Més evocacions madrilenyes

Fa uns dies, pels carrers del meu barri, em vaig trobar la Teresa, una companya de la Normal que ha acabat vivint a prop de casa meva. Vam estar xerrant una bona estona, a la teteria del carrer de Blai, un indret acollidor, ple de jovent. De tots els companys i companyes d’aquells anys d’estudiant nocturna, només la retrobo a ella, de tant en tant, i repassem els records conjunts i aquells que una o altra hem oblidat, ja, després de tant de temps. Trobar-la em va fer pensar en la meva segona estada a Madrid, una Setmana Santa, ja molt llunyana.


Hi vaig anar, aquesta vegada, amb avió, amb ella i una altra companya d’estudis. La Teresa era aleshores una noia d’un ambient molt diferent del meu, més benestant, que estudiava també magisteri nocturn i que estava interessada, sobre tot, en l’educació especial, que és el sector educatiu al qual s’ha dedicat amb gran professionalitat. El seu pare era català, la mare era castellana i vivien a la part alta de Barcelona, prop del Turó Park, he de dir però que eren unes persones simpatiquíssimes. Té un germà que s'ha dedicat al teatre des de diferents vessants i un dia que vaig anar a casa seva vaig conèixer també una àvia super original i marxosa, que tenia aleshores cura d'uns pollets que corrien pel plat de dutxa. Una vegada vam anar a veure el germà teatreru, que feia una obra moderníssima, alternativa i anticapitalista a un teatret modest, on una mena de gent prehistòrica es barallava per un pa, era una paràbola sobre la plusvàlua que ens va colpir molt. Parlava castellà, normalment, ella, aleshores, un castellà ric i culte, i utilitzava paraules que jo tan sols havia llegit, però no pas escoltat, com ara prurito. I menciono aquesta perquè la recordo molt bé, i també el context en el qual la va utilitzar. Sostenia, i li dono la raó, i he intentat posar-ho en pràctica quan he pogut i m'han deixat, que les paraules són al diccionari per a fer-les servir. Ara, quan ens hem trobat, utilitza el català, també, amb gran cura i correcció, amb una gran riquesa de vocabulari. Avui, això sembla un defecte, segons en quin context, cosa que comentàvem l’altre dia.



Tot ha canviat molt. També ha canviat Madrid, que ja no és aquella ciutat d’aleshores, entranyable i amb escenaris que encara semblaven sorgits de la Verbena de la Paloma o de les descripcions de Mesonero Romanos. El cas és que vam llogar una habitació a un hotel pintoresc i barat de la calle del Pez, nom suggerent i gràfic; l’habitació tenia fins i tot dutxa petita, una mica claustrofòbica, però útil, i la finestra de la cambra donava a un celobert estret, resclosit, però en aquella època tot era excitant. La Teresa havia fet amistat a Barcelona, en uns cursos per a educadors, amb un noi d’allà, del qual estava una mica encaterinada. Ens vam trobar doncs, amb el xicot i uns amics, un dels quals em va impressionar perquè havia llegit molt i a mi, aleshores, els coneixements intel·lectuals m’atreien molt més que no pas ara; els qui no pertanyem a mitjans molt llegits tenim tendència a sobrevalorar la cultura i de la cultureta, encara més aleshores, quan tot era tan minoritari. Ens van portar a voltar per mesones i altres llocs de mal viure, venia algun altre noi que feia teatre i tot, però amb una companyia seriosa! I, no ho poc jurar, però crec que en l'obra on treballava hi sortia Julio Núñez, gran i guapíssim actor, habitual dels Estudios 1, que va morir no fa massa. Vam anar també, totes soles, a voltar. Al Museu del Prado, evidentment, i recordo un bidell que parlava madrileny castís, de sarsuela, i que informava els turistes en un francès pintoresc, gairebé a ritme de xotis, aleshores l’anglès encara era minoritari:
-De dix a deux, pour le soir fermé... (llegeixis en madrileny, la frase en cursiva).

Remàvem romànticament pel Retiro, xerrant de tota mena de coses. Va fer uns dies clars, de primavera avançada, magnífics. Teníem, aleshores, una mena de fórmula amical per manifestar que ens trobàvem a gust, jo utilitzava el terme tenir la pau, per expressar la tranquil·litat d’esperit i aquest estat una mica beatífic que ens amara de tant en tant, i la Teresa se’l va fer seu. Per l’estany, sota aquell cel juvenil de vacances, ella repetia, hoy tengo la paz, Julia. Parlàvem d’afers divins i humans, de llibres, de religió, de nois, de política, de l’amistat, dels estudis... L’altre amiga meva que va venir es deia Alícia, al cap dels anys se’n va anar a viure i treballar a un poble d’Aragó, on tenia una casa heretada, jo crec que, malgrat haver nascut a Catalunya mai no s’hi havia trobat massa a gust. Era una noia d’aquestes que, sense fer res per lligar, desvetllava passions masculines, potser perquè tenia un aspecte seriós, de bona noia assenyada, un cabell bonic i llarg i una mirada enigmàtica i, sobretot, perquè no xerrava massa. He comprovat científicament que una dona xerraire, encara que digui coses intel·ligents, està mal vista i no desvetlla passions abrandades. Era, també, no ens enganyem, més maca que no pas jo. A més, la qüestió intel·lectual no resultava atractiva de forma recíproca, en aquell context. El cas és que també a la Normal més d'un m'havia confessat la seva passió per la meva amiga, cosa que, la veritat, no em feia massa gràcia, però així és la vida. Madrid em va semblar una ciutat molt més tranquil·la, aleshores, que Barcelona, la gent circulava a poc a poc, de vegades els cotxes s’aturaven per deixar-nos passar, coses així. No sé si ho feien sempre o només amb les jovenetes, que també pot ser.

