Sants, màrtirs i enderrocs

Hi ha un inquiet afany humà, fins i tot comprensible, que té tendència a l’enderroc de monuments i edificis de construcció antiga, lligats a esdeveniments històrics i polítics que es voldrien oblidar. La setmana passada, al suplement cultural de la Vanguardia, s’hi podia trobar un interessant article sobre la polèmica que s’ha desfermat a Alemanya, entre professionals diversos, com ara arquitectes, a l’entorn de si cal derrocar o no edificis relacionats amb el nazisme.

A casa nostra, amb els monuments dedicats als caídos s’ha fet ja una bona escabetxina. És clar que molts d’ells ja havien rebut de valent tot tipus d’agressions. En alguns indrets s’han estimat més reconvertir els monuments i posar-hi alguna placa amb crides a la pau o en memòria d’aquells fets i de totes les víctimes que van produir. La nostra guerra i les revoltes anticlericals anteriors, ajudades per les desamortitzacions, van acabar amb monuments i edificis remarcables, que avui ens donarien rendiments turístics sucosos. Les tragèdies acaben reconvertides en turisme, ens agradi o no. Vaig llegir fa temps un text de Víctor Hugo en el qual l’escriptor fa unes importants reflexions sobre el tema, davant de l’escenari de la batalla de Waterloo, on fa una visita comentada per un pagès que li explica, amb ets i uts, i a base de propines, com cal, moltes morboses particularitats dels fets. A ningú se li acudiria, avui, demanar que s’enderroqui, per exemple, la Torre de Londres. Però amb la història recent som molt més iconoclastes.

Quan més gran em faig, més conservadora em torno i no enderrocaria res de res. El bloc de pisos més lleig i modest del present, amb els anys i la vida que hi niua pren una gran volada emocional, esdevé èpic i testimonial, amb els anys. M’agradaria retrobar per Montjuïc, fins i tot, encara, algunes barraques autèntiques, com a constatació de com n’érem, de pobres, fa unes quantes dècades. El mateix, fins i tot, i no em lapideu, amb els símbols franquistes, tan encalçats per les fúries memorístiques actuals, que fins i tot s'entretenen en treure les fletxetes dels edificis construïts durant els cinquanta. Canviaria la lectura, l’ús, l’explicació, això sí. Fins i tot acceptaria, amb alguns d'ells, conduir-los a un museu digne, on es pogués explicar la història com va ser i no com ens hauria agradat que fos. Amb els monuments també s’és injust, n’hi ha que ningú no gosaria tocar, malgrat que si s’incidís en l’origen, també, segons aquests paràmetres progres d’estar per casa, ho mereixerien. Hi ha qui voldria, per exemple, treure del mig el monument al marquès de Comillas, que ja és tot ell una mica sinistre i no ocupa cap indret turísticament remarcable, per negrero, però aleshores caldria ser conseqüents i enderrocar els edificis modernistes que aquest senyor va finançar i fins i tot condemnar una part de la poesia verdagueriana a l'ostracisme, car a casa seva dinava el mossèn, i no pas malament del tot, fins que les coses es van embolicar massa. I enderrocar molts edificis moderns fets per descendents de negreros, ja que a aquesta activitat es van dedicar bona part dels indianos diversos que van aconseguir fer fortuna i fins i tot negres de tribus rivals dels negres capturats. Per no parlar de les produccions culturals endegades per descendents d'estraperlistes, reciclats en progresia capdavantera. Culpar els edificis i els monuments que, al capdavall són pedres, de les barbaritats humanes, no em sembla massa racional. La majoria de fets històrics van lligats a abusos dels poders, civils o religiosos. Així doncs, enderroquem-ho tot i fem-ho tot nou. O no? La Revolució Francesa va voler canviar fins i tot el calendari però a la llarga es van haver de baixar veles i tornar al calendari convencional.

Un tema que sempre torna a sortir de tant en tant és el del castell de Montjuïc. M’he ensopegat amb un innocent poema del meu avi, de 1912, aleshores pràcticament un adolescent, on demana, ja, que s’enderroqui. En aquella època el procés de Montjuïc era molt recent i viu, encara. Castells, presons, esglésies, palaus, edificis remarcables pagats per mecenes ricatxos... fem un món nou, que aquest miratge del món nou i de la Jerusalem celestial sempre té èxit. Llàstima que en els móns nous també s'hagi acabat a bastonades. Lenin s’enfadava amb ell mateix quan s’adonava que la música pagada pels rics als esforçats músics mercenaris -quins no ho eren?- resultava tan meravellosa.

