Meditacions musicals i literaries

En d'altres ocasions he fet referència a la complicada història d’allò que en diuen, encara, Nova Cançó Catalana, i enguany, un breu article del diari Avui em porta a la memòria els darrers temps del moviment, un moviment que va patir totes les grandeses però també totes les misèries del nostre petit país. Es diu que se sap quan va néixer, però no pas quan ni com va morir, la Cançó, perquè va ser aquesta una mort lenta, vergonyosa, fins i tot pot ser que no sigui morta, encara, sinó connectada a alguna màquina que li conserva la vida i que li permet, de tant en tant, fer una mena de breu revifalla temporal. Mentre hi ha vida hi ha esperança...

El 1980, amb la celebració de les eleccions al Parlament català i la presidència de Jordi Pujol, que es perllongaria durant més de vint anys, es van iniciar uns temps ja molt diferents dels anteriors. No entraré en valoracions polítiques, car el tema és espinós i mou la gent a la visceralitat i la subjectivitat més abrandades. Els temps van ser complexos i les etapes d’aquest govern diverses, també. Recordo, això sí, les cares llargues d’alguns companys pesuqueros davant de l’evidència dels resultats electorals, que a mi, ja aleshores, -i cal dir que simpatitzava amb ells en aquell moment-, no em van sobtar pas, veient com anaven les coses i la poca gràcia d'unes campanyes d'esquerra poc hàbils, amb uns líders molt poc adients a la realitat social i que, com continuen fent, malauradament, incideixen més aviat en condemnar l'enemic de forma barroera que no pas en anunciar mides coherents, possibles i progressistes, en tots els àmbits polítics. Jo, aleshores, tenia la meva filla amb cinc anys i estava esperant el segon, que va néixer, precisament, pel desembre de 1980. Crec que el temps en el qual tens els fills petits té un pes enorme a la vida, tant que, de fet, enfosqueix tota la resta, que passa a una zona de penombra latent durant anys. Al menys, això em passava a mi i a moltes altres dones que conec. Escric dones, i que no se m'enfadi ningú, perquè, majoritàriament, és així, fins i tot encara avui, en molts casos.

L’Avui d’avui evoca els discs que van sortir aquell any, en l’àmbit de la cançó catalana d’autor, que ja no era nova, sinó cançó tan sols. Crec que aviat va planar entre la gent de la meva edat una sensació de decepció, perquè la realitat mai no respon a allò que n’esperàvem quan la somniàvem en el passat. Encara més quan els setanta ens havien amarat de manifestacions i proclames abrandades, de cançons contundents, i d’il·lusions etèries i revolucionàries. Amb la perspectiva que donen els anys, i pensant com anava el país anteriorment, crec que tot plegat encara va sortir prou bé.

Hi ha una generació, una mica més jove que la meva, que va créixer ja durant la transició, que ja no va passar gana ni fred, que va tenir un accés molt més fàcil als estudis universitaris i a la feina fixa, i que es va trobar amb una adolescència amb moltes possibilitats de manifestar-se sense un perill massa gruixut de rebre garrotades, amb la qual, amb algunes excepcions, em costa de connectar, encara que quan ho faig acostumo a tenir-hi una amistat sòlida i esplèndida. Em semblen una mica cap quadrats, per dir-ho d’alguna irònica manera. Els manca la perspectiva autàrquica, de la postguerra més dura, són allò que vulgarment en diuen els progres. No voldria ser injusta, perquè de tot hi ha a la vinya del senyor, però constato que m’avinc força més, per exemple, a la feina, amb gent molt més jove, d’aquests que s’han hagut de buscar la vida en un món més aspre que l’anterior, la veritat.

