Del negre de Banyoles al xinès de les Drassanes

A les Reials Drassanes de Barcelona, amarades d'esperits del passat, ens ofereixen una exposició que està destinada a estimular la morbositat humana, encara que la propaganda i l’assessoria mèdica de l’invent puntualitzi insistint en què es tracta d’una instal·lació amb objectius científics.

No hi aniré, a això dels bodies, no vull patir, però he hagut d’ensopegar-me, per la tele, unes quantes vegades, amb aquests cossos plastificats, desagnats, i amb aspecte terrorífic, i amb pulmons i cervells en conserva, perquè, de la meva novel·la no en faran propaganda, no, però d'això dels fiambres polimèrics, massa i tot. Expliquen que al costat dels pulmons, fastigosos i malmesos hi ha un cendrer, per tal que apaguis, davant una visió tan infernal, el teu darrer cigarret. Imagino, doncs, que et deixaran arribar fins als pulmons podrits fumant, no ho sé.

Expliquen també que els cossos, la majoria, són de persones orientals, xinesos, sobretot. cossos perduts, no reclamats per ningú, adquirits, doncs, legalment, com tantes mòmies que encara no han assolit el descans etern. Auguro al tema un gran èxit, aquestes coses i d’altres, com ara les exposicions amb instruments de tortura i estris reals, lligats a la mort i al sofriment, tenen èxit, com també en tenen les pel·lícules de sang i fetge realistes, tant aquelles que fabulen com aquelles que ens expliquen, amb pèls i senyals, fets absolutament dolorosos i veritables, que, generalment, ja coneixíem i no vam poder evitar.

Les persones, -i m’incloc jo mateixa, no us penseu-, tenim biològicament una tirada més o menys perversa a la curiositat lligada a aspectes foscos, ocults, tant del sexe com de la mort, a l’obscè i al macabre, a l’eros i el tanatos en la seva versió més secreta i inconfesable. Quan el secret ja no és pecaminós, tot plegat perd molta pistonada. El sexe, evidentment, ja no és el que era fa temps, des dels segles antics fins als anys de Perpinyà, els del primer destape i els casaments sense relacions prematrimonials. La mort, amb la possibilitat d’incineració, ha perdut també una gran part de llegenda, la veritat. Javier Krahe menciona el tema a Huevos de corral, amb molta grapa:

Y eran los difuntos/ harina de otro costal/

nos daban la tumba fría/ con fosas de corral./

Aquellos fuegos fatuos mostraban con su luz,/

que tus pobres restos aún gozaban de salud./
Ahora te incineran y te acabas de una vez,/

y ¡quién guarda tu urna toda su viudez!/

Varios amigos míos se quieren disecar,/

nada de cenizas dispersas por el mar./

Eso no lo he probado,/pero estoy de su lado./

Me imagino que,/más de uno se fue por el W.C.


Tot plegat, conserva, però, encara un alè mòrbid. La mort és la mort, per més que la vestim i la disfressem, per més que ens ofereixin serveis tan surrealistes com poder fer-nos un diamant amb un floc de cabells dels difunts. Abans es guardava el floc directament, en una medalleta, però ara això semblaria de mal gust, com semblaria de mal gust guardar peus, ulls, mans,cors, ossos i pulmons de gent morta en olor de santedat. No crec pas que, legalment, ens deixessin tenir els cossos embalsamats dels nostres parents als armaris de casa, com feia Carolina Coronado. Ni tan sols guardar el cor en formol d'un polític carismàtic, com es va fer amb el del senyor Macià. Les relíquies han estat objecte de desig i negoci durant anys; en un llibre molt interessant sobre el surrealista procés de canonització de Maria Goretti es descriu una imatge absolutament impressionant sobre la neteja que elements religiosos van anar a fer de la tomba, per tal de comptar amb relíquies documentades. Avui més aviat se sacralitzen coses com ara una torrada mossegada per un cantant difunt o un pel de Marilyn Monroe, no hem canviat massa, al capdavall. El que ha canviat és el sector objecte de sacralització comercialitzada.

