La festa dels Quintos

Cada any fan una festa els joves que compleixen
aquesta anyada estranya que són els divuit anys.
La infantesa, vençuda, esguarda grans misteris,
en uns horitzons fràgils, que encara són llunyans.

Sota una nit de festa, de músiques i gresca,
aplegats ballen, canten, beuen, riuen, se’n van
pels carrers de la vila, al compàs de xarangues,
en unes hores llargues que esmicolen els galls.

L’endemà són a missa, encara amb entusiasme,
I a la tarda s’apleguen a la plaça mes gran
entre rialles fresques i juguesques amables,
per acabar a una sala on els espera el ball.

I allà acaba la festa, amb una dansa estranya,
mentre els parents i amics els van embolcallant
amb munts de serpentines, esdevenint muntanyes
de colors, que els transformen en singulars gegants.

Iniciàtica dansa, ja són adults per sempre,
ells creuen que ja tenen tot el món a les mans,
uns lligams els uneixen, però són uns lligams febles,
perquè feble és la vida, amb els seus viaranys.

Joventut dels enigmes i futurs imprecisos,
quan encara és possible el somni exagerat!
Mentre la vostra festa abalteix les tonades
jo intento, sense força, alentir aquests instants.

Júlia Costa. L'ombra de les vinyes.

VIATGES ANTICS

EL TREN DE L’ALBA

El tren era misteri, llum, la tendra
llunyania somniada. No hi havia
més viatges que aquell de cada estiu
per anar a veure els oncles de Girona.

Omplíem la maleta, tan feixuga,
de vestits ben planxats, de roba blanca,
de mocadors i alguna tovallola
i fins i tot llençols, doncs a les cases
aleshores, hi havia poca roba
i tot era precari, just, escàs.

I també hi afegíem unes capses
de galetes, present indispensable,
per als oncles que tan bé ens acollien.

De bon matí, a l’estació de França,
ens sorprenia una munió de gent.

Venia a la ciutat, en aquella època,
en tren, des d’aquell sud remot i clar,
tot una allau de personatges pobres
que cercaven una nova esperança,
o, tan sols, el valor de sobreviure.

Maletes de cartró, farcells de roba,
ens semblaven encara més humils
que nosaltres i això ens encoratjava
i ens amarava d’un orgull injust.

Jo era petita i tot era present.
El meu món reduït, sense migranyes,
era ple de futur i d’aventures,
assenyalades pel camí del tren
ple de pobles petits i de flors fresques,
que escampaven sentors de lligabosc,
de gessamí, de menta i satalia.

Sèiem damunt la fusta del seient
de tercera. La maleta surava
per sobre els nostre caps. El sol sortia
i escampava clarors de vida nova
damunt dels arbres de la Ciutadella.

Una emoció profunda ens inquietava
en sentir com les rodes començaven
a entonar una cançó de compàs feble
i en olorar el carbó i el fum i veure
les partícules negres voleiar
com un estol de diminuts follets.

Jo m’apuntava el nom de tots els pobles
per on passàvem, en una llibreta,
gastada, de l’escola, perquè encara
als marges blancs, hi cabien paraules.

Tot era lluny, molt lluny, en aquells anys.
Els pobles eren pobles, i pel mig
es veien horts i boscos, i esbarzers.
Cases d’estiuejants privilegiats,
poblaven el miratge inabastable
d’algun barri més blanc i més polit
a les viles, camí del nostres somnis.

Els camps eren segats, el blat tallat
s’aplegava a les garbes. Els pallers
esmaltaven d’or nou els horitzons
i acollien les garses cridaneres.

Girona era el destí, la ciutat vella
i gris, amb els seus rius no gaire nets,
abocadors de fàbriques famoses,
i amb rastelleres de gitanos nòmades
acampats a les seves ribes verdes.

Girona d’uns estius massa feixucs
I calorosos, amb el mar tan lluny.
Aquell seu Montjuïc era tan ple
d’immigrants i esperances, com el nostre.

Recordo que una anglesa ens va donar
unes pessetes, al carrer, on jugàvem,
perquè li va semblar que érem molt pobres.

Ja no retrobaré les estacions
plenes de llum i noms desconeguts
on les heures i blaves campanetes
cobreixen la misèria i la tristor
amb el goig de la vida renovada.

