Des del terrat

Fa dos posts parlava -escrivia- sobre les campanes i els campanars. Els indrets elevats van lligats a un altre espai, molt més assolible: els terrats. Cadascú parla del passat segons la seva pròpia experiència, per exemple, molta gent de la meva edat explica que jugava al carrer, però no pas tothom, com passa sempre. A mi no em deixaven baixar al carrer per motius diversos, tots molt raonables, des del punt de vista limitat i poc democràtic dels adults:

a)Al meu carrer les voreres eren molt estretes i hi havia molt de trànsit, fins i tot per l’època.
b)El Paral·lel, amb tramvies i molt més trànsit, encara, era excessivament proper.
c)Al carrer s’hi aprenien coses lletges, hi havia molts gamberros.

Un espai, doncs, accessible, era el terrat. El terrat era comunitari i s’hi pujava a estendre la roba. De fet, el pis del terrat havia d’haver estat el de la portera, però es va llogar a part i la portera i la seva família, immigrants, vivien en un habitatge que avui titllaríem de zulo, la veritat. El veí del cinquè pis, d’alguna manera, exercia sobre el terrat una mena d’usdefruit i calia el seu permís o la seva invitació per tal d’accedir-hi.

Jugar al terrat tenia molts riscos, ja que els veïns de sota sempre es queixaven del soroll, de les goteres. Però tenia una gran màgia, pujar-hi. Durant l’estiu, el veí del cinquè pis ens convidava a pujar a prendre la fresca, i obria unes gandules que em semblaven comodíssimes. Explicaven, generalment, els grans, històries de la guerra. A les parets del terrat hi havia, encara, uns forats produïts durant els enfrontaments de maig, al Paralelo, entre anarquistes i comunistes. Aquells forats eren la prova evident que la guerra no es podia guanyar, amb aquella gent que es barallaven entre ells, deien els grans.

El veí del cinquè pis, de jove, havia estat un menjacapellans de categoria. Una vegada la meva mare i una amigueta, abans de la guerra, es van endur la seva filla, més petita, al cinema de les monges, i les va esbroncar d’allò més, talment com si l’haguessin portat a un bordell sòrdid. La seva filla va morir joveneta, i també un altre fill, de petit. Per això tenien sovint, a casa, alguns nebots, el primer nen de l'esquerra, i el quart, d’una altra branca familiar. El més gran, de petit, com ens passava a tots, era molt missaire, però l’oncle ja s’havia convertit, més o menys, també, a la tolerància resignada. Fins i tot durant una època deia que volia ser capellà, aquest xicot. Al terrat, de vegades, jugàvem a fer processons i ell sempre les presidia. Cal dir que en èpoques pretèrites, jugar a dir missa era prou corrent, i que durant el segle XIX es venien altarets de joguina. Fer un altar amb estampes era també un joc habitual d’interior. L'altre nebot, el més xic, al contrari, anava sovint amb els seus pares a veure revista, i malgrat la condemna dels veïns benpensants, feia morir de riure quan ens cantava les tonades apreses a un espectacle tan poc recomanable per a un infant: quina nit, quina nit, de petons i abraçades...

Un dia li vaig preguntar, com devien viure a Rússia, al senyor del terrat, que em semblava molt savi, i em va explicar que, com a Espanya, si no et ficaves amb el règim, i treballaves, anaves fent, ves. He recordat tot això perquè, remenant fotografies m’ha sortit la que us mostro, jo sóc la segona per la dreta. Els nebots del senyor del cinquè pis van disfressats amb faldilles, cosa que els agradava força i que preocupava els parents, però que no va influir pas en la seva evolució madurativa. Es van fer grans, es van casar, i fa molts, molts anys, que no en sé res, d’ells. Vaig saber, això sí, que, malauradament, el més gran va perdre la dona força jove, a causa d’una leucèmia.