La música catalana de l’època va fer una davallada musical -i jo diria que fins i tot moral- important. Una de les decepcions més grans, amb els cantautors, com sol passar quan coneixes escriptors, per exemple, fou constatar que n’hi havia molts de pesseteros i que, superada l’etapa de protesta immediata, havien superat també el seu antic catxet de circumstàncies heroiques, actuacions a indrets atrotinats i mig plens, i ideals abrandats. Més enllà de les grans figures, quatre o cinc de les quals van anar fent sempre de forma reeixida i fins i tot multitudinària, el moviment havia propiciat l’aparició d’un gran nombre de secundaris, alguns d’ells de luxe, que no van tenir massa fortuna. Les festes majors nostrades s’estimaven més contractar, per exemple, grups d’havaneres, i el desenvolupament i manteniment de la moda havanerística, que ha esdevingut força sòlida sense que, fins ara, que jo sàpiga, hagi sorgit algú que renovés el tema de forma contundent, com va fer Cano, per exemple, amb l'havanera andalusa, és, per a mi, un misteri, encara.

Retrobo a la llista del diari -per cert, ahir, per ràdio, anunciaven un nou periòdic comarcal, com ens hem de veure!- noms perduts a la memòria, com ara Santi Vendrell, un cantant una mica ensopit, que, a més, va tenir la mala fortuna de lligar el seu nom a la composició d’una melodia electoral per als convergents, cosa que va fer que l’afició progre el castigués oblidant-se d’ell en les contractacions municipals festives. Van sortir discos d’orquestrines, com la Galana, i no és estrany, amb tanta festa com se celebrava. També retrobo Lluís, el Sifoner, de qui una companya valenciana em va fer arribar, en aquells dies llunyans, un disc magnífic. I voltant per internet m’assabento que tant Vendrell com el Sifoner han retornat i actuen de tant en tant, encara. Sort d’internet, perquè, evidentment, les ràdios i les teles passen absolutament del tema, en general. Després de tants anys, molts d’aquells cantants fan intents de retorn, fins i tot tenen èxit en certs ambients, com Joan Isaac, però el ressò del que fan és molt feble, la veritat. Tenim el BarnaSants, que em fa por que no mori d’èxit, perquè ja no és el que era, sinó molt més, i sembla que en aquest país quan alguna cosa s’infla massa és, moltes vegades, per desinflar-se de cop i volta. En podria posar molts exemples.

Tomeu Penya, per a mi un dels més interessants, començava. Ovidi Montllor gravava el darrer disc de la seva carrera musical. El cas de Montllor és el més dramàtic, un paradigma de com tractem la nostra gent, tot sovint, un cas sobre el qual la gent preocupada pel tarannà nostrat ha reflexionat a bastament. Hi ha, a la llista, desapareguts per sempre, com Xesco Boix, Gato Pérez, la Vos del Tròpic. HI ha un disc dels Esquirols, grup emblemàtic, que també va morir d’èxit o, al menys, quan tenia més èxit. La Trinca... en fi, què direm que no se sàpiga. Trobo a faltar força la cançó irònica, amb un rerafons polític polonià, per dir-ho d’alguna manera. Encara que la Polònia d’ahir es va lluir, amb uns pastorets estripats, mal escrits i dolentíssims. És allò que deia, de morir d’èxit, i és que mantenir un humor intel·ligent durant un període llarg és una cosa difícil, gairebé impossible, i s’acaba per repetir fórmules i tòpics o per caure en la xaronada botifarrera, que de vegades també va bé, però amb moderació i amb una mica de cura en el ritme i la rima, al menys.

Avui hi ha grups joves, cantautors nous, i he d’admetre que els conec poc, perquè, ai, la televisió fa molts, molts anys, que, si els treu algun dia, ho fa amb comptagotes. De temes, per ironitzar i cantar, n’hi ha a gavadals, però, és clar, tenim molts culs llogats i moltes relacions partidistes i molta necessitat de subvencions en tants àmbits!!! Però, vaja, si amb censura es feien coses tan bones, amb aquesta censura subtil i subliminal d’avui jo crec que també se’n podrien fer moltes més. O potser es fan i jo no me n’he assabentat. Una feblesa evident de la cançó actual, catalana i castellana, amb molt poques excepcions, són les lletres, i, a més, la poca consciència sobre la mala qualitat literària del que s’escriu per a ser cantat. Només cal fer un repàs històric a aquestes lletres, per veure com es va anar davallant pel pendent de la vulgaritat expressiva, amb alguna excepció, que sempre n’hi ha, afortunadament. M’ofereixo, des d’aquest blog, fins i tot de forma gratuïta, si cal, com a lletrista ocasional...