Tenir futur i no tenir passat...
No saber encara que tot el que ens acull
a l’estació on el viatge acaba
no té vernís exòtic, ni és res més
que un lloc com tots, una ciutat poblada
de somnis construïts amb cristall fràgil
l'indret que vam imaginar tan bell.

Júlia Costa

Memòries d'una mestra gairebé velleta (VI)

TRES ESCOLES


L’escola de la infantesa

Els sostres eren alts i les monges, estranyes.
Però tot era estrany, i molt gran, aleshores.

L’uniforme era fosc i l’escola era trista.
Però tot era trist i era fosc, aleshores.

Una noia més gran va acompanyar-me a l’aula
dalt de tot d’una escala que feia olor de net.

Vaig conèixer aquell dia, per primera vegada,
l’angoixa sense límits de la gran solitud.

Hi havia moltes nenes, algunes m’espantaven,
però també vaig sentir-me part d’un món diferent.

El pati era de terra, amb arbres, flors i aigua
que rajava, tranquil·la, d’una petita font.

En un recer secret les monges hi tenien
un hort com els de poble, i un corral abaltit.

I a dins d’una capella, amb àngels a la vora,
ens somreia, entre núvols, una Mare de Déu.

Els records imprecisos, emboirats i dubtosos,
han conformat un àlbum d’estranyes sensacions.

Imatges i paraules, olors, neguits i somnis
d’aquells anys sense història, quan tot era present.



L’escola de la joventut


Passa la joventut només una vegada,
i aleshores passava, pels paisatges i els anys.
Jo creia en moltes coses estranyes o impossibles,
sorrals d’immenses platges, indrets desconeguts.

Pensava fins i tot que el món milloraria
gràcies al meu coratge i al meu esforç feixuc,
i en aquella aula antiga, petita, assolellada,
les finestres s’obrien vers llunyans horitzons.

No recordo ni rostres, ni cognoms, ni febleses.
Era jove, molt jove, i em sentia molt gran.
Els infants em semblaven molt petits, aleshores,
i els altres mestres, tristos, em semblaven molt vells.

Els anys tot ho abalteixen, ho matisen, ho trenquen,
acostem les mirades entre generacions,
aprenem que la vida té els seus límits precisos
i que hi ha moltes coses que no podrem fer mai.

El meu país canviava, entre clams d’entusiasme,
ens movíem al ritme de cançons innocents.
De tot plegat conservo una feble esperança
i una fotografia de colors esvaïts.



L’escola de la maduresa


En un barranc feréstec, en un terreny barat,
hi havien construït aquella escola plena
d’escales i replans, de terrats i goteres.

Eren temps sorollosos, de pancartes i lluites,
d’atapeïdes aules, tot estava per fer,
allà, sense adonar-me’n, vingué la maduresa,
entre papers de seda i llapis de colors.

Vaig passar-hi quinze anys, potser encara hi seria,
però els temps, implacables, van canviar molt i molt,
quedaven pocs infants en aquella barriada,
i van tancar l’escola, un estiu oblidat.

Recordo els darrers dies, la biblioteca buida,
i també una nostàlgica festa de comiat.
Vaig endur-me uns quants llibres, fotografies, coses
que guarneixen la vida de fràgils emocions.

No he tornat fa molts anys al barri d’aquells dies
que s’enlaira amb orgull darrera l’estació.
De les aules més altes, cap a mar, s’albirava
Bellvitge, l’hospital, blanc i blau, emboirat.

Júlia Costa

Cançó de la curta absència

Quan el diumenge s'enfosqueix
i la tendresa m'esgarrapa
i tu no hi ets, i el temps s'escapa,
com el lliscar frisós d'un peix.

Quan el diumenge s'enfosqueix.

Quan el diumenge és un neguit
de gent il·lusa que somnia
en l'esperada flor d'un dia
que ompli les ànsies d'infinit.

Quan el diumenge és un neguit.

Quan el diumenge és massa llarg
i es fonen totes les clarors
i vora mil televisors
hi ha avorriment, i un gust amarg.

Quan el diumenge és massa llarg.

Quan el diumenge, a poc a poc,
engruna velles alegries,
i sento a dins el pes dels dies
i que se'm torna cendra el foc.

