LES JOGUINES DELS GOVERNANTS (I DELS GOVERNATS)

Em preguntava fa uns dies què s'havia fet del jove epidemiòleg de moda, en els primers temps d'això de la pandèmia ens el posaven fins a la sopa, talment com si fos el Messi del sector. Fins i tot, alegrament, a TV3 havia escoltat que possiblement Catalunya, gràcies a aquestes aportacions genials, seria la primera en tenir la cobejada vacuna, com si això de la vacuna fos tan senzill i respongués a la tasca de savis singulars.

De forma relativament discreta alguns metges més grans es van queixar, en algun moment, d'aquesta tendència a potenciar protagonismes, una cosa molt del gust dels manaies de tot arreu. Aquests idil·lis acostumen a acabar malament o, el que és pitjor, s'escampa una capa de silenci per damunt de les antigues personalitats promocionades. I nosaltres, el poble, també els oblidem i fins i tot, si cauen en desgràcia, no volem recordar el temps, relativament proper, en el qual els santificàvem.

El tema ha esclatat finalment i la víctima de les fatxenderies polítiques nostrades, car una víctima ha acabat per esdevenir, s'ha despenjat amb una sèrie de tuits, alguns dels quals va esborrar després, per algun bon consell dels coneguts assenyats, tot i que a la xarxa tot funciona molt de pressa i això de la colla de ximples ja s'havia fet viral.

Com si del futbol es tractés, aquests dies es podien llegir pels nostres verals penjaments sobre el senyor Simón, qui, suposo que amb més experiència que el doctor nostrat, ha assolit una expressió molt allunyada d'excessos i polèmiques la qual, a la llarga, n'ha avorit la percepció. Però, és clar, tot això dels polítics i els seus protegits no tindria cap importància si no fos que la gent també fem nostres els herois i les grandeses i prenem partit per un o altre, segons qui els potencia o segons si ens cauen o no simpàtics.

El tema futbolístic Barcelona-Madrid es fa extensiu a tota mena de temes. Si tu dius blanc caldrà dir que és millor el negre, i a l'inrevés. I, és clar, quan en un costat o l'altre en passa alguna, l'altra banda ho aprofitarà a fons i hi sucarà pa a desdir.

Demanem herois quan, a nivell personal, tots tenim contradiccions, ombres i incoherències. Podria fer una llarga llista de persones de diferents àmbits sacralitzades i desfenestrades, aquí i a les antípodes. El poder precisa de la ciència, del teatre, del futbol i del que calgui i tot precisa del poder, en molts casos, car per a tot fan falta diners i els polítics son els qui reparteixen les virolles. 

La gent amb seny i experiència sovint defuig aquests aparadors inquietants que son els mitjans de comunicació i les xarxes socials. En el cas de les xarxes socials l'aparador, ai, el podem fins i tot manegar nosaltres mateixos o mateixes. Recordo, fa molts anys, que Espinàs comentava, en aquella enyorada columneta de l'AVUI, com la gent anava experimentant una mena d'estranya transformació quan se'l feia sortir molt a la televisió, aleshores el mitjà estrella indiscutible, i un dels exemples que posava era el del doctor Puigverd. 

Sovint, en circumstàncies diferents però que tenen un cert paral·lelisme,  em ve al cap el temps del flirteig entre el senyor Flotats i el sector pujolista consort, quan es va fer aquella piràmide del Nacional, i és que l'exemple em sembla paradigmàtic,  es tractava del salvador genial, en aquell cas del teatre català, que venia de fora i totes li ponien. La cosa va acabar en aigua de figues i el sector polític que li donava suport, ai, va acabar molt pitjor i les lloances populars van reconvertir-se en oblits i penjaments. 

Al capdavall es tractaria, tan sols, d'admetre que som humans, que no existeixen els herois i que els més savis i admirats poden tenir febleses, errors o diferents criteris que nosaltres. I que el nostre criteri també canvia i es transforma. I que la solució de les pandèmies i de tantes altres coses no és mai ni ràpida, ni totalment efectiva, ni miraculosa. I que un any el Barça pot guayar un munt de trofeus i, al següent, anar a mal borràs. És la vida.

INTUÏCIONS, CERTESES I FE SERIOSA

La pandèmia que ens acull m'ha enxampat quan feia poc temps que havia llegit un llibre imprescindible amb un títol una mica provocador: Si puede, no vaya al médico. El vaig comentar en aquest blog i al Llegir en cas d'incendi i el seu autor és un metge de prestigi, el doctor Sitges-Serra, ahir mateix llegia una entrevista recent en la qual amollava la seva opinió, prudent i acurada, sobre la situació en la qual ens trobem.

Va ser en aquest llibre on vaig conèixer la figura d'Ignaz Semmelweis, aquests dies s'ha escrit força sobre aquest metge hongarès, que va parar boig a còpia del menyspreu que li va dedicar la comunitat científica, aquest conjunt de savis universals que cada dia son més escoltats i, se suposa, obeïts, tot i que això és molt relatiu perquè les decisions les prenen els polítics i, malgrat les limitacions  d'un sector tan bescantat, millor que sigui així, segons la meva opinió. 

Avui se li reconeixen els molts encerts al doctor Semmelweis, fins i tot he llegit articles que en fan, més o menys, el sant patró del rentat de mans, però de poc li va servir, en vida, el pas a la posteritat. No tenia raó en tot el que deia, és clar, ni el més savi entre els savis té tota la raó del mon, però avui, amb tot això del rentat de mans s'ha escrit a bastament sobre el personatge del qual, fins fa poc, la gran majoria de la plebs en sabíem poca cosa.

En un altre camp del coneixement, Sanz de Sautuola va morir sense que se li reconegués allò de que les pintures d'Altamira eren prehistòriques, per exemple. Podria posar un munt d'exemples, no és fàcil admetre que allò que creiem no es cert, encara és més difícil si la nostra tasca professional es veu qüestionada per noves aportacions fetes per gent que no és de l'entorn acadèmic nostrat. Se suposa que per una mena de coneixement fonamentat en qui sap quina documentació hem de saber destriar el gra de la palla, en història, en ciència o en el que sigui. Però això és impossible, partim de supòsits, de dogmes, fins i tot estem condicionats per simpaties personals.

