Anna i Agustí

Vaig comentar, fa un temps, la prevenció que tenia en contra de Joan Sales. Un altre objecte de les meves personals i irracionals antipaties juvenils era Agustí Bartra, la seva poesia em semblava excessivament críptica, massa elaborada, artificial. A més, tenia el convenciment que la seva esposa, Anna Murià, com tantes dones de l'època, havia sacrificat la seva vàlua, immensa, a la del marit, esdevenint-ne ombra protectora i sotmesa. Ai, aquells homes d'abans, quantes coses havien d'aprendre, encara!!!


Possiblement una part de la història sigui certa, però la veritat és que estic llegint alguns poemes magnífics de Bartra, intel·ligibles, impressionants, i, com amb Sales, em sembla que ja no li tinc la mateixa mania, la veritat. Veure la parella, atractius, enlluernadorament antics i intel·ligents, en aquestes fotografies de l'època, m'impressiona força, tenen el color perdut d'uns temps mítics. Podria copiar aquí alguns dels poemes que m'han agradat més, redescoberts en un polsós llibre de Laia oblidat per la biblioteca de l'escola, però només transcriuré avui un fragment de Les violetes, poema que em sembla bellíssim, i que expressa molt bé, em sembla, com, enmig de les malvestats, ensopegar-se amb l'amor i el sexe, amb la vida al capdavall, dóna a l'entorn un nou color i una nova aroma, una esperança.

Aquella nit de l'any dels auguris ferotges,
assegut davant d'ella al vagó solitari
on el fred mastegava tuf de tabac difunt,
travessant les foscors de la por de la guerra,
jo em veia il·luminat, encès com una torxa
dintre d'una caverna de paüra i enigma.

¿Érem els destinats, la primera Parella
o la final d'on tot de nou començaria,
en les sembres del bes del cos a cos adàmic?
¿Podríem començar a tutejar la terra
des de les nostres dues soledats abraçades
i a esperar sota un sostre la bursada del gel?

París quedava enrera, feixuc de negres cúpules
i embolcallat de boira i de vidu plugim...

Dins el clot de sa falda, el pom de violetes (...)