Quan el diumenge, a poc a poc.

Quan tu no hi ets i tot és res,
i el vell rellotge, bategant,
s'emporta els anys i em vaig fent gran
i em deixa a dins un estrany pes.

Quan el diumenge s'enfosqueix.

Júlia Costa

INDRETS I CAMINS. EDICIONS JOESCRIC.COM

Des de ponent (i 4)

Avui acabo aquestes quatre cròniques ponentines de contingut eclèctic. He pogut utilitzar l’ordinador però no m’he pogut passejar per la blogosfera tant com hauria volgut, a causa de la lentitud del sistema, què hi farem. També, en ocasions, no puc penjar comentaris. Res, a patir, que són quatre dies. Després de diferents intents aviso que respondré els vostres comentaris en arribar a Barcelona.

Vaig fer ahir, dissabte, la turista convencional, visitant les coves de Benifallet i fent un passeig en llagut per l’Ebre, comentat de forma excel·lent per una senyora amabilíssima que ens va dir que es deia Rosita. Com en el cas d’Albarracín, comptar amb comentaristes locals, documentats, amants dels seus paisatges, és un goig i un luxe, ja que actualment, els comentaris que hem de patir a visites turístiques diverses són una bírria, la veritat. Llàstima que al passeig fluvial ens ha tocat un d’aquests pallisses habituals en visites i conferències, un d'aquests o aquestes que sempre pregunten allò que ja saben, per tal de demostrar tot el que han llegit sobre el tema. I que no callen.

La guia turística, tan poc convencional com extraordinària, ha incidit sobretot en la duresa de la vida de fa uns anys, no pas tants, misèria i companyia i llargues hores de viatge dur pel riu per poder menjar i poca cosa més. Ahir, una veïna de Batea ens explicava també com vivien, fa anys, agricultura gairebé de subsistència, sense aigua corrent, amb el recurs de la cacera i dormint molt poc. De vegades, quan sento com ens queixem dels nostres temps o quan es menciona l’estrés i la necessitat de vacances, no puc fer-hi més, però per dins m’agafa com un estrany neguit una mica angoixant, la veritat. I el fet és que, qui més qui menys, si no és de casa bona de fa unes quantes dècades, té ben present el record de les narracions de pares i avis sobre aquelles misèries ancestrals, encara que també hi ha qui s’estima més oblidar els anys de vaques magres, cosa molt normal i comprensible.

Per cert, en la visita a les coves, a la primera de les dues que es visiten, ens explicaren que va estar habitada en èpoques diverses, la darrera, durant la guerra civil, on unes quantes persones hi van passar cent dies. No sé de quin bàndol devien ser, potser de cap i, vull pensar, que com aquells habitants del poble de la novel·la de Llamazares, es van refugiar allà dins per no haver de ser de cap dels bàndols, precisament. Si ja la guerra és, encara, un tema tan difícil en general, en aquests pobles, tan castigats pels fets i tan propers al front, la cosa encara resulta molt més problemàtica de comentar, malgrat que s’hagi assumit la lectura convencional i museística del present.

Contemplo la tele i escolto el bisbe de Pamplona, parlant dels recents casos d’eutanàsia i dient barbaritats, com ara que Jesús a la creu no va tenir cures pal·liatives i va morir amb gran dignitat. O sigui, que cal patir, encara, tan com es pugui, pel que sento. No sé si la gent li farà cas, davant seu hi ha un estol de senyores mudades, amb peineta i mantellina, al més pur estil religiós tradicional fent cara de circumstàncies. Aquest sermó navarrès em porta al cap els grans temps de la ràdio i aquelles prèdiques de Venancio Marcos, contundents i excessives, que encara es poden trobar editades, en alguna llibreria d’ocasió, per als nostàlgics de la retòrica moralista i catòlica. I és que l’església sempre ha utilitzat quan ha calgut les noves tecnologies, com ara aquestes torxes elèctriques que menciona en Pere, o els cds amb el rosari papal. Divendres, a Batea, també un mossèn recordava les set paraules del Calvari, que, per cert, són, de fet, set frases.

