Rendell i els seus paisatges literaris

Ja he parlat en d'altres ocasions de Ruth Rendell, escriptora de qui sóc gairebé incondicional, car no sóc incondicional absoluta de res ni de ningú.

Encara em sorprèn l'èxit recent de novel·les policíaques nòrdiques de tota mena, en comparació amb el poc ressò que aquesta autora té, encara, entre nosaltres.

Hi ha qui potser no l'ha encertat en triar un llibre d'ella, en té molts, la majoria bons o, si més no, amb fragments absolutaments genials, però també en té d'alguns amb finals mal resolts o que grinyolen una mica. Aquest fet, però, és força general quan s'escriu novel·la de misteri, policíaca, o com en volgueu dir. I el mateix passa en el cinema 'de por'.

Rendell té, a més, una gran cultura. Les seves novel·les són plenes de referències cultes, literàries, de picades d'ullet que sovint qui no en té ni idea no és capaç de copsar. Malauradament ens han arribat de forma desordenada, tardana, limitada. Darrerament s'ha publicat a casa nostra El Minotauro que, si no vaig errada, és de 2005. L'estic acabant de llegir. Està publicada amb el seu alter ego de Bàrbara Vine, un pseudònim que utilitza per diferenciar els títols que no són exactament policials, encara que això també resulta, a la pràctica, relatiu.

Moltes novel·les d'ella s'han dut al cinema i sovint s'ha fet poca referència a l'origen rendellià de la història. Com que al Regne Unit tenen molta cura de la seva gent, té un títol nobiliari i tot, és Dama de l'Imperi Britànic i baronesa.

Hi ha qui la considera una mena de secundària, cosa que em sembla una mostra d'ignorància culpable, o qui creu de bona fe que P.D. James és molt millor. Tot són gustos i tinc la teoria que la gent treballadora és, avui, mal considerada, pel fet que posa en evidència la galvana de la resta. Per això sempre tenen més èxit aquells que han publicat un nombre limitat de llibrets que no pas els qui mostren un gruix de producció absolutament inabastable per als nostres temps de consum immediat. Morir jove i amb poca producció és, també, un factor de culte. Ser prolífic sembla una vulgaritat.

Fins i tot les sèries que s'han fet sobre els seus llibres ens han arribat tard, malament, i de forma fragmentada i desordenada. Rendell té molta cura de l'estudi psicològic dels personatges, mostra una cultura amplíssima i ben documentada. Referències a coses com l'arquitectura, la medecina, la lectura dels clàssics, esquitxen els seus llibres de temes que, si no estàs al cas, et poden passar per alt. En aquest darrer, per exemple, hi ha un personatge que té síndrome d'Asperger i l'explicació de la patologia resta integrada de forma excel·lent a dins de la trama. Com que em vaig trobar a escola amb un cas de possible Asperger, el tema m'ha semblat molt ben treballat. A Saltamontes hi ha tot un treball interessantíssim sobre l'arquitectura urbana de Londres, a través d'un personatge que viatja per les teulades.

També té cura d'un tema que aquí se sol passar pel folre en moltes ocasions, els anacronismes. En aquest mateix llibre, la protagonista, que explica la història, comenta sovint els canvis de mentalitat entre els anys seixanta i l'actualitat, entre la societat rural i la urbana, cosa que explica el comportament dels personatges. A casa nostra -i part de l'estranger- és habitual fer pensar i sentir una senyora del temps de Maricastanya com si fos una feminista avant la lettre o un senyor benestant del XVIII com si fos un militant d'Iniciativa.

Un dels espais protagonistes d'aquest darrer llibre és una estranya biblioteca. Amb aquest motiu, les referències a autors clàssics o emblemàtics que aquí ens rellisquen pel pendent del desconeixement sense vergonya, tenen, també, un paper important en la narració. Autors no tan sols de lletres sinó també de ciències. En els nostres mitjans de relació també és habitual excusar el desconeixement matemàtic o naturalista explicant que som de lletres.

Es poden fer molts retrets històrics al territori que un senyor francès, d'origen hispànic, Augustin Louis Marie de Ximénèz, va batejar com a Pérfida Albió, però compta amb una literatura de gruix i una televisió que, per ara, és la millor que conec, a més de moltes altres virtuds. Ruth Rendell és un producte emblemàtic del seu context cultural i educatiu. Ruth Rendell, a més, és membre de la Cambra dels Lords pel Partit Laborista, al qual dóna un gran suport econòmic, per cert.

Que consti que aquesta entrada no és cap mena de recomanació, ja que fa molt temps que em considero incapaç de recomanar res literari, gastronòmic ni turístic. Els gustos són diversos i nosaltres també canvíem de gustos. Precisament amb motiu de la meva entrada anterior sobre aquesta autora de qui, com comento, sóc força devota, algú en va llegir alguna cosa i em va dir, després que no li havia acabat d'agradar. Veient la migradesa de publicacions de l'autora que tenim a l'abast i la manca de criteri selectiu que mostren les biblioteques assequibles, no m'estranya gens. Em sap greu no saber anglès en aquests casos, imagino que les versions originals de Rendell-Vine deuen ser tota una experiència.


Un altre cas de gran autor, en aquest cas dels Estats Units, menystingut per determinats sectors a causa de la quantitat de producció és el de Stephen King, molt més que un autor d'històries de terror i de best-sellers, i que també omple sovint els seus llibres de referències cultes. És un altre escriptor que sembla que és necessari, si és pot, conèixer en versió original, pel tipus de registre que fa servir, molt característic i personal.

