta a punt. Va continuar durant anys com escola de primària i secundària, es va modernitzar molt i l’alumnat de les darreres generacions en té un molt bon record. A la llarga ha hagut de deixar aquesta tasca, i ara és una mena de residència, de casa de colònies. La papanateria de parc temàtic que ens ofega ha provocat que la història de Sánchez Mazas, novel·lada per Cercas hagi propiciat el muntatge d’una mena de ruta pseudohistòrica, d’aquestes que ens aclaparen darrerament. Només falta disfressar algú de fugitiu i muntar una batuda imaginària per veure qui el troba...
Per casualitat m’he ensopegat amb aquesta fotografia de Girona, que incloc, on encara es veu la mica de terrat de la rectoria, on la meva tia amollava menjar als gats. Un vespre, a la plaça de sota, feien ball, no sé si eren les festes del carrer, i jo, ja amb dotze o tretze anys, mirava les parelles, amb una gran melangia. Això de mirar el ball i no ser-hi sempre resulta dolorós. Crec que és a la pel·lícula sobre Freud, on una pacient explica al protagonista que el seu pare estava malalt i que ella sentia la música del ball, llunyana, i desitjava la seva mort, cosa que la fa sentir culpable.
Girona es bonica tot l’any, ara. Com la majoria de ciutats, ha esdevingut un destí turístic important. Pintar les cases que toquen el riu ha estat una bona iniciativa, en aquella època de la meva infantesa tenien un aspecte decrèpit, malmès, agònic. La Girona a la tardor que evoca Sagarra és, però, la més adient al seu paisatge urbà, sobretot als barris antics:
Sota del pont camina l’aigua trista/ és l’aigua de la pluja de Tots Sants/ el cel és malva i rosa i ametista/ hi ha un or de fulles pels camins forans...
Vaig conèixer una mestra que era, a més, monja, i que tenia una gran activitat, a més de la professional, treballant amb persones marginades i amb problemes d’addiccions. En jubilar-se, tothom li remarcava que ara es podria dedicar molt més a la seva tasca voluntària, i ella va dir, seriosa: no hi ha res com tenir una obligació. Crec que, amb excepció feta de feines desagradables, perilloses i feixugues, sol ser d’aquesta manera i que per això, actualment, les jubilacions precoces no són pas un bé social. Un periodista, encara jove, em va comentar en una ocasió que el temps en què havia estat més feliç havia estat el de la seva feina en un hipermercat, ja que allà es trobaven una bona colla de jovent i s’ho passaven pipa. En fi, que tot es relatiu i no cal insistir-hi.
Torno als estius. Va haver-hi uns estius de la meva vida lligats a uns viatges, únics i breus, a Girona, perquè a la magnífica església de Sant Fèlix hi havia el meu oncle capellà, de rector. Aquest germà del meu pare compta amb una història molt interessant, moguda, que podria ser objecte de tota una novel·la intensa, perquè la seva història és la del segle vint a casa nostra, amb totes les seves tragèdies i contradiccions. A la llar del pare van ser onze germans, repartits en dues branques temperamentals, les persones d’acció i geni viu, com l’oncle, i les pacífiques i una mica espantades davant del pes de la vida, bonhomioses, com el meu mateix pare. A les famílies humils, sense antecedents acadèmics, tenir un fill amb estudis ha estat sempre un honor molt valorat. Si la família era religiosa, tenir un fill capellà era, encara més, una mena de premi que la providència divina amollava a la llar. Una filla monja també estava bé, però no era el mateix, és clar.
Havia estudiat el meu oncle al Collell, santuari, escola i seminari, que durant la guerra va ser presó, -fins i tot abans que Cercas en parlés a la novel·la, ep-. Era un lloc estricte, difícil, fred. HI havia els estudiants de pagament i els qui estudiaven gràcies a una mena de beneficència, fent de criats dels altres. El tracte que se’ls donava, a aquests estudiants pobres, per part de professorat i alumnat ric, era, per regla general, dolent i humiliant. El meu oncle en parlava de vegades, i admetia que fins i tot es veien obligats a robar menjar, ja que els sotmetien a una mena de menú escàs, de ceba, ceba i ceba. Després, però, ja al seminari de Girona, les coses van ser molt millors i menys classistes. Malgrat tot això, com que la fe mou muntanyes, la del meu oncle tan sols es va enfortir, amb aquesta mena de dificultats.