Temps de calamarsada i temporal, esdeveniments no pas tan estranys en primavera, tinc també molts records de dies assolellats i calorosos, seguits de freds intensos, en setmanes santes de fa anys. Per la ràdio, fa uns dies, escoltava com explicaven que s’havien queixat els empresaris turístics del nord de la pell de brau perquè l’alarmisme dels meteoròlegs havia fet minvar l’ocupació. A casa nostra també ha passat, això, en algunes ocasions. Deia el locutor, amb ironia, que el que havien de fer els hotelers era substituir els meteoròlegs i dir que faria el temps que ells voldrien que fes.

Fa un parell de dies va ser el ‘dia mundial de la poesia’. Per no endegar un altre post i seguint el vell consell de la dita castellana ‘mucho pan nunca es mal año’, incloc en aquest un poema que m’he trobat perdut per l’ordinador, i així em sumo a les celebracions poètiques adients a la diada:

Fred

Gropada amb neu bransola
els arbres que glatien,
enyorant saragates primaverals, al bosc.

Bromall als llargs camins,
lleganyes a les tendres
filagarses de sol que pengen dels aurons.

S’abillen de cristall les balmes entendrides,
on dormen dones d’aigua el son del vell hivern.

El fred garbella els somnis del pagès malfeiner,
i garfinya el camp ert la guineu, afamada.

Però un brot de farigola
escampa l’olor tendra d’altres dies
damunt la pols que enyora el temps de pluja
i encatifa amb espurnes d’ametista
el cami del Calvari, on els silencis,
desfilen habillats de natzarens.

La plenitud daurada de la lluna
es banya al riu, avui amb aigua escassa,
mentre la sínia roda, sense pressa,
presonera de l’amo dels molins.

Júlia Costa

Reflexió evocadora

Santa Madrona

El campanar, entre terrats, s’enlaira,
guaita l’abaltiment del barri antic,
i desitja, el castell de Montjuïc,
arrabassar el tresor d’algun drapaire.

Dels vells focs n’ha restat una guspira,
la santa duu un vaixell sense retorn,
enyora el pa calent d’algun vell forn
i el so perdut d’uns cavallets de fira.

Torna la fresca del palmó daurat
i un dijous sant amb gust de farigola
i una quaresma de color morat.

Resta al confessionari, agenollat,
un infant que ha trencat la guardiola
per a treure'n espurnes de pecat.

Júlia Costa (Indrets i camins, edicions joescric.com)

Poema sense nom

Sanguinyol al bosc vell, i noguerola
i un dibuix de cornella a l’infinit.
Adobo pells d’herois i les blanquejo,
en faig cuirasses per soldats ardits.

Amb elm de fulles de tulipa suro
pels vells carrers on nien rodamons,
llegeixo anuncis de colors, flirtejo,
amb cent fantasmes, tendres i xarons.

Feble és el temps, em moc a les palpentes,
condueixo automòbils de lloguer,
escolto melodies d’altres segles,
veig el món a la tassa de cafè.

Sota una carpa, una bubota escolta
tots els meus planys, ella em promet diners
salut, amors, disbauxes i proeses.
Dibuixo al gran sorral, tres lletres: RES.

Paisatge d'hivern

Grisor de boira
Filo el somni al capvespre
Flonja flassada.

Pluja d’hivern
Estels de purpurina
Damunt el glaç.

Blanc abrigall
La neu a la codina
Guarda un secret.

Cerç inclement
Arrossegues misteris
I mots feixucs.

Borrons petits
Amaguen noves vides
Entre el brancall.

Erms del temps mort
Prats on la vida passa
Sempre de llarg.

Sobre els camins
El silenci s’arrapa
Als còdols vells.

Júlia Costa

El Vers de Nadal

Per acompanyar aquests versos sense més pretensions que esdevenir una felicitació típica i tòpica, bloguera com cal, se m'ha acudit que un dibuix de Ferrándiz seria el més adient. El dibuixant, tan lligat a la iconografia nadalenca de la nostra joventut, va morir fa deu anys i ja n'he parlat a La Bibliotecària on he penjat, per cert, un poema més seriós que el d'avui, i on he proclamat, a títol individual, l'Any Ferrándiz. Volia escriure quelcom més foixià, però trobo que una mica de frivolitat blogantera també resulta adient en aquestes vigilies:

Nadal és ben a la vora,
i el dos mil vuit a tocar,
un feix de vida s’enyora,
un altre, es vol oblidar,

Gaudim del que encara ens resta
que ningú en sap el volum,
celebrem de nou la festa
com teníem per costum.

