Calaixeres cobejades

Fa uns dies, Quim Monzó ironitzava al diari sobre l’origen del mobiliari present en les sèries de tevetrès. Explicava que a Zoo, una de recent, tot semblava d’Ikea. I que a les pelis de Ventura Pons, durant una bona temporada, dominava la decoració vinçoniana. Quan es va obrir el primer establiment Ikea, va ser molt lloat el seu fons, mobles bufons de preu ajustat. Avui, com que som com som, i l'esnobisme d'espardenya prolifera com els xampinyons en foscúries humides, hi ha qui critica, com manifesta Monzó, que un pis ‘ikeegi’. Diu el periodista que Ikea té previst també fer cases d’aquest estil efímer i modern, una mica de nyigui nyogui. Ikea s'ha convertit també en objecte d'aprofundides reflexions escèniques, i crítiques socials, com ara un muntatge amb l'inquietant títol Compré una pala en Ikea para cavar mi tumba.

Fa uns dies, entre els papers familiars, vaig trobar la factura de l’habitació que van comprar els meus pares quan es van casar, formada per un llit, dues tauletes de nit, un armari i un tocador-calaixera, amb mirall. No són uns mobles de gran qualitat, el temps els ha malmès. L’armari, avui, resulta excessivament petit i els corcs no els han respectat massa. La meva mare explicava que se sentia malament, perquè tenia molt poca roba de llit, poc aixovar, vaja, a causa de la pobresa del moment. Els meus pares van encarregar els mobles a un fuster del Guinardó, possiblement algun conegut. Aquests mobles van costar, aleshores, 8.500 pessetes, i he trobat dos lliuraments a compte de dues mil pessetes cadascun, fets pel meu pare abans de casar-se.

Era l’any quaranta-set. La meva mare tenia vint-i-quatre anys i el meu pare, trenta. Durant molt de temps em va semblar que s’havien maridat molt grans, sobretot el papa. Avui serien unes criatures. Després d’un festeig de sis anys van decidir casar-se i es van quedar a viure al pis on van viure sempre, aleshores de lloguer, amb el meu avi i un oncle encara solter. El preu d’aquests mobles, en aquella època, devia ser molt alt. Tot era molt car, aleshores. Dues mil pessetes podia ser, fins i tot, el preu d’una mesada. Tinc una estranya referència sobre els preus de l’època, lligada a una anècdota escolar. Onze anys després, quan jo en tenia deu, en una redacció de l’escola vaig posar una bestiesa infantil, vaig escriure que quan fos gran guanyaria quatre mil pessetes al mes, de les quals en donaria mil al meu pare, mil a la meva mare, mil les guardaria i mil serien per a les meves despeses. La professora, una noia molt jove, em va dir rient que ja li explicaria on es podien guanyar quatre mil pessetes al mes. Per això intueixo que el preu de l’habitació de matrimoni devia ser exorbitant. He de dir que la meva primera mesada d'aspirant administrativa, l'any seixanta-tres, va ser de poc més de vuit-centes pessetes.

Afortunadament, avui, la majoria de gent normaleta podem ikeejar amb una certa dignitat. Fa anys vaig llegir les declaracions d’algú vinculat a l’ajuda al tercer món, deia que tant de bo tota la humanitat pogués comprar-se un entrepà de salsitxes barates, d'aquestes tan criticades i titllades de menges escobraries. Però som una societat de nou rics, vinculats a una sèrie de valors que han esdevingut efímers, excessivament temporals. Llencem i malmetem constantment, de vegades sense voler-ho fer, pel fet, evident, que les circumstàncies del present ens obliguen, gairebé, a ballar al so que toca.

Als testaments antics es mencionen molts mobles, que passen als descendents: calaixeres, llits, armaris. I també roba: llençols, flassades. Hi havia germans que s'havien barallat per una taula i unes cadires. Tot era molt valuós. El meu pare recordava amb emoció una caixa de dotze colors que li va regalar una germana més gran que servia a Barcelona, quan ell era petit. Avui, les caixes de colors, tot just s’estrenen. Tinc a l’escola caixes plenes de restes ben aprofitables de plastidecors i llapis de fusta, però cada any es renova tot el material. Amb el paper, passa el mateix. El pitjor és que no veig la manera de controlar el tema d’aquest consum absurd, i que ens provoca mala consciència, sobretot per la constatació evident que no tothom ni a tot arreu pot fer el mateix que nosaltres.

A damunt del llit, com feia molta gent aleshores, hi van penjar la creu. Una creu que els havia regalat el meu oncle capellà, amb Jesús mort i sagnant de cos present. Com que el matrimoni ja ho era, deien, una creu... Més endavant es va anar substituint la tètrica creu per marededéus inofensives o sílfides laiques, però els meus pares van mantenir Crist al seu lloc tota la vida. Devia fer força respecte, la presència divina tan propera, vigilant les expansions amoroses permeses i beneïdes sacramentalment. El que em sorprèn, encara, és l’optimisme i entusiasme amb el qual aquella generació de postguerra, enmig de l’escassetat ambiental, va provocar l’increment de natalitat de finals dels quaranta i primeries dels cinquanta, al qual pertanyo. I després diuen que el peix és car!

Rebost poètic

Deixeu-me, ai las, viure en pau,
arrapapada al sofà
de l’Ikea, i degustar,
hamburgueses, si s’escau.

Beure’m una coca-cola,
mirant la televisió,
i fullejar amb atenció
tafaneries de l’Hola.

Ser vulgar i fins xarona,
ballar al so de Georgie Dann,
i suportar fer-me gran
pensant que tant se me’n dóna.
Aspàsia Fustagueres