De quan canviàvem revistes i tebeos...

Quan jo era petita, uns dels establiments més emblemàtics i màgics del barri eren les papereries-llibreries. N’hi havia una pila, la majoria han tancat, i només resisteix, a prop de casa, l’entranyable Nitus del carrer de Blai, encara que darrerament ha experimentat canvis en els seus resistents aparadors d’abans. A més, està situada en aquesta mena de semisòtans que van desapareixent, i això de baixar unes escaletes donava als comerços un component de misteri afegit.

A sota mateix de casa dels meus pares hi havia una d’aquestes botigues, on també s'hi entrava baixant alguns graons, la papereria de la senyora Hilària. Jo la veia molt gran, profunda, aleshores, però ara hi ha un restaurant i més aviat el veig petit i enxubat. Tenien material per a l’escola, alguns llibres, joguines barates, cromos i postals, i, per les revetlles, material pirotècnic, que aleshores es venia sense cap mena de manies, de forma totalment inconscient, a qualsevol lloc. Plomilles i tinta, és clar. I unes llibretes amb els fulls en blanc, per a dibuixar, i allò del lapisabio, i estampes...

Una mica més amunt, al carrer de Blasco de Garay, hi havia una altra papereria-llibreria que responia a l'evocador nom de La Carabela. Encara no fa massa, en arranjar els baixos on es trobava aquest establiment, va ressorgir el rètol, amb una caravel·la i el nom en lletra gòtica, possiblement elaborat de forma artesanal pels antics propietaris. L’amo de la botiga era afeccionat als pessebres i per Nadal col·locava a l’aparador alguna mostra del seu art, que cridava molt l’atenció dels infants. Un altre producte habitual de l'època eren les postals, classificades per temes, en àlbums de cartró.

Al davant de La Carabela hi havia una altra papereria, que és la que va durar més anys, fins fa quatre dies, i que va tancar després de la mort del darrer propietari, més jove que jo, per cert. Encara havia encarregat, molt sovint, per reis, les joguines per als meus fills i nebots en aquesta botiga. L'amo tenia parada als encants i a les fires de llibres vells i era molt amable, encara que més d'una vegada ens havia perdut fascicles per enquadernar, però, després de tants anys de veure'l, li acabàvem perdonant aquests errors imperdonables. Durant la meva infantesa l’establiment no era ben bé una papereria, sinó que estava molt més especialitzat, ja que es dedicava, sobretot, al canvi i lloguer de novel·les i tebeos. L’avi del darrer propietari era un home gras, afable, que, deia el meu avi, havia estat un excel·lent cambrer dels d’abans a llocs de categoria i que tenia una gran cultura, sabia fins i tot francès, m’explicaven.

Canviar tebeos, revistes i novel·les era molt habitual aleshores. En unes grans caixes s’amuntegaven, per temes i preus, tot tipus de publicacions. Sortia molt més barat canviar que no pas comprar de nou en nou i, a més, el canvi possibilitava la varietat. És clar que les revistes no eren actuals, de vegades tenien uns quants anys. Una de les revistes de més èxit era el Para Ti, una publicació argentina que no sé com devia arribar al Poble-sec. Les revistes d’aleshores, locals i foranes, femenines, eren molt més literàries que en l’actualitat i tant el Para Ti com el Lecturas comptaven amb un gruix notable de novel·les curtes, de vegades de força qualitat i d’autors remarcables. Per això, en el fons, no hi feia res que fossin antigues.

El Para Ti tenia aleshores unes tapes magnífiques, dibuixades, ho recordo molt bé perquè la firma era clara, per Raúl Manteola, xilè, que, segons he sabut després, era i és un mite del grafisme, a l'Argentina, i que, a més de les tapes del Para Ti va retratar molts personatges de l'època, entre els quals Eva Peron, i va fer cartells de cinema i nombroses il·lustracions diverses. Eren, aquelles tapes, rostres de dones dels anys quaranta i cinquanta bellíssimes, jo intentava, en debades, copiar-les quan dibuixava, afició que sempre he tingut, encara que amb poc èxit, la veritat. Anar a canviar paratís era una activitat extraordinariament excitant. Jo deia paratís tot junt, i vaig trigar en adonar-me del significat evident del nom de la revista. No crec que ara arribin a casa nostra els paratís però encara es publica la revista, i té un espai online, ja en la línia actual de publicació femenina molt més frívola. A més dels paratís de vegades hi havia una altra revista argentina, crec que es deia Nosotras, on, en una ocasió, em vaig ensopegar fins i tot amb una traducció en forma novel·lada de Terra Baixa. De casa nostra s'hi podien trobar, sobretot, Lecturas, però també Fotogramas. L’aparició de revistes baratetes com ara Garbo, més assequibles, va anar fent minvar l’interès pel canvi. Hi havia també una revista de moda, Siluetas, de la qual jo retallava, per jugar, maniquíns, les actuals models, noies menys secalls que les d’avui que lluïen vestits elegantíssims de Pertegaz, el Dique Flotante...


La papereria en qüestió es deia com el cognom del propietari, Sabadell, però tothom en deia ‘les novel·les’, i les novel·les breus, de gènere, eren un gran objecte de canvi i lloguer. Marsé ha retratat molt bé l’ambient humil i de barri a l’entorn d’aquestes lectures i activitats. La botiga de les novel·les feia una olor de paper vell i humitat, de pols i cartró, molt característica, que de vegades recupero algun diumenge, als encants, on encara, en ocasions, he vist paratís. No hi havia massa publicitat, a la revista, però recordo que sempre m'ensopegava amb l'anunci d'una noia amb vestit de nit, de la Lavanda Inglesa de Atkinsons, que deia una cosa així com ‘avant la fette’, en francès. I també anunciaven el sabó Lux, que utilitzaven nou de cada deu estrelles del cinema, i el Palmolive, que després va arribar a casa nostra amb aquella cançoneta tan maca, palmolívese y embellézcase, Palmolive le da suavidad... L'Argentina del Para Ti era mítica, moderna, patriòtica -eren habituals les narracions on sortia el general San Martín, i també els anuncis de mate- fins i tot recordo que hi havia una mena d'historietes que publicitaven un estrany producte, que amb els anys vaig esbrinar que devien ser compreses prehistòriques i que jo, innocent de mi, pel context pensava que eren una mena de tiretes de cotó que es posaven sota l'aixella per no suar! Encara cuejava la visita glamourosa, molt viva en el record hispànic, i la mort tràgica d'Evita, aleshores.

Els Paratís i la ràdio, amb el cinema del barri, van acolorir moltes infanteses d’aleshores, i crec que està bé recordar aquests temes de tant en tant. Una tragèdia paperera del nostre temps és aquesta problemàtica amb les distribuidores que tenen els venedors de diaris i que, em temo, pot acabar d'esclafar el sector, que ja les passa prou magres.

Traducció castellana del post al blog Caracteres Ocultos.