-Què necessitem témer nosaltres, si sabem que ningú no pot jutjar el nostre poder? -va citar Wexford, dolçament.
M’agrada molt Ruth Rendell, autora anglesa prolífica i inquietant. Malauradament, una gran part dels seus llibres no han estat, encara traduïts al castellà i en català hi ha molt poca cosa. He d'admetre també, que, entre una producció tan nombrosa, te’n pots ensopegar algun de no tan reeixit, però la globalitat de la producció és, per a mi, excel·lent.
Crec que és una escriptora de cap a peus, molt més que una simple escriptora de novel·la negra, o policíaca, o com en vulgueu dir. En canvi, hi ha, vers ella, a casa nostra, una certa malfiança i fins i tot m'adono que, enmig del culte actual a la novel·la negra, no és pas dels autors més esmentats. També la va patir Agatha Christie, és clar, en una època molt diferent de l'actual. Durant molt de temps, i encara dura, era una mena de vulgaritat dir que t'agradava. Només et podia agradar Simenon, que, ho he d'admetre, no m'ha acabat mai de fer el pes. I encara bo que Rendell és anglesa i no pas americana, altrament encara comptaria amb més detractors. Christie, com, actualment, en un altre gènere, Stephen King, són molt més que simples autors de best sellers vulgars. I Rendell és una escriptora magnífica.
Ruth Rendell, que el 1996 va ser premiada amb el títol de Dama de l’Imperi Britànic, i que ha format part activa del partit laborista -crec que P.D. James, curiosament, és conservadora-va néixer a Londres el 1930. És autora, també, de llibres de registre més divers, sota el pseudònim de Bàrbara Vine, com és prou sabut. Ha obtingut un munt de premis, la majoria de gran prestigi. Entre els seus llibres, és molt coneguda la sèrie de l’inspector Wexford, històries plenament policíaques, ambientades en la localitat anglesa de Kingsmarksham. Wexford és un senyor de ficció molt interessant, amb dues filles, una de les quals és actriu, i, tal com fa Donna Leon, amb Brunetti, la vida de Wexford, de la seva família, i dels seus ajudants, va fent camí al llarg de les històries policíaques. Malauradament, com que les traduccions no han estat fluïdes ni ordenades, reconstruir la vida personal de l’inspector resulta una tasca una mica feixuga. Un exemple paradigmàtic és que a la biblioteca del meu barri puc trobar força llibres de P.D.James i de Donna Leon, però poquets, i no pas els millors, de Rendell.
Les novel·les de Rendell són plenes de picades d’ullet culturals, té uns grans coneixements sobre art i arquitectura, i en ocasions utilitza una mena d’original intertext, recorrent a clàssics de la literatura anglesa i universal, introduint moltes referències als arguments que crea, a llibres com ara Crim i càstig, Les ales de la coloma, El Gran Gatsby, i també a l’obra de Shakespeare, a qui Wexford cita sovint, fins al punt que una de les novel·les de la sèrie amb aquest inspector es basa en un dels sonets d’aquest gran autor. Hi ha una bona part de la seva novel·lística que s’ha titllat de novel·la psicològica, però aquestes etiquetes sempre es queden curtes. Rendell acostuma aprofundir en temes com ara els malentesos familiars o veïnals, o els efectes secundaris i colaterals dels secrets sòrdids i dels crims.
Mentre d’altres autors i autores, de vegades, sembla que no sàpiguen com acabar la història, i, en ocasions, és més important el context que els personatges, Rendell crea sòlids individus literaris i sap arrodonir els finals de forma coherent, versemblant i treballada. Recull també molts canvis socials de les darreres dècades, com ara el paper del jovent, l’evolució del rol femení, de la família, de la parella, la immigració, les classes socials. Crec que, amb P. D. James, i, per a mi, d’una forma més rodona –James de vegades fa acabar les novel·les amb una mena de traca final que em desplau- han renovat el gènere, des d’una òptica femenina molt particular.
La BBC ha portat a la televisió moltes de les històries de Ruth Rendell, però les hem vist a casa nostra de forma intermitent i desordenada. En el cinema, Almodóvar va recórrer a un seu argument a Carne Trémula, però ha estat Chabrol qui ha aconseguit afrancesar un món tan anglosaxó, traslladant a les comarques del país veí històries rendellianes inquietants, a pel·lícules com La Dama d’Honor o La Cerimònia.
La providència em va fer trobar als encants, a preu tirat, fa un parell de diumenges, dos llibres de segona mà de Rendell. Com que la traducció dels títols queda una mica rudimentària, els mencionaré en anglès, -Put on by Cunning i Some Lie and Some Die-, que sempre fa més culte. Totes dues són de la sèrie Wexford. Encara que intento anar a poc a poc, per tal que em durin, com feia amb la xocolata del berenar, ja n’he llegit una i mitja.
Crec que és una escriptora de cap a peus, molt més que una simple escriptora de novel·la negra, o policíaca, o com en vulgueu dir. En canvi, hi ha, vers ella, a casa nostra, una certa malfiança i fins i tot m'adono que, enmig del culte actual a la novel·la negra, no és pas dels autors més esmentats. També la va patir Agatha Christie, és clar, en una època molt diferent de l'actual. Durant molt de temps, i encara dura, era una mena de vulgaritat dir que t'agradava. Només et podia agradar Simenon, que, ho he d'admetre, no m'ha acabat mai de fer el pes. I encara bo que Rendell és anglesa i no pas americana, altrament encara comptaria amb més detractors. Christie, com, actualment, en un altre gènere, Stephen King, són molt més que simples autors de best sellers vulgars. I Rendell és una escriptora magnífica.
