Arreglant papers m’ha sortit el sonet que copio, per a gaudi de possibles lectors i també com a propaganda personal, car potser trobaré clientela disposada a pagar bé epitafis per als seus animalons traspassats.
La història és la següent: un company de feina de fa uns anys –veig que tinc el poema datat del 2002- tenia una amiga –sospito que en alguna ocasió del passat havien estat ‘més’ que amics- i aquesta amiga tenia una gata. La gata va morir, de mort natural, deixant la seva mestressa desconsolada, i el xicot, fent un gran acte d’amor, va acompanyar l’amiga a fer un enterrament clandestí per la muntanya de Montjuïc, al capvespre, desafiant possibles atracaments imprevistos, en aquelles solituds. La gata es deia Gilda i el cas em va inspirar d’allò més, com podeu comprovar. No crec que Gilda, malgrat el seu nom, hagués caigut mai en les urpes del gat Fritz, sinó tan sols entre les de gats més romàntics i delicats.
EPITAFI A GILDA
Mixeta, per a mi desconeguda,
que fores companyia, amor, consol,
avui, per tu, molts gats portaran dol.
Descansi en pau la teva boca muda!
A Montjuïc, una tomba perduda,
coneixerà dels altres gats el miol,
s’escalfarà amb l’alè del primer sol
i cobrirà l’indret la flor menuda.
A Montjuïc, on tanta gent reposa,
tu hi tindràs sempre el teu racó petit
embolcallat amb l’ombra de la nit.
I al cel dels gats, potser de color rosa,
s’hi enfilarà, subtil i decidit,
àgil, eteri, el teu felí esperit.
La història és la següent: un company de feina de fa uns anys –veig que tinc el poema datat del 2002- tenia una amiga –sospito que en alguna ocasió del passat havien estat ‘més’ que amics- i aquesta amiga tenia una gata. La gata va morir, de mort natural, deixant la seva mestressa desconsolada, i el xicot, fent un gran acte d’amor, va acompanyar l’amiga a fer un enterrament clandestí per la muntanya de Montjuïc, al capvespre, desafiant possibles atracaments imprevistos, en aquelles solituds. La gata es deia Gilda i el cas em va inspirar d’allò més, com podeu comprovar. No crec que Gilda, malgrat el seu nom, hagués caigut mai en les urpes del gat Fritz, sinó tan sols entre les de gats més romàntics i delicats.
EPITAFI A GILDA
Mixeta, per a mi desconeguda,
que fores companyia, amor, consol,
avui, per tu, molts gats portaran dol.
Descansi en pau la teva boca muda!
A Montjuïc, una tomba perduda,
coneixerà dels altres gats el miol,
s’escalfarà amb l’alè del primer sol
i cobrirà l’indret la flor menuda.
A Montjuïc, on tanta gent reposa,
tu hi tindràs sempre el teu racó petit
embolcallat amb l’ombra de la nit.
I al cel dels gats, potser de color rosa,
s’hi enfilarà, subtil i decidit,
àgil, eteri, el teu felí esperit.
13 comentaris:
No m'agraden els gats, vaja, ni les gates. Com deia un professor anglès que vaig tenir, els elefants són més interessants...
M'has fet recordar una amiga que vivia a Poble Sec, també mestra, però navarresa, a la qual se li va morir la seva gata. Va decidir, igualment, anar a enterrar-la a Montjuïc i per portar-la va agafar una bossa de dona que ja estava una mica demodé. Amb el cos de la gata dins la bossa i la bossa a l'espatlla va sortir al carrer i va començar a caminar. De sobte dos nois en una moto li van fer el "tirón" i es van endur la bossa. La meva amiga va caure al terra i quan la gent va venir a ajudar-la se la van trobar en mig d'un atac de riure, pensant en la cara que posarien els pinxos en descobrir el seu botí.Després li va agafar un atac de mala conciència, però aquesta és una altra història.
Bé, bé, bé. M'agraden els bestiaris encara que en aquest cas l'animal ja sigui al cel.
Magnífic sonet.
A mi, per tenir-los a casa, tampoc m'agraden, Albert, encara que com diu algú 'no els faré cap mal'. De moment, per imposició marital, només tinc una tortuga en un miniterrari al balcó, però jo, personalment, ni me la miro.
Ai, Gregorio, quants gats hi deu haver enterrats, clandestinament, per la muntanya de Barcelona! Impressionant història, aquesta. Amb 'moraleja' i que podia haver estat susceptible de crear frases fetes com ara 'anar a robar diners i trobar un gat mort', per exemple. No hi té res a veure, però m'ha vingut al cap la d'un antic conegut que, passant de contrabanan güisquis des d'Andorra, en aquells temps gloriosos dels quals parlava fa dies, els va amagar dins una bossa amb gasses pixades dels seus infants -era el temps de les gasses de roba, encara-. Doncs el de la duana hi va ficar la mà i el va enxampar.
Gràcies, Pere. Home, és un sonet de circumstàncies, no pas una obra mestra, però, sí, està bé.
Doncs a mí m'agrada aquest sonet. I passo de llarg de categories de qualitat.
Per cert, ahir vaig descobrir una frase d'un senyor que guardo a l'apartat corresponent. És d'Albert Steiner i diu: "Un crític és l'ombra d'un eunuc, comparat amb un creador."
Una visió precisa. I una expressió "felina".
Salutacions.
Gràcies, xiruquero, per la lloança. Home, de crítics n'hi ha de tots, com de creadors, però, sí, hi ha molta mala milk, també -ho poso amb anglès per no semblar tan grollera-. Els crítics 'dolents' enfonsen qui no els cau bé o no es pot defensar i lloen qui els paga, malauradament n'hi ha uns quants, d'aquests, però també hi ha hagut crítics remarcables i honorables,`o, al menys, honrats. El crític honrat mai és extremista, sinó ponderant, per regla general. Ai, ja m'anava a enrotllar, és que no tinc cura. Xiruquero, si tens bestiola i vols un sonet, ja ho saps.
N'hauries d'anar preparant un per la meva gosseta la "Naina" que està la pobre ja a lés acaballes, (te quinze anys). Esta molt bé recuperar aixó del bestiari....
Doncs ja saps a què et pots dedicar si un dia et quedessis sense feina, n'estic segur que tindries cua d'encàrrecs!
Això està fet, Francesc, encara que tu també ets un molt bon poeta i potser li faràs un epitafi més sentit i viscut.
Em sembla que no, Deric, em sembla que faria molt de badalls...
Publica un comentari a l'entrada