SANT ANTONI ABAT, 2021

 

Avui és Sant Antoni Abat i el dia del famós sant ha caigut en diumenge. Malauradament la situació ha fet minvar la Festa Major del barri veí, Sant Antoni, avui lligat a l'Esquerra de l'Eixample mentre que el meu, per imperatiu municipal, forma part de Sants-Montjuïc.

He mirat pel blog i m'adono que gairebé cada any he evocat aquesta festa en tal dia com avui. El barri de Sant Antoni va esdevenir l'aspiració immobiliària de molts poble-sequins, el primer pas vers la Barcelona més ben abillada. Avui tot ha canviat molt. El Mercat  de Sant Antoni va acabar la seva remodelació abans que la Sagrada Família i la Festa Major, encara que els carros de la desfilada no fossin ben autèntics, sinó llogats, aguantava i es refeia i reinventava.

Hi havia, fins l'any passat, fira d'atraccions per a les criatures i coses com ara ball de jubilats, havaneres, teatre trencador i moltes coses més. Fins i tot tenien envelat. El barri de Sant Antoni té molts escriptors residents, un dels més famosos es veu que de vegades es queixava de la gresca, cosa que no agradava gens als organitzadors.

Els Escolapis de la Ronda van muntar el seu gran edifici aprofitant les restes de l'antic convent gòtic, del qual queda poca cosa. Estan situats en un lloc complex, al menys complex en d'altres temps, van ser objecte d'un gran nombre d'atacs de tota mena, durant la Setmana Tràgica i la Guerra Civil. Allà hi havia també el Portal de Sant Antoni, vet-ho aquí.

Malgrat la fama del sant i del seu porquet, avui transformat en element simpàtic de les desfilades i cercaviles, el de Pàdua, tot s'ha de dir, li va prendre una mica el protagonisme. El de Pàdua va morir en aquesta ciutat italiana, on té una església impressionant, es conserven les seves restes i compta amb moltes devocions. Però no era italià, sinó portuguès, i tampoc no es deia Antoni, sinó Fernando, va adoptar el nom a causa de la seva devoció per l'altre, més antic. El de Pàdua es considera un sant molt universal, per cert. I molt miraculós.

Per motius diversos i complicats el de Pàdua, molt present a la imatgeria religiosa, en la forma d'un jovenet amb el Nen Jesús a coll, va concentrar molts patronatges. Des del dels paletes fins al de les noies casadores d'abans, com canten a la masurca de Luisa Fernanda. 

A mi el que em trasbalsa i m'encurioseix son les temptacions de tota mena que va patir l'Abat, el del porc, una gran part en forma de dames de bon veure, nues o ben escotades. Però en les representacions d'aquelles situacions a les quals es va veure abocat hi surt de tot i més. Com ara en aquest quadre de Craesbeek, un flamenc no tan conegut com d'altres i que sembla una mica el Bosco, segons com es miri.

Les temptacions del sant possibilitaven la creació de mons de malson i la representació de senyores sicalíptiques a dojo. Fins i tot Dali va tocar el tema, a la seva manera, això sí. Aquest any, amb ben poques activitats de Festa Major m'he hagut de conformar amb el tortell, amb sorpresa, un porquet una mica malgirbat però entranyable.

L'any que ve qui sap quin Sant Antoni tindrem. Enguany de les benediccions de bèsties de peu rodó s'ha passat a la benedicció de mascotes, abans també es duien a beneir ocellets de gàbia, una espècie que ha anat a menys. No sé si aquest any han fet benediccio, em temo que no. Tot i que en tal dia com avui acostuma a fer un fred que pela avui ha fet un dia preciós i he anat a fer el volt per Montjuïc, ple de gent a vessar, semblava que s'hi fes la Fira de Mostres del passat. Però no us espanteu, hi havia distància i mascaretes, al menys, això m'ha semblat. 

No és aquest un any de córrer com el porc de Sant Antoni, cosa que et deien els pares si creien que sorties excessivament de casa. Un altre penjament semblant era dir-te que semblaves el vint-i-nou, aquell tramvia que feia una volta sencera, allò que en deien circunvalación.

Ara he posat el cuplet dels Tres Tombs, n'hi ha un munt de versions, a mi m'agrada la de Linda Vera però la primera que he trobat és la de la Feliu, que també està molt bé. La lletra reflecteix com era la festa dels cotxers en temps pretèrits. Lletra de Juan Misterio, música de Zamacois. Uns clàssics, vaja.

L'imprescindible i clàssic Trobador Català de Bori i Fontestà també té un poema dedicat als Tres Tombs, més moderat, pel que fa a la celebració festiva, que no pas el cuplet, en el qual el cotxer abanderado i la xicota acaben fent numerets al cine Diana, en la foscor de la sala.

Per Sant Antoni/ el de gener/ com que és la festa/ dels carreters/ a primera hora/ ja son tots ells/ a guarnir l'euga/ que estimen mes...

Raquel Meller, història frívola -o no tant?-

Com sabeu, formo part d’un grup d’història del barri i cada mes organitzem una xerrada. Aquestes xerrades són de temàtica i tipologia diversa, segons possibilitats. Sempre les fem el darrer dimarts de mes, de dos quarts de vuit a les nou del vespre, a la Biblioteca Francesc Boix, del carrer de Blai (metro Poble-sec).

Aquest mes de juny, el darrer dimarts de mes ha estat el dia de Sant Joan, festiu, i la xerrada s’ha ajornat al proper dimarts, 1 de juliol. La dedicarem a Raquel Meller, gran artista, avui poc coneguda i la faig jo mateixa. No sóc cap experta en cuplet ni en artistes però resulta que per casualitat disposo de dues biografies de Meller i també d’una pel·lícula en vídeo, La venenosa, sobre un delirant argument del controvertit Caballero Audaz, de la qual passarem un fragment.

