Un post d'en Francesc m'ha fet recordar i cercar aquest poema, escrit el 1998, ja fa, doncs, gairebé deu anys, un poema una mica 'ressentit'. Li dedico avui, encara que no sigui el mes de maig ni cap data especial. Bé, sí, és Santa Llúcia, que, per cert, ens ha de conservar la vista: 'Com que avui es Santa Llúcia, dia de l'any gloriós, pels volts de la Plaça Nova, anava amb la meva amor...'
Maig del 68, trenta anys
Aquell maig era meu, però jo no hi era.
Nosaltres no hi vam ser, no vam ser a res,
ni als caputxins, ni als aldarulls. Nosaltres
anàvem treballant, sempre en silenci.
Nosaltres érem fets d'una altra fusta,
de molts anys de treball i de pocs llibres.
Les universitats eren llunyanes,
un somni antic, farcit de privilegis.
Nosaltres vam anar, com les formigues,
deixant diumenges darrere els estudis,
marcant en el rellotge, cada dia,
nou o deu hores de lluita poc heroica.
Potser per tot això, perquè suràvem,
en aquells anys de velles alegries,
d'eufòria col·lectiva, de pors joves,
de nòmines indignes i esperades,
ara encara tenim la flama encesa,
a dins de qui sap quina ànima vella,
i cada maig és una mica el nostre,
i mirem amb amor i amb esperança,
amb afecte conscient, el jovent d'ara,
el jovent pobre, el de la perifèria,
que sura, com nosaltres, a la vida,
enmig de mil problemes que l'encalcen:
l'atur, els cops de colze, les mentides,
els mateixos adults més ben peixats,
a dalt dels seus partits, les seves càtedres,
i els seus pisos amb sala de disseny,
que els neteja la dona de fer feines,
potser mare pacient i resignada
d'aquests mateixos nois de pocs estudis.
Mentrestant, els antics rebels escolten
ajaguts al sofà d'aquesta sala,
lluny de la realitat, alguna música,
culta, suau, barroca i escollida.
(Júlia Costa. Maig 1998)
12 comentaris:
Amb cap se setmana a la Cerdanya, amb camisa i corbata faltava dir. Molt bó, i moltes gràcies per la dedicatoria, ara si pot ser no em dediquis cap poema sobre el tema que tracto avui.
No pateixis... ara bé, no seria hora que el TERMCAT acceptés ja 'tonto' com a mot nostrat???
amb els "que habemos" caldria.
Peró Julia, no puc per menys que pensar que els darrers cuatre versos son un poc injustos. Tota la resta em sembla magnífica, per´ço aquests darrers, no ho sé...
Segurament tens raó, Luis, ja fa molts anys, uns deu que vaig escriure aixó, em devia inspirar en algú conegut, no vull dir pas que tots siguin iguals i ja he indicat que era un poema una mica 'ressentit', potser l'hauria de suavitzar, el final...
Potser per una cuestió d'estil, no per suavitzar. El poema es molt bó tot ell, molt bo i els cuatre darrers versos son "caricaturescos", lluny de la resta del poema.
Tindré en compte el teu comentari, Luis, el revisarem si algun dia es publica 'en paper'.
A mi no m'ha semblat estrany o fora de lloc el final. De fet, m'agrada molt el ritme del vers final. Però alhora, justament aquí, no sé si veig una petita contradicció entre "suau" i "barroca".
Respecte del contingut, la Catalunya actual encara és molt així? Hi ha molt patriota de saló i classe alta, fenòmen paral·lel al socialista de Sarrià? No ho sé. M'agrada poc, parlar de política. El poema m'ha conmogut i em quedo amb això.
Hola, Darabuc, jo sóc incapaç de jutjar massa el que escric, el fet és que el poema me'l van inspirar uns quants personatges amb qui em vaig ensopegar durant una etapa 'rosasensatera'. La música barroca, precisament, té temes d'una gran suavitat, aquí no em refereixo al barroquisme tòpic sinó a la producció musical.
En l'aspecte musical tens tota la raó, és clar. Ho he pensat primer, però no m'he pogut sustraure a les connotacions del barroc literari. Suposo que llegir "barroc" en lletra és llegir molt, però la meva lectura no era precisa, es deixava afectar per la interferència.
Jo tampoc em sé criticar, més enllà d'un petit punt. Si visqués d'escriure i tingués els diners necessaris, crec que pagaria un bon crític, en el sentit d'un bon lector.
Bones festes
És que els escrits propis són una mica com els fills, algun defecte tindran, però... són tan macos! Diuen que el temps és un bon crític, més d'una vegada quan rellegeixes et fa fins i tot vergonya, però també em passa amb autors més famosos, ep.
Al 1968 jo tenia 18 anys i era el que es deia un "jove compromés". Però el maig francés no em va atreure gens, jo mirava cap a Estats Units i la seva "new left", molt més estimul.lant. Vaig conèixer poc després alguns trotsquistes i altres militants francesos de l'època i em van semblar d'un dogmàtic esgarrifós; són a l'origen dels dirigents socialdemòcrates actuals.
A la "new left" havia psicodèlia, contracultura, música, militància negra, gent com Angela Davis (ara ningú no en parla), Pete Seeger, i plantejades totes, fil per randa, les qüestions que ens preocupen avui dia a nivell global. El moviment altermundista, la solidaritat mundial, la preocupació per l'escalfament global (amb Al Gore inclós), el debat actual sobre ai a EUA hi haurà un president negre o dona, tot això és fruit de la "new left". El maig francés ens ha deixat els horripilants Sartre i Beauvoir i l'eixorquesa de l'esquerra europea actual.
Publica un comentari a l'entrada