Optimisme relatiu i pàgines viscudes

Potser pel contingut relativament melangiós d’alguns posts, com l’anterior, pugui semblar nostàlgica i potser en ocasions no hi puc fer menys perquè, evidentment, els anys passen i la joventut no torna. La veritat és, però, que, en general, acostumo a valorar molt positivament el present que ens acull, quan intento mirar-lo des de fora, sense connotacions passionals i amb algunes espurnes d’ironia.

I precisament meditant sobre el tema, llegeixo aquesta frase a una crònica de Gabriel Jaraba, després d’un viatge a Itàlia, i és que quan se surt per aquests móns de Déu és quan més podem fer comparacions, sempre odioses però sempre necessàries:

Verdaderamente, no somos conscientes de lo que somos ni de lo que tenemos, y mucho menos, de que vivimos estupendamente en un país tremendamente vivo y prometedor, a pesar de todos los pesares que hayan de pesar.

De vegades contemplo les aules de la meva escola, amb un tant per cent d’immigració sostenible, i m’agafa una estranya emoció continguda. Que nois i noies de tot el món i de tots colors convisquin i aprenguin en aquesta nostra escola d’avui, que sóc la primera en criticar quan cal pels molts excessos pseudo-pedagògics que hem entomat, i que tinguin, encara que sigui amb limitacions diverses, allò que abans en dèiem igualtat d’oportunitats, és un goig. Que ahir estiguessin de forma reeixida, a informàtica, completant amb èxit frases tan excitants com això són figues d'un altre paner, és qui talla el bacallà, s'ha girat la truita, ell remena les cireres, em va provocar un atac d'eufòria lingüística inefable. Que el senyor Montilla hagi arribat a president, encara que no agradi a molta gent, és també un factor important de normalitat i possibilitats diverses. Hi havia persones molt brillants a la política de la transició, però semblava que tots fossin parents i cunyats, estiuejants a l'Empordà i de la Diagonal cap amunt, la veritat. Està molt bé ser més llest que la gana, però millor no passar-ne, de gana.

He tingut a casa i he portat aquests dies a voltar per la ciutat uns parents de França, ja que el fill d’uns d’ells tocava al Conservatori ahir, amb l’orquestra del Conservatori de Toulouse (un concert magnífic, per cert), i m’he mirat la ciutat i els barris amb una mirada una mica externa i turística, i m’he sentit orgullosa de coses que, en la vida quotidiana, no valoro: la rapidesa de metros i autobusos, la netedat d’alguns carrers –no tots, és clar-, l’eficàcia que va permetre que els arreglessin ràpidament un problema amb els pneumàtics del cotxe, la qualitat i preu dels restaurants normals, d’aquests que no surten al diari, l’ambient crepuscular i nocturn de la ciutat, animat i sorollós, fins i tot el nombre de persones que omplien a vessar la sala de concerts.

Només ens cal mirar fotografies de fa vint, trenta anys, per comprovar com érem i on estàvem i veure on hem arribat de forma accelerada. L’altre dia vaig mirar als 30 minuts un reportatge sobre Obama. Sense entrar en consideracions qualitatives ni polítiques, vaig entendre que la gent s’entusiasmés amb un discus que incideix molt més en tot allò que uneix que no pas en allò que separa. Si per la pell de brau sorgís algú amb tanta grapa jo crec que s’animaria molt el panorama i que l’autoestima començaria a brollar com cal, però encara arrosseguem molt passat tràgic i portem molta llana al clatell. I també tenim molts prejudicis, sobretot pel que fa a això de la igualtat d’oportunitats.

De vegades, costa d’admetre que el pobre desgraciat acabat d'aterrar pot arribar més amunt que nosaltres. Quan jo era petita sovint escoltava comentaris sobre els immigrants hispànics d’aleshores, venen amb una mà al davant i una altra al darrere i mira, ja s’han comprat dos pisos, com que mengen qualsevol cosa, com que es fiquen tots a casa del parent. Recordo també la frustració que representava en algunes famílies que el fill de la dona de fer feines fes més carrera que el propi, per exemple. Fa uns dies a l’escola, un autòcton, que, per cert, no és mal nano, va insultar de mala manera un nen magribí, a causa d’un incident futbolístic sense importància. De moro-de-mierda-vete-a-tu-tierra, en amunt, tot el que volgueu. No patiu, ja vam moure tot el que calia moure per tallar la cosa, però em va sobtar la reacció, ja que semblava que no hi havia problemes amb aquestes qüestions, fins ara. I el noi en qüestió és pacífic i força discret, encara que en aquell moment es va encendre, com és natural.

La tutora m’ho explica, i ho entenc. El nostre Soleiman va arribar fa cinc anys anys i no sabia llegir, ni escriure, ni parlar castellà ni català. Va costar, que tirés endavant. A més, no hi veia bé. Pertany a una família humil, que te d’altres prioritats que no pas les escolars, de moment; al final vam aconseguir les ulleres. Ara fa un parell d’anys que, com diu la tutora de forma molt gràfica, ha florit, fins al punt que treu unes notes boníssimes, més que molts dels de tota la vida i això ha desvetllat els dimonis de la gelosia, que són molt i molt perillosos. I encara bo que no és dels que té un gran èxit amb el sexe femení, que aquest és un altre tema punyent. Mentre era el nen pobret a qui calia ajudar, tot anava bé, però, ai, les coses canvien i així s’han d’admetre. Què passarà, si arriba a President de la Generalitat?

Cal dir que a l’escola aquesta mena d’insults tenen el mateix nivell d’importància –de poca importància- que d’altres com ara orejones, te cae el moco o gordo asqueroso. Les nenes tenen sistemes més subtils de fer la punyeta: estás un poco gorda, vaya pelo llevas... (sí, sí, fem immersió, però la realitat social de l’entorn és aquesta, què voleu). Una amiga em deia una vegada que a l’escola et feien molt més mal els companys i companyes que no pas els professors. No és que els grans siguem com els nens, és que els nens -i les nenes- són com els adults -i les adultes-. I em sembla que les bones figues dels remots paners remenaran les cireres i tallaran el bacallà, perquè ja fa molt de temps que s'ha girat la truita.