Així com el meu pare no acostumava a parlar de la guerra, l’oncle ens explicava, imagino que a la seva manera, però de forma viva, colorista, amena, perquè era un gran narrador, històries que semblaven rondalles. Havia intentat amagar-se i fugir, però després, amb el temor que no es revengessin en la família, es va presentar a l'allistament, i, valent com era, va admetre que era capellà quan li van preguntar la professió. Va ensopegar-se amb una bona persona, un republicà d’honor, que li va dir que l’apuntaria com a mestre i el va enviar a sanitat, a Montserrat, on, explicava, havia batejat d’amagat fills petits d’alguns militars. Després de la guerra, a més, els capellans que havien estat amb els republicans eren mal mirats, però hi havia una gran necessitat de professionals, amb tot el que havia passat. Va haver de deixar enrera els seus somnis de ser missioner, per als quals s’havia preparat abans de la guerra, i anar de rector a diferents parròquies. Va firmar molts avals i va ajudar molta gent, perquè creia que ja hi havia hagut massa morts i violència, cosa que li va comportar alguns problemes. Tant és així que, en un dels pobles on va ser a principis dels quaranta, fa pocs anys i amb un ajuntament d’esquerres, a petició dels ciutadans, li van dedicar uns jardins. Ens explicava la gent del poble que, en els anys de gana, gairebé no menjava i repartia tot el que tenia a la gent necessitada.
Ell no en parlava mai, però deien que el bisbe va sentir gelosia del seu prestigi i que per això havia acabat enviant-lo a un poble que ara és molt bonic però que aleshores estava malmès per la guerra, amb l’església i la rectoria en molt males condicions, mal comunicat. Aleshores, l’obediència era un valor, encara més obligatori en aquests casos, de persones dedicades a la religió. Corria també la brama que el seu trasllat, ja de gran, a Sant Fèlix, havia estat a causa de la mala consciència del senyor bisbe. El cas és que de Sant Fèlix en tinc records molt vius, una mena d’olor d’humitat de la rectoria, persistent, i un casalot amb passadissos estranys, com els de les pel·lícules de por. Hi anàvem una setmana, a l’estiu, si fa no fa, a visitar-los. Li feia de majordoma una germana, una altra meva tia, no la que ell hauria volgut, del vessant familiar bonhomiós, i que es va acabar casant, sinó una també de geni viu i caràcter estrany, soltera.
Era Girona, aleshores, una ciutat una mica deixada, no massa neta; la calor, immensa, semblava emanar de les llambordes i només s’abaltia a la bonica devesa. La rectoria atemoria, gran, amb gats que s’esmunyien pels racons. La meva tia criava pollastres en una de les torres, i també deixava córrer els pollets pels passadissos amagats. Recordo que una vegada va tenir una gran enrabiada perquè una rata n’hi va matar uns quants, la visió d’aquells polls assassinats, rosegats, i la presència fantasmal de la rata, que no vaig arribar a veure, em neguitejava. Cal dir que cada Nadal autàrquic, fossin on fossin, ens feien arribar per recader, a tots els oncles de Barcelona, un pollastre, un conill o una gallina, vius, que romanien uns dies a la cuina i que la meva mare sacrificava de forma casolana, amb gran tristor per part meva i del meu germà. HI havia, a la rectoria, una mena d’escala fosca, de cargol, que menava a l’església i al final de la qual havia mort un dels antics rectors, en caure, desnucat. La meva tia tenia, a la cuina, penjats, aquells papers engomats en els quals s’enganxaven, a centenars, les mosques, intentant, en debades, escapar de la mort. Tot plegat m’omplia d’estranys temors, però quan ets petit la por I el temor provoquen, també, un cert plaer morbós.
Només es podia estar fresc a l’església, durant aquells estius, -no feia falta cap mena d'aire condicionat, allà, i em pregunto perquè no es construeix a la manera dels antics, i ens deixem de tant de vidre que no aïlla i tanta tanca hermètica-, que encara comptava amb ciris de veritat, i amb la pàtina que el fum va deixant a les parets, vernís que la modernitat ha aconseguit fer desaparèixer. El meu oncle ens ensenyava i comentava el contingut dels sarcòfags paleocristians, amb Jesús sense barba, representat l’eterna joventut, aspiració de totes les èpoques de la humanitat. També em feia una mica de basarda la capella de Sant Narcís, amb el taüt transparent i les restes que hi romanien. A causa de la professió, el meu oncle, havia desenvolupat una certa misogínia, i havia acabat per admetre a la parròquia tan sols nois, cosa que feia que jo no tingués amiguetes per jugar. Sempre ens portava, però, a fer una excursió en el taxi d’algun conegut, a santuaris gironins, els Àngels, Santa Afra... Amb la meva tia, a la tarda, anàvem a fer algun tomb a la vall de Sant Daniel, a Montjuïc de Girona, que aleshores, com el barceloní, era ple de barraques d’immigrants, molts d’ells de Cabra de Santo Cristo, per cert. Ho sé perquè la meva tia agafava conversa amb ells fàcilment. També feia rams d’herba per als conills que criava, ravenisses, sobretot. Avui, el Montjuïc de Girona és una zona cara i residencial.