Avui la gent fa broma sobre allò de què la gent creia abans, com ara que la masturbació masculina et tornava cec, però el tema estava  demostrat i fonamentat en llibres mèdics, no tan antics com podríem pensar, i si l'opinió va arribar al poble, com tantes altres, va ser gràcies a les aportacions de la gent saberuda. Estudiar molt i durant molts anys no et vacuna en contra de res i, curiosament, hi ha gent poc lletrada que té una estranya intuïció a l'hora de percebre de quin costat està, més o menys, car tot és relatiu, la veritat.

Quan jo era jove hi havia, en alguns pobles de Tarragona, unes taules que es bellugaven quan la gent, estil ouija, hi posava les mans al damunt. Jo no m'ho creia i no les vaig veure però després vaig conèixer gent de fiar, coneguda, que havia fet l'excursió als pobles corresponents i havia viscut l'experiència. M'imagino que el tema deu tenir una explicació científica però no he trobat encara ningú que aclarís els meus dubtes sobre el tema. Encara més, quan ho explico o ho recordo hi ha qui em mira com si ja estigués repapiejant, que potser també.

Una companya de feina, més gran que jo, havia tingut un pare mestre, que llegia molt, un gran afeccionat a la història. La seva mare, en canvi, era del camp de la intuïció i quan el pare explicava fets del passat ella li deia: això no es pot saber. L'home s'empipava, és clar que se sabia, estava documentat. Avui sabem que el passat no es pot saber i que les documentacions s'han falsejat, a banda de què això de documentar estava limitat a quatre gats, en el passat remot. 

La gent sàvia és humana ité les seves limitacions, fa poc escoltava com Ramon y Cajal va menystenir, per exemple, en part, el treball del doctor Ferran. Avui hi ha qui llegeix el tema en clau espanyola-catalana però jo crec que va molt més enllà, la gelosia professional existeix, la competència, la por a quedar malament si algú ens supera i mostra els nostres errors. 

Se  suposa, en aquests temps de notícies falses a dojo, que hem de saber si el que ens diuen o envien al mòbil és cert o no. La ciència infusa no existeix i tots i totes ens quedem amb allò que ens abelleix. Els no creients, com jo mateixa, ens quedem sorpresos de com la religió ha generat tanta història, tanta publicació, tants desastres i tantes servituds, però és així i no ho podem negar i encara cueja, el tema. Un tema que ha estat polèmic i sobre el qual ja he declinat debatre res és el d'això de la Nova Història, que encara té les seves devocions i que també ha tingut les seves subvencions.

En el fons, que voleu que us digui, moltes coses, fins i tot del suposadament indiscutible camp de la ciència, ens les hem de creure per fe car no tenim eines per a posar-les en dubte, qüestionar-les o acceptar-les com a evidents i certes. Un dels aspectes més inquietants, que el llibre del doctor Sitges-Serra evidencia però del qual, per diferents canals, també he tingut notícies, és el de la relació entre la ciència, la investigació i els calerons, uns calerons que no sempre venen dels sectors públics sinó de multinacionals etèries i poderoses que també foten les grapes en els sectors públics. Els molts exemples, comprovats, que menciona el llibre fan posar la pell de gallina tot i que la meva capacitat d'esgarrifament va minvant amb el temps i la vellesa.

https://www.pensem.cat/noticia/103/superfluitat/pandemica

IGNAZ SEMMELWEIS I EL SEU CALVARI

Avui el google recorda la figura, poc coneguda, em sembla, fins ara, d'Ignaz Semmelweis (1818-1865). No sabia res d'aquest metge hongarès fins fa, com qui diu, quatre dies, gràcies a la lectura del llibre del doctor Sitges-Serra que comentava fa poc. La vida i la trajectòria professional d'aquest metge resulta inquietant, mostra la vanitat de l'oficialitat mèdica i científica, va patir tota mena de menyspreus i va acabar perdent la salut, física i mental, per morir abans dels cinquanta anys. Aconsello fer un volt per les referències habituals que es poden trobar a internet. 

El més curiós és que no parlem de l'Edat Mitjana, sinó del segle XIX, i els seus detractors no van ser la Inquisició sinó l'estament mèdic amb poder i prestigi. Coses que avui ens semblen evidents no ho eren gens, en aquella època, malgrat els avenços científics en progressió. Però costa d'entendre el  tancament mental de gent suposadament entesa en el tema. Avui hi ha una devoció una mica cega per la medicina moderna o la ciència, els dogmes del nostre temps van en aquest sentit i, admetent que a totes les professions es troba gent de tota mena, la vanitat i fatxenderia científica i mèdica -i no voldria barrejar les dues coses, que poden anar juntes o separades- resulta, sovint, inquietant, per la manca d'humilitat davant la història i la incertesa del coneixement.

Quan més saps més saps que no saps i, de vegades, les intuïcions de gent normaleta tenen més sentit que determinades evidències, manipulades per estadístiques que no podrem comprovar, llistes de números i la resta. La veritat absoluta no existeix, en cap camp, i podríem fer una llarga llista de certeses que s'han mostrat poc certes, amb el pas del temps. Un exemple, entre tants: de vegades la gent fa broma amb això de què es deia que la masturbació produïa ceguesa i coses semblants, però això no s'ho va inventar el poble, es pot trobar a manuals seriosos i fonamentats escrits per gent molt respectada en el seu moment.

Avui podem recordar Semmelweis i reconèixer les seves aportacions però el pobre home va passar un veritable calvari i ho va perdre tot, en l'intent inútil de fer evident l'evidència.

EL DESTÍ I EL GOS DE CASTELLDEFELS

Crec que no m'equivocaria en afirmar que, en el present, el poble-sequí més conegut i universal és Joan Manuel Serrat. Si abans n'hi va haver amb més o iguals mèrits i si el futur tindrà nous mites són coses que no afecten al present. Serrat va tenir grapa, sort, va ser al lloc adient en el moment oportú, va ser constant i ha fet una carrera important, on s'hi pot trobar de tot i unes quantes tonades que crec que seran immortals i universals, si és que en aquest món hi ha alguna cosa immortal i universal.

Sostenia el gran Huertas Claveria i crec que és cert, que Serrat, que ha tingut incondicionals seguidors però també detractors envejosos,  excel·lia en les distàncies curtes. Un dels dons naturals del cantant és que sovint sembla que es fa vell sense ser adult, com els personatges de la versió catalana dels amants de Brassens i que conserva per al públic, de portes enfora, una certa innocència picardiosa lligada als seus origens obrers. Potser ara ja no és pot dir que sigui ben bé poble-sequí, de  fet no se'l veu gaire pel seu indret originari, al contrari del que passava amb l'escriptor González Ledesma, que sovint tornava al barri per inspirar-se i visitar la família. És clar que un escriptor, per bo que sigui, no desvetlla la mateixa curiositat que un cantant o un actor i pot passar més fàcilment desapercebut.

