La meva Mercè Rodoreda i altres contes

Avui he deixat un comentari al blog de Gulchenruz però crec que el tema dóna per a un post propi. Era sobre Mercè Rodoreda i la seva obra, lligada als meus records personals.

Fa molts anys, quan jo estudiava, i tot ho fèiem en castellà, a la Normal ens van oferir d’assistir ‘fora d’hores’, com a mostra d'excepcional obertura educativa, a un curset de català patrocinat per l’Òmnium Cultural, que era, aleshores, l'entitat estrella pel que feia a l'ensenyament de la llengua.

Vaig començar tot just aleshores, gràcies a aquell curs, a escriure amb una mica de cara i ulls el català. Jo el llegia, això sí, ja que a casa teníem alguns llibres de poemes, com ara El Trobador Català, o clàssics populars com les novel·letes de Folch i Torras. Escrivint, feia faltes a gavadals. La professora, em sembla que es deia Llop, ens va llegir en una ocasió un fragment de La plaça del Diamant i d’un conte de la Mercè Rodoreda, remarcant aquell estil tan personal de l'autora. Jo no sabia qui era aquella escriptora, no ho sabia gairebé ningú, però realment els fragments triats tenien una màgia estranya, o així m’ho va semblar aleshores.

Em vaig comprar el llibre, que encara conservo i em va emocionar força. Encara va emocionar més la meva mare, suposo que pels records personals de la guerra. Tant la va emocionar que va estar uns dies amb ganes de plorar i recordo que el meu pare em deia que per què li havia dut aquell llibre tan trist per llegir. A mi mateixa em va passar un cas semblant, més endavant, amb Terres de l’Ebre, d’Arbó, que em va produir una plorera crònica durant una setmana llarga. En un curset posterior de català, de nivell més avançat, una professora ens va fer llegir Cendra per Martina, de Pedrolo, i recordo que també va ser un llibre que em va impressionar molt i que em va entristir d'una forma perllongada. Potser és que aquelles primeres novel·les 'modernes' en català van representar molt en aquells moments per a mi, potser és que era jove i més impressionable, no ho sé.

La novel·la de la Rodoreda va anar fent via i va arribar a ser molt més popular que tantes d'altres, totes elles remarcables, que s'anaven publicant o recuperant aleshores. Els lletraferits entesos pontificaven sobre el fet que no n’hi havia per tant, i que el millor de l’escriptora eren els contes, contes que em van semblar terrorífics, inquietants o encara més tristos que la Plaça. Vaig llegir després amb gran expectació El Carrer de les Camèlies, que no em va acabar de convèncer. Ja Rodoreda havia esdevingut una mena de mite, ajudada per la manca de novel·lística anterior, problema que començava a minvar amb les aportacions de molts escriptors nous i no tant nous.

Recordo que Rodoreda, a més, desvetllava una gran curiositat. Traspuava misteri personal, jugava amb aquella mirada seductora i críptica. Era casada? Tenia fills? Ja treballava jo a l’Hospitalet quan la va entrevistar Soler Serrano i he de dir que l’entrevista va decebre una mica, en general, per les respostes de l’escriptora, hermètica i evasiva i que no va mostrar, al meu entendre, la volada intel·lectual que, per exemple, vessava sempre pels porus de la Capmany, entrevistada per la Roig en un altre espai emblemàtic d’entrevistes. Olga Xirinacs ironitzava en una ocasió sobre el suport que representava, per a una carrera literària, sobre tot femenina, el fet de comptar amb una vida sentimental alternativa, mentre que les mestresses de casa, amb famílies convencionals, com ella mateixa o Anglada, restaven molt més a l'ombra gairebé sempre.

