16.5.08

Imatges retrobades


Tinc por que demà, en la trobada catosfèrica, no em topi amb algú que conec per alguna fotografia penjada al blog i no el reconegui, no seria la primera vegada que em passa. Quan vaig fer Humanitats a la UOC, on a tots els emails hi havia una fotografia de carnet, sovint em costava reconèixer la gent, a les trobades presencials, i de vegades hi havia qui es pensava que no el volia saludar.

La imatge real d’una persona té molts matisos que cap fotografia, ni tan sols una pel·lícula, no poden reflectir. Per això, moltes vegades, la realitat no respon a la imatge prèvia de la fotografia. El cinema ofereix una imatge física sovint molt diferent de la real i sovint, en veure els actors o persones conegudes en persona, moltes vegades ens deceben o, en tot cas, no responen a allò imaginat. Persones que passarien desapercebudes pel carrer desvetllen passions des de les pantalles lluminoses. Per això, també, afortunadament, lletjors aparents o defectes físics que provoquen complexos diversos, són abaltides per la personalitat, per la vida, i s’obliden quan es coneix la gent en directe, amb tota la seva complexitat i diversitat humana.

Quan no hi havia fotografies, el recurs, sobretot de la gent benestant, eren les estàtues i les pintures. Dels temps més antics, les pintures moltes vegades s’han esborrat i en resten les estàtues, despintades, car, probablement, tenien colors, com aquesta de Juli Cèsar que han trobat al llit del Roïne, riu ara d’actualitat per motius que no venen al cas, de moment. Durant aquests darrers temps he vist desfilar vers el dubtós més enllà un nombre important de parents i coneguts, grans i no tan grans, dels quals me'n restarà, tan sols, alguna fotografia que contribuirà a fer-nos mantenir el seu record. Els pobres d’abans, sense fotos, sovint penso que devien tenir moltes dificultats per recordar. En tot cas, tot plegat és vanitat, arribarà un moment en què ningú no ens recordi.

Perpetuar la nostra imatge és una estranya fal·lera ben humana. La fotografia digital ha abaratit el tema i ara ens podem permetre retratar-nos i filmar-nos democràticament, fent tot tipus de bestieses. Els principis de la fotografia mostraven uns retrats molt semblants a les pintures, amb la gent seriosa, que poques vegades somreia. Era un moment transcendent i com a tal es vivia. Somreien, en tot cas, les actrius de cabaret, somriures picants, encisadors, des d’aquelles postals una mica agosarades.

Fins i tot avui, quan cal fer una fotografia formal hi ha que opta, encara, per la professional, la d’estudi, que, en la meva opinió, està absolutament passada de moda i gairebé fa riure. Però les fotos de casament, de comunió, encara recorren a aquestes falses postures, amb ínfules artístiques, esfumats i lluminositats diverses, moltes vegades. Per no fer llenya d’aquests vídeos d’encàrrec, que semblen petites pel·lícules, amb postes de sol i mirades perdudes en l’infinit, amb el mar o paisatges eteris al darrere, emmarcant l’amor de la parella a punt de maridar-se.

En una de les notícies publicades sobre la troballa, parlen de la preocupació de César per tapar-se la calba, ja fos amb pentinats forçats, encara vigents, o amb una corona de llorer, cosa que ell es va inventar. Hi ha coses que no canvien o que canvien ben poc. Diuen que possiblement el bust fos llençat al riu en moments de canvis polítics en els quals no tocava ser seguidor de Juli Cèsar i conservar-ne una imatge resultava perillós o inconvenient. M'ha recordat tot plegat el retorn d'un bust de Macià, avui al Museu d'Història, per part d'un drapaire del Poble-sec, que l'havia amagat des dels temps de la postguerra, encara que l'avi no va haver de passar tants segles remullat, és clar.

Traducció al castellà: Caracteres Ocultos

17 comentaris:

Ferdinand ha dit...

Jo no sóc com el que veus a la meva fotografia. "Jo es un altre" que deia Rimbaud, i precisament Rimbaud és el de la fotografia (o ho vol ser, almenys).
Bonic post, entranyable, per ami, perquè pensava, enlloc d'ensenyar l'Arthur Rimbaud asegut i provablement passant la mona d'absenta!!, posar un bust de l'Alexandre el Gran (un altre deliri meu, a la meva edat ja era amo i senyor de mig món conegut aleshores, i jo en prou feines sóc el meu amo), o de Sòcrates i fins i tot de Pèricles (un altre de les meves passions, la grècia clàssica...).
En fi, que no m'allargo més. Jo si que si no et saludo serà perquè no et reconec. En fi, fins demà si hi ha sort.