El noi del mig, que no va disfressat, -suposo que perquè devia estar encostipat i devia pujar al terrat poca estona, possiblement el seu pare, afeccionat a la fotografia ens devia fer el retrat-, també és mort. De petit era malaltís i anàvem a fer-li compania a casa seva, jeia envoltat de tebeos, en una cambra que feia olor d’eucaliptus, com ara les que descriu Marsé a les seves novel·les. Més endavant es va refer, va créixer, es va casar, molt jove i enamorat, i va tenir tres fills, però un maleït càncer se’l va emportar abans dels quaranta anys. Hi penso sovint, perquè ens portàvem pocs mesos i perquè de vegades hi ha un fill seu que se li assembla molt i surt de tant en tant per la tele a fer monòlegs humorístics. Els seus pares ja eren amics dels meus, de petits, durant el temps de la guerra. Eren molt més catalanistes que nosaltres, que més aviat no n'érem gens. El seu avi, poc després de la guerra, es va posar un llacet tipus Ventura Gassol, que era un símbol ceballut i se’n va anar a fer el volt per la plaça de Catalunya, malgrat les recomanacions de parents i veïns. Aún quedan chulos, li va dir un carallot del règim, i el van tancar uns quants dies a la Model, afortunadament la cosa no va passar d’aquí.

La nena vestida d’andalusa ja es veu que pertanyia a una família amb més possibles, doncs va disfressada de veritat i no pas amb parracs reciclats. Venia a l’escala a veure els seus oncles, però vivia a l’eixample. Disfressar-nos era una activitat habitual, però el dia de la foto potser era carnaval i tot, encara que els carnavals d’aleshores eren una mica clandestins. Ens disfressàvem amb tota mena de coses desades per casa, velles faldilles, mantons, mantellines, retalls de roba, corbates velles. Disfressar-se de Lola Flores va ser moda, durant un temps. Més endavant la moda va ser disfressar-se de forma adient per cantar els cuplets recuperats per Sara Montiel a les seves pel·lícules de gran èxit, encara que el meu cuplet preferit era un que cantava Lilian de Celis, molt trist, d'un noi que torna cec de la guerra: la aldea antes callada, se agita inquieta ahora, por ella cruzan vientos de bélica emoción, dispuestos a la lucha los mozos se preparan... També m'agradava molt Flor de te. Els terrats, avui, ja no són el que eren, o no resulten practicables, o són monopoli dels veïns privilegiats. En tot cas, ja no s’hi puja massa a estendre la roba. Un terrat amb la roba blanca al vent és una imatge absolutament poètica, evocadora. Durant els anys autàrquics s’havia d’anar amb compte, de tota manera, la pobresa general feia que molts lladregots de poca volada, però gairebé voladors, s’enfilessin per aquests indrets elevats, a robar llençols I tovalloles.

Al terrat s’hi pujava, de nit, a mirar també les llumetes de la plaça de Catalunya, que eren una novetat, recordo, sobretot, l'anunci de Philips. Quan feia un dia molt i molt clar es veia molt de paisatge, Barcelona era més petita i hi havia menys edificis alts que no pas ara. Aleshores el veí del cinquè pis ens venia a avisar, pugeu, pugeu, i molts veïns pujàvem a contemplar aquelles extensions de territori a l’abast. Des del terrat jo veia el campanar de Santa Madrona, Montjuïc, i, més endavant, la llum de la sínia del Parc d’Atraccions de Montjuïc. De vegades també se sentia la música de les actuacions que s'hi feien. I les sirenes dels vaixells, és clar. Recordo un dia en el qual vam aplegar al terrat un munt de tebeos i de contes troquelats, d’aquells del Ferrándiz i va venir una ventada impressionant i se’n va emportar un bon feix.

De nit, amb menys contaminació lumínica, que diuen ara, es veien molts estels. Durant un temps també pujàvem a mirar el Telstar, puntualment, quan passava damunt nostre, del tema en van fer una cançó i tot, que compta amb versió catalana:
Han posat, una altra estrella al cel, una altra llum voltant, el món, deixa que pensi que és la teva estrella...