Memòries d'una mestra -gairebé- velleta (I)

Malgrat que els hospitals, les escoles, les grans empreses, i, en general, tots els llocs on s’hi mou molta gent diversa, han estat reflectits a bastament per la literatura, sempre resulten interessants a causa de les moltes històries creuades que s’hi esdevenen. En general, a la vida, la realitat sempre supera la ficció. La primera escola on vaig anar a raure no era ben bé una escola. Era un estrany parvulari, molt antic, en un pis del carrer Marlet, a tocar de la sinagoga rehabilitada, un principal gran, antic, amb olor de pols, on s’aplegaven poc més d'una vintena de nens i nenes, d’edats entre tres i sis anys. Depenia administrativament de l’Escola Baixeres i ja feia temps que es parlava de tancar-lo, però encara anava resistint. El pis havia estat també residència de les mestres antigues però feia anys que no s'utilitzava com habitatge. No estava malament, rehabilitat i arranjat hauria estat, fins i tot, molt be, ja que hi havia un terradet assolellat a la banda del darrere. Sense telèfon.


Jo, soleta, havia d’obrir cada dia amb una gran clau i fer entrar els infants, tots molt sorollosos, la majoria de famílies amb força dificultats que eren les que vivien, aleshores, als pisos atrotinats d’aquella part de la ciutat. Cada dia, sortia al balcó i lligava a la barana la bandera –espanyola-, quan marxava, l’havia de treure. De vegades ho feia molt contenta perquè, a baix, m'esperava el nòvio. Havia ignorat jo, fins aleshores, que per aquells carrerons hi hagués tants ‘bars’ dedicats a la prostitució més marginal, algun nen era fill de les treballadores dels bars, per cert, com un tal Juanito, que quan s’enfadava es donava cops de cap per les parets. Al carrer de Sant Ramon del Call hi havia un famós meublé de poca volada, que no sé si encara es dedica a protegir amors mercenaris o a hostatjar turistes convencionals. De fet, el turisme dels darrers anys ha propiciat moltes reconversions d’aquesta mena. Vaig començar a treballar-hi pel mes de març, amb una interinitat. La mestra anterior era una senyora de setanta anys, que es jubilava. Passava el dia al pis en qüestió, amb la companyia del seu marit, que ja feia temps que era jubilat i d’una noia a qui ella pagava i que l’ajudava a fer llegir els nens. Em va insistir en dues qüestions que, en aquella època, eren importants: que els dissabtes no fes coses distretes, per tal que els infants s’avorrissin i acabessin per no venir a escola, i que no expliqués que les permanències eren voluntàries.


Les permanències eren l’hora de cinc a sis, que pagaven les famílies, gràcies a la tolerància estatal; els sous, aleshores, eren minsos, vergonyosos, per això molts mestres agafaven excedències i se n’anaven a treballar a un despatx. Més endavant es va endegar una campanya en contra d’aquell pagament, força demagògica, ara que la medito en perspectiva. Durant un bon temps, aquell suplement representava gairebé, en alguns casos, un altre sou. Es va fer bandera reivindicativa del tema i això va comportar la reducció d’una hora de classe i que s’haguessin d’organitzar activitats que, al capdavall, també s’havien de pagar.


Sola, jove i inexperta en afers educatius -encara que havia treballat durant vuit anys a un despatx- davant del perill, al parvulari del carrer Marlet, em vaig disposar a entomar aquella solitud i aquella responsabilitat, que em sobrepassava. Un dia se’m va escapar un nen, Alvarito, una bona peça. Vaig haver de deixar la resta sols, baixar a la lleteria de la cantonada, telefonar a la meva mare –és qui primer se’m va acudir que em podia ajudar-, que va venir i es va quedar amb els alumnes, mentre jo sortia esperitada a buscar l’Alvarito, que, per sort, se n’havia anat cap a casa seva, un pis antic, allà per una travessia del carrer d’Avinyó. Si fos ara potser em portarien a la presó o sortiria al diari, aleshores els pares de l’Alvarito el van renyar a ell, afortunadament. La meva mare, per cert, estava també desesperada i fregant la histèria, perquè els infants no li feien cap mena de cas.


Tenia ganes d’anar a una escola de veritat, amb més gent, i pensava que potser ningú voldria aquell destí, tan poc agraït, i on les permanències eren difícils de cobrar i poc rendibles -cal pensar que moltes aules acollien cinquanta alumnes o més, fins i tot- però una mestra gran que tenia molta necessitat de ser a Barcelona, per tal de tenir cura d’un nebot malalt, va demanar la plaça i pel juny vaig plegar. Sovint, en passar per aquells carrerons, contemplo aquell balcó amb enyorament i curiositat. El pis era de l’ajuntament i el va cedir durant un temps a la UGT. Ara no sé a què l’ha dedicat. Era un pis, que, arranjat en condicions, hauria estat una meravella, encara més ara que aquells indrets han millorat molt. Mig arnat, hi havia, per les velles i corcades prestatgeries, un llibre escrit amb una acurada cal·ligrafia, on una inspectora d’ensenyament del segle XIX havia enregistrat les seves visites a la mestra d’aleshores, amb unes impagables apreciacions molt personalitzades i honestes sobre la seva tasca, que avui resultarien admirables. No vaig gosar robar-lo i després me n’he penedit, perquè potser va anar a parar a la brossa.