De quan tothom llatinejava

Diferents qüestions que convergeixen en la lingüística popular em fan reflexionar de bon matí sobre el tema.

Al Coc Ràpid es menciona la frase ‘hem perdut l’oremus’, habitual fa anys. Jo també havia sentit titllar algú de sursum corda, i la veritat és que ser un sursum corda, segons qui ho deia, es prestava a diferents interpretacions. Les frases fetes relacionades amb la religió i el llatí resultaven habituals en el llenguatge popular, ja que pràcticament tothom anava a missa, molts nois havien fet d’escolans, i la gent d’estudis tenia nocions avançades de llatí. De vegades es feia broma grollera, com ara allò del ora pronobis, pubis pronabis, o la resposta, que cal llegir en català occidental a ‘orate frates’, que era ‘el cul me grates’. També s’explicaven molts acudits del Rector de Vallfogona, que jo no sabia qui era, aleshores, per no allargar-me els comentaré un altre dia. En aquells reculls de frases humorístiques tipus ‘el català, mare de totes les llengües’, n’hi havia una en suposat llatí que em feia molta gràcia i el meu avi repetia: 'avis murris porten els nuvis a Gràcia amb òmnibus gratis’.

En recollir coses del pis de la meva mare m’he sorprès del pes de la tradició religiosa, del munt de missals, missalets, estampes, rosaris i llibres d’oracions tipus ‘Imitació de Crist’ que han acompanyat la meva nissaga al llarg del segle XX i des de mitjans del XIX. Jo anava a missa amb missal perquè em resultava més distret llegir que oir la missa sense res a les mans. Les misses resultaven avorrides, molt, però eren un lloc de retrobament de la gent i et miraven molt malament si no hi anaves. És més, si no hi anaves el diumenge i et mories al vespre, te n’anaves de cap a l’infern, cosa que neguitejava en extrem el son dominical, ja que era aquell un dels pocs pecats mortals a l’abast dels infants. També era prou avorrit el rosari, però en aquest cas, no resar-lo no comportava conseqüències tan dramàtiques, encara que s'havia dit que quan tots els catòlics el resessin en família, Rússia es convertiria. I ja s'ha convertit, però em sembla que no pas a causa dels rosaris familiars. Pel que fa a la missa, més endavant es va intentar innovar, a partir del Concili Vaticà II, per fer la cosa més participativa, guitarres, cançons en català, espirituals negres... Al principi era bonic, modern, però la veritat és que alguna de les poques vegades que hi he anat, darrerament, a missa, per qüestions de compromís que no de fe, m’he trobat amb tota mena de coses estranyes, diverses, una mica ridícules i tot. Tant és així i tant frívola m’ha semblat una gran part del que he vist i viscut en el context de la litúrgia innovadora, que gairebé, si no fos que em poden titllar d’integrista i fatxa i cal anar amb compte amb aquest tipus de penjaments injustos, defensaria la possibilitat del retorn del llatí al culte, que no al cult.

I és que, en un comentari al blog de fa poc, Ramon ens rectificava un ‘incult’ arribat des d'un altre comentari d’un bosc interior. Després de meditar i aprofundir sobre el tema resulta que la cosa no és tan clara i que precisament l’inculte’ es va preferir per l’equívoc que podia representar això d’incult, que sona com ‘incul’ i mencionar el cul, segons en quins contextos cul-turals podia resultar inadequat. Això no ho dic jo, ho diu l’Alcover-Moll en línia, així que poca broma. Avui dia, quan el cul ja no és el tabú d’abans, potser la cosa aniria d’una altra manera, però al capdavall aquestes coses conformen sòlides tradicions semàntiques i com que de la llengua se’n fa bandera i de la bandera se’n fa llengua oficial, doncs toca passar per l’adreçador segons la normativa vigent.

Pel que fa a les misses, una frase feta que jo havia sentit dir quan una senyora s’assabentava que el seu espòs tenia una querida, era: ‘per ella seran les misses però jo sóc la catedral’. 'Pagar les misses' era també un comentari habitual, ja que aleshores la majoria de misses s'havien de finançar. Quan una cosa 'anava a missa' era veritat inqüestionable i quan d’un infant es deia que ‘sabia llatí’ volia dir que la sabia molt llarga, mentre que si no sabia ‘ni el parenostre’ calia portar-lo a l’aula de recuperació, el que passa és que aleshores no n’hi havia i el mestre s’havia d’espavilar amb els recursos migrats de l’època. Una altra frase habitual era ‘ser un jesuïta’, que implicava un cert grau de dissimul i hipocresia, ara els jesuïtes se m’enfadarien, és clar. Un ou dur precisava, per estar al seu punt, el res d’un credo. A la literatura antiga, en castellà i català, s’hi troben moltes frases amb referències al llatí o a qüestions religioses, que avui ja no s’entenen, doncs si l’amic de Salt no havia sentit parlar de Dino Risi com podem pretendre que els nostre infants sàpiguen qui era la Magdalena i per què plorava, o perquè s'ha d'anar net com una patena en moltes ocasions importants?

Jo ignoro moltes coses d’avui, i de vegades em sento ja una mica al marge de les converses juvenils, el seu imaginari és diferent, la seva mitologia ha canviat molt i el món també, al menys en el nostre context social, perquè tot canvia de forma atzarosa i imprevisible. Resulta recurrent i divertit, en les converses dels qui ja som grandets, recordar moltes anècdotes, fets i personatges del passat, sovint intranscendents, lligades a aquest imaginari col·lectiu que va conformant-se en cada generació. Per cert, les misses antigues també s’amanien amb cants i harmòniums, però es cantava des dels coros enlairats, cosa que donava al cant ressonàncies adients. Ara els concerts a les esglésies es fan des de l’altar, és clar, per tal que puguem veure els intèrprets, però el so acostuma a ser deficient, encara més si no són plenes de gent. Les esglésies s’estan aprofitant força per això dels concerts, però sovint no són pas els llocs més indicats per al tema, al menys no pas totes. Recordo que als casaments, a Santa Madrona, quan jo era petita (els casaments es feien, molts, a l’hora de la missa habitual), hi cantava una noia amb una veu meravellosa i cristal·lina, cantava l’Ave Maria, i d’altres cants en català de vegades, sobretot per Nadal, per Setmana Santa. Com que no la veia, perquè era a dalt del cor, la seva veu tenia per a mi un alè misteriós, màgic.

El masclisme religiós feia que les nenes no puguessin esdevenir escolanets, cosa que quan era petita representava per a mi un trauma profund. Els escolanets, a l'aparador de l'altar, van ser, per a moltes de nosaltres, de petites, el primer objecte del desig a l'abast. Les generacions anteriors a la meva jugaven a fer altars, els més benestant podien accedir a miniatures comercialitzades que es poden veure als museus de joguines i els més modestos feien altarets amb cartrons i estampes. Encara recordo jo mateixa haver jugat, al terrat de la meva escala, de molt petita, amb d'altres infants, a fer processons, amb escombres i amb algun nen disfressat amb faldilles que dirigia la celebració. Dir que en llatí la missa no s'entendria no és una raó massa adient, jo m'haig d'empassar moltes coses en anglès, el llatí d'avui, i tampoc no les entenc pas. És una llàstima que la reivindicació de les misses en llatí hagi sortit d'on ha sortit, la veritat, perquè ara sempre arrossegarà l'etiqueta retrògrada. També és una llàstima que el llatí sigui avui una curiositat acadèmica gairebé. Acabo, perquè si algú llegeix aquest post deu pensar que a veure quan arriba l'ite missa est.