M'han donat carbasses

Fa molts anys, quan era petita, tenia jo uns quants llibres de contes, d’aquells tan bonics de l’Editorial Molino, que aplegaven rondalles de diferents indrets del món. En un volum, el dels contes d’Amèrica del Nord, recordo que n’hi havia un que m’agradava molt, era una bruixa que volia ser bona, volia ser una iaia, i al final trobava un nen i una nena orfanets i se n’anava a viure amb ells. La història, el seu desenllaç, s’esdevenia la nit de Tots Sants, i amb aquell conte em vaig assabentar, per primera vegada, de l’existència de les carbasses il·luminades, típiques d’aquells indrets. Aquí, a casa nostra, la carbassa per excel·lència era la de la Ventafocs.

Allò que em semblava tan bonic, com tantes coses, s’ha frivolitzat avui fins a extrems impensables. L’estudi de l’anglès ha propiciat els halloweens escolars, festa que cada dia tindrà més èxit, perquè les disfresses, els monstres i tot això, sempre compten amb seguidors i inciten a la gresca. Una cosa porta a l’altra, i de la primera carbassa que va muntar a la meva escola la professora d’anglès, una carbassa de veritat, buidada de forma artesanal, s’ha passat a un gran desplegament de carbasses de plàstic, amb la cara pintada, donyes Rupertes ressuscitades, a una mena de regne del color carbassa i el negre, ple de fantasmes de tebeo postmodern penjats del sostre.

A tot arreu venen carbasses, naturals i artificials, aquests dies. És l'any que he percebut de forma definitva aquesta colonització icònica. La carbassa amb rostre humà ocuparà, així, un lloc senyer en el context del xaronisme nostrat, amb els tions amb barretina i els pares Noels escaladors. L’estètica general que ens domina és aquesta, i, en el fons, fa gràcia i ens hi llencem de ple. Les botigues xineses, on hi ha de tot, fomenten el desplegament d'aquests motius decoratius i en permeten un consum a preu raonable. De vegades, en broma, a l’escola, els dic que, sisplau, tornem als Tots Sants de tres parts de rosari i visita al cementiri, que això sí que és tradició i no tantes bestieses. Però, ai, no em fan ni cas, la veritat, de la mateixa manera que per molt que fem mones i tallem les cames d’aquestes quaresmes estereotipades, les setmanes santes ja no generen penitències ni via crucis. Fins i tot es pensen que estic de broma!

Aquest any he vist més carbasses que mai, a les botigues, a tot arreu, de naturals i de plàstic. La carbassa em persegueix, totes són de la mateixa mida, porten gomets negres a la cara, dibuixen un rostre inexpressiu, que no fa por ni fa res. Les castanyes i els bolets, els paraigües I les fulles seques que decoren, també, els passadissos de l’escola, no poden fer front a l’esclatant aparença solar de les carbasses foranes. Posar una barretina a la carbassa seria, em sembla, un bon gest de mestissatge cultural ben entès. Tot arribarà!