28.12.07

Meditacions musicals i literaries



En d'altres ocasions he fet referència a la complicada història d’allò que en diuen, encara, Nova Cançó Catalana, i enguany, un breu article del diari Avui em porta a la memòria els darrers temps del moviment, un moviment que va patir totes les grandeses però també totes les misèries del nostre petit país. Es diu que se sap quan va néixer, però no pas quan ni com va morir, la Cançó, perquè va ser aquesta una mort lenta, vergonyosa, fins i tot pot ser que no sigui morta, encara, sinó connectada a alguna màquina que li conserva la vida i que li permet, de tant en tant, fer una mena de breu revifalla temporal. Mentre hi ha vida hi ha esperança...

El 1980, amb la celebració de les eleccions al Parlament català i la presidència de Jordi Pujol, que es perllongaria durant més de vint anys, es van iniciar uns temps ja molt diferents dels anteriors. No entraré en valoracions polítiques, car el tema és espinós i mou la gent a la visceralitat i la subjectivitat més abrandades. Els temps van ser complexos i les etapes d’aquest govern diverses, també. Recordo, això sí, les cares llargues d’alguns companys pesuqueros davant de l’evidència dels resultats electorals, que a mi, ja aleshores, -i cal dir que simpatitzava amb ells en aquell moment-, no em van sobtar pas, veient com anaven les coses i la poca gràcia d'unes campanyes d'esquerra poc hàbils, amb uns líders molt poc adients a la realitat social i que, com continuen fent, malauradament, incideixen més aviat en condemnar l'enemic de forma barroera que no pas en anunciar mides coherents, possibles i progressistes, en tots els àmbits polítics. Jo, aleshores, tenia la meva filla amb cinc anys i estava esperant el segon, que va néixer, precisament, pel desembre de 1980. Crec que el temps en el qual tens els fills petits té un pes enorme a la vida, tant que, de fet, enfosqueix tota la resta, que passa a una zona de penombra latent durant anys. Al menys, això em passava a mi i a moltes altres dones que conec. Escric dones, i que no se m'enfadi ningú, perquè, majoritàriament, és així, fins i tot encara avui, en molts casos.

L’Avui d’avui evoca els discs que van sortir aquell any, en l’àmbit de la cançó catalana d’autor, que ja no era nova, sinó cançó tan sols. Crec que aviat va planar entre la gent de la meva edat una sensació de decepció, perquè la realitat mai no respon a allò que n’esperàvem quan la somniàvem en el passat. Encara més quan els setanta ens havien amarat de manifestacions i proclames abrandades, de cançons contundents, i d’il·lusions etèries i revolucionàries. Amb la perspectiva que donen els anys, i pensant com anava el país anteriorment, crec que tot plegat encara va sortir prou bé.

Hi ha una generació, una mica més jove que la meva, que va créixer ja durant la transició, que ja no va passar gana ni fred, que va tenir un accés molt més fàcil als estudis universitaris i a la feina fixa, i que es va trobar amb una adolescència amb moltes possibilitats de manifestar-se sense un perill massa gruixut de rebre garrotades, amb la qual, amb algunes excepcions, em costa de connectar, encara que quan ho faig acostumo a tenir-hi una amistat sòlida i esplèndida. Em semblen una mica cap quadrats, per dir-ho d’alguna irònica manera. Els manca la perspectiva autàrquica, de la postguerra més dura, són allò que vulgarment en diuen els progres. No voldria ser injusta, perquè de tot hi ha a la vinya del senyor, però constato que m’avinc força més, per exemple, a la feina, amb gent molt més jove, d’aquests que s’han hagut de buscar la vida en un món més aspre que l’anterior, la veritat.

La música catalana de l’època va fer una davallada musical -i jo diria que fins i tot moral- important. Una de les decepcions més grans, amb els cantautors, com sol passar quan coneixes escriptors, per exemple, fou constatar que n’hi havia molts de pesseteros i que, superada l’etapa de protesta immediata, havien superat també el seu antic catxet de circumstàncies heroiques, actuacions a indrets atrotinats i mig plens, i ideals abrandats. Més enllà de les grans figures, quatre o cinc de les quals van anar fent sempre de forma reeixida i fins i tot multitudinària, el moviment havia propiciat l’aparició d’un gran nombre de secundaris, alguns d’ells de luxe, que no van tenir massa fortuna. Les festes majors nostrades s’estimaven més contractar, per exemple, grups d’havaneres, i el desenvolupament i manteniment de la moda havanerística, que ha esdevingut força sòlida sense que, fins ara, que jo sàpiga, hagi sorgit algú que renovés el tema de forma contundent, com va fer Cano, per exemple, amb l'havanera andalusa, és, per a mi, un misteri, encara.