Serrat manifestava fa pocs dies, en una de les moltes entrevistes que li han fet amb això de què fa cinquanta anys que refila, que aquesta professió, a la qual va arribar per casualitat, li ha permès conèixer un munt de gent interessant la qual altrament no hauria conegut. Suposo que es referia a gent famosa, important. Però també se li podria objectar que haver esdevingut ric, famós i cantant de culte l'ha apartat d'altres camins i l'ha privat de conèixer persones que si bé potser no serien tan rellevants sí que podien haver estat igualment importants per a la seva evolució personal. En general, les reflexions serratianes no deixaven de ser una mica elitistes.

La vida, per molt bé que ens vagi tot, té aquesta servitud, uns camins en tanquen d'altres. Fa poc temps, al facebook, vaig tenir un breu diàleg amb una persona jove i molt intel·ligent dedicada a la ciència, a causa de tot això de les vacunes i em defensava la bondat, la honradesa i la coherència de la gran majoria de gent de la classe científica. Precisament poc després un bon científic estranger va fer unes manifestacions masclistes i grolleres que van aixecar una certa polseguera. I és que per molts científics que conegui un científic convençut de les grans virtuts de la ciència experimental no els coneix pas tots i persones grans que han treballat en temes científics al llarg dels anys, car per a tot fa falta experiència i perspectiva, t'admeten, de vegades en privat, que allò de que alguna cosa està comprovada científicament pot ser amb el temps qüestionat i rebatut per molts cantons. En el fons, sobre la ciència també se'ns demana als ignorants fe en els experts, com passava abans amb la religió i els doctors de l'església. Un senyal de maduresa dels grans savis és que gairebé mai no donen res per evident de forma absoluta, les desqualificacions són més aviat cosa de la joventut i les seves vanitats tot i que tampoc voldria entrar en valoracions subjectives sobre envelliments intel·ligents.

L'especialització científica és com la vida mateixa, l'enfocament concret ens amaga la globalitat. Les veritats són diverses,interpretables i manipulables, fins i tot les més evidents. Sobre els camins als quals la vida ens aboca, s'ha escrit molt sobre ells i s'han fet pel·lícules a l'entorn de què hagués passat si hagués passat una altra cosa. Un capellà molt simpàtic que ens donava religió a l'institut explicava que un amic seu li deia a la dona: per tu he renunciat fins i tot a Sofia Loren, i que això era ben cert, encara que semblés broma, car en triar algú es renuncia a la resta, al menys de forma general. 

Quan érem petits anàvem poques vegades a la platja i sempre a la Barceloneta. En una ocasió vam insistir als pares en què volíem anar a fora i vam fer una exòtica sortida en tren a Castelldefels que va resultar feixuga, pesada i decebedora. El meu germà es va distreure jugant amb un gos, a la platja, i recordo que quan ens queixaven de com havia anat l'excursió el meu pare feia broma i deia, però si no haguéssim anat a Castelldefels no hauríem conegut aquell gos, afirmació que contenia una gran i metafòrica veritat. 

SENYORS D'ABANS I JARDINS D'AVUI

Ahir vaig tornar al Jardí Botànic on, com molta gent sap, s'hi pot trobar una exposició temporal molt interessant sobre la família Salvador. Em vaig assabentar del gruix d'aquesta nissaga fa anys, tinc una certa curiositat sobre els noms dels carrers i el dels Salvador és un carreró del Raval, no gaire lluny del barri de Sant Antoni. Una altra dèria és identificar els personatges recordats en estàtues i monuments diversos i el Salvador primigeni senyoreja l'entrada d'un dels palaus del Parc de la Ciutadella.

En algun lloc he vist escrit 'del Salvador', sense el plural, cosa que feia que de vegades la gent pensés que el carrer es referia a Jesucrist. També al meu barri hi ha un carrer científic, el carrer de Salvà, se suposa que el més antic del Poble-sec. En aquest cas, com en d'altres, és possible que al principi fes referència a algun propietari de terrenys i que després es reconvertís i es dediqués a Salvà i Campillo. Reconvertir les realitats vulgars i poc reeixides en quelcom políticament correcte, àdhuc heroic, és una manera de fer molt habitual. 

Un jovenet patriota, per la tele, promocionava la Salvadoriana fent país i explicava que el tema palesa com la ciència catalana no necessitava per a res dels espanyols. Per sort l'exposició no es fica en gaire embolics polítics i del tema del 1714 tan sols n'arribem a saber, per la carta d'un científic estranger, que aquest s'alegra del fet que el senyor Salvador hagi sobreviscut al setge de Barcelona, ja que li havien dit que havia rebut de valent. 

Un espanyolista ens podria objectar que la família va continuar fent ciència uns quants anys més després de la gran borbonada però en les propagandes sobre l'exposició es remarca que hi va haver un abans i un després d'aquells fets tot i que jo crec que la qüestió seria molt matisable i, en tot cas, com que als protagonistes no els podem entrevistar...  El passat serveix per a tot i podem trobar arguments a favor, en contra i tot el contrari, de qualsevol tema polèmic, si toca. Un de la família, per cert, fins i tot va tenir un bon càrrec a Madrid.

Salvadoriana és, amb algunes limitacions, una molt bona exposició divulgativa i potser m'hi sobra una certa promoció interessada que en destaca el tema de les curiositats científiques. Sembla que s'ha posat de moda aquest tema, l'excitació de la curiositat científica en detriment de la ciència pura i dura i de la seva història. En el meu temps infantil l'adjectiu curiós s'aplicava més aviat a la gent que anava neta i endreçada. 

Anar als jardins botànics, a l'antic i al nou, és sempre un goig. Fins ara no hi he trobat mai gaire gent, t'hi pots passejar amb tranquil·litat i aquests jardins són com els grans museus, un dia et fixes en un quadre, un altre dia en un altre, i sempre hi ha grans obres d'art que et passen per alt, per això s'hi ha d'anar amb una certa regularitat. 

