De Granollers al Paral·lel

Vaig poder ser dissabte pel matí a Granollers i conèixer de forma presencial blogaires com ara El Veí de Dalt o Martí, el Palindrómic, i fins i tot –posem-nos drets en senyal de respecte- l’activíssim Entrellumaire, mestre en blogsaber. En Francesc, em van dir, hi havia anat el dia abans. Per motius obvis, doncs, tan sols vaig ser a les taules rodones sobre literatura i política, i em vaig saltar la dels negocis, ja que de moment no en tinc. Així vaig poder anar a xerrar una estona i a prendre cafè.

Em vaig quedar admirada de l’organització i nivell d’exigència de la trobada, fins i tot de la qualitat de l’esmorzar. Vaig estar xerrant amb l’incansable Sani i vaig rebre, allà mateix, el missatge d’Arare que ens notificava el seu pas a la categoria d’àvia, en aquest cas àvia totalment fashion i joveníssima, cosa que em va inspirar una Transformació molt casolana i reeixida, patufetística al cent per cent. Aquell missatge, en aquell context, em va semblar una premonició i una profecia respecte al nadó... Serà, en el futur, aquest nadó, un renovador de les tecnologies de la comunicació, de prestigi mundial????

Em va recordar l'esdeveniment, i potser a l’Arare, de ser-hi, també li hauria recordat, una mica, les entranyables trobades presencials dels primers temps de la UOC, quan ella feia Psicopedagogia i jo Humanitats, quan també ens desvirtualtizàvem i identificàvem els uns als altres amb gran il·lusió i encara era aquella una comunitat humanament abastable. Hi havia molt de jovent actiu i dinàmic, enganxat als seus portàtils, i potser jo era de les més granadetes, juntament amb el meu espòs, que també va venir. Què hi farem, sic transit gloriae mundi i sembla que el sector jubilat i jubilós no s’implica com caldria en la qüestió, més enllà d’anar als cursets del centre cívic. Llàstima. Perquè una taula rodona sobre la tercera edat i els blogs crec que estaria molt i molt bé, però em temo que en aquest àmbit encara no és aquest un grup amb prou gruix, malgrat que hi ha blogaires madurets excel·lents. Més homes que dones, també, ai.

No entraré en consideracions acadèmicas ni especialitzades, que ja trobareu molts blogs incidint en la qüestió. El temps era el que era i a mi, interessada en la part més literària, m’hi va faltar més literatura, a la taula rodona sobre el tema, però reconec que un excés de literatura també pot resultar carregós, en aquests actes. Dels polítics, Puigdemont va donar cinquanta mil voltes als altres -no em refereixo a objectius polítics ni proclames ideològiques sinó a la utilització de la xarxa en el seu camp- encara que Romeva es va explicar prou bé, i això s’ha de dir, malgrat que l’oposició em pugui etiquetar de submarí convergent. Malgrat que tot semblava, en principi, molt formal, el trobar amics i coneguts va ser, per mi, el millor de tot, perquè ja se sap que en aquests actes hi ha molts nivells d’implicació i exigència. He arribat fa anys a la conclusió que la meva motivació, per a fer qualsevol activitat, és la de poder xerrar.

Tot plegat, això de la informàtica i el seu present, em sembla una història excitant, en la qual potser no hauria entrat de no haver-me decidit, ja fa molts anys –i aleshores em pensava que ja era vella per començar- a estudiar Humanitats a la UOC. És curiós com personatges importants d’aquell passat recent els he retrobat, d’alguna manera, darrerament, a causa de totes aquestes mogudes, com la professora Laura Borràs, que presentava un altre treball de final de carrera quan Glòria Munilla va presentar el meu, o com Joan Carreras, brillantíssim sempre, amb qui vaig tenir l’honor de compartir aquell gloriós Grup Pilot d’Humanitats de la prehistòria uoquera. Fins i tot, en moltes ocasions, l’intercanvi d’opinions en els comentaris del blog em recorda aquells fòrums de la universitat oberta, aquells debats sucosos i aquells necnums entranyables.

A més, ahir vaig anar amb la meva filla a veure els Boscos Endins del Dagoll Dagom, cosa que també em va evocar el passat recent i remot, i aquella primera i magnífica Antaviana de la Sala Villarroel, de fa més de trenta anys, així com molts altres muntatges ben coneguts. Encara hi ha alguns actors d’aleshores i la interpretació és excel·lent, així com la posada en escena. Malgrat això, ni el guió ni la música no em van acabar de fer el pes, potser perquè a l’obra li manquen aquelles peces singulars que fan que surtis cantant del teatre. I conte contat, conte acabat... Encara que els contes sempre tenen moltes lectures, relectures i recreacions.