Hi ha enderrocs i ensulsiades lligades a processos polítics diversos i d’altres lligats als diners i la fatxenderia de cada present. He descobert fa poc un blog, el de Pau Vinyes, on s’incideix força en el patrimoni del barri de Sant Andreu. Crec que entre els mateixos barris de Barcelona ens desconeixem força. En aquell barri, entranyable, perillen l’església parroquial i la bonica Torre del Fang. En aquests darrers anys he vist caure molts edificis de la meva joventut. Quan cal i convé es minimitza el valor arquitectònic, si no és d’un arquitecte famós, doncs, au, avall i a una altra cosa. Fins i tot ens veiem obligats a esbrinar si, al menys, Gaudí va fer ni que fos de manobre un parell de dies, a l'edifici en perill, per poder demanar l'indult. De vegades es fan arranjaments vergonyosos, com ara conservar un parell de parets i destrossar la resta. Vaig sentir una gran pena amb la construcció de l’Illa, segons la meva opinió un gran bunyol i un temple del consum -haurem d'enderrocar algun dia aquests temples del consum desfermat?- gràcies a la qual es va malmetre la masia on hi havia una escola del CEPEC i un col·legi religiós neogòtic proper, que hauria fet les delícies de Harry Potter, i moltes coses més. El que més greu em va saber és escoltar persones lligades a aquests edificis que ho justificaven i aplaudien perquè els havien venut la moto de noves escoles moderníssimes i ensopides.

Al meu barri l’església de Santa Madrona fa pena. La pobra ja va rebre de valent només acabada de fer, amb la Setmana Tràgica i la Guerra Civil. Encara bo que quan la guerra va servir per garatge i no la van aterrar del tot. Per cert, demà, dia 15 de març, és Santa Madrona, que havia estat co-patrona de la ciutat, ara una mica oblidada, però famosíssima en d’altres temps, per cert. El meu avi, el del poema, havia nascut el dia de Santa Madrona de fa una pila d’anys, en pau descansi. El Baró de Maldà parla en les seves cròniques de la gran processó de les pelegrines, noies joves que desfilaven ben vestides des de l’església de Montjuïc fins a la Catedral i que sembla que li alegraven la vista, al baró, sempre tan amant de contemplar la bellesa juvenil. La victòria inesperada de la batalla de Montjuïc –ja sabem com va acabar la cosa després- va propiciar que la fatxenderia processional anés en augment, durant una bona temporada.

Enderrocar un edifici, salvant les distàncies, és un fet, que, com la pena de mort, no té marxa enrera, encara que hi ha ciutats i indrets que han reconstruït fidelment el patrimoni malmès per les guerres o les catàstrofes naturals, manera de fer que jo aplaudeixo, perquè tinc una tendència kistch, però que molts entesos troben una poca-soltada. Els francesos van reinventar Carcassona i, mira, els va quedar prou bé. Els anys ja ho enderroquen tot de forma natural, així doncs, accelerar els processos em sembla suïcida. Sobre els edificis, creure que una cosa no ha passat perquè el monument ha desaparegut em sembla també un gran absurd, quan, per altra banda, s’incideix tant en les memòries històriques passades per aigua. Tot plegat em recorda quan, de petita, en donar-me un cop a la paret, els grans et deien: au, peguem a la paret. I jo em quedava tan contenta amb aquella innocent venjança contra la inanimada paret.

Sobre l’art arquitectònic i monumental, les modes també pesen, fins i tot en aspectes casolans, i així, en lloc de restaurar les rajoles originals del nostre pis, tenim una alegre tendència a fer-les desaparèixer, encara que al cap de cinquanta anys, en retrobar-ne una mostra al museu, pensem: com n’eren, de maques!

Avui llegeixo també que es parla de tancar el bar Pastís, pels sorolls. I la Paloma, tancada. I, segons sembla, el pobre London, sense poder oferir música en viu. Que tot això es faci amb l'excusa de queixes veïnals, quan hem d'aguantar sorolls, brutícia i moltes coses més, en tants casos resulta sorprenent. Que ningú no organitzi cap moguda reivindicant que, al menys, quedi alguna cosa 'd'abans' per la ciutat, encara és més sorprenent. El que passa és que ja em sorprenc de ben poca cosa, la veritat.

Preguem, germans i germanes: Santa Madrona, el difícil soluciona.