Malgrat que durant els seixanta el meu oncle opinava que hi havia d’haver algun tipus d’obertura democràtica, els anys el van ancorar en un conservadurisme una mica a la defensiva; va començar a topar amb capellans més joves, ja durant la transició, que justificaven davant del seu astorament les escabetxades de religiosos del temps de la guerra, pel fet que estaven amb els rics. El bisbe d’aleshores, crec que era Jubany, es fumia una mica dels que encara anaven amb sotana, com ell, i això el feia empipar força. No va voler accedir al rectorat de Sant Fèlix de forma definitiva i va acabar demanant i ocupant una plaça a la residència i orfenat municipals de Girona, un lloc molt més lluminós i modern. Ja aleshores no anàvem a passar-hi dies a l’estiu, però els visitàvem sovint, també.
Sota la rectoria de Sant Fèlix hi havia uns barris que aleshores eren una mica marginals. A la vora del riu hi acampaven molts gitanos amb carromats de cavalls, encara. L’aigua del riu era bruta, baixaven restes de les fàbriques, sobretot de la Grober. Anys enrera es cantava una cançó amb la música de Tápame, tápame que feia:
A la fàbrica d’en Grober, un porter hi han posat, es el porter de les vetes, de seguida està cansat. Porta-li, porta-li, porta-li, una cadira. que es el porter de les vetes i se’ns cansa de seguida.
Al vespre, els rius de Girona, amb la calor, feien una pudor impressionant, ofensiva, que durava fins ben entrada la nit. L’estiu de Girona era feixuc, i els dies se’m feien eterns, malgrat que el viatge des de Barcelona el feia amb una gran il·lusió i que hi érem pocs dies. Les lectures al meu abast, a la rectoria, eren, generalment, llibres edificants, moralistes, i revistes tipus El mensajero del corazón de Jesús, revista a la qual el meu oncle havia subscrit tota la família, així com al butlletí del Collell. També tenia, però, edicions dels primers llibres en català que es van publicar després de la guerra, poemes d'en Verdaguer, i novel·letes d'en Folch i Torres, pàgines viscudes, llegendes, vides de sants, llibres sobre els paisatges gironins, sobre viatges, coses així. Explicava que ell sempre havia predicat en català i que ningú no li havia dit mai res. El meu oncle va ser, fins a la mort, la gran autoritat familiar, a la qual es consultava sobre tota mena de temes. Tots els parents, àdhuc els germans, el tractaven amb gran respecte, a més de ser capellà tenia carisma, autoritat natural, era alt, impressionant, infonia un temor reverencial. Casava tothom de la família, com a mi mateixa, i recordo el casament d’una cosina més gran que jo, al mateix Collell, durant el qual va fer plorar tothom explicant, de forma absolutament gràfica i meravellosa, una anècdota de la seva infantesa, quan la seva mare, en aquella mateixa església, li havia fet resar un parenostre per a cada germà. Quan baixava a Barcelona, en alguna ocasió, sovint portava escolans a veure el zoo, ja que li encantaven els animals, i ens comprava algun llibre infantil a La Hormiga de Oro.
Va viure noranta-i-tants anys, el meu oncle, tot és un misteri, ens va manifestar, a la darrera visita, ja a la residència gironina per a capellans vells, abraçant el meu pare, emocionats tots dos, sabent, ben segur, que no es veurien més. Girona ha canviat molt, hores d'ara, els rius són nets, transparents, les zones enjardinades, nombroses. El centre és animat, alegre, amb moltes cafeteries i establiments comercials. Sant Fèlix s’ha remodelat i s’ha enderrocat la rectoria del meu temps, sembla que era un pegot, segons el gust actual. De fet, tots els edificis es van fent i refent sempre, i renovant amb pegots, que mostren també l’evolució històrica, però ara aquesta evolució no plau estèticament i hi ha un afany neguitós a deixar-los com eren, sense pensar que mai han estat de cap manera monolítica i inamovible. Fins i tot a la Mare de Déu del Collell li han llevat el mantell i l’han deixada com era, també, sort que el meu pare no la va arribar a veure amb aquest aspecte suposadament autèntic. El Collell havia estat també escola, el meu pare i els seus germans i cosins hi anaven, a peu, des de Mieres i altres pobles de la rodalia, de petits, i explicaven els mal records que en tenien, d'aquell professorat d'aleshores, sempre amb la palmeta a punt. Va continuar durant anys com escola de primària i secundària, es va modernitzar molt i l’alumnat de les darreres generacions en té un molt bon record. A la llarga ha hagut de deixar aquesta tasca, i ara és una mena de residència, de casa de colònies. La papanateria de parc temàtic que ens ofega ha provocat que la història de Sánchez Mazas, novel·lada per Cercas hagi propiciat el muntatge d’una mena de ruta pseudohistòrica, d’aquestes que ens aclaparen darrerament. Només falta disfressar algú de fugitiu i muntar una batuda imaginària per veure qui el troba...
