Com sabeu, formo part d’un grup d’història del barri i cada mes organitzem una xerrada. Aquestes xerrades són de temàtica i tipologia diversa, segons possibilitats. Sempre les fem el darrer dimarts de mes, de dos quarts de vuit a les nou del vespre, a la Biblioteca Francesc Boix, del carrer de Blai (metro Poble-sec).
Aquest mes de juny, el darrer dimarts de mes ha estat el dia de Sant Joan, festiu, i la xerrada s’ha ajornat al proper dimarts, 1 de juliol. La dedicarem a Raquel Meller, gran artista, avui poc coneguda i la faig jo mateixa. No sóc cap experta en cuplet ni en artistes però resulta que per casualitat disposo de dues biografies de Meller i també d’una pel·lícula en vídeo, La venenosa, sobre un delirant argument del controvertit Caballero Audaz, de la qual passarem un fragment.
M’ha motivat a fer la xerrada constatar com n’és avui, de poc coneguda, aquesta cantant i actriu, quan havia estat famosa i homenatjada a bastament. He parlat amb gent jove que ni tan sols sabien qui era ni què feia. Jo vaig créixer, de petita, sentint parlar molt d’ella. Se’n parlava molt bé com a artista però no tant com a persona, doncs tenia un caràcter força difícil. Havia fet pel·lícules mudes, doncs era també una gran actriu, molt expressiva, i amb un atractiu immens. En la seva època va ser lloada per personatges importants com ara Sarah Bernardt i Charlot la va voler contractar per a una pel·lícula, sense èxit, car ella tenia ja un contracte millor. Va treballar a França, a Hollywood. Se la pot considerar de la categoria d’una Josephine Baker, però al nostre país s’obliden aviat aquests mites que en d’altres contrades són respectats, recordats i reivindicats.
Avui és gairebé impossible trobar les seves pel·lícules i molt difícil aconseguir discs amb gravacions seves, si no és a través del mercat de segona mà, per internet i encara gràcies. Durant els cinquanta, amb l’èxit de Sarita Montiel, el cuplet va revifar i la mateixa Meller, que va morir el 1962 va criticar durament les interpretacions de Montiel i d’altres cantants d’aleshores. No va cantar només cuplets sinó també tangos i cançó de diferents gèneres. Amb ella el cuplet va assolir una gran qualitat i va passar a ser, com el tango, un gènere de culte, més enllà del xaronisme que fins aleshores havia dominat el tema. A Madrid s’ha fet, amb gran èxit, durant, crec, tres temporades, un musical de petit format sobre l’artista, però, malauradament, no ha arribat a Barcelona.
La història frívola també és història i la història seriosa sovint és molt més frívola del que sembla. Meller va alternar amb personatges d’aleshores, importants, com el mateix Alfons XIII, que la tenia en gran estima, malgrat el seu mal caràcter. Va viure quan no era famosa al carrer Salvà, del Poble-sec, però havia nascut a Tarazona, a l’Aragó, en una família de classe gairebé mitjana que es va trobar amb dificultats i va haver d’emigrar cap a Catalunya. Ella va fer de cosidora, i sembla que va continuar cosint per gust, tota la vida. El seu tarannà responia al tòpic de l’aragonesa tossuda, per cert.
Quan va morir se li va fer el petit monument, una font, a prop de l'Arnau, teatre dels seus grans èxits, avui en un estat lamentable. El mateix promotor de la ubicació, Angel Zúñiga, es planyia una mica més endavant de la tria ja que el Paral·lel havia esdevingut una 'carretera de cotxes'. Fa poc, uns dels molt brètols no identificats ni multats que corren pel cap i casal van malmetre la font, decapitant la cantant. Al menys, l'han adobat de nou. Per cert, se la reivindica com a riojana, aragonesa, i, és clar, catalana. De fet, va ser una ciutadana del món, una parisenca durant la seva època d'esplendor i una barcelonina en els seus primers temps artístics i també en els crepusculars. No us n’explico més coses, ja que aleshores no vindríeu a la xerrada... Si us decidiu, hi ha la possibilitat d’endegar un sopar pel barri, després, ep, poca broma.
Aquest mes de juny, el darrer dimarts de mes ha estat el dia de Sant Joan, festiu, i la xerrada s’ha ajornat al proper dimarts, 1 de juliol. La dedicarem a Raquel Meller, gran artista, avui poc coneguda i la faig jo mateixa. No sóc cap experta en cuplet ni en artistes però resulta que per casualitat disposo de dues biografies de Meller i també d’una pel·lícula en vídeo, La venenosa, sobre un delirant argument del controvertit Caballero Audaz, de la qual passarem un fragment.
M’ha motivat a fer la xerrada constatar com n’és avui, de poc coneguda, aquesta cantant i actriu, quan havia estat famosa i homenatjada a bastament. He parlat amb gent jove que ni tan sols sabien qui era ni què feia. Jo vaig créixer, de petita, sentint parlar molt d’ella. Se’n parlava molt bé com a artista però no tant com a persona, doncs tenia un caràcter força difícil. Havia fet pel·lícules mudes, doncs era també una gran actriu, molt expressiva, i amb un atractiu immens. En la seva època va ser lloada per personatges importants com ara Sarah Bernardt i Charlot la va voler contractar per a una pel·lícula, sense èxit, car ella tenia ja un contracte millor. Va treballar a França, a Hollywood. Se la pot considerar de la categoria d’una Josephine Baker, però al nostre país s’obliden aviat aquests mites que en d’altres contrades són respectats, recordats i reivindicats.