Ruth Rendell, que el 1996 va ser premiada amb el títol de Dama de l’Imperi Britànic, i que ha format part activa del partit laborista -crec que P.D. James, curiosament, és conservadora-va néixer a Londres el 1930. És autora, també, de llibres de registre més divers, sota el pseudònim de Bàrbara Vine, com és prou sabut. Ha obtingut un munt de premis, la majoria de gran prestigi. Entre els seus llibres, és molt coneguda la sèrie de l’inspector Wexford, històries plenament policíaques, ambientades en la localitat anglesa de Kingsmarksham. Wexford és un senyor de ficció molt interessant, amb dues filles, una de les quals és actriu, i, tal com fa Donna Leon, amb Brunetti, la vida de Wexford, de la seva família, i dels seus ajudants, va fent camí al llarg de les històries policíaques. Malauradament, com que les traduccions no han estat fluïdes ni ordenades, reconstruir la vida personal de l’inspector resulta una tasca una mica feixuga. Un exemple paradigmàtic és que a la biblioteca del meu barri puc trobar força llibres de P.D.James i de Donna Leon, però poquets, i no pas els millors, de Rendell.
Les novel·les de Rendell són plenes de picades d’ullet culturals, té uns grans coneixements sobre art i arquitectura, i en ocasions utilitza una mena d’original intertext, recorrent a clàssics de la literatura anglesa i universal, introduint moltes referències als arguments que crea, a llibres com ara Crim i càstig, Les ales de la coloma, El Gran Gatsby, i també a l’obra de Shakespeare, a qui Wexford cita sovint, fins al punt que una de les novel·les de la sèrie amb aquest inspector es basa en un dels sonets d’aquest gran autor. Hi ha una bona part de la seva novel·lística que s’ha titllat de novel·la psicològica, però aquestes etiquetes sempre es queden curtes. Rendell acostuma aprofundir en temes com ara els malentesos familiars o veïnals, o els efectes secundaris i colaterals dels secrets sòrdids i dels crims.
Mentre d’altres autors i autores, de vegades, sembla que no sàpiguen com acabar la història, i, en ocasions, és més important el context que els personatges, Rendell crea sòlids individus literaris i sap arrodonir els finals de forma coherent, versemblant i treballada. Recull també molts canvis socials de les darreres dècades, com ara el paper del jovent, l’evolució del rol femení, de la família, de la parella, la immigració, les classes socials. Crec que, amb P. D. James, i, per a mi, d’una forma més rodona –James de vegades fa acabar les novel·les amb una mena de traca final que em desplau- han renovat el gènere, des d’una òptica femenina molt particular.
La BBC ha portat a la televisió moltes de les històries de Ruth Rendell, però les hem vist a casa nostra de forma intermitent i desordenada. En el cinema, Almodóvar va recórrer a un seu argument a Carne Trémula, però ha estat Chabrol qui ha aconseguit afrancesar un món tan anglosaxó, traslladant a les comarques del país veí històries rendellianes inquietants, a pel·lícules com La Dama d’Honor o La Cerimònia.
La providència em va fer trobar als encants, a preu tirat, fa un parell de diumenges, dos llibres de segona mà de Rendell. Com que la traducció dels títols queda una mica rudimentària, els mencionaré en anglès, -Put on by Cunning i Some Lie and Some Die-, que sempre fa més culte. Totes dues són de la sèrie Wexford. Encara que intento anar a poc a poc, per tal que em durin, com feia amb la xocolata del berenar, ja n’he llegit una i mitja.
I, per acabar, un misteri per als iniciats en el tema. De quina obra és la cita de Wexford, que encapçala el post? No hi ha premis materials, ep, tan sols l'honor del triomf.
La vida no és res més que una ombra que camina...
4 comentaris:
Hi jugo: de "Macbeth".
No conec Rendell, però me'n fas venir ganes. "La cerimònia" em va semblar una pel.lícula brutalment excel.lent, vaig sortir terroritzada, no sabia que s'inspirava en aquesta autora.
P.D.James, l'he tastada però no m'acaba de convéncer, tampoc Leon. Cristie, d'empeus! Té molta palla, però algunes obres mestres. I m'encanta l'ambient victorià i el cinisme i frivolitat que sovint s'hi dóna.
Per continuar amb dones: la meva prefrida és la senyora Hinsgmith.
Llegiré alguna cosa del comissari Wexford. Disgues-me algun títol.
Lola
A la primera, Lola, ja tens el títol de primera dama de la literatura britànica, he, he.
La veritat és que sóc molt dolenta per recomanar títols, a més, darrerament els oblido, així, d'entrada, se m'acudeixen 'El daño está hecho', 'Perdidos en la noche', 'Simisola' o els que menciono al post. Un que recordo força és 'Las llaves de la calle', encara que no és de la sèrie Wexford, o també 'Saltamontes'. La cerimònia crec que està basada en 'La mujer de piedra', algun dels de Rendell es podia trobar a la col·lecció de novel·la negra de La Magrana, malauradament desapareguda, com gairebé tota 'la magrana' en general.
Sobre Christie, estic d'acord en això de l'ambient, molt important, l'única vegada que vaig anar a Anglaterra, per aquells poblets, em semblava que aviat m'ensopegaria amb la senyora Marple, enmig d'aquells cementiris, vora les vicaries... Era com si ja hi hagués estat, he, he, però sense crim, ep.
Publica un comentari a l'entrada