El nou a l'estiu no és tan agradable pel fet que la calor barcelonina et fa perdre l'interès pels vegetals i per les vistes de la ciutat des d'aquell indret. En un d'aquests cartellets informatius que esquitxen el recorregut botànic s'expliquen coses sobre els núvols i fins i tot et diuen, amb ironia expressada amb lletra cursiva, que si tens la sort d'ensopegar-te amb un dia ennuvolat ho aprofitis per mirar el cel. Vaig tenir aquesta sort i el matí era fresc i ennuvolat.

D'aquella gent d'abans, científics, pintors, músics o fusters, sempre em sobta i em meravella la capacitat de treball, amb els mitjans a l'abast que hi havia en aquells anys. La lletra acurada, la minuciositat en el dibuix, els interessos diversos dels qui tenien la sort d'accedir a la cultura, em resulten admirables de totes totes. Les dones, com remarca l'exposició, no tenien cap mena de paper rellevant en aparença però ben segur que col·laboraven, a més d'anar parint criatures sense treva, i aneu a saber quines troballes de tota mena no van ser seves abans no les firmessin els senyors. 

S'ha fet també una mena de promoció una mica enganyosa del tema, com si els estris i documents del gabinet dels apotecaris Salvador s'hagués descobert gairebé per casualitat quan sembla que estava ben localitzat i que tan sols la descurança, la manca d'inversions i d'interès i d'altres motius no gaire ben explicats han contribuït a què triguéssim tant en poder-lo contemplar i ara sembla que s'esperaven ben bé a això del Tricentenari per a mostrar-ne l'esplendor. Els segles XVII i XVIII són molt interessants malgrat que molts dels fets i personatges que hi destaquen no responen a determinada història oficial (de qualsevol signe). Però, vaja, benvinguda sigui l'exposició i que cadascú es documenti més a fons com pugui i en tregui les seves conclusions, sempre temporals i subjectives, és clar.

Diuen que després d'aquí la mostra anirà al Museu Blau en el qual han destralejat col·leccions com ara les dels paisatges amb animals dissecats, elaborats a la Plaça Reial. Jo era una enamorada de l'escenografia naturalista del Castell dit dels Tres Dragons, tan rància i evocadora. Allò que és bo, ja ho sabem, és enemic de l'excel·lència.  I aquí som un país de modes i rampells i ara me'n vaig a meditar una mica sobre el tema estrella d'aquest diumenge que no vull mencionar i que també és una curiositat gairebé científica. O esotèrica.

RAMÓN Y CAJAL, la història, les dones i els costums quotidians

Razonar y convencer, ¡qué difícil, largo y trabajoso! ¿Sugestionar? ¡Qué fácil, rápido y barato!

En cuanto el alma pierde la aureola juvenil, los generosos torneos por el aplauso son sustituidos por las egoístas competencias por el dinero.

La simpatía es muy frecuentemente un prejuicio sentimental basado en la idea de que la cara es el espejo del alma. Por desgracia, la cara es casi siempre una careta.

Ramón y Cajal

Ahir els dibuixets de Google recordaven els cent seixanta anys del naixement de Ramón y Cajal, un senyor que forma part de la meva mitologia retrospectiva. He escrit sobre ell en d'altres ocasions al blog. El 2006 va ser un Any de la Ciència, no sé si aquests anys serveixen per a gran cosa. A l'escola, aleshores jo encara estava en actiu, vam dedicar l'exposició de Sant Jordi al tema, vam comprar llibres per a la biblioteca, de divulgació científica, i amb els nois i noies més grans vaig fer un treball més aprofundit sobre aquest gran senyor irrepetible. Feia cent anys de la concessió del Nobel, per cert.

Ramón y Cajal em desvetlla una admiració incondicional però hi ha qui sovint insisteix en la seva, per exemple, misogínia, fins el punt que un dels seus néts va haver d'escriure, fa alguns anys, en la seva defensa, davant de l'atac virulent i exaltat d'unes militants feministes. Jo crec que en la seva època més o menys tots els homes eren això que avui en diríem misògins, ja que aquest era el pensament oficial vigent. És clar que de la majoria dels nostres avantpassats no en tenim un testimoni directe i treure de context alguns discursos del científic, en els quals opina sobre tota mena de coses, dones incloses, ens poden fer pensar que era un carca, sobretot llegint-los de forma injusta i condicionada, des del nostre present.

No entenc un borrall en ciència i per tant sóc incapaç de valorar en la seva immensitat l'aportació professional del científic. Va ser un home admirable pel fet de surar en un món arnat i ignorant, el de la seva època, fent el que es podia fer i sovint pagant-se els materials de la seva butxaca. Avui, que tant ens queixem de la manca de recursos, resulta un exemple paradigmàtic de la voluntat i de l'esforç i del possibilisme. És clar que la seva brillantor també va fer que el seu exemple s'instrumentalitzés per poders com els del franquisme, si Ramón y Cajal va fer tantes coses amb una sabata i una espardenya, per què s'havia de gastar més del compte en investigació? Cal separar l'exigència raonable de recursos amb l'excusa de la manca de recursos per a no fer res, em sembla.

En el terreny personal com que aquest senyor va ser una mena de terratrèmol vital que va escriure, a la seva manera, casolana i planera, sobre tota mena de coses, cal situar les seves declaracions en cada moment històric. Podia haver estat un gran pintor, va ser un dibuixant excel·lentíssim, que va il·lustrar ell mateix, a mà, els seus descobriments. També va ser un gran afeccionat a la fotografia, camp en el qual va fer importants innovacions i gràcies a aquesta afició comptem amb un doll d'imatges familiars molt interessants.

La seva senyora, Silveria Fañanás, ha estat presentada recentment com una mártir. Va ser l'esposa model de la seva època, segons l'opinió d'aquells anys i van conformar un matrimoni sòlid i complementari tot i que avui aquest tipus de dama ens resulti, a les dones, excessivament dependent del marit i la seva tasca. Però hem de pensar que fins fa quatre dies així eren les coses. El mateix científic, que va escriure força sobre el sexe femení, classificava les dames en quatre apartats, la dona col·laboradora professional, la dona balafiadora i presumida, amant del luxe, la dona artista i la dona casolana i mestressa de casa, l'abnegada, com deien abans. La darrera la millor per a un home que, com ell, dedicava totes les hores del dia, i fins i tot molts diners, a les seves aficions professionals.