A Banyoles hi havia un museu típic del segle XIX, donació del doctor Darder -aquest senyor sí, que tenia intencions clarament científiques i didàctiques-, que hem de situar en el context de l’època. En uns temps sense possibilitats d’informació gràfica de qualitat, de cinema, una manera de conèixer la natura era dissecar. A més, els animals dissecats eren, fins i tot, un objecte decoratiu. Ara ens fan una mica d’angúnia, o molta, vaja. A Banyoles, un dia, un senyor de color, turista crític, es va esparverar veient un home, també de color, dissecat. La cosa va fer soroll i finalment es va retornar el cos on, suposadament, havia nascut el difunt, indiferent a tota la moguda que hi va haver al seu volt, perquè els difunts, en tot això, no hi tenen mai res a dir. Em sembla bé, això de donar-li repòs i terra, ja no som en època de dissecacions, ni de persones ni d’animals, ni tan sols de zoològics. Potser l’home, posat a triar, s’hauria estimat més rebre sepultura a la Banyoles que l’havia immortalitzat, qui sap. Al capdavall, havia mort, segons es va poder saber, a mans dels de la seva terra, en enfrontaments tribals, en una guerra civil, vaja, o sigui, que potser tampoc en tenia massa bon record, del poble. He dit ‘hi havia a Banyoles’ i ja sé que encara hi és, allà, el Darder, però no és el mateix museu, el de la meva llunyana infantesa, està canviat, modernitzat, se li ha donat, com diuen ara, una nova lectura. Ja no té aquell regust d'altres temps, què hi farem.

Recordo també aquella inquietant botiga del taxidermista, amb aparador, de la Plaça Reial on hi havia –i hi anàvem a veure, de jovenetes- caps reduïts d’aquests que fan els jívars, imagino que pertanyien als resultats de guerres tribals, també. (Però, no ho són totes les guerres, de tribals? Tot plegat només depèn del volum de la tribu, com allò de la religió i la secta, al capdavall). No sé si hi havia algun rostre pàl·lid, entre els caparrons, estaven tan comprimits que era difícil de valorar, la cosa. Era una botiga ombrivola, plena d’enigmes. Ara, crec, és un bar, així passa la glòria del món. Vaig llegir fa anys que en algun poble del sud de França hi havia un museu local que conservava el cap d’un condemnat a mort per un crim, crim no aclarit del tot, cosa que fa pensar si no devien penjar el mort al pobre foraster, immigrant, pobre i desvalgut. El cap pertanyia a un murcià, no pas a un francès, per cert, i volia mostrar les característiques racials d’un criminal, crec que hi va haver també alguna protesta amb ocasió de la visita d’algun espanyol al museu, amb tota la raó. Ignoro com va acabar el tema, espero que els francesos no mantinguin la relíquia en exposició, perquè si un dia em perdo per allà em sentiran, més encara pel fet que es tractava d'un murciano i el meu honorable espòs, i, és clar, per genètica, els meus fillets, porten sang d'aquelles contrades, també! Això del criminal físicament marcat, de naixement, va ser un tema recurrent fa moltes dècades, sempre s’ha intentat prevenir la violència descobrint els possibles malfactors a priori, però, com es pot comprovar fàcilmente, aquesta encara és una batalla perduda. La barbàrie, individual o col·lectiva, acostuma a ser imprevisible, en molts i molts casos.

El fet és que, de sobte, irromp a la ciutat dels miracles nostrada aquesta exposició, que ja s’ha fet en d’altres indrets. No hi haurà cap persona d’origen oriental, amb tantes com es guanyen la vida a casa nostra, avui, que actuï de forma tan contundent com ho va fer el senyor de color, crític amb el museu banyolí? Ningú no reclamarà un descans etern sota terra, esperant la resurrecció de la carn, per als difunts plastificats, desagnats per vampirs artístics amb aspiracions pseudocientífiques? Un racó digne al cementiri de Montjuïc, per a aquests òrgans fora del seu hàbitat! Per què els autors de l’invent, posats a fer, no utilitzaven persones de la seva família, cosa que hauria donat a l’exposició un to més modern, mes entranyable i menys racista, em sembla? Si una etiqueta al costat dels elements exposats indiqués, per exemple, pulmons del sogre de l'autor, fumador empedreït, tot plegat desvetllaria una empatia molt més forta, una pietat immensa. Potser paga la pena, més aviat, callar i deixar fer, observant de forma una mica distant aquest món nostre, tan contradictori i, en el fons, tan papanates. Si hem d’esmerçar esforços per defensar algú, fem-ho pels vius, doncs. Jo, més que no pas a les Drassanes, l’hauria instal·lat en algun edifici gaudinià, la mostra, perquè, per moderna que vulgui ser, em sembla morbosament noucentista, la proposta anatòmico-artística d’aquests bodies condemnats a vagar pel món fins que algú amb poder de convocatòria organitzi alguna campanya en contra de tal despropòsit. També es podria organitzar un trasllat de desgreuge fins a la cripta dels caputxins de Palerm, posats a fer.