Dimonis familiars

Ahir vaig anar al cinema de forma espontània, i no faré avui vers muntanyolenc sobre la pel·lícula, perquè potser és massa tràgica per inspirar-me’l, encara que la vida i la mort, fins en els seus moments més difícils, poden presentar tints de tragicomèdia, és clar.

Sidney Lumet, amb més de vuitanta anys, n’és el director. Lumet és un director de llarguíssima trajectòria, amb alts i baixos, èxits, fracassos, i mediocritats realitzades amb ofici, cosa que el fa més humà, em sembla, que no pas si fos un geni inqüestionable. Un director dels d’abans que resulta plenament modern, més que no pas molts de jovenets amb aspiracions desmesurades.

El títol de la pel·lícula, Antes que el diablo sepa que has muerto, a mi, personalment, no m’agrada perquè em sembla massa llarg, potser en anglès sona millor, ep. Sembla que la frase ve, segons expliquen, d’un vell brindis irlandés, que diu, més o menys: tant de bo puguis ser mitja hora al cel abans el dimoni no sàpiga que has mort! És una història familiar i dramàtica, problemes generacionals, fills fracassats, relacions difícils i un intent de robatori destinat a sortir bé i que surt de la pitjor manera possible. Recordo una vegada que va venir Amos Oz a Barcelona i que explicava que ell ha escrit molt sobre famílies, sobre famílies desgraciades, i com aquest tema és plenament universal. Les tragèdies familiars són inquietants, només cal llegir els diaris per saber que s’esdevenen amb molta més freqüència de la que voldríem. La por al desconegut no amaga que sovint els drames més temibles els provoquen gent propera a les víctimes. Què són Hamlet, Otelo, sinó històries familiars, al capdavall?


Lumet explica la història a trossos i no pas de forma lineal, fa salts en el temps, i això, que per una banda resulta interessant i neguiteja força, per una altra té també les seves servituds. El final, que no us explicaré, tampoc no em va acabar de convèncer, sembla que s’hagi d’acabar d’alguna manera i, mira, ho han fet així. Tampoc el principi m’ha convençut, una escena de sexe que, pensada en el context de la pel·lícula em sembla més aviat destinada a trasbalsar i enganxar l’espectador des del començament i que no acaba d'encaixar en el context general.

Però els actors estan molt bé, encara que alguns con Finney I Hawke sobreactuïn una mica. O que el personatge de la Tomei resulti tan mal aprofitat. El més interessant de la història és la reflexió moral implícita, present en les paraules que Seymour Hoffman, excel·lent, amolla sobre la seva vida, que és, en realitat, una suma de fragments que no connecten, un fracàs d’un estil diferent al del seu germà petit, un immadur de qui ha estat engelosit i a qui ha arrossegat cap a la tragèdia sense saber que, precisament, agreujaria el drama amb les seves pors. És una història a l’entorn de la decadència moral, a més.

La pel·lícula ha rebut crítiques entusiastes i també algun pal moderat. El fet és que l’ofici es nota i que en el context del que avui es pot veure als cinemes, deunidó. Una mica massa llarga, com la majoria de les que fan ara, servituds suposo del mercat. Mentre que s’oblida el pes d’obres mestres com ara els Dublinesos, per exemple, una petita joia breu, gairebé sense, ni tan sols, història pel mig. La menciono perquè fa pocs dies la van passar per televisió i em va tornar a sorprendre i meravellar.