Però Ramón y Cajal va viure molts anys i sempre va anar escrivint, així que també la seva opinió es va anar adaptant als canvis. Quan va ser a Cuba, de jove, on va patir molt, físicament i espiritual, en veure la gran corrupció que hi rumbejava, va conèixer molts catalans d'aquells que hi anaven voluntaris, a lluitar i que se sentien absolutament espanyols. Per això, molts anys després, no entenia la desafecció catalana, en una època en la qual les ànsies autonomistes i independentistes es van desfermar. En un dels seus escrits de gran explica que no entén aquests canvis però que si Catalunya s'acaba separant voldria que ho fes en bona harmonia amb la resta i, sobretot, en pau.

Sobre les dones, també en els seus darrers escrits copsa l'augment de femenisme i la tendència a la igualtat. Clama també sobre tot plegat, si han de ser metges, escriptores, enginyeres, mira, que ho siguin, però sense perdre el seu paper principal, el de mare, esposa i tot això. Si pot ser. Ramón y Cajal és un científic admirable però la seva literatura és, sobretot, un reflex de la ideologia de l'època, un reflex molt sucós i divertit que s'ha de prendre amb ironia i distància.

Per a exemple dels pares preocupats pels fills entremaliats, ell va ser un dimoni de petit, que va rebre abundosos càstigs. Per la feina del pare, amb el qual van tenir una relació entranyable però complicada, canviaven sovint de lloc de residència, va passar per molts poblets aragonesos en els quals els nois autòctons el rebien malament perquè devia semblar, per a ells, un finolis. En dos dies el noiet rebut a cops de pedra acabava per fer-se el líder de tots plegats, parlava en la forma dialectal del poble i era el cap de tots els invents de gambirotades, algunes d'elles d'un gruix impresionant. Va escriure un saludable volum, avui difícil de trobar, sobre els seus records infantils, molt sincer i que també resulta imprescindible per conèixer la vida familiar i social de la ruralia d'aquell temps.

És clar que no tots els infants amics de fer el brètol seran Ramón y Cajal ni aquells que triguen en llegir, Einstein, però aquestes històries mostren la relativitat de totes les coses i de totes les opinions dogmàtiques. Cert que va emetre de forma desacomplexada opinions sobre les senyores que avui fan una mica de malícia, però ho va fer des de la bonhomia i la sinceritat i no tenen res a veure amb el seu pes científic. 

La televisió de fa anys ens va oferir una magnífica sèrie que ha repetit en algunes ocasions, molt ben feta i molt ben documentada, sobre Ramón y Cajal, amb un Marsillach i una Forqué en estat de gràcia, a més de comptar amb un doll de secundaris impressionant. Ramón y Cajal també va passar un temps per Barcelona, en la seva vida itinerant de metge i catedràtic esforçat, ho recorda avui molt a fons el blog El tramvia 48, en un escrit molt recomanable. Com a professor es veu que no era res de l'altre món, ja que saber molt no vol dir saber-ho ensenyar bé, ni a l'inrevés, també en aquest tema hi ha anècdotes molt divertides de la seva vida, bromes dels alumnes, coses així. 

Ramón y Cajal va morir l'any 1934, enmig d'una societat  en ebullició però es va estalviar la guerra civil, un fet que potser no podia ni imaginar. De ser més jove probablement hauria estat d'aquestes persones que van rebre per totes bandes, malgrat el Nobel, ja es veu com li va anar a Freud, per exemple. Tot i que també comptava amb una intel·ligència pràctica molt capaç de sobreviure a les maltempsades. En tot cas, un d'aquests personatges immensos, amb llums i ombres, com tothom, però amb moltes més llums que no pas ombres. Com a dona del meu temps, li perdono tots els disbarats sobre senyores i matrimonis que va amollar de forma ben intencionada.

Caps d'abans i dèries d'ara

El segle XIX va viure l'esclat de la recerca científica i en aquest procés es van aplegar esforços dirigits per camins que després s'han mostrat erronis.

Un personatge molt interessant d'aquells anys va ser Marià o Mariano Cubí, qui, per cert, no compta amb cap entrada a wikipèdia de moment, però sí amb diferents referències per la xarxa. És el seu un d'aquests noms que ens sona a carrer, fet aquest que enfurismava d'allò més un professor que vaig tenir a la Normal.

La ignorància és disculpable però crec que no ho és la manca de curiositat. Passar per un carrer o viure-hi i sentir una gran indiferència a l'entorn del nom que porta em resulta una mica estrany però he constatat que és força habitual.

Com que cada setmana, al meu altre blog hi penjo un entreteniment històric  en forma d'enigma, vaig decidir dedicar-ne un al senyor Cubí i en cercar més informació de la que tenia em vaig trobar amb tot un món d'això que en diuen pseudociència o protociència però que en l'època es considerava absolutament seriós.

Marià Cubí va néixer a Malgrat de Mar però la seva família, com moltes altres, va marxar de la península a causa dels problemes greus que ocasionava la guerra amb els francesos. Van viure a Maó, allà devia aprendre anglès Cubí, qui sembla que va tenir sempre una gran facilitat per les llengües i que va ser també un bon filòleg, publicant diferents textos per a l'ensenyament del castellà dirigits a francesos i anglesos.

Va viure durant anys a Amèrica, als Estats Units, a Cuba, a Mèxic. Va fundar centres d'ensenyament i donar classes i es va anar interessant per la frenologia, una antiga teoria desenvolupada a principis del segle XIX per Franz Joseph Gall, que intentava establir tipologies humanes amb l'estudi del físic i, en concret, de la forma del crani. Aquests estudis van derivar en justificacions per a ideologies racistes o en intentar identificar els criminals segons el seu aspecte. Tot i amb això moltes de les seves aportacions van contribuir a l'estudi posterior del cervell.

Un dels seus seguidors va ser l'italià Lombroso, estudiós sobretot del comportament criminal, que té un important museu a Torí que no conec però que deu fer una mica de por, una mena de museu Darder a l'engròs, vaja. Cal situar-se en l'època per valorar la tasca d'aquestes persones tot i que ara la nostra sensibilitat resti molt lluny de la seva. I cal pensar també quants coneixements actuals seran contemplats amb certa ironia des del futur.

Cubí, al contrari de Lombroso, és poc conegut a casa nostra llevat del carrer que porta el seu nom, però va ser molt popular i apreciat en el seu temps. Després de treballar a l'estranger en l'ensenyament i la investigació va decidir tornar a Espanya i va patir persecució per part de la rància església oficial de l'època i un breu empresonament, tot i que ell es considerava catòlic i espanyol i ortodox, en molts sentits. 

