Pels morts aquest repòs de la tardor

Pels morts

Els olius emmagrits com la cigala
S’estan negres i clars sens moure l’ala,
I la vinya té un aire moridor.
Pels morts aquest repòs de la tardor.

Un vol incabable d’ocells gira.
Amb un foc de sarments la vinya expira
I l’alè de l’estany dispersa el fum.
Pels morts aquesta absència de perfum.
Josep Sebastià Pons

Deu ser la tardor, la pluja als vidres, la meva situació personal, la casualitat, o l’edat, potser, però el cert és que em venen al cap la mort i la malaltia sovint, aquests dies, no pas com una tragèdia, sinó com una mena de costum lligat a la vida quotidiana. Passo per altres blogs i m’ensopego amb la malaltia i amb la medicina complexa i, a voltes, deshumanitzada, del present, amb la resignació empipadora amb la qual acceptem la mort de la gent gran, i, fins i tot, amb una vetlla encara a casa, com les d’abans. Endreço la biblioteca de l’escola i em ve a parar a les mans un llibre de versos de Josep Sebastià Pons, Joseph-Sébastien, poeta rossellonès, francès, però català. O català, però francès. En tot cas, poc recordat, em sembla, avui. Ai, quants problemes porta, voler precisar els fets culturals d’una forma quadriculada, massa ortodoxa, tot plegat és com voler agafar aigua amb un cistell... Doncs obro el llibre i em trobo amb el poema, breu, amb el qual encapçalo aquest post, ves si és casualitat.

No crec que les coses siguin millors o pitjors ara que en altres temps. El que sí són, em sembla, és molt més complexes, aparentment. Tendim a complicar les nostres vides; amb poca cosa en tindríem prou per viure, fins i tot per viure força bé, però hem anat multiplicant els estris diversos, que esdevenen imprescindibles, al capdavall, però que acumulen pols i obligacions, avaries i servituds. De tota manera, la vida és, en el fons, simple, breu. La mort, l’única seguretat, encara, ens palesa de tant en tant aquesta simplicitat oblidada, amb la seva presència, sempre molesta, però inevitable.

Abans, millor o pitjor, un naixia, emmalaltia i moria, a casa. Fins i tot les festes com ara comunions o casaments, quan s’anava magre, se celebraven de forma austera, a les llars. Quan jo era petita, a l’escala, al barri, molts avis i àvies vivien amb la família, entaforats a pisos petits. Eren, les iaies d’aleshores, totes semblants, amb monyets recollits al clatell, mocadors al cap, vestits de dol, valones de ganxet i, la majoria, sense dents. Moltes, ni tan sols tenien setanta anys, però semblaven eternes, antiquíssimes, plenes de saviesa. De tant en tant en moria alguna i la portera, que aleshores era encara un personatge habitual en aquell tipus d’escales humils, tancava mitja porta, d’aquelles de fusta massisses, amb picadors. Tothom sabia, aleshores, que a l’immoble havia mort algú. Els veïns, pràctica que encara es conserva en algun lloc, encarregaven una corona, amb una cinta dedicada que deia: de los vecinos de la escalera.

Els veïns, les veïnes sobretot, ajudaven les dones més joves a rentar i vestir el difunt, la difunta, perquè, deien, els de la funerària ho feien sense cap mena de respecte. Una tieta-àvia, cosina del meu avi, que va viure a casa un temps, quan va arribar, des de l’hospital, amb una embòlia, semblava a punt de morir, i li van apariar un vestit negre, obrint-lo per l’esquena, però es va refer, i va estar encara uns quants anys eixerida, sobrevivint, sense arribar a assabentar-se de com havien malmès la seva roba bona. Cal dir que tot això era possible gràcies al fet que les dones tenien cura de la llar i assumien, de grat o per força, gairebé tota la feina, inevitable, que donaven els avis. Quan hi havia un difunt, a la nit, parents i veïns s’aplegaven al pis del traspassat, a resar el rosari. A mi, de petita, pensar que a un pis de l’escala hi havia un mort, em produïa una basarda fonda, i evitava la possibilitat de veure’l, em feien por, encara que la gent gran deia que calia tenir por dels vius i no pas dels morts. La mort fa por, quan ets petit, va lligada a rondalles terribles i a narracions estranyes, fosques. Amb els anys, ens acostumem a acceptar-la amb naturalitat, gairebé amb indiferència, excepció feta de quan s’emporta, de forma inesperada, gent massa jove, és clar. En aquest cas la tragèdia pren un tint antinatural, i produeix una immensa angoixa. El primer mort que vaig veure va ser l’avi, que vivia amb nosaltres, i durant llargs mesos vaig estar imaginant aquell cadafal, el túmul que llogava la funerària per a l'exposició del difunt, i percebent una mena d’olor estranya, que devia ser la d’algun producte que devien aplicar al cos. Després, però, a partir d’aquella experiència, els difunts ja no em van fer cap mena de basarda, talment com si totes les meves pors antigues s'haguessin diluït de pressa.

