Macarrons conflictius

Tenien, a casa meva, un interès autàrquic, excessiu, lligat, suposo, a èpoques d'escassetat, a l’entorn del tema del menjar. Les explicacions que ens demanaven, a mi i el meu germà, de jovenets, quan sortíem d’excursió, o anàvem de viatge, giraven sempre a l’entorn de la gastronomia diària. Tenim cartes del meu germà quan era petit, amb deu o onze anys, d’unes colònies, i estan plenes de referències al que li donen per esmorzar, dinar i sopar: hemos comido arroz y pollo, por la noche sopa de caldo y una tortilla y una manzana... coses així d’excitants.

La meva mare, que havia estat una cuinera excel·lent, fins i tot ara, que estava malalta, ens preguntava sovint què fèiem per dinar, per sopar, què havíem menjat en algun restaurant. El cas és que un dia fa alguns mesos, en una conversa amb mi i el meu germà sobre menús casolans, va dir, amb ressentiment inesperat:
-Sí, vas dir que eren com els meus... i un bé negre amb potes rosses!!!

Vaig trigar a entendre d'on venia el comentari, i és que, de fet, venia de molt lluny. Quan jo tenia disset o divuit anys, si fa no fa, i treballava al despatx, encara que sovint m’enduia una carmanyola, vam començar, amb les millores en el context social, a anar de tant en tant amb les companyes a menjar un menú a fora, a una cafeteria. Un dia em van donar macarrons, plat estrella de la meva mare. Ella em va dir, quan vaig enumerar la carta del dia:
-Segur que no eren com els meus.
I jo, que em trobava en l’època de rebel·lia adolescent, vaig fer, una mica per xinxar:
-Doncs eren iguals!!!

Aquesta anècdota, de la qual fa més de quaranta anys, la recordava la meva mare de tant en tant, amb ràbia retrospectiva, i ves, fins i tot li va venir al cap en aquests darrers mesos. Sovint, els ressentiments familiars i amicals venen per causes absurdes, sense pes específic. De vegades ens saben més greu coses així que no pas greuges més seriosos. Oblidem moltes coses bones, moments feliços, i , en canvi, anècdotes d’aquesta mena es resisteixen a esborrar-se del nostre ordinador biològic.

En aquella obra excel·lent, Dissabte, diumenge i dilluns, de De Filippo, el marit està preocupat perquè la dona fa un temps que no li surt a dir adéu al balcó quan se’n va a treballar. Sospita que té un embolic amb el veí, cosa que provoca una escena hilarant, a la italiana. La filla li explica que la mare està, de fet, enutjada, perquè ell, en un dinar familiar, va lloar amb excés els espaguettis de la jove. L’home, aleshores, s’ho fa venir bé, i, com de passada, li diu a la dona que els va lloar perquè la noia era novata, però que no tenien res a veure amb els seus. I la dona resta, aleshores, contentíssima, realitzada, disposada a preparar-li al marit la seva especialitat habitual.

A la magnífica pel·lícula de Lynch, Una historia verdadera, un vell va a cercar el seu germà, malalt, ja que vol fer les paus amb ell abans no mori. Quan es retroben, no recorden perquè es van barallar, cosa que fa pensar que no devia ser res massa important. El cert és que la vida és plena de greuges motivats per espaguettis i macarrons, més que no pas per coses serioses. Agafem mania a algú perquè ens ha fet un comentari desafortunat sobre, per exemple, el pentinat, mentre l’altre pot pensar que n’ha fet alguna de més grossa. Les coses que per a uns tenen molta importància, per a un altre no en tenen gens. Els homes i les dones tenen, en els aspectes quotidians, em sembla, una sensibilitat molt diferent, i això provoca situacions habituals d’aquesta mena.

Un senyor conegut em comentava, fa algun temps, que moltes separacions matrimonials venen, de fet, per bestieses, per petites coses que van fen forat en la convivència. Que, en moltes ocasions, els problemes greus de veritat provoquen el diàleg, l’acostament, l’explicació, però que no sol passar així amb les tonteries. De la mateixa manera que la meva mare recordava això dels macarrons, jo m’empipava quan veia que feia la gara-gara al meu germà, més jove, i que, segons la meva opinió, potser subjectiva, sempre havia estat el nen de casa. Jo mateixa em preguntava després com em podia aflorar aquesta gelosia retrospectiva, infantil, que ja hauria d’haver superat, a la meva edat.

De vegades, quan es coneix la persona, el comentari cruel es fa per picar-la, és clar. I un fet aparentment anecdòtic pot espatllar moltes coses importants. A El temps I els Conway, de Priestley, la mare, personatge contradictori I complicat, troba la filla gran parlant, exaltada i idealista, amb el seu amic advocat, en un moment en el qual sembla que la parella pot tenir un possible futur. La mare li diu a la filla, mofant-se d'ella, que va despentinada, destralera, i la màgia anterior desapareix, i aquell fet marca les relacions de tots tres personatges d’una forma cruelment definitiva.

Molts dels ressentiments tenen lligams amb la gelosia, però no pas en gelosies amoroses passionals, ni en injustícies objectivament doloroses, sinó en gelosies per coses gairebé absurdes. De vegades pensem que hem ofès algú seriosament, no entenem el motiu, i és que, en el fons, potser hem desvetllat el seu enuig aspre, i hem esberlat les seves seguretats, de forma barroerament inconscient, perquè no li hem lloat prou els macarrons.