Ja que que en tendres blogueries
esmercem el pensament,
mentre arriben els sants dies
fins el fum-fum-fum cantem.

De blog en blog, ves quin vici,
passo el temps de matinada
i passejo amb gran desfici,
per la blogaire contrada.

L’esperit nadalenc m’amara,
m'esmunyo per blogs amics,
si l’ordinador m’empara
també em produeix fatics.

HI ha qui no vol comentaris,
hi ha qui no te’ls respon mai,
hi ha qui fa passar rosaris,
hi ha qui parla dels bonsais,

Hi ha filòsofs i taxistes,
professores i cuiners,
informàtiques, artistes,
jubilats, carrabiners…

Què és un blog? Tema inquietant,
molt punyent, molt oportú,
Si m’ho pregunta un blogant
li dic: però si el blog ets tu...

HI ha dies de guerra freda,
algú es pica per no res,
o de peus a la galleda
es remulla el més entès.

Hi ha dies de meme i premi,
hi ha qui ja n’està avorrit,
i anem confegint un gremi
que ningú no ha confegit.

Al capdavall és la vida,
un blog o un bloc, (com volgueu),
hi escrivim i, de seguida,
a allò escrit diem adéu.

Aspiracions literàries
o afanys de glòria immortal,
ben mirat, tot són paraules
que ens guareixen de molts mals.

Força joia, poques penes,
gresca, amor, tranquil·litat,
pau al món, bones estrenes,
I un bloguet molt animat.

A tots els meus visitants,
els fidels, els inconstants,
als mascles I les femelles
als qui escriuen meravelles,
a qui amb esforç s’espavila,
a qui escriu per fer barrila,
a qui em deixa un comentari
ensopit o rutinari,
al més gran provocador,
a qui sempre diu que no,
i a aquell que de forma atenta
qualsevol cosa em comenta,
a qui passa fent moixoni
i no vol que el seu nom soni,
a l’amiga tertuliana,
a qui ve un cop per setmana,
a l’espanyol, al francès,
i fins i tot al finès
que per gran casualitat
al meu indret ha aterrat
cercant indrets cibernètics,
àdhuc fins escrits profètics,
al sinistre, al muntanyenc,
peninsular o bé illenc,
convergent o socialista,
agnòstic, potser animista,
a qui ha patit grans tempestes,
a qui va a un bon munt de festes,
a la velleta, a la jove,
i a qui la lluna amb un cove
vol pescar cada matí,
a tots els vull repetir
-conservant la tradició
d’un Nadal de germanor-,
que tinguin un bon any nou.
des de la Panxa del Bou.

Teclejant l’ordinador,
explorant la catosfera,
festes amb el bo i millor,
us desitja... La bloguera.

Somni

Somni


Aplego una flor oblidada
i guaito el vol d’un ocell,
esbrino el pas d’una fada
i pinto el cel de vermell.
Omplo d’estels l’escocell,
i escric amb rella d’arada
camins fets de vi novell.

Alço els ulls cap el no res,
veig el far a la muntanya,
oblido el primer promès
i m’amaro de migranya
i guaito la forma estranya
d’un miratge amb foc encès,
teixit amb seda d’aranya.

Passo retrats oblidats
d’excursions a llacs i prades
dins d’àlbums abandonats,
a dins de capses arnades.
Cullo ramells d’arracades
i m’enfilo pels terrats
i per parets esmolades.

No tinc res i tot és meu,
la ciutat no té fronteres,
m’esmunyo per tot arreu,
mig de broma, mig de veres.
No vaig ni en cotxe ni a peu,
i al caliu de les voreres
hi madura el meu conreu.

Tinc el temps que ve i se’n va
i els minuts sense recança,
Amago l’olor del pa
al fons d’una vella estança.
Convido amics a la dansa
però abans els porto a sopar
a l’Hostal de l’Esperança.

La Pols dels Carrers. Editorial Meteora (2006).