Per casualitat m’he ensopegat amb aquesta fotografia de Girona, que incloc, on encara es veu la mica de terrat de la rectoria, on la meva tia amollava menjar als gats. Un vespre, a la plaça de sota, feien ball, no sé si eren les festes del carrer, i jo, ja amb dotze o tretze anys, mirava les parelles, amb una gran melangia. Això de mirar el ball i no ser-hi sempre resulta dolorós. Crec que és a la pel·lícula sobre Freud, on una pacient explica al protagonista que el seu pare estava malalt i que ella sentia la música del ball, llunyana, i desitjava la seva mort, cosa que la fa sentir culpable.
Girona es bonica tot l’any, ara. Com la majoria de ciutats, ha esdevingut un destí turístic important. Pintar les cases que toquen el riu ha estat una bona iniciativa, en aquella època de la meva infantesa tenien un aspecte decrèpit, malmès, agònic. La Girona a la tardor que evoca Sagarra és, però, la més adient al seu paisatge urbà, sobretot als barris antics:
Sota del pont camina l’aigua trista/ és l’aigua de la pluja de Tots Sants/ el cel és malva i rosa i ametista/ hi ha un or de fulles pels camins forans...
Els camins forans cada vegada són més lluny, a Girona i a tot arreu. Però cal ésser objectius i admetre que hi ha coses que han millorat, i força, malgrat que pel camí de la vida haguem deixat tants moments irrecuperables.
14 comentaris:
Els estius de la meva infància formen part del paisatge d'Horta, llevat de dues excepcions, quan els pares van tirar la casa per la finestra (un any a Calella de la Costa i un altre a Montbrió del Camp). Això sí, sempre he pogut jugar al carrer, i a l'hort de casa i a les golfes... Potser és aquesta experiència infantil la que em fa estar en desacord amb això del "llarg" període de vacances estiuenques. Cada vegada són més curtes per cert. Per a mi -si afegim a més la diferent percepció del temps dels nens- eren el paradís, sobretot per la llibertat. Jo crec que vaig aprendre a ser lliure llavors. Certament, em costava molt de reiniciar la rutina reglada, sempre m'ha resultat feixuga l'escola, de petita i de gran (tot i que la meva professió m'agrada molt i ben segur que la meva vida hagués estat molt pitjor sense ella, com també sense haver anat a l'escola), però sempre m'he sentit en el centre d'una dinàmica entre el "dolce far niente" (on, de fet, en fas moltes i molt llamineres de coses) i els rigors del treball obligatori.
Salut, Júlia,
Lola
Doncs has tingut molta sort, jo, malauradament, era a un pis petit amb poca vista i uns pares molt enfeinats, encara bo que Montjuïc no era massa lluny i hi podíem anar a voltar. A més, en ser un carrer amb força trànsit, a tocar del Paral·lel, feia que no fos possible baixar a jugar al carrer, cosa que era habitual en altres indrets del barri. L'estiu em neguiteja una mica també pel fet que sempre vols fer moltes coses i n'acabes fent menys, en el meu cas, fins i tot de les que fas durant el temps de feina 'normal'. Encara que tinc també molts bons records de llargs estius de la meva joventut i maduresa, la veritat, ep.
M'adono que he pogut donar una imatge d'infància de flors i violes evidentment esbiaixada. Ostres, recordo -rememoro- la densitat del tedi, també. Terrorífic. També en la vida he hagut de fer esforços titànics per a sortir-ne. Però, l'avorriment, ben encarrilat, em sembla que, a la llarga, és molt fructífer, i que, ara, amb la canalla, tendim a voler-los sempre distrets i, és clar, se'ns distreuen.
Per cert, del terror de les lectures infantils n'havia parlat fa temps en un post referint-me a la mania que li tinc a Dickens; em passa el mateix amb aquest Dicknes nostrat que és en Folch i Torres; recordo unes novel.les de nens orfes, maltractats per perversos familiars, etc, que m'afectaven profundament. Sort que també tenim d'ell les lectures més còmiques i d'aventures, en Massagran.
