12.1.08

Paisatge d'hivern

Grisor de boira
Filo el somni al capvespre
Flonja flassada.

Pluja d’hivern
Estels de purpurina
Damunt el glaç.

Blanc abrigall
La neu a la codina
Guarda un secret.

Cerç inclement
Arrossegues misteris
I mots feixucs.

Borrons petits
Amaguen noves vides
Entre el brancall.

Erms del temps mort
Prats on la vida passa
Sempre de llarg.

Sobre els camins
El silenci s’arrapa
Als còdols vells
.
Júlia Costa

7 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Com jo no hi entenc de poesia en el sentit dels versos ni la seva distribució,m'ha fet gràcia una cosa, cada estrofa de versos, formen un haiku.

Júlia ha dit...

Francesc, aquesta era la idea, no és una casualitat. M'agrada, aquest tipus d'estrofa breu.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Val, ja m'ho ha semblat, però com tenia dubtes per aixó t'ho he preguntat. Per cert que el Sr. Neil Postman, està una miqueta mort, des del 2003.

Júlia ha dit...

Sí, ja m'ho semblava que era mort, per cert, se'n va parlar poc en el seu moment. El llibre més conegut a casa nostra és aquest que t'he dit, 'Divertim-nos fins a morir', que vaig llegir fa anys, en una edició precària i mal corregida, que em van fer arribar, però val més enciam que gana. Crec que ja és una mica antic, però recordo que em va agradar molt la visió que tenia dels telenotícies occidentals, ja aleshores.

Júlia ha dit...

...per cert, no té res a veure amb els haikús, però respecte a Postman, em sembla que molta gent li ha tret el suc i les idees en llibres de casa nostra, amb opinions que ha fet passar per 'originals'.

Unknown ha dit...

Gràcies als teus versos descobreixo l'alè del cerç, que desconeixia totalment.
Clico, amplio la foto i em miro i remiro embadalit aquell cel de déu n'hi do.

A Le Spleen de Paris Baudelaire escriu:
" J'aime les nuages... les nuages qui passent... là-bas... là-bas... les merveilleux nuages!"
I jo també. Imagino plages i mars, i hi veig dibuixades cares i perfils humans, animals i montres
que evolucionen i desapareixen ... és sempre un espectacle fascinant.

Júlia ha dit...

Bon dia, Sani. El cerç és molt conegut a la Catalunya del sud, vent aragonès, per cert, sec i fred. Els núvols són uns elements estranys del paisatge, valorats excessivament per la seva vessant meteorològica encara que darrerament ha sortit un llibre que incideix en la seva estètica i en com esperonen la imaginació.