Afortunadament, molts coneguts que l'apreciaven, àdhuc entre l'estament eclesial, van aconseguir la seva llibertat i que pogués continuar investigant. Va ser un home seguidor de l'higienisme, amant de balnearis i de prendre les aigües, ja que en aquella època ja s'iniciava tot això de les dietes, l'interès per la salut i l'esport i tenien èxit moltes medicines alternatives, cosa que es prestava, com ara, a la fortuna dels espavilats com ara el doctor Rocarol de Gente Bien. Tenia una gran amistat amb molta gent important, entre els quals la vídua Xifré, que vivia a França i que va aconseguir que Cubí pogués amidar els cranis de Napoleó III i de la seva esposa, Eugènia de Montijo. Va estudiar el cap de molta més gent de categoria, com ara el comte de Güell.

La vídua Xifré i d'altres persones importants li cercaven muller adient i rica però Cubí va romandre conco, manifestant que el seu crani no era adient al matrimoni. Diuen les males llengües que li agradava visitar cases de barrets i és que l'estudi del cap no té perquè estar renyit amb l'estudi de la resta del cos i, en tot cas, era solter i lliure i no feia mal a ningú.

En aquesta web de filosofia és possible llegir sencera una deliciosa biografia de Mariano Cubí escrita per un mestre, Miquel Arañó, el 1876, un any després de la seva mort. Tota una època que hem oblidat molt de pressa, injustament. En tot cas, aquells estudiosos, encuriosits com nosaltres pel complicat comportament humà i cercant explicacions coherents per tal de controlar-lo, no estan tan lluny de molts manuals actual pseudocientífics de psicologia. Que després tot plegat s'hagi aprofitat amb finalitats perverses no ha estat culpa seva.

He acabat fa poc de llegir el conegut llibre de Josep Coroleu Memòries d'un menestral de Barcelona, que recomano absolutament ja que ens mostra una Barcelona molt diferent de la nostra però també amb moltes semblances. En aquella època, que també va ser la de Cubí,  eren freqüents les demostracions a mig camí entre la ciència i el circ i va visitar la ciutat un famós sicilià, Vito Mangiamele, un noi de classe humil que havia mostrat una facilitat impressionant per al càlcul mental i feia demostracions a entitats científiques, amb assistència de públic. Aquesta visita l'explica Coroleu en el seu llibre, manifestant l'interès que Mangiamele va despertar en els barcelonins. Cubí també es va interessar pel noi i va afirmar que el seu crani era, evidentment, la clau de les seves grans facultats aritmètiques.

No sé pas si avui hi ha algun Mangiamele per aquests verals. El món ha canviat però aquestes facultats excessives per a segons què desvetllen, encara, una certa inquietud. 

Coroleu, en el seu llibre, amb poques pretensions literàries però molt viu i coherent, mostra la perplexitat i l'anhel de supervivència de la gent normal davant de fets complexos, violents, imprevisibles, així com l'alegria de viure dels barcelonins que, malgrat tot, van al teatre, a les processons, als balls de Carnaval i als concerts o a escoltar i contemplar interessats globus aerostàtics o demostracions més o menys científiques.

Morir a l'estiu

Fa uns dies escrivia sobre l'ambivalència estival. Precisament avui fa un matí trist, boirós, amb una calor pesada i humida, inquietant, al menys pel meu barri. M'ha trasbalsat això del foc d'Horta de Sant Joan, a la Terra Alta. Molts nois i noies volíem ser bombers, de petits, perquè semblava aquesta una feina heroica i aventurera, mítica. Enguany, quatre bombers morts i dos de ferits greus és el resultat més dramàtic d'un foc que semblava extingit i va revifar de forma inesperada a causa del vent. Precisament ahir llegia al diari les manifestacions d'un bioquímic sobre els seus dubtes a l'entorn del canvi climàtic. Més o menys venia a dir que si no podem saber si plourà al vespre quin orgull ens fa suposar que podem incidir en els grans canvis en la meteorologia? Aquest vent inesperat ha estat un de tants factors imprevistos; davant de la tragèdia hi ha qui creu que tot era evitable i previsible, perquè un excés de vanitat científica, mèdica, pedagògica, meteorològica i de tota mena ens ha fet creure en aquest miratge, però qualsevol mala jugada del destí enderroca les torres de Babel més ambicioses i perfectes i enfonsa els titànics més ben construïts.

Ahir vaig recordar Pere Calders qui, crec, va gaudir d'una vida força llarga i interessant, malgrat les circumstàncies. En alguns blogs també van recordar Xesco Boix, doncs feia vint-i-cinc anys de la seva mort. Jo, com molta gent de la meva edat, i molt més jove, havia vist i escoltat sovint Xesco Boix, en les Escoles d'Estiu, a festivals diversos. Teníem moltes cintes amb el seu repertori, sol o amb grups d'animació i els meus fills, que eren petits aleshores, se les sabien gairebé totes de memòria i havíem anat comprant els cançoners amb les lletres i les partitures. També a l'escola eren un clàssic en qualsevol festa, aquelles músiques. De fet, imagino que formen part ja de l'imaginari col·lectiu d'una gran part de la joventut del país que poblava en aquell temps les escoles del CEPEC o d'altres més populars, però amb vocació de modernitat catalana. Érem de càmping, aleshores, precisament, ens trobàvem per la zona on Boix va morir. Aquell mateix estiu, feia pocs dies, el diari havia portat la tràgica notícia de l'assassinat amb violència d'una noia a Tarragona, dins de la mateixa botiga on treballava, propietat de la família, crim aquell que no es va arribar a aclarir mai, que jo sàpiga. Els fets violents i dramàtics que passen als estius, no sé el perquè, em queden més gravats, cosa que fa que em sembli que durant els estius passin més desgràcies d'aquest tipus. Recordo que fins i tot Montserrat Roig va fer en aquells anys un comentari sobre les morts violentes de dones a l'estiu, que semblaven incrementar-se de forma alarmant, en una època en la qual encara no era aquella violència de gènere ni violència domèstica sinó violència i res més. No sóc partidària d'aquesta mena d'etiquetes, la violència no té categories especials.

