10.9.07

Concha Lagos

INTRODUCCIÓN

Ya todo está inventado, descubierto;
llego tarde, muy tarde, a vuestro lado;
por eso no me inquieta lo remoto
y voy tras lo sencillo y cotidiano,
llamándole al pan, pan, y al vino, vino...
Aunque no suene bien, ¡es tan humano!
Miro el jardín y digo: «¡Primavera!»
Y al extender los brazos
con tímido ademán hacia las cosas,
siento un tibio aleteo en cada hallazgo:
un compás repetido,
algo que va, que viene, que es alado.
Siempre será mañana la mañana
y más árbol, el árbol.
No quiero ya en el alma nada nuevo,
que todo esté estrenado.
Acaso lo que ansío
es caminar segura
por las antiguas huellas de otros pasos,
o quedarme tranquila aquí, en mi huerto;
saber que ya está todo sosegado:
el corazón, la casa, los recuerdos...
Sentir la azada fiel del hortelano
remover, amoroso, los terrones,
como hicieron en tiempo sus hermanos.
Ya está todo gastado bajo el sol,
a fuerza de pasar de mano en mano.


Fa molts anys, pels setanta, quan encara estudiava, vaig fer durant un parell d’anys uns cursos de teatre infantil d’aquells que encara recordo força, perquè, com les classes d’en Ricard Salvat, m’han servit al llarg de tota la vida. Eren, a més, gratuïts –no recordo la institució que els patrocinava- i els donava una noia jove i molt eficient, Ana Maria Pelegrín, crec que argentina. Ana Maria Pelegrín, va ser l’autora, també, de diferents reculls de poesia per a infants i joves. A través d’una d’aquestes antologies de Pelegrín vaig ensopegar-me per primera vegada amb un entranyable poema de Concha Lagos, que, ho admeto, no sabia qui era, aleshores.

Concha Lagos ha estat una remarcable escriptora que acaba de morir fa uns dies, als cent anys, a Madrid. Sempre va estar lligada, però, a Còrdova, ciutat que l’ha homenatjat en més d’una ocasió. Lagos era el cognom del marit, un fotògraf important, i la parella, a Madrid, va obrir la porta de casa seva a molts escriptors famosos i novells, va ser, de fet, casa seva, un d'aquells salons literaris on s'animava la vida intel·lectual dels anys cinquanta i seixanta. Concha Lagos va ser directora de l’emblemàtica revista Àgora (la literària, car aquest nom s'ha donat a diferents publicacions), i va escriure, també, en prosa, encara que va excel·lir, sobretot, com a poetessa. M’he assabentat de la seva mort a través d’un blog, l’encisador Poesia Infantil i Juvenil, d’una bibliotecària de Cocentaina. Pertany a aquest gruix immens d’escriptors i escriptores excel·lents, que no són a primera fila, i no se sap ben bé el perquè. Allò dels prestatges, que deia Calders, no funciona només a Catalunya, pel que sembla. A les notícies dels diaris que fan referència a la seva mort es remarca que hi va haver poca presència institucional, moltes de les institucions a les quals ella havia fet donacions o amb les quals havia col·laborat es van limitar a enviar flors a l’enterrament. Una vida tan llarga fa, potser, que molta gent cregui que ja no existeixes.

6 comentaris:

Luis Rivera ha dit...

Julia, la poesia del 50/70, arreu d'Espanya, sigui en la llengua que sigui, ha patit un oblid en tractan-se de poesia no de realisme social, o de l'exili.

Minoritat i poesia son sinonims, ja ho sabem, però el fet de que la cultura oficial de la contra oficialitat hagi deixat de banda a la gran, enorme vessant, de poesia elegíaca maravellosa, com es la de Concha Lagos, i aduc Ramón de García Sol, que venen tots ells de la poesia de Panero i companys, es quelcom que cal rebutjar.

Un castellá maravellós, realista al temps que metaforic, vital, obert a la natura i al sentiment. A la Concha la podeu trobar aquí, igual que a garcía Sol.

http://amediavoz.com/lagos.htm

http://amediavoz.com/lagos.htm

Júlia ha dit...

Efectivament, Luis, espero que algun dia es torni a recuperar. I no tan sols la poesia, també molta prosa.

L'enllaç que menciones, molt recomanable, és el que he posat en el text, a la paraula 'poetessa' -si funciona-.

Anònim ha dit...

Quin poema tant bonic! Em resulta molt fàcil identificar-me amb el que expressa.

Per altra banda, les persones tenim cor. Les institucions ténen formes, o haurien de tenir-ne, com ha quedat demostrat en aquest cas, una vegada més.

Francesc Puigcarbó ha dit...

El Poeta Brossa, aní a renovar el DNI i ja saps que abans s'hi posava la professió.En preguntar-lielfuncionari "Profesión: poeta,contestà Brossa. Paleta? preguntà el funcionari. Sí! posi paleta va dir Brossa, i aixó constava al seu DNI.
No en savia res d'aquesta poetessa que tu has recuperat per nosaltres. El poema és un classic de poesia en castellà.

Júlia ha dit...

M'alegro que t'agradi, xiruquero.

Les institucions i els senyors que les componen, si no han de treure un rendiment a les fotografies de l'acte, 'passen' dels vells poetes.

Júlia ha dit...

Potser entre poeta i paleta hi hagi molts paral·lelismes, Francesc. Té poemes molt bonics aquesta senyora, a més d'aquests, sembla mentida la quantitat de gent que fa les coses bé i molt bé i de qui no en sabem res o poca cosa.