Un dia vam anar a Toledo, fent autostop. Ara no en faria, perquè tindria por de no ensopegar-me algun brètol, els anys et tornen covarda, però aleshores érem agosarades i una mica inconscients, que és com s’ha de ser de jove. Una família amb una furgoneta ens va portar a la ciutat. No sé si algú recorda una pel·lícula antiga que es deia, en castellà Los sueños de Nelo, no fa massa en feien una versió en dibuixos japonesos, com cal, en els nostres temps. Jo recordo la versió de 1960, ens va agradar molt a mi i al meu germà. D’aquesta història se n’han fet moltes versions, l’origen es troba en el relat d’una escriptora anglo-francesa remarcable, avui poc coneguda entre nosaltres, Ouida, sobrenom de Maria Louise Ramé. En una escena de la pel·lícula, Nelo, el nen que vol ser pintor i que ha de passar moltes penes abans de triomfar, aconsegueix entrar a la catedral d’Amberes i que un capella destapi, per a ell tot sol, el quadre del davallament de la creu, de Rubens; queda meravellat, en veure aquella pintura, que desitjava contemplar, és un moment intens, màgic, de la història. Doncs bé, així mateix em vaig sentir jo quan vaig veure l’enterrament del Conde de Orgaz, que era aleshores dins de l’església, en penombra, tapat, i que un capellà ens va destapar amb reverència. Ara és troba en un lloc preeminent, totalment turístic i segons la meva opinió ha perdut tot el misteri. A Te doy mis ojos, la protagonista ven entrades per contemplar-lo, per cert.

Vam acabar el viatge d’una forma una mica melangiosa, el noi intel·lectual es va enamorar de la meva amiga Alícia, i em vaig quedar amb un pam de nas, l’objecte de desig de la Teresa no es va manifestar en cap sentit eròtic i al cap dels anys vam saber que era homosexual, aleshores això encara es dissimulava força. No vaig tenir temps de plànyer el meu desengany, afortunadament aquella tardor vaig conèixer, per cert, gràcies a una colla contactada a través de l’emblemàtica revista Oriflama, qui seria el meu marit i amb l’Alícia i el seu enamorat, que la va venir a veure a Barcelona, vam anar a Montserrat, tots quatre; després, més endavant, ells ho van deixar córrer, els festeigs a distància tenen molts inconvenients. L’intel·lectual em va regalar un llibre amb poemes de León Felipe, encara el tinc, amb les pàgines esgrogueïdes. A la Normal, un rapsode, Forn Ramos, ens havia fet cinc cèntims d’alguns dels seus poemes, ser en la vida romero, romero, sólo romero. No sé si avui molta gent coneix León Felipe, suposo que sí, però em sembla que els rapsodes genuins gairebé són residuals.



Per atzar, vaig tornar l’any següent a Madrid, amb els qui havien de ser els meus sogres, a veure el meu nòvio, que hi feia un curset. Aquell any va fer molt de fred, ell va agafar la grip, però vam tenir temps d’anar a l’Escorial, que em va impressionar tant o més que la primera vegada. Vam dormir a l’hostal on estava ell –en cambres separades, evidentment-, un hostal també singular, que responia al nom internacional de Franco-Español i que semblava haver sortit de les pàgines de Tiempo de Silencio, al carrer Príncipe prop de la Plaza de Santa Ana. Era un habitacle crepuscular, hi residia una gent molt especial, entre els quals uns parents de Dolores Vargas, la Terremoto, aquella del achilipú, que, de vegades, els venia a veure. Després vaig passar molts anys sense tornar-hi, a Madrid, no pas per falta de ganes, sinó per circumstàncies familiars, de feina. La darrera visita em va fer retrobar indrets i paisatges, però, com m’esperava, tot havia canviat, i molt. Ara, els cotxes, corren tant o més que a Barcelona, la veritat. A Toledo també hi vaig tornar fa un parell d’anys, però el turisme d’avui dóna a totes les coses un color menys misteriós i emboirat, tot resta molt menys sacralitzat que abans. Per sort, no em vaig ensopegar amb ningú disfressat de El Greco que ensenyés la ciutat, ni tampoc amb un holograma del pintor que em provoqués un ensurt imprevist, una de les coses que menys suporto de l’explotació comercial turística actual són les teatralitzacions, però és que ara pitjor, ara ens ofereixen fantasmes, olors i tot el que calgui, la pela és la pela.