Lola
M'has recordat els meus estius a l'Estany, la tia també tenia penjada la tira groga de les mosques, i les pàgines viscudes les llegia sempre eren de blau sobre blanc i parlaven de na Maria Goretti i cose sde l'església. En canvi a l'esglesia no hi podiem anar, el capellà ens tenia mania, tot plegat perquè ens vàrem cagar al seu jardí.- Coses de mainada
Ai... aquells estius! En el poble: de bon matí al camp; després de dinar, l'odiada sesta; i, al capvespre, a jugar al carrer.
Júlia, tens una història riquíssima. Per cert, vaig estar farà un parell d'anys una setmana a Girona, a un congrés, principiant la tardor, i vaig quedar encantat de la ciutat.
Efectivament, Lola, l'avorriment també té una part positiva i és necessari, a l'escola hem caigut sovint en el parany d'intenta que es divertissin tothora, és cert. Sobre Folch i Torras, sort d'en Massagran, encara que a mi aquelles històries de nens pobres m'agradaven i tot, aleshores.
Hola, Francesc, devies estar fet una bona peça... Les caceres de mosques eren una bona distracció anys enrera, hi havia qui es feia una mena de gàbies amb taps de xampany o patates buides i agulles de cap. N'hi havia tantes!!!
Ai, Yayo, tinc una història d'allò més normaleta, tot depèn de com s'explica. A mi m'agradaria haver viscut exòtiques aventures i viatges misteriosos pel món, però res. Girona és una ciutat molt maca, ara, i de tant en tant hi torno i sempre hi descobreixo alguna cosa nova i diferent, a més de menjar-hi molt bé, també.
Si, al carrer Calabria/Diputació l'estiu era i no era. Calor, radio, lectures, als Banys de Sant Sebastián si el pare tenía vacances. Un any deu diés a Montserrat. A garraf de vegades, a la caseta de banys que tenía un germá del para. Poca cosa. Estic descubrint que he perdut memoria i nostalgia. S'está prou bé.
Bon dia, Luis,
No sé si era a Garraf però hi havia empreses, centres socials i altres que tenien allà i a d'altres platges unes casetes per als treballadors i socis on podien portar coneguts. No em considero molt nostàlgica, encara que qui sap, però de tant en tant m'agrada recordar coses que s'han perdut tan de pressa, i cada dia anem a ritme més accelerat.
Júlia, quina delícia de post... jo també recordo els estius com massa llargs, tot i que he de reconèixer que m'ho passava molt bé, els diumenges, tota la família agafavem l'autobús i anàvem a la platja de Montgat, quins temps, ai... i alguns dies laborables, quan els grans es podien compaginar la feina, anàvem als banys de Sant Sebastià que anomena Luís, amb aquella piscina gran amb aquell tobogan immens i aquella altra piscina interior d'una aigua gelada que la memòria em guarda amb nostàlgia... les sessions de joc al carrer o al jardí de casa, regar les plantes a s'hora baixa, aquella olor de terra molla i aquella bavor que pujava del terra escalfat pel sol de tot el dia... les cuques de llum... ja callo, ja callo.
Una abraçada, Júlia!
Òndia, Arare, quina sorpresa!!! M'alegro molt de 'veure't' per aquí, compartint records comuns, per cert he pensat molt en tu, sobretot quan es va recordar els anys que feia de la malaurada mort de Miguel Angel Blanco, amb tota aquella polèmica que es va generar als, ai, ja llunyans, fòrums de la uoc.
No recordo res d'aixo que dius a Garraf. Eran casetes particulars, de fusta, magnífiques, en una platja que aleshores era practicament privada. El poble al damunt de la montanyeta, una finca blanca dels Sert, molt a prop una torre d'en Gaudía, un port de pescadors minim amb un parell de barets i a la platja les casetes, blanques, de fusta, amn una terraça, cuina, dormitori i un minuscul bany i servei. Alçades sobre pilars blancs de pedra, sota les terraçes es guardaban els patins, una especie de catamarans petits, amb una vela i un mástil. Disabtes i diumentges pujaba gent en el tren, pero molt poca en comparació amb el que fou després, amb el 600. Fou aleshores que els oncles varen vendre el lloc.
Potser no eren les mateixes, n'hi havia una filera de casetes, es veu que algunes eren particulars, individuals, i d'altres les compraven entitats o associacions. Garraf era un indret molt bonic i ara ho ha tornat a ser, es va perdre platja però s'ha recuperat i, malgrat tot, queda una mica 'conservada'.
Publica un comentari a l'entrada