Quan el diumenge s'enfosqueix
i la tendresa m'esgarrapa
i tu no hi ets, i el temps s'escapa,
com el lliscar frisós d'un peix.
Quan el diumenge s'enfosqueix.
Quan el diumenge és un neguit
de gent il·lusa que somnia
en l'esperada flor d'un dia
que ompli les ànsies d'infinit.
Quan el diumenge és un neguit.
Quan el diumenge és massa llarg
i es fonen totes les clarors
i vora mil televisors
hi ha avorriment, i un gust amarg.
Quan el diumenge és massa llarg.
Quan el diumenge, a poc a poc,
engruna velles alegries,
i sento a dins el pes dels dies
i que se'm torna cendra el foc.
Quan el diumenge, a poc a poc.
Quan tu no hi ets i tot és res,
i el vell rellotge, bategant,
s'emporta els anys i em vaig fent gran
i em deixa a dins un estrany pes.
Quan el diumenge s'enfosqueix.
Júlia Costa
INDRETS I CAMINS. EDICIONS JOESCRIC.COM
2 comentaris:
no m'agraden els diumenges, l'endemà es dilluns.
Un bon poema, com tots els que penges.
Gracies Francesc, a mi tampoc, son una mica depriments, sobretot a la tarda, no se si tinc un trauma de quan havia de copiar l'evangeli cada diumenge i el deixava per ultima hora i se m feia una muntanya...
Publica un comentari a l'entrada