Sembla, perquè mai no s'ha afirmat de forma oficial, amb prou claredat, que Boix es va suïcidar i que tenia algun problema mental seriós, no sé si una bipolaritat o algun tipus de depressió crònica. El suïcidi és encara un tema espinós, que es disfressa i s'intenta explicar en veu baixa. En el cas de Boix, per a aquells que ignoràvem els seus problemes, aquella mort va ser un trasbals, gairebé un trauma, quan feia poc l'havíem vist, suposadament optimista, en una entrevista per televisió en la qual trucaven infants, un dels quals, fins i tot, li va dir que el seu fill s'ho devia passar pipa amb ell, una cosa així. La gent tampoc no parla massa dels seus problemes mentals, per regla general intentem donar una imatge exterior millorada i maquillada. Malgrat que tothom té dret a callar el que vulgui i a explicar el que li plagui, aquestes actituds no fan res més que accentuar la solitud dels propis afectats i de les seves famílies i d'estendre aquest estrany i inevitable sentiment de culpabilitat que embolcalla, després d'un suïcidi, la gent propera. Per a tots els mals no hi ha remei més eficaç, segons la meva opinió, que la normalització del tema.

Un metge seriós ens va comentar un dia que del coll cap avall encara hi entenia una mica, però que del coll cap amunt, fent referència al cervell, res de res. Els metges també, en ocasions, afirmen saber molt més del que saben perquè la sinceritat no resulta, sembla, prou professional i les persones volem seguretats incontestables. Després de morir la meva mare vam trobar per casa un parell de cartes dels anys 30, d'un oncle seu que havia emigrat a l'Argentina. Sempre ens havien dit que la meva àvia materna havia mort als trenta-cinc anys d'una anèmia però sembla, pel que diuen aquestes cartes, que també es va suïcidar, després de passar per un llarg període de profunda tristesa. La meva mare tenia vuit anys i ara entenc molts trets del seu caràcter i em sap greu que no m'hagués explicat mai aquella mort amb claredat. La meva mare era xerraire, parlava força, però ni ella ni ningú de la família no ens n'havia dit res, d'aquells fets. Cert que hi havia motius externs, problemes diversos de molts tipus, que podien haver empès l'àvia a prendre aquella decisió, però d'altres familiars, germanes seves, en les mateixes circumstàncies o pitjors no van optar pas per la mort. Crec que hi havia també, doncs, problemes depressius seriosos, que en aquell temps no es devien tractar de cap manera, però que fins i tot avui, amb més mitjans a l'abast per controlar-los, provoquen aquestes morts prematures i tràgiques.

El suïcidi porta encara molta càrrega religiosa i moral al damunt. Penalitzar el suïcida, titllar-lo de covard, com s'ha fet, és, em sembla, una mena de perversió del sistema religiós catòlic. La meva àvia va morir en l'època de la República, amb els cementiris passats recentment als poders civils i, m'imagino, al menys no es devien trobar amb problemes a l'hora d'enterrar-la. Un amic la mare del qual, també amb problemes mentals, es va llençar pel celobert, durant els anys seixanta, es va trobar amb la cantelluda actitud d'un capellà ortodox i amb poca capacitat de comprensió, perquè el fet és que també n'hi havia molts que feien la vista grossa si la tragèdia podia fer-se passar per algun tipus d'accident. Quan explico això de la meva àvia molta gent em comenta suïcidis que s'han esdevingut a la seva família, tractats també amb aquest tipus de vergonya i misteri, moltes vegades més intuïts o endevinats que coneguts amb certesa. Aquesta tipus de tragèdia, em temo, és molt més habitual del que sembla.

Hi ha aquest suïcidi de gent encara jove, fins i tot d'adolescents, motivat, crec, per problemes mentals diversos i hi ha un suïcidi adult, vell, conscient i volgut, molt diferent. Fa poc parlava amb el Sani de l'escriptor Sandor Marai, que es va suïcidar força vell, després d'una vida complicada però no pas infeliç del tot. Fa uns dies el diari explicava també la decisió d'un matrimoni benestant, ell músic, anglesos, que havien optat per anar a morir a una clínica suïssa que ofereix aquest servei, en trobar-se vells i malalts, després d'una llarga vida junts. Jo sóc absolutament partidària de poder triar aquesta mort plàcida, que encara, però, resulta massa cara per a la majoria de la gent. El mateix passava amb l'avortament, com molts recordem, els rics anaven a Londres i els pobres a la curandera del barri. Fins i tot hi compten les coneixences en el camp mèdic, en el tema de la mort amb dignitat, per a poder-lo resoldre. Per a tot, encara, a casa nostra, sembla que fa falta la figura del conegut, cosa lamentable. Per a treballar, per a morir...

Abans, també els fills deficients s'amagaven a casa, per molt estimats que fossin. La societat, fins i tot la científica, creia -i escrivia en manuals- que moltes d'aquelles malalties estranyes es devien als vicis dels pares, vicis centrats, sobre tot, en el sexe i la beguda. Afortunadament, això ha canviat molt. Un matrimoni més gran que jo em va explicar fa uns mesos que tenien un fill amb una deficiència mental lleu en explicar-los jo el cas de l'autisme del meu nebodet, molt més greu. Fa poc que hem sortit de l'armari, ara ja ho diem, em van comentar, amb un somriure. Jo crec que es van sentir alliberats en poder-ho explicar. Una cosa semblant ha passat amb el càncer. He viscut casos en els quals, en explicar algú que tenia càncer i que se l'estava tractant, persones de les quals n'ignorava les circunstàncies han explicat que ells també en tenien o n'havien tingut. De tota manera, també s'ha d'anar en compte amb què i com s'explica perquè sempre sorgeixen els culpabilitzadors de torn, els hereus dels dogmes i portadors de veritats immutables, que atribueixen les nostres desgràcies a culpes diverses, evidentment evitables, segons la seva opinió d'experts de manual d'autoajuda.

Un altre tema és el de pares amb fills que fan disbarats, fills difícils, amb addiccions complicades, fins i tot delinqüents. Hi ha una tendència a cercar, com en el cas d'aquests precoços violadors andalusos, culpes socials, familiars, pedagògiques. Un actor francès famós, no sé si era Depardieu, va escandalitzar fa anys la gent explicant el seu capteniment de jovenet, quan amb nou o deu anys ja corria amb bandes del barri, fent disbarats de tota mena. Pot ser que la família hi tingui alguna cosa a veure, però no sempre és així, i, encara que ho fos, les famílies i les persones són les que són i sovint no poden fer res més que el que fan, ja que prou feina tenen amb els seus propis problemes, que ningú, per cert, els hi pot resoldre; he vist casos així a l'escola i incidir en la responsabilitat familiar en el cas de pares irresponsables és picar ferro fred. Hem millorat força, evidentment, però encara ens queden molts armaris per obrir i molts misteris per esbrinar. Ahir parlava també del desencant de primers dels vuitanta, la mort de Xesco Boix, crec, representa una fita important en aquest desencant que només fa que palesar una evidència: la gran complexitat de la vida, que no respon mai del tot a proclames etèries ni a cançons pacifistes sobre la bellesa del món i la germanor universal.