Avui és gairebé impossible trobar les seves pel·lícules i molt difícil aconseguir discs amb gravacions seves, si no és a través del mercat de segona mà, per internet i encara gràcies. Durant els cinquanta, amb l’èxit de Sarita Montiel, el cuplet va revifar i la mateixa Meller, que va morir el 1962 va criticar durament les interpretacions de Montiel i d’altres cantants d’aleshores. No va cantar només cuplets sinó també tangos i cançó de diferents gèneres. Amb ella el cuplet va assolir una gran qualitat i va passar a ser, com el tango, un gènere de culte, més enllà del xaronisme que fins aleshores havia dominat el tema. A Madrid s’ha fet, amb gran èxit, durant, crec, tres temporades, un musical de petit format sobre l’artista, però, malauradament, no ha arribat a Barcelona.
La història frívola també és història i la història seriosa sovint és molt més frívola del que sembla. Meller va alternar amb personatges d’aleshores, importants, com el mateix Alfons XIII, que la tenia en gran estima, malgrat el seu mal caràcter. Va viure quan no era famosa al carrer Salvà, del Poble-sec, però havia nascut a Tarazona, a l’Aragó, en una família de classe gairebé mitjana que es va trobar amb dificultats i va haver d’emigrar cap a Catalunya. Ella va fer de cosidora, i sembla que va continuar cosint per gust, tota la vida. El seu tarannà responia al tòpic de l’aragonesa tossuda, per cert.
Quan va morir se li va fer el petit monument, una font, a prop de l'Arnau, teatre dels seus grans èxits, avui en un estat lamentable. El mateix promotor de la ubicació, Angel Zúñiga, es planyia una mica més endavant de la tria ja que el Paral·lel havia esdevingut una 'carretera de cotxes'. Fa poc, uns dels molt brètols no identificats ni multats que corren pel cap i casal van malmetre la font, decapitant la cantant. Al menys, l'han adobat de nou. Per cert, se la reivindica com a riojana, aragonesa, i, és clar, catalana. De fet, va ser una ciutadana del món, una parisenca durant la seva època d'esplendor i una barcelonina en els seus primers temps artístics i també en els crepusculars. No us n’explico més coses, ja que aleshores no vindríeu a la xerrada... Si us decidiu, hi ha la possibilitat d’endegar un sopar pel barri, després, ep, poca broma.
10 comentaris:
SI PUC VINDRE,AQUESTA SRA.ES MOLT INTRESAN,NOSALTRES LA TENIM A LA CUA DEL NOSTRE BLOC,PERO COSTA TROVAR BONA INFORMACIO,LI SOBRAN TOPICS. OLIVA DE JUGANT AMB BNC.....
La història "seriosa" és un embalum que cal omplir d'altres històries perquè tingui sentit o -no exagerem- perquè sigui completa. A mi cada dia m'interessen més les introhistòries.
Èxit en la xerrada!
Ja saps no podré venir, però que vagi bé la xerrada. Però jo crc que si es coneguda la raquel meller, alm enys pels de la nostra edat, el jovent, no, hi és clar, però no con eixen ni la Meller ni la Callas perm dir-ho d'alguna manera.
És veritat el que diu en Francesc, la gent d'una certa edat com a mínim n'haviem sentit a parlar, la meva mare l'admirava però això dels "cuplets" era una mica com una cosa prohibida segons tinc entés perquè n'hi havi de bastant picants i tot i que ella se'ls sabia no me'ls volia ensenyar. No puc venir a la xerrada però que vagi molt be.
I pel que fa al desconeixement del jovent ja no tan sols no saben qui era la Meller, o la Callas, no saben qui van ser "Los Diablos" o els Mustang o els Sirex, ni shadows ni Johnny Haliday ni Silvie Vartan i tampo CARUSSO
Gràcies, Oliva, a veure si t'animes doncs!!!
Pere, és que amb l'edat cada vegada dono menys pes i credibilitat a aquest embalum seriós, sovint manipulat i oportunista que ens amollen amb els manuals que 'toquen' i més a les històries individuals dels famosos i dels que no ho van ser.
Hola, Francesc,
Es normal que moltes coses no es coneguin, però és que fins i tot a qui li 'sona' la Meller no en sap tota la importància que va tenir, condecoradíssima, lloada per intel·lectuals catalans, castellans i estrangers, festejada per Hollywood, reina de París i moltes coses més. Jo no crec que cap altra figura hispànica de la cançó lleugera hagi estat tan important a nivell mundial. Potser Julio Iglesias, és clar, ai.
El cert és que aquest musical que han fet a Madrid, en l'àmbit del teatre independent, ja fa tres temporades que dura, mentre que a Barcelona ni ens n'assabentem del tema.
Hola Marali, bon dia. Precisament el mèrit de la Meller va ser enlairar el cuplet a una categoria més alta, més enllà de la picaresca dels inicis, de la qual no renegava tampoc. Fins i tot penso que moltes d'aquelles cançons mereixerien una relectura, a l'estil del que amb la cobla va fer Cano o, més recentment, Buika. No es pot comparar Meller amb d'altres cantants de l'anomenada música 'popular' perquè el seu ressò internacional va ser immens i incomparable, per això sobta el 'relatiu' oblit que l'envolta.
un d'aquests personatges interessants que cal anar recordant.
La pobra estàtura deu tenir una història molt dura per a explicar.
Doncs sí Jesús, un personatge absolutament novel·lesc que en d'altres indrets ja hauria generat molts llibres i pel·lícules. La pobra estàtua contempla el pas del temps amb resignació i suporta la colomassa amb estoicisme. Ara l'han arranjat, a veure si dura. Encara fa més pena el pobre teatre Arnau, que es troba a punt de caure.
Publica un comentari a l'entrada