Imatges retrobades

Tinc por que demà, en la trobada catosfèrica, no em topi amb algú que conec per alguna fotografia penjada al blog i no el reconegui, no seria la primera vegada que em passa. Quan vaig fer Humanitats a la UOC, on a tots els emails hi havia una fotografia de carnet, sovint em costava reconèixer la gent, a les trobades presencials, i de vegades hi havia qui es pensava que no el volia saludar.

La imatge real d’una persona té molts matisos que cap fotografia, ni tan sols una pel·lícula, no poden reflectir. Per això, moltes vegades, la realitat no respon a la imatge prèvia de la fotografia. El cinema ofereix una imatge física sovint molt diferent de la real i sovint, en veure els actors o persones conegudes en persona, moltes vegades ens deceben o, en tot cas, no responen a allò imaginat. Persones que passarien desapercebudes pel carrer desvetllen passions des de les pantalles lluminoses. Per això, també, afortunadament, lletjors aparents o defectes físics que provoquen complexos diversos, són abaltides per la personalitat, per la vida, i s’obliden quan es coneix la gent en directe, amb tota la seva complexitat i diversitat humana.

Quan no hi havia fotografies, el recurs, sobretot de la gent benestant, eren les estàtues i les pintures. Dels temps més antics, les pintures moltes vegades s’han esborrat i en resten les estàtues, despintades, car, probablement, tenien colors, com aquesta de Juli Cèsar que han trobat al llit del Roïne, riu ara d’actualitat per motius que no venen al cas, de moment. Durant aquests darrers temps he vist desfilar vers el dubtós més enllà un nombre important de parents i coneguts, grans i no tan grans, dels quals me'n restarà, tan sols, alguna fotografia que contribuirà a fer-nos mantenir el seu record. Els pobres d’abans, sense fotos, sovint penso que devien tenir moltes dificultats per recordar. En tot cas, tot plegat és vanitat, arribarà un moment en què ningú no ens recordi.

Perpetuar la nostra imatge és una estranya fal·lera ben humana. La fotografia digital ha abaratit el tema i ara ens podem permetre retratar-nos i filmar-nos democràticament, fent tot tipus de bestieses. Els principis de la fotografia mostraven uns retrats molt semblants a les pintures, amb la gent seriosa, que poques vegades somreia. Era un moment transcendent i com a tal es vivia. Somreien, en tot cas, les actrius de cabaret, somriures picants, encisadors, des d’aquelles postals una mica agosarades.

Fins i tot avui, quan cal fer una fotografia formal hi ha que opta, encara, per la professional, la d’estudi, que, en la meva opinió, està absolutament passada de moda i gairebé fa riure. Però les fotos de casament, de comunió, encara recorren a aquestes falses postures, amb ínfules artístiques, esfumats i lluminositats diverses, moltes vegades. Per no fer llenya d’aquests vídeos d’encàrrec, que semblen petites pel·lícules, amb postes de sol i mirades perdudes en l’infinit, amb el mar o paisatges eteris al darrere, emmarcant l’amor de la parella a punt de maridar-se.

En una de les notícies publicades sobre la troballa, parlen de la preocupació de César per tapar-se la calba, ja fos amb pentinats forçats, encara vigents, o amb una corona de llorer, cosa que ell es va inventar. Hi ha coses que no canvien o que canvien ben poc. Diuen que possiblement el bust fos llençat al riu en moments de canvis polítics en els quals no tocava ser seguidor de Juli Cèsar i conservar-ne una imatge resultava perillós o inconvenient. M'ha recordat tot plegat el retorn d'un bust de Macià, avui al Museu d'Història, per part d'un drapaire del Poble-sec, que l'havia amagat des dels temps de la postguerra, encara que l'avi no va haver de passar tants segles remullat, és clar.

Traducció al castellà: Caracteres Ocultos