Homenatge

A diferència de les morts que comentava ahir, crec que arribar als noranta anys, encara més si s’ha pogut dedicar una bona part de la vida al que es desitjava, és un èxit vital.

De vegades m’entretinc fent versions –sempre una mica lliures- en castellà, de poemes catalans i a l’inrevés, per pura afició literària. Copio aquest en homenatge al poeta mort, un poema que li vaig sentir recitar a ell mateix, en un lluminós dia del passat, a la universitat, en una de les classes, excel·lents, de Ricard Salvat.

LA SABATA (Josep Palau i Fabre)


He donat el meu cor a una dona barata.
Se'm podria a les mans. Qui l'hauria volgut?
En les escombraries una vella sabata
fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut.
Totes les noies fines que ronden a ma vora
no han tingut la virtut de donar-me el consol
que dóna una abraçada, puix que l'home no plora
pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol.
Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues:
Josep Palau no és àngel ni és un infant model.
Si tenien de mi una imatge bonica,
ara jo els ofereixo una de ben fidel.
No vull més ficcions al voltant de la vida.
Aquella mascarada ha durat massa temps.
Com que us angunieja que us mostri la ferida,
per això deixo encara la sabata en els fems.



Entregué el corazón a una mujer barata.
Se me pudrió en las manos. ¿Quién la habría querido?
En medio de basuras, cualquier viejo zapato
Incluso nos parece un tesoro perdido.

Esas finas muchachas que me rondan constantes
No han sabido abrazarme ni entender la verdad:
Que es el sexo el que llora en los hombres vulgares,
Y que resulta amargo llorar en soledad.
Quiero que lo recuerden, amigas y parientes,
Josep Palau no es ángel ni es un chico ideal,
Si de mí conocían una imagen hermosa,
Yo les ofrezco ahora una menos formal.
No quiero más ficciones rodeando mi vida,
Aquella mascarada, ya duró demasiado,
Como os produce angustia que os enseñe mi herida,
Entre estiércol de nuevo, el zapato he dejado.


Versió castellana: Júlia Costa