Aviat va arribar la glorificació literària de Rodoreda, el premi d'Honor, els altres llibres, les tesis i especulacions sobre la simbologia present als seus llibres, homes castrats, àngels eteris. S’havia dit al principi, sembla, sobre La Plaça del Diamant, que li havia escrit l’Obiols, calia, doncs, augmentar la producció per tal d'esventar la maledicència. Es va imitar a dojo, el seu estil. Tothom veia rodoredianisme per tot arreu. A mi, una vegada, també m’ho va dir, un editor, d’un primer mecanoscrit de La descomposició de la llum, que era molt rodorediana, cosa que ja s’estava convertint en un defecte. La veritat és que no em sembla pas que sigui així, però com pontifica la dita, quan els joanets són pertot, les parets ens fan veure joanets.

Rodoreda va morir i es va destapar la caixa dels trons. Era una dona complexa, amb relacions familiars singulars i una mica particulars, que s'havien mantingut en la penombra habitual en la qual s'intenta conservar els nostres personatges diversos: polítics, cantants, escriptors. Sempre hem caigut una mica en el parany, pel que fa al panorama cultural català, de barrejar moralitat, patriotisme i qualitat literària. D'aquesta barreja en va néixer la polèmica sobre si a Pla li donaven o no el Premi d'Honor. Això de l'honor és relliscós, fràgil i fins i tot subjectiu, valdria més dir-li al pa, pa i al vi, vi i deixar-nos de bajanades, és la meva opinió. La pel·lícula sobre La Plaça, feta amb bona intenció i actors i actrius adients, va fallar per la posada en escena, massa acolorida i de postal, que feia riure una mica. Qui es pot creure que la Sílvia Munt vagi a demanar feina vestida com una model dels quaranta? Com que els anys tot ho milloren, ara em sembla fins i tot entranyable. En canvi, el Mirall Trencat, per a mi massa fulletinesca, va tenir, al meu entendre, una lectura televisiva més acurada i ara que l’he tornada a veure m’ho ha tornat a semblar. La Vilarasau, quan pateix, i la fan patir molt a les ficcions diverses de la petita pantalleta, ens fa creure qualsevol cosa.

HI ha qui diu que la millor novel·la de Rodoreda és La Mort i la Primavera, no diré que no. No ho sé, vaja. Sempre queda bé dir que has copsat la qualitat en una obra minoritària d’un autor majoritari. A més, hem patit al llarg dels anys un empatx de Colometa, com sol passar amb aquests personatges literaris que arriben a ser tant i tant coneguts. En Manelic es va arribar a convertir, fins i tot, en figureta de pessebre! El fet és que els poemes recentment editats de Rodoreda són magnífics, la seva pintura, remarcable. La vida de l'escriptora ja no és un misteri i se’ns mostra amb els seus clarobscurs, humana i contradictòria, amb defectes gruixuts, també, com gairebé tothom. La mitologia nostrada ha intentat no donar a conèixer massa la vida i obres dels nostres famosos en tots els camps, ni tan sols la de Jaume I, no fos cas que perdéssim la fe en això de ser ‘diferents’ de la resta. Només cal veure el que ha passat amb Companys. Crec, no sé si és una percepció personal subjectiva, que la tafaneria literària ha gosat ficar-se més amb les senyores que no pas amb els senyors. Espriu, Foix, Vinyoli i tants d'altres encara són enigmes no resolts, pel que fa a les seves biografies.

Així hem arribat al centenari, que no ha estat tot el que podia haver estat. Els centenaris serveixen per recordar momentàniament, vendre una mica més i tot això. Però un escriptor no ven tant com un arquitecte o un pintor. Va passar el gran Rusiñol, el meu ídol, amb més pena que glòria (que també era pintor, un pintor excel·lent, però és clar, no pas avantguardista) i fins i tot Verdaguer s’ha escolat per les celebracions de forma una mica grisa. Un cop passades les celebracions, au, a oblidar-los, que toca una altra cosa. S’ha remarcat la manca d’edicions de La Plaça del Diamant acurades i de categoria, així són les coses, malauradament. A la tele, un refregit del Mirall Trencat, un parell de cosetes més, res d’original ni d’especial, fet amb calés i ambició. Una altra cosa són els molts actes programats per la Fundació, és clar. Com abans, a l'hora de la veritat, sempre ens hem de refiar de l'àmbit més privat.