Sobre la crítica literària, cinematogràfica o el que sigui, és tot un altre tema i ja en parlaré en una altra ocasió. 

Ruth Rendell, històries diverses en un món divers

-Què necessitem témer nosaltres, si sabem que ningú no pot jutjar el nostre poder? -va citar Wexford, dolçament.

M’agrada molt Ruth Rendell, autora anglesa prolífica i inquietant. Malauradament, una gran part dels seus llibres no han estat, encara traduïts al castellà i en català hi ha molt poca cosa. He d'admetre també, que, entre una producció tan nombrosa, te’n pots ensopegar algun de no tan reeixit, però la globalitat de la producció és, per a mi, excel·lent.

Crec que és una escriptora de cap a peus, molt més que una simple escriptora de novel·la negra, o policíaca, o com en vulgueu dir. En canvi, hi ha, vers ella, a casa nostra, una certa malfiança i fins i tot m'adono que, enmig del culte actual a la novel·la negra, no és pas dels autors més esmentats. També la va patir Agatha Christie, és clar, en una època molt diferent de l'actual. Durant molt de temps, i encara dura, era una mena de vulgaritat dir que t'agradava. Només et podia agradar Simenon, que, ho he d'admetre, no m'ha acabat mai de fer el pes. I encara bo que Rendell és anglesa i no pas americana, altrament encara comptaria amb més detractors. Christie, com, actualment, en un altre gènere, Stephen King, són molt més que simples autors de best sellers vulgars. I Rendell és una escriptora magnífica.

Ruth Rendell, que el 1996 va ser premiada amb el títol de Dama de l’Imperi Britànic, i que ha format part activa del partit laborista -crec que P.D. James, curiosament, és conservadora-va néixer a Londres el 1930. És autora, també, de llibres de registre més divers, sota el pseudònim de Bàrbara Vine, com és prou sabut. Ha obtingut un munt de premis, la majoria de gran prestigi. Entre els seus llibres, és molt coneguda la sèrie de l’inspector Wexford, històries plenament policíaques, ambientades en la localitat anglesa de Kingsmarksham. Wexford és un senyor de ficció molt interessant, amb dues filles, una de les quals és actriu, i, tal com fa Donna Leon, amb Brunetti, la vida de Wexford, de la seva família, i dels seus ajudants, va fent camí al llarg de les històries policíaques. Malauradament, com que les traduccions no han estat fluïdes ni ordenades, reconstruir la vida personal de l’inspector resulta una tasca una mica feixuga. Un exemple paradigmàtic és que a la biblioteca del meu barri puc trobar força llibres de P.D.James i de Donna Leon, però poquets, i no pas els millors, de Rendell.

Les novel·les de Rendell són plenes de picades d’ullet culturals, té uns grans coneixements sobre art i arquitectura, i en ocasions utilitza una mena d’original intertext, recorrent a clàssics de la literatura anglesa i universal, introduint moltes referències als arguments que crea, a llibres com ara Crim i càstig, Les ales de la coloma, El Gran Gatsby, i també a l’obra de Shakespeare, a qui Wexford cita sovint, fins al punt que una de les novel·les de la sèrie amb aquest inspector es basa en un dels sonets d’aquest gran autor. Hi ha una bona part de la seva novel·lística que s’ha titllat de novel·la psicològica, però aquestes etiquetes sempre es queden curtes. Rendell acostuma aprofundir en temes com ara els malentesos familiars o veïnals, o els efectes secundaris i colaterals dels secrets sòrdids i dels crims.

Mentre d’altres autors i autores, de vegades, sembla que no sàpiguen com acabar la història, i, en ocasions, és més important el context que els personatges, Rendell crea sòlids individus literaris i sap arrodonir els finals de forma coherent, versemblant i treballada. Recull també molts canvis socials de les darreres dècades, com ara el paper del jovent, l’evolució del rol femení, de la família, de la parella, la immigració, les classes socials. Crec que, amb P. D. James, i, per a mi, d’una forma més rodona –James de vegades fa acabar les novel·les amb una mena de traca final que em desplau- han renovat el gènere, des d’una òptica femenina molt particular.

La BBC ha portat a la televisió moltes de les històries de Ruth Rendell, però les hem vist a casa nostra de forma intermitent i desordenada. En el cinema, Almodóvar va recórrer a un seu argument a Carne Trémula, però ha estat Chabrol qui ha aconseguit afrancesar un món tan anglosaxó, traslladant a les comarques del país veí històries rendellianes inquietants, a pel·lícules com La Dama d’Honor o La Cerimònia.

La providència em va fer trobar als encants, a preu tirat, fa un parell de diumenges, dos llibres de segona mà de Rendell. Com que la traducció dels títols queda una mica rudimentària, els mencionaré en anglès, -Put on by Cunning i Some Lie and Some Die-, que sempre fa més culte. Totes dues són de la sèrie Wexford. Encara que intento anar a poc a poc, per tal que em durin, com feia amb la xocolata del berenar, ja n’he llegit una i mitja.

I, per acabar, un misteri per als iniciats en el tema. De quina obra és la cita de Wexford, que encapçala el post? No hi ha premis materials, ep, tan sols l'honor del triomf.

La vida no és res més que una ombra que camina...