Retrobo a la llista del diari -per cert, ahir, per ràdio, anunciaven un nou periòdic comarcal, com ens hem de veure!- noms perduts a la memòria, com ara Santi Vendrell, un cantant una mica ensopit, que, a més, va tenir la mala fortuna de lligar el seu nom a la composició d’una melodia electoral per als convergents, cosa que va fer que l’afició progre el castigués oblidant-se d’ell en les contractacions municipals festives. Van sortir discos d’orquestrines, com la Galana, i no és estrany, amb tanta festa com se celebrava. També retrobo Lluís, el Sifoner, de qui una companya valenciana em va fer arribar, en aquells dies llunyans, un disc magnífic. I voltant per internet m’assabento que tant Vendrell com el Sifoner han retornat i actuen de tant en tant, encara. Sort d’internet, perquè, evidentment, les ràdios i les teles passen absolutament del tema, en general. Després de tants anys, molts d’aquells cantants fan intents de retorn, fins i tot tenen èxit en certs ambients, com Joan Isaac, però el ressò del que fan és molt feble, la veritat. Tenim el BarnaSants, que em fa por que no mori d’èxit, perquè ja no és el que era, sinó molt més, i sembla que en aquest país quan alguna cosa s’infla massa és, moltes vegades, per desinflar-se de cop i volta. En podria posar molts exemples.

Tomeu Penya, per a mi un dels més interessants, començava. Ovidi Montllor gravava el darrer disc de la seva carrera musical. El cas de Montllor és el més dramàtic, un paradigma de com tractem la nostra gent, tot sovint, un cas sobre el qual la gent preocupada pel tarannà nostrat ha reflexionat a bastament. Hi ha, a la llista, desapareguts per sempre, com Xesco Boix, Gato Pérez, la Vos del Tròpic. HI ha un disc dels Esquirols, grup emblemàtic, que també va morir d’èxit o, al menys, quan tenia més èxit. La Trinca... en fi, què direm que no se sàpiga. Trobo a faltar força la cançó irònica, amb un rerafons polític polonià, per dir-ho d’alguna manera. Encara que la Polònia d’ahir es va lluir, amb uns pastorets estripats, mal escrits i dolentíssims. És allò que deia, de morir d’èxit, i és que mantenir un humor intel·ligent durant un període llarg és una cosa difícil, gairebé impossible, i s’acaba per repetir fórmules i tòpics o per caure en la xaronada botifarrera, que de vegades també va bé, però amb moderació i amb una mica de cura en el ritme i la rima, al menys.

Avui hi ha grups joves, cantautors nous, i he d’admetre que els conec poc, perquè, ai, la televisió fa molts, molts anys, que, si els treu algun dia, ho fa amb comptagotes. De temes, per ironitzar i cantar, n’hi ha a gavadals, però, és clar, tenim molts culs llogats i moltes relacions partidistes i molta necessitat de subvencions en tants àmbits!!! Però, vaja, si amb censura es feien coses tan bones, amb aquesta censura subtil i subliminal d’avui jo crec que també se’n podrien fer moltes més. O potser es fan i jo no me n’he assabentat. Una feblesa evident de la cançó actual, catalana i castellana, amb molt poques excepcions, són les lletres, i, a més, la poca consciència sobre la mala qualitat literària del que s’escriu per a ser cantat. Només cal fer un repàs històric a aquestes lletres, per veure com es va anar davallant pel pendent de la vulgaritat expressiva, amb alguna excepció, que sempre n’hi ha, afortunadament. M’ofereixo, des d’aquest blog, fins i tot de forma gratuïta, si cal, com a lletrista ocasional...



11 comentaris:

Anònim ha dit...

... la Polònia d’ahir es va lluir, amb uns pastorets estripats, mal escrits i dolentíssims ...

Vaig apagar la tele amb la sensació que el nois d'en Solé han fet cas a en joan Ferran i han afluixat i es volen treure la crosta i van a 'quedar bé'
Quina merda, senyor!

Gràcies Júlia per la teva franquesa. En llegir-te, m'has fet sentir bé.

Francesc Puigcarbó ha dit...

No vaig poder veure el Polònia, a aquesta hora em toca enxufar l'oxígen a la sogra, però si vull elpuc veure per Tv3 internacional el dissabtea les 10 de la nit. Tot i que pel que dius...
Quan a la cançó, aquíu hi va tenir força a veure Convergència a qui la paraula cultura li sona a xinés, i en part fou també culpa nostra, per abandonar la militància. El cas de l'Ovidi (n'hem parlat en alguna ocasió) es una vergonta que arrossegarem tots per sempre. Som un pais fagocitari Júlia, no és pas nou.

Anònim ha dit...

