La ciutat propera

Per compensar el tràngol d'haver llegit els poemes de Pere Mata, us copio aquest poema de Màrius Torres, ara que fa anys d'aquells bombardeigs i d'aquella època tràgica, malgrat que el present sigui, per molta gent, més tràgic encara. He gosat fer-ne una traducció força lliure. Que les muses no m'ho tinguin en compte!

LA CIUTAT LLUNYANA

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir.


Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.


Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.


LA CIUDAD LEJANA

Hoy que el brazo potente de las furias derriba
la ciudad que, ideal, quisimos construir,
entre ruinas de sueños, en la tierra cautiva,
Patria, sálvanos: nunca, la tierra ha de mentir.

Entre gritos extraños, que tu voz clara y pura
nos hable. No nos queda otro consuelo ya
que creer y esperar la nueva arquitectura
y que brazos más libres te puedan cultivar.

Quién pudiera olvidar los parajes hundidos,
más lejana, más libre, otra ciudad espero,
que envíe, por encima del tiempo prisionero,

latidos de aire y fe. De profundos tañidos
desde torres altísimas, que por largos caminos,
caliente corazones y pies de peregrinos.

Màrius Torres (versió castellana Júlia Costa)