Eve Curie, una època

Parlava ahir d’Anna Murià, escriptora, traductora i moltes coses més, a partir d’un llibre de poemes del seu home, Agustí Bartra, que vaig trobar tirat per l’escola. Murià va sobreviure Bartra durant anys i va poder rebre molts homenatges dels terrassencs, ja que en aquesta ciutat s’havia instal·lat la parella i en aquesta ciutat van morir, malgrat que els fills van romandre a Mèxic, on són, per cert, uns intel·lectuals remarcables. Roger Bartra és un antropòleg de gran prestigi, i, per cert, té un blog molt interessant. Murià va morir fregant el centenari, amb noranta-vuit anys. Ahir, per casualitat, vaig llegir al diari una evocació d’una altra dona intel·lectual i longeva, que va tenir més possibilitats que Murià en el camp de la seva realització personal. El dia 22, dilluns passat, va morir a Nova Iork Eva Curie, filla gran de Marie Curie, als cent dos anys. Precisament fa poques setmanes, un dia en què estava planxant i mirant la tele, em vaig ensopegar amb una pel·lícula francesa sobre la primera etapa de la vida de Madame Curie, no era res de l’altre món, malgrat que els actors eren bons (Isabell Huppert, Noiret...), però per passar l’estona i planxar alhora, estava prou bé.

Després de veure el biopic em va entrar aquesta tafaneria ocasional que tan sol es pot abaltir consultat el google (ai, pobra GEC, com ha quedat oblidada, a l’estil de l’arpa de Bécquer, des que internet ha fet la competència als vells volums en ordre alfabètic, comprats a termini, per suscripció i militància catalanista!). Marie Curie era l’exemple per excel·lència de coses que avui semblen normals, ço és, que les dones podien estudiar amb èxit, que podien, fins i tot, dedicar-se als aspectes científics de la vida, i, encara més, que malgrat això podien pescar un marit adient i ser bones mares. Un exemple tan contundent no va servir, a casa nostra, per a res, fins que els aires dels nous temps més feministes van escapçar tòpics diversos i l’invent de la rentadora va alliberar les senyores pobres de servituds quotidianes.

Curie era, de fet, l’excepció, una estranya excepció, de la mateixa manera que, en aquella època de tòpics salvatges hi podia haver un negre intel·ligent o un andalús treballador. Però, quina excepció! Comprava jo de petita de tant en tant els tebeos de la col·lecció Azucena, eren contes més aviat d’època, però es van anar modernitzant i en els darrers temps ja van incorporar ambients moderns, noies que estudiaven pintura a París i tot, ves. A la contraportada hi sortien, en format també de còmic, històries culturals, entre les quals la vida de la senyora Curie, des de la seva joventut polonesa, amb primer amor impossible, a la seva maduresa esplèndida. Admiro i compadeixo aquests països de l’est, cultíssims, que han patit tant, Polònia entre ells, partida, repartida, ocupada, trossejada, trasbalsada. Maria se’n va haver d’anar a París, perquè en el seu temps els rusos van estendre la grapa sobre la seva pàtria i no volien dones estudioses. París sempre serà París. De tota manera, cal dir que el seu pare era ensenyant i va donar suport sempre als seus brillants estudis, cosa important. Quan jo era jove, que una dona estudiés, amb suport familiar, no era gens freqüent, ni tan sols entre classes benestants, amb pares intel·lectuals, la veritat.

A París, ja és prou sabut, va conèixer Pierre, se’n van anar de viatge de nuvis en bicicleta, però van tornar de seguida, amb ganes de treballar, cosa que van fer a bastament. Pierre va morir aviat, el va atropellar un carruatge de cavalls. Avui sembla estrany que aquells vehicles produïssin tantes víctimes, però es veu, pels diaris i documents, que era aquell un accident freqüent. Recordo un antic dibuix que reprodueix l’accident de Pierre Curie, durant algun temps el vaig confondre, en el meu imaginari, amb l’atropellament de Gaudí -per les barbes d'ambdós-, que jo atribuïa a un vehicle també de cavalls, però que crec que era ja un tramvia automòbil. Marie va tirar endavant, va pujar les filles molt bé, va tenir un breu embolic amb un col·laborador més jove, que va provocar molt de safareig i també de xenofòbia, en aquella França de tantes contradiccions. Irene, la filla petita, es va dedicar a la ciència, va col·laborar amb la mare i es va casar amb un altre científic, Joliot. També van guanyar el Nobel.

Marie i Irene, la filla, van morir grans, però no massa, amb malalties causades pels experiments que realitzaven, leucèmies. Eva no es va dedicar a la ciència, va estudiar piano, va tenir èxit com a concertista, va escriure als diaris, i tant ella com la germana petita van tenir sempre una envejable relació amb la mare. Quan Marie va morir, Eve va escriure’n una documentada biografia, èxit de vendes quan va sortir, ja, el 1937. Eve va fer també crítica literària, musical, i amb l’arribada de la guerra va viure a Anglaterra i els Estats Units, on donava conferències sobre la resistència francesa, el paper de la dona i altres temes d'interès. Va ser, també, corresponsal de guerra. Va retornar a París, i es va casar, ja una mica gran, amb Henry Labouisse, ambaixador dels EEUU a Grècia, president d’Unicef. Amb el seu marit, a causa d’aquesta feina humanitària, van viatjar per tot el món. Eve ironitzava sovint sobre el fet que era l’única de la família que no tenia un Nobel. De la seva longevitat, deien, tan sols li recava haver perdut massa aviat els familiars. Ni ella ni Irene no van tenir fills, que jo sàpiga.


Després d’haver vist la pel·lícula esmentada –se n’han fet moltes sobre la vida dels Curie, per cert- i de cercar per la xarxa, em va sorprendre trobar poca cosa de la Curie escriptora, pianista i diplomàtica. Amb motiu de la seva mort s’ha vessat una mica més de tinta, no massa, sobre la seva encisadora personalitat. Sembla que els temes dels blogs em busquin a mi i no pas a l’inrevés. Descansi en pau la darrera Curie, després d'una vida tan rica i plena!