Pedra Lletraferida ha dit...

M'ha agradat el teu post, Júlia. Malgrat això (ironía!) demà et saludaré, tant si et reconec com si no. Ja m'ho faré vindre, no t'amoïnis. Entre Juli César i jo, humilment, tampoc hi ha un Imperi... ;) Fins demà!

Francesc Puigcarbó ha dit...

es que les fotos per exemple les teves son molt petites i la de la porrtada del llibre aquell ja en varem parlar. Hauriem de dur un tarja com a les convencions. De totes maneres avui he anat a Vilanova del Vallès al costat de Vallromanes i m'he acostat a veure el Casal, en sortir m'he creuat amb la dona d'en Toni i l'he coneguda de seguida. Demà pot ser divertit. Ah! no vinguis molt tard que hi haura overboking.

Júlia ha dit...

A tots:

Fins demà, espero que ens reconeguem per intuició, que l'esperit dels clàssics ens acompanyi!

Una abraçada i demà serà un gran dia, intentaré arribar aviat, però no se sap mai.

Deric ha dit...

Amb lo maques que són les fotos espontànies!!!

Júlia ha dit...

Sí, Deric, les millors, però de vegades volem deixar constància a la posteritat de la nostra formalitat i 'ens hi posem bé'.

El llegidor pecador ha dit...

Aquí et deixo un petit 'divertimento':

http://unpais-delocos.blogspot.com/2008/05/dobles-parejas.html

Violeta ha dit...

Júlia, et saludo i em presento: sóc la violeta i em permeto, si no hi tens cap problema, linkar-te al meu blog que tot just comença. Una abraçada molt forta.

Ferdinand ha dit...

Encantat d'haver-te conegut, Júlia. Tot ha estat bé, ara cal organitzar una trobada menys multitudinària, només entre 3. Tu, en Francecsc i jo... ah, i signar-me el llibre que ahir vaig aver de marxar rapidet.

Marali ha dit...

Hola Júlia, avui creia que tots els blogs dels que varem estar a Vallromanes en parlarien però no ha estat pas així.Fa una mica de mandra escriure en diumenge de vegades, però mira jo n'he fet un post avui una mica com a crònica i he de dir que m'ha anat molt be perquè no tenia tema. Em va agradar molt coneixer.te en persona, així com en Francesc, el teu marit (encantador) i d'altres. No se tu però jo m'ho vaig passar molt be. Ja varem parlar ahir de les fotos. Jo de jove em feia una foto d'estudi regularment per regalar al pare i al novio
i que la portèssin a la cartera (ells ho volien) pero ara ja no vull fer-me fotos (no m'agrado gens) ja en tinc prou en mirar-me al mirall i veure com ha passat el temps. Una abraçada

Deric ha dit...

jo, si em poso bé quedo fatal, en canvi, si m'agafen desprevingut, surto molt guapo! ;)

Jesús M. Tibau ha dit...

Encantat de saludar-te ahir a Vallromanes

Júlia ha dit...

Llegidor Pecador, ara m'ho miraré, moltes gràcies!

Júlia ha dit...

I ara, Violeta, molt contenta que em linquis, fins aviat!

Júlia ha dit...

Gulchenruz, igualment, no em vaig acomiadar perquè no et vaig veure, ja devies haver marxat, queda pendent doncs una trobada en petit comité amb berenar inclòs.

Júlia ha dit...

Hola, Marali, al matí volia penjar el comentari, però havíem quedat amb uns amics i se'm feia tard. M'ho vaig passar molt i molt bé, contentíssima d'haver-te conegut a tu i a tots els altres. Sobre les fotos i el temps, no hi ha res a fer, ara penso en la meva mare i gent gran que no volia que li féssim fotos o que es queixava que no sortien bé, què hi farem. No tinguis manies que estàs estupenda, no tenim vint anys però som unes maduretes molt acceptables, vaja.

Júlia ha dit...

Igualment, Jesús, ha estat un plaer!!!