Eve Curie, una època

Parlava ahir d’Anna Murià, escriptora, traductora i moltes coses més, a partir d’un llibre de poemes del seu home, Agustí Bartra, que vaig trobar tirat per l’escola. Murià va sobreviure Bartra durant anys i va poder rebre molts homenatges dels terrassencs, ja que en aquesta ciutat s’havia instal·lat la parella i en aquesta ciutat van morir, malgrat que els fills van romandre a Mèxic, on són, per cert, uns intel·lectuals remarcables. Roger Bartra és un antropòleg de gran prestigi, i, per cert, té un blog molt interessant. Murià va morir fregant el centenari, amb noranta-vuit anys. Ahir, per casualitat, vaig llegir al diari una evocació d’una altra dona intel·lectual i longeva, que va tenir més possibilitats que Murià en el camp de la seva realització personal. El dia 22, dilluns passat, va morir a Nova Iork Eva Curie, filla gran de Marie Curie, als cent dos anys. Precisament fa poques setmanes, un dia en què estava planxant i mirant la tele, em vaig ensopegar amb una pel·lícula francesa sobre la primera etapa de la vida de Madame Curie, no era res de l’altre món, malgrat que els actors eren bons (Isabell Huppert, Noiret...), però per passar l’estona i planxar alhora, estava prou bé.

Després de veure el biopic em va entrar aquesta tafaneria ocasional que tan sol es pot abaltir consultat el google (ai, pobra GEC, com ha quedat oblidada, a l’estil de l’arpa de Bécquer, des que internet ha fet la competència als vells volums en ordre alfabètic, comprats a termini, per suscripció i militància catalanista!). Marie Curie era l’exemple per excel·lència de coses que avui semblen normals, ço és, que les dones podien estudiar amb èxit, que podien, fins i tot, dedicar-se als aspectes científics de la vida, i, encara més, que malgrat això podien pescar un marit adient i ser bones mares. Un exemple tan contundent no va servir, a casa nostra, per a res, fins que els aires dels nous temps més feministes van escapçar tòpics diversos i l’invent de la rentadora va alliberar les senyores pobres de servituds quotidianes.

Curie era, de fet, l’excepció, una estranya excepció, de la mateixa manera que, en aquella època de tòpics salvatges hi podia haver un negre intel·ligent o un andalús treballador. Però, quina excepció! Comprava jo de petita de tant en tant els tebeos de la col·lecció Azucena, eren contes més aviat d’època, però es van anar modernitzant i en els darrers temps ja van incorporar ambients moderns, noies que estudiaven pintura a París i tot, ves. A la contraportada hi sortien, en format també de còmic, històries culturals, entre les quals la vida de la senyora Curie, des de la seva joventut polonesa, amb primer amor impossible, a la seva maduresa esplèndida. Admiro i compadeixo aquests països de l’est, cultíssims, que han patit tant, Polònia entre ells, partida, repartida, ocupada, trossejada, trasbalsada. Maria se’n va haver d’anar a París, perquè en el seu temps els rusos van estendre la grapa sobre la seva pàtria i no volien dones estudioses. París sempre serà París. De tota manera, cal dir que el seu pare era ensenyant i va donar suport sempre als seus brillants estudis, cosa important. Quan jo era jove, que una dona estudiés, amb suport familiar, no era gens freqüent, ni tan sols entre classes benestants, amb pares intel·lectuals, la veritat.

A París, ja és prou sabut, va conèixer Pierre, se’n van anar de viatge de nuvis en bicicleta, però van tornar de seguida, amb ganes de treballar, cosa que van fer a bastament. Pierre va morir aviat, el va atropellar un carruatge de cavalls. Avui sembla estrany que aquells vehicles produïssin tantes víctimes, però es veu, pels diaris i documents, que era aquell un accident freqüent. Recordo un antic dibuix que reprodueix l’accident de Pierre Curie, durant algun temps el vaig confondre, en el meu imaginari, amb l’atropellament de Gaudí -per les barbes d'ambdós-, que jo atribuïa a un vehicle també de cavalls, però que crec que era ja un tramvia automòbil. Marie va tirar endavant, va pujar les filles molt bé, va tenir un breu embolic amb un col·laborador més jove, que va provocar molt de safareig i també de xenofòbia, en aquella França de tantes contradiccions. Irene, la filla petita, es va dedicar a la ciència, va col·laborar amb la mare i es va casar amb un altre científic, Joliot. També van guanyar el Nobel.

Marie i Irene, la filla, van morir grans, però no massa, amb malalties causades pels experiments que realitzaven, leucèmies. Eva no es va dedicar a la ciència, va estudiar piano, va tenir èxit com a concertista, va escriure als diaris, i tant ella com la germana petita van tenir sempre una envejable relació amb la mare. Quan Marie va morir, Eve va escriure’n una documentada biografia, èxit de vendes quan va sortir, ja, el 1937. Eve va fer també crítica literària, musical, i amb l’arribada de la guerra va viure a Anglaterra i els Estats Units, on donava conferències sobre la resistència francesa, el paper de la dona i altres temes d'interès. Va ser, també, corresponsal de guerra. Va retornar a París, i es va casar, ja una mica gran, amb Henry Labouisse, ambaixador dels EEUU a Grècia, president d’Unicef. Amb el seu marit, a causa d’aquesta feina humanitària, van viatjar per tot el món. Eve ironitzava sovint sobre el fet que era l’única de la família que no tenia un Nobel. De la seva longevitat, deien, tan sols li recava haver perdut massa aviat els familiars. Ni ella ni Irene no van tenir fills, que jo sàpiga.


Després d’haver vist la pel·lícula esmentada –se n’han fet moltes sobre la vida dels Curie, per cert- i de cercar per la xarxa, em va sorprendre trobar poca cosa de la Curie escriptora, pianista i diplomàtica. Amb motiu de la seva mort s’ha vessat una mica més de tinta, no massa, sobre la seva encisadora personalitat. Sembla que els temes dels blogs em busquin a mi i no pas a l’inrevés. Descansi en pau la darrera Curie, després d'una vida tan rica i plena!