Contents i enganyats

Fa poc, una amiga meva, a causa del temps possible d’espera per a una intervenció al genoll que preveia hauria de patir si se la feia mitjançant la seguretat social, va anar a consultar un metge privat de suposada bona fama. Quan es va adonar de que era un pessetero, ja que d’entrada li va cobrar un preu abusiu per la primera visita i li va anunciar que l’operació, un èxit segons ell i molt ràpida, valdria una pila despietada d’euros, ella va fer:
-No sé si fer-me-la pel seguro, doncs.
-Senyora –li va dir el paio- faci el que vulgui, però al seguro fan servir material coreà i jo li posaré dels Estats Units...


Una altres amics m’explicaven com, fa anys, van portar una filla a una psicòloga, se suposa, també, de prestigi. La psicòloga va fer fer un dibuix a la nena, que va dibuixar una mena d’òval estrany, amb un estri a l’exterior. La psicòloga els va oferir una mena de tesi doctoral sobre el fet que el dibuix era una mena d’olla on la nena estava tancada i d’on volia sortir o on creia que el món era tancat i a ella no la deixaven entrar. La mestra de l’escola, en explicar-li la cosa es va posar a riure:
-Això és la màscara i la llança que estem fent per les Carnestoltes, és que el tema és la selva!

Podria explicar un gavadal d’anècdotes d’aquest estil. Som en un món on tot sembla que ha de tenir solució i això no es nou. El doctor Rocarol rusiñolesc ja jugava amb la credibilitat dels qui podien pagar-se la visita. Sé d’un dentista caríssim que fa el mateix que els altres de la rodalia però que té molta fama perquè es car, precisament:
-Pagues, però és una meravella –et diu la gent.

Un parent que va portar el fill a una escola molt cara, esperant miracles pedagògics que no s’havien produït a d’altres concertades normaletes, em va reproduir fa alguns anys el discurs que els va fer el director en matricular-lo:
-Hi ha qui s’estima més gastar diners en altres coses i portar els fills a escoles gratuïtes –més o menys- en canvi, gastar en una bona educació com la que donem en aquesta escola és la inversió més important, bla, bla, bla.
No cal dir que el nen va anar a aquella escola com havia anat a les altres, o sigui, malament, perquè el tema era que no li agradaven els estudis, opció avui molt mal assumida per la societat del nostre temps.

A una altre coneguda meva, en una ocasió, en una perruqueria de molta anomenada li van cremar els cabells per una badada inexplicable. Com que sempre em cantava les excel·lències del seu perruquer, fins i tot el justificava ella mateixa, pobre home, havia tingut un gran disgust, li havia demanat excuses... Moltes vegades m’he sentit a dir que el meu cabell, finíssim i dolent de pentinar, milloraria si anés no sé on, cosa que no es certa perquè en alguna ocasió també he estat humana i m’he deixat pentinar a preu d’or, sense aconseguir mai una cabellera remarcable. Precisament fa poc vaig llegir alguns articles sobre la presa de pèl –sobretot de pèl- que comporta l’ús de productes capil·lars sense cap efecte. Si a mi m’ho hagués fet la perruquera del barri, la meva amiga no hauria estat, ben segur, tan condescendent.
-És clar –m’hauria dit- vas a perruqueries barates...
Les vitamines per als cabells, que no mengen que jo sàpiga, són ben habituals, per cert.

La meva mare va anar durant alguns anys a un metge privat a causa del dolor reumàtic, dolor que, com admetien l’altra dia per televisió, no té millora quan és crònic i lligat a l’edat. Encara més, deien per la tele –oracle dels nostres temps- que els metges no en saben res, del dolor, en general, i que ara els estan fent un màster (¡!). Aquell doctor gairebé la mata amb els medicaments per pal·liar el tema que, com molta gent sap, són forts i amb molts efectes secundaris. Els metges que no recepten el que no cal i aconsellen paciència són molt mal vistos, en general.

La nostra tendència a sentir la necessitat de deixar-nos enredar camina de bracet amb la picaresca a tots nivells d’aquells que, en qualsevol sector professional, fan diners amb la nostra credibilitat a prova de bombes. -

-Al menys aquest m’ha donat esperances –em deia una altra persona coneguda, amb un problema irreversible. Un metge alternatiu li havia assegurat que tenia alguna mena de remei si seguia els seus consells i assistia periòdicament a la seva consulta.

Pagar és, sovint, l’única cosa al nostre abast, un sacrifici possible, a base de crèdits. Per això, l’escola pública sempre desvetllarà desconfiança, i per això la majoria de gent, quan té quatre duros, se’ls gasta anant al metge de pago o canviant el nen o la nena a un centre educatiu privat, quan més pijo, millor, esperant miracles educatius lligats al prestigi de les coneixences més reeixides i ben situades que allà podran fer, també. El psicopedagog de l’EAP m’explicava com n’era de diferent el tipus d’atenció que ell coordina a les escoles privades de l’entorn on treballo, ja que sovint darrere un rètol on s’indica gabinet psicològic o quelcom semblant no hi ha res més que fum. O sigui, que a la pública, l’atenció és molt millor, en aquest tema, però ningú o gairebé ningú no s’ho creuria. He de dir que ni tan sols s'ho creuen molts mestres que treballen amb mi!!!

La publicitat juga amb aquesta nostra tendència a la credibilitat i els anuncis relacionats amb l’estètica i la salut han esdevingut uns clàssics de l’enredada sacralitzada, a l’abast de les masses. Agafar fama també és molt important. Un metge del poble del meu pare, ja difunt, va agafar la fama, fa molt de temps, que allargava la vida als vells i tenia llargues cues de iaios a la consulta, una consulta que feia de forma privada.

I no vull entrar en el tema de la cuina i els restaurants, tema que en els darrers anys ha mostrat la nostra tendència a empassar-nos fantasmades en grans quantitats.

L’esperança és important, però requereix una dosi tan alta de fe, que em temo que, pel que fa a una servidora, ho tinc ben magre. M’he tornat una militant de l’escepticisme global.

Traducció al castellà: Caracteres Ocultos