TIC-TIC TAC-TAC

A moltes escoles, no és veritat que hi hagi ordinadors, el que són és abocadors de relíquies tecnològiques (La veu literària).

En el seu darrer post, la Veu Literària, que darrerament ha restat una mica silenciosa, escrivia la frase amb la qual he encapçalat el post d’avui, frase sàvia que he repetit sovint, citant-ne, això sí, la procedència.

Volia parlar de Josep Benet, però ja ho han fet a molts blogs, millor del que ho faria jo, i per tant, afegir res resultaria gratuït, oportunista i sempre parcial. Només constatar com moltes persones brillants i lúcides, brillants i intel·ligents, han restat a l’ombra de grat o per força, en aquest país nostre tan estrany i poc agraït.

Així que escriuré sobre informàtica. Resulta que quan vaig arribar a l’escola on sóc ara, ja fa vuit cursos, hi havia mitja dotzena d’ordinadors d’aquells d’aleshores, on el més excitant era el programa Framework i allò de la tortuga del Logo, a més d'una versió ancestral del Paint, per fer dibuixos.

Malgrat això, les criatures hi gaudien d’allò més, ja que tot semblava nou i miraculós, pel que feia a la informàtica.

Em van anomenar coordinadora informàtica, pel motiu que tothom en sabia menys que jo i que aleshores jo havia gosat iniciar una carrera a la uoc, universitat virtual acabada d’estrenar. En aquells temps, quan tenies una avaria, telefonaves al departament i per telèfon t’anaven explicant quins botons havies de prémer. Era una gran pèrdua de temps, però així anaven les coses.

Va arribar internet i uns ordinadors amb connexió. Després, la Caixa es va desprendre d’equips antics, que va regalar a les escoles, prèvia demanda. De moment tot va funcionar, més o menys. Fa algun temps fins i tot ens enviaven un tècnic cada quinze dies per fer un repasset al sistema i plantejar dubtes, per tal que els coordinadors informàtics ens dediquéssim a tasques pedagògiques, ço és, se suposa, orientar la resta en l’ús adient de les tic que ara són les tac.

Fa una colla de mesos que tot ha empitjorat. Als seminaris tic-tac han ajuntat totes les zones educatives de la ciutat i són d’un avorriment immens i feixuc, es limiten a anar-te ensenyant programes i programets, la majoria poc pràctics, la veritat. El tècnic ha desaparegut des de Nadal. Els Pèntium II ja no els arregla el govern, i tampoc no ens comprarà ratolins ni teclats, sembla ser.

Una servidora, coordinadora informàtica en crisi, es veu sovint empaitada per mestres desesperats als quals no ha funcionat la impressora, se’ls ha penjat internet o no han aconseguit entrar a la xarxa interna. Temo que qualsevol dia m'agrediran, potser. Moltes vegades la qüestió es pot resoldre fàcilment, perquè els problemes vénen, precisament, del mal ús involuntari que es fa dels aparells, ja que, encara que sembli estrany, hi ha moltes persones a les quals no interessa el tema i creuen, amb raó, que l’escola és molt més que tot això, cosa que propicia el teclejat demoníac amb el qual esbraven els seus dubtes sobre la modernitat. S’ha posat de moda tractar la informàtica com una matèria més, amb estones en les quals es divideixen grups, i els embolics d’horaris i les possibilitats diverses han fet que toqui anar als ordinadors a persones que no tenen el mínim interès en el tema.

La informàtica ja no ha de ser un bolet, sinó una cosa més a cada aula, a fer servir segons necessitats del professorat, em sembla. És com un cotxe, que el fem servir per anar a fer un volt i no pas per estudiar-ne el motor a fons. Els cursos que es fan sobre el tema queden aviat passats de moda, al ritme que anem. Jo n'he fet molts i quan n'acabo un ja no serveix per a res el que he après. Els nens i nenes tenen a casa, molts d’ells, ordinadors millors i més ràpids que els de l’escola i en saben més que no pas jo, de tecnologia.

Sisplau, tornem a llegir, escriure, pensar i comptar, als coles, i deixem-nos de beneiteries tecnològiques. Quan fer una cosa amb ordinador comporta cinc vegades més feina que fer-la a mà... val la pena? Si jo que sóc una bloguera arrauxada penso així, no cal que us digui que pensen mestres més convencionals, en el fons.