Ciao, Dino Risi

Quan jo era joveneta, els nois i noies una mica més grans que jo presumien en ocasions d’anar a veure pel·lícules suposadament agosarades. Una de les pel·lícules que va marcar època va ser ‘L’escapada’, Il sorpasso, al ritme de la música de la qual vam moure l'esquelet adolescent durant moltes tardes de diumenge de les d’aleshores, en aquelles festes particulars habituals entre amics.

Jo vaig veure per primera vegada la pel·lícula ja de gran, a la filmoteca. La vaig trobar immensa. També, uns quants anys després, va tenir un gran èxit una altra pel·lícula del mateix director, ‘Profumo di donna’, de la qual es va fer al cap del temps un remake americà prou digne, però que no va fer oblidar l'original italià, amb un Gassmann genial, com sempre.

El director d’aquelles dues pel·lícules i de moltes més, Dino Risi, ha mort recentment, el 7 de juny i em sembla que no se n’ha parlat excessivament, molta gent jove gairebé el desconeix. Malgrat que va estar en actiu fins fa quatre o cinc anys, només cal donar un repàs a la seva filmografia per esbrinar tot el que no hem arribat a poder contemplar del director. Arriba poc cinema francès, poc cinema italià i el mateix es pot dir de la música popular. Hem passat, com va ironitzar una vegada Riba, crec que parlant amb Unamuno, ‘directament a l’anglès’.

De tant en tant arriba alguna cosa i si la promoció és acurada i donen temps per a què funcioni el boca-orella, la cosa encara va força bé. La comèdia italiana té hereus interessants dels antics actors i molts dels joves d'aleshores encara belluguen. El mateix es pot dir, però, fins i tot, de moltes pel·lícules de la pell de brau, catalanes i castellanes. N’hi ha que ni tan sols no arriben al cinema convencional i s’han de conformar amb la televisió, com ara una versió força bona de Solitud de Romà Guardiet de principis dels noranta, per posar el primer exemple que em ve al cap.

Hi ha la tele, però sembla que es complauen en refregir-nos els mateixos títols una i altra vegada, amb tants anuncis pel mig que ja no saps què estàs mirant, poques vegades es recuperen pel·lícules com les que he mencionat i si les passen acostuma a ser en horari una mica surrealista i desavinent. La BTV encara ens dóna alguna sorpresa, les coses com són.

Mentre crec que a L’escapada (guardacomedondolo, guardacomedondolo...) no li ha passat l’arròs, a alguns èxits d’altres temps com ara aquella de Un hombre y una mujer (dabadabadà, dabadabadà), que per cert van passar fa pocs dies, els anys les han situat en el no-res. En la meva època jove es valoraven molt les escenes eròtiques, que ara fan riure, i recordo que al despatx on treballava aleshores es va estar discutint molta estona sobre si l’escena de llit entre Trintignant i Aimée s’havia fet -o no- col·locant un llençol protector entre el senyor i la senyora.
-Sí, sí, però alguna cosa deuen notar... –va fer una companya, molt enfadada a causa de l’agosarament cinèfil que ja clarejava en la nostra reprimida societat i que anunciava la davallada irreparable dels bons costums d'abans.

Per cert, ara mateix, aquesta tarda, mentre planxava amb gran afició, veia per enèsima vegada el poema pedagògic aquest del Sidney Poitier aconseguint educar una colla de brètols. A mi aquestes metodologies didàctiques que als actors, quan fan de mestres, els van tan bé mai no m'han funcionat, però, és clar, no tinc la planta d'aquest senyor ni la seva mirada penetrant i una mica maliciosa. Poitier ja és un iaio de vuitanta anys, per cert, amb una colla de filles molt maques, algunes de les quals també fan cinema. El cinema de profes excel·lents i incompresos sempre ha estat un gènere recurrent. Quan a algú del meu temps, de jove, li preguntaven si es casaria amb un negre, normalment responia:
-Home, si fos en Sidney Poitier...
I és que el color no fa la cosa, hi ha elements estètics de molt més pes, a la vida.

M’hauria agradat més poder veure L’escapada, aquesta tarda, m’hauria sortit millor l’activitat de planxa domèstica a ritme de twist en italià. No me la passaran, en homenatge al director traspassat? Sisplau, si algú té influència...

Traducció al castellà: Caracteres Ocultos