Doncs jo dissenteixo, apa! A mi no em van semblar pas tan dolents els Pastorets del Polònia. Crec que van fer una autoparòdia força reixida, i d'altra banda, sense pretensions.Penso que hi va haver alguns gags força divertits, especialment les aparicions de l'àngel. D'alguna manera, però, el que passa és que massa sovint estem esperant actuacions correctes per a un país que mai no ho ha estat, de correcte. Encara que, com sempre, tot és qüestió de gustos ("para gustos hay colores", deia la meva àvia quan li sortia la vena andalusa).
I pel que fa a la cançó, i en concret a Santi Vendrell, crec que la campanya per Convergència va ser el remat final a una carrera més aviat insulsa. Les cançonetes eren molt dolentes, molt, i la musiqueta semblava que pretengués fer recordar les cançons del Camilo Sesto o un d'aquells. Clar que jo, ho he de reconèixer, en això de la música tenia un comportament una mica sectari i potser no sóc prou significatiu.
Per cert, he recuperat discos de Ramon Muntaner, que per diferents motius també ha caigut gairebé en l'oblit, i m'ho estic passant "teta".

Clarice Baricco ha dit...

Me gustaría entender, cómo le hago para saber? hay traductor?

Es un placer conocerte, gracias.

Lo mejor siempre. Siempre.

Abrazos.

Graciela

Júlia ha dit...

Anònim, en el tema 'pastorets' coincidim. Jo crec que de vegades ens passem en no voler criticar les coses 'nostres' sobretot si ja tenen un cert prestigi, 'puix parla català, déu li do glòria'. Això és un perill i un mal costum per a la tevetrès i fins i tot per al diari Avui, que viuen d'incondicionalitats.

Júlia ha dit...

Francesc, si els veus ja opinaràs, hi ha gustos per a tot.

Jo crec que no només Convergència, hi havia -hi ha- molts ajuntaments d'esquerra que a l'hora de fer cultureta en els vuitanta oblidaven tot el que fos cançó olímpicament. No crec que siguem un país dividit entre 'covergència' i la resta, tot està molt barrejat, el conjunt interesecció és molt gran. A Barcelona, per exemple, la Mercè es limitava a Llach, Bonet, Raimon i poca cosa més.

Júlia ha dit...

Antoni, ja veus que discrepem pel que fa als pastorets. Ni em van semblar divertits ni intel·ligents i et diré que no és pas per manies religioses ni per ganes de correcció política, compara-ho, per exemple amb els Monty Phiton (no sé si ho escrit bé), és perquè em van semblar mal escrits i amb poca gràcia. Precisament em sembla que pel que fa a la crítica política estan perdent pistonada, els del programa. Admeto, però, que l'humor és mooolt difícil i que la majoria d'humoristes s'acaben cremant o repetint si volen perllongar massa el seu treball, ja passava amb els antics, com Cassen i li va passar a la Lloll i a d'altres.

Santi Vendrell era soset, sí, però com ell n'hi havia d'altres, igual de dolents -o dolentes- als quals promocionava l'esquerranisme. També passa amb els escriptors, això, i amb els artistes de tota mena, cada sector té 'els seus'. Si hagués estat un crack de la cançó ho hauria superat i fins i tot hauria reeixit amb èxit, al cap i a la fi també van boicotejar Serrat per totes bandes. En això de la cançó també hi ha dèries i misèries i si dius que no t'agrada Llach se't mengen... alguns.

Ramon Muntaner suposo que no es prodiga més perquè no vol, té -o ha tingut- un càrrec institucional remarcable, per cert, si no vaig errada es director de l'SGAE. O sigui que... Ara bé, ignoro el poder fàctic i pràctic que dóna aquest càrrec, ho admeto.

Júlia ha dit...

Hola Clarice,
Estoy muy contenta de verte por aquí. Creo que hay traductores, veo que en algunos blogs los tienen instalados, pero soy malísima para estas cosas, a ver si alguno de mis visitantes más avanzados en cuestiones técnicas nos da alguna idea.

Durante un tiempo tenía un blog en català i castellano, además de otros temáticos, pero el tiempo no me da para todo y pràcticamente mantengo este abierto de forma 'constante'.

Un abrazo y feliz año, gracias por tu visita.

Anònim ha dit...

prova

Anònim ha dit...

Algunos 'traductores' free que suelen encontrarse en la web, covierten un texto coherente en otro bastante afin: por ej. "la casa blanca" en catalàn, suelen traducirlo como "la casa blanca" en castellano.

Pero otros programas de ttraducción no son tan listos y traducen tal como hablaba Tarzán: "els pilars de la terra" suelen traducirlo como "los pinares de la sierra" e incluso "puix parla català, déu li do glòria" sería "colina por la catalán, diez le dos gloria".
Joan Marrugat

Júlia ha dit...

Joan, efectivament, hi ha diversos traductors, però traduir amb una màquina pel mig és molt difícil, crec que són útils quan saps una mica l'idioma i pots 'deduir' els disbarats que t'engalten. Traduir ja costa, fins i tot de forma 'artesanal'. Bones festes i que tingui èxit el ferrer de Figueres!!!