Jo tampoc no hi era

Un post d'en Francesc m'ha fet recordar i cercar aquest poema, escrit el 1998, ja fa, doncs, gairebé deu anys, un poema una mica 'ressentit'. Li dedico avui, encara que no sigui el mes de maig ni cap data especial. Bé, sí, és Santa Llúcia, que, per cert, ens ha de conservar la vista: 'Com que avui es Santa Llúcia, dia de l'any gloriós, pels volts de la Plaça Nova, anava amb la meva amor...'

Maig del 68, trenta anys

Aquell maig era meu, però jo no hi era.

Nosaltres no hi vam ser, no vam ser a res,
ni als caputxins, ni als aldarulls. Nosaltres
anàvem treballant, sempre en silenci.

Nosaltres érem fets d'una altra fusta,
de molts anys de treball i de pocs llibres.

Les universitats eren llunyanes,
un somni antic, farcit de privilegis.

Nosaltres vam anar, com les formigues,
deixant diumenges darrere els estudis,
marcant en el rellotge, cada dia,
nou o deu hores de lluita poc heroica.

Potser per tot això, perquè suràvem,
en aquells anys de velles alegries,
d'eufòria col·lectiva, de pors joves,
de nòmines indignes i esperades,
ara encara tenim la flama encesa,
a dins de qui sap quina ànima vella,
i cada maig és una mica el nostre,
i mirem amb amor i amb esperança,
amb afecte conscient, el jovent d'ara,
el jovent pobre, el de la perifèria,
que sura, com nosaltres, a la vida,
enmig de mil problemes que l'encalcen:
l'atur, els cops de colze, les mentides,
els mateixos adults més ben peixats,
a dalt dels seus partits, les seves càtedres,
i els seus pisos amb sala de disseny,
que els neteja la dona de fer feines,
potser mare pacient i resignada
d'aquests mateixos nois de pocs estudis.

Mentrestant, els antics rebels escolten
ajaguts al sofà d'aquesta sala,
lluny de la realitat, alguna música,
culta, suau, barroca i escollida.

(Júlia Costa. Maig 1998)

Borrascall de records

Borrascall de records
a la cleda oblidada.
El matí de tardor,
és hivern, a muntanya.

M’arrenglero a la font,
cor de samaritana.
L’ombra del rodamón
té neguits de sotana.

El cuirol he passat
per les aspres contrades,
anivellant els camps
i les pluges sobtades.

Papallones de fang
a la cambra tancada,
on un príncep captiu
m’escriu cartes xifrades.

Jo l’estimo de lluny
i li brodo les capes
amb fils d’or del matí
i filosa d’aranyes.

Rastellera de morts,
als senders, que s’amaguen,
entre boscos antics
i escalfors de les balmes.

Em tornaré un ocell
o una rata pinyada
i l’aniré a cercar
entre núvols de plata.

Somnis dels amors clars
i les tendres besades.
Una creu, un fossar,
un silenci, una fada.

La Pols dels Carrers. Ed. Meteora

Paisatges

Damunt dels terrats,
la gavina blanca
s'emporta horitzons
cap a les muntanyes.

Vaixells molt petits
s’allunyen a l'alba
cercant ports llunyans
de color magrana.

Dalt dels arbres quiets
s’adormen les fades
i estenen vels fins
de tardors de plata.

Sorrals de cristall,
palets a la platja,
peixos de colors
presoners de xarxes.

Entre el romaní
hi fila l'aranya
pacient i subtil,
tendrament humana.

Voldria caçar
rantells sense traça,
insectes petits,
d'antena irisada.

Somnis sense nit,
el voltor els encalça,
espurneig d'estiu
a la fondalada.

Si vens i te'n vas,
i arribes i marxes,
t'esperaré avui
que el demà s'acaba.

Aranyons al bosc,
mallerenga blava,
enganyapastors,
crit de cogullada.

Veuràs una creu
a la clariana,
on s'atura el vent,
rodamón de l'alba.

On arriba el crit
de la gent calmada,
i la mort no sap
quin follet s'hi amaga.

Si vens i te'n vas,
i arribes i marxes,
no em diguis adéu,
ni m'escriguis cartes.

Que jo no hi seré,
rodamón de l'alba.

Indrets i camins. Edicions joescric.com