A l’enterrament, a l’església, abans tan sols hi anaven els homes, cosa que passava fins i tot en determinades processons. Una cançó de la Trinca, al disc de la Festa Major, fa:
Amb un ciri els homes se’n van a la processó/ per desig del sant i del senyor... rector/ i les dones ho han de contemplar des del balcó/ víctimes de la segregació... No fa massa anys, a les esglésies de molts pobles, els homes i les dones romanien en espais separats. Recordo, crec que al Destino, un acudit de Castanys, amb una llarga corrua d’homes en un enterrament, els primers anaven plorant, els altres, més relaxats, i els de la cua, parlant de futbol, una mica de gresca. Abans l’enterrament era molt important, socialment, i n’hi havia de molts preus, segons el nombre de capellans del seguici i d’altres components diversos. Per això, molta gent, se’ls pagava a terminis, amb gran constància, malgrat que els representés una despesa important, en aquells anys més humils. Els enterraments, malgrat els tanatoris i els seus nous rituals, inevitables, han conservat el seu aspecte social i sociològic, et fan retrobar gent que fa temps que no veus, de vegades molt de temps. Per això, moltes persones grans, com el meu pare, al cel sigui, tenien una afició estranya a anar-hi, cosa que no he entès fins que m’he fet gran jo també i que no respon a una mena d’estranya necrofília, sinó al fet de poder retrobar antics coneguts i fer-la petar una estona, més enllà de la pena sincera que la mort produeix. Assumeixes, amb els anys, que també et tocarà a tu i que, per tant, si el difunt era ja molt gran, vell, el fet entra dins de la normalitat de la història. No sé si això és bo o dolent, però és així, generalment, sobretot si la mort ha estat natural.

La madrastra de la meva besàvia, que jo no havia conegut, havia viscut al pis familiar, feia molts anys, i mort en un llit antic, en el qual jo vaig dormir un temps. Pensar que en aquell llit hi havia mort gent em produïa una gran inquietud i intentava no pensar-hi. Amb aquesta intenció, de petita, em posava a la tauleta de nit un parell d’imatges d’aquelles fluorescents, de la Mare de Déu de Fàtima, però em sembla que aquelles llums macilentes encara m'acabaven d'atemorir. Es deia Magdalena, i encara, no fa massa temps, la cambra era anomenada per la família el cuarto de la Magdalena, malgrat que havia mort durant la guerra i que d’ella no en tenim cap fotografia, encara que se n’hi atribueix de forma vaga una d’esvaïda, de jove, de quan es va casar amb el meu rebesavi, ja vidu, molt més gran. Explicaven que va ser un arreglo, ja que ella havia perdut el promès a les guerres cubanes. Els arreglos eren aparellaments de conveniència, que en moltes ocasions sortien prou bé. Havia estat, deien, una dona silenciosa, tranquil·la, bona persona, no va arribar a tenir fills vius i va morir com un ocellet, o sigui, sense destorbar ni donar feina, de sobte, ja velleta. La mort, doncs, que molts voldríem aconseguir. Encara que un dels motius de la tristor que la va matar havia estat, segons narració familiar, no poder menjar-se el seu plàtan diari, a causa de l’escassetat de l’època, ja que era una de les poques il·lusions gastronòmiques que li feien peça, però era difícil trobar-ne, quan la guerra.

No m’estranya que s’hagi triat, per commemorar els difunts, aquesta època de l’any, la tardor, melangiosa, daurada, plena d’una tristor sense verí, casolana, amarada d’olor de castanyes torrades i moscatell. La tristor tardoral és una tristor conformada, familiar, de resignació tranquil·la. Ànimes difuntes, al cel ens veiem juntes.