M’ha motivat a fer la xerrada constatar com n’és avui, de poc coneguda, aquesta cantant i actriu, quan havia estat famosa i homenatjada a bastament. He parlat amb gent jove que ni tan sols sabien qui era ni què feia. Jo vaig créixer, de petita, sentint parlar molt d’ella. Se’n parlava molt bé com a artista però no tant com a persona, doncs tenia un caràcter força difícil. Havia fet pel·lícules mudes, doncs era també una gran actriu, molt expressiva, i amb un atractiu immens. En la seva època va ser lloada per personatges importants com ara Sarah Bernardt i Charlot la va voler contractar per a una pel·lícula, sense èxit, car ella tenia ja un contracte millor. Va treballar a França, a Hollywood. Se la pot considerar de la categoria d’una Josephine Baker, però al nostre país s’obliden aviat aquests mites que en d’altres contrades són respectats, recordats i reivindicats.

Avui és gairebé impossible trobar les seves pel·lícules i molt difícil aconseguir discs amb gravacions seves, si no és a través del mercat de segona mà, per internet i encara gràcies. Durant els cinquanta, amb l’èxit de Sarita Montiel, el cuplet va revifar i la mateixa Meller, que va morir el 1962 va criticar durament les interpretacions de Montiel i d’altres cantants d’aleshores. No va cantar només cuplets sinó també tangos i cançó de diferents gèneres. Amb ella el cuplet va assolir una gran qualitat i va passar a ser, com el tango, un gènere de culte, més enllà del xaronisme que fins aleshores havia dominat el tema. A Madrid s’ha fet, amb gran èxit, durant, crec, tres temporades, un musical de petit format sobre l’artista, però, malauradament, no ha arribat a Barcelona.

La història frívola també és història i la història seriosa sovint és molt més frívola del que sembla. Meller va alternar amb personatges d’aleshores, importants, com el mateix Alfons XIII, que la tenia en gran estima, malgrat el seu mal caràcter. Va viure quan no era famosa al carrer Salvà, del Poble-sec, però havia nascut a Tarazona, a l’Aragó, en una família de classe gairebé mitjana que es va trobar amb dificultats i va haver d’emigrar cap a Catalunya. Ella va fer de cosidora, i sembla que va continuar cosint per gust, tota la vida. El seu tarannà responia al tòpic de l’aragonesa tossuda, per cert.

Quan va morir se li va fer el petit monument, una font, a prop de l'Arnau, teatre dels seus grans èxits, avui en un estat lamentable. El mateix promotor de la ubicació, Angel Zúñiga, es planyia una mica més endavant de la tria ja que el Paral·lel havia esdevingut una 'carretera de cotxes'. Fa poc, uns dels molt brètols no identificats ni multats que corren pel cap i casal van malmetre la font, decapitant la cantant. Al menys, l'han adobat de nou. Per cert, se la reivindica com a riojana, aragonesa, i, és clar, catalana. De fet, va ser una ciutadana del món, una parisenca durant la seva època d'esplendor i una barcelonina en els seus primers temps artístics i també en els crepusculars. No us n’explico més coses, ja que aleshores no vindríeu a la xerrada... Si us decidiu, hi ha la possibilitat d’endegar un sopar pel barri, després, ep, poca broma.

Relliscades musicals

En uns comentaris a un tema tan seriós com és l’avortament, al blog d’en Francesc, per una estranya associació d’idees, dels embarassos no desitjats vam derivar a allò que en deien ‘les relliscades’ i d’aquestes a la frivolitat del títol d’una opereta en català de fa anys, La reineta ha relliscat, que va ser una de tantes, en un context social que va permetre una gran producció en català del gènere lleuger i picaresc.

Poca gent recorda, avui, que el famós Remena nena era un número d’aquesta opereta, la qual, per cert, es va recuperar durant els setanta en un disc, disc que jo vaig regalar als meus pares i que en algun lloc deu raure i en el qual van col·laborar Motta, Feliu i d'altres. És clar, tant de meneio, com deien els grans, induïa a les relliscades més o menys serioses, encara que, en el cas d’una reina, tenien solucions evidents. En el disc intervenia Emili Vendrell, fill, que va tenir una carrera breu, però remarcable i cantava el tema principial, la reineta ha relliscaaat, fent entrega del seu cooor...

Un altre número de La reineta ha relliscat era el de la nit de nuvis: la nit més dolça, la més inquieta, pels que s’estimen de debò, és la que a totes ens fa l’aleta, la nit de nuvis, nit d’amooor... La nit de nuvis, avui un tema d’arqueologia sentimental, havia generat, a més de cançons, moltes brames, acudits i fins i tot escrits agosarats que ens passàvem en secret, de jovenetes. D’una revista del Paral·lel també en va sorgir una de les més famoses cançons de Carmen de Lirio, aragonesa com la Meller, sobre aquest tema, aleshores enigmàtic: si en la noche de bodas hay en tu cama colcha de seda, colcha de sedaaaa...

Crec que a un d’aquells llibres educatius entranyables de la nostra adolescència aperturista que van ser El diari de Dani i El diari d’Anna Maria, de Michel Quoist, la protagonista s’ensopega amb un d’aquests textos sobre aquella nit misteriosa, i el rebutja, per la càrrega immoral, és clar. De fet, quan algú es casava, l’imaginari col·lectiu dels coneguts i parents sojornava aquell vespre en les boires de la mitologia sexual que el fet generava. Quan algú relliscava i es casava de penalti, per exemple, un dels comentaris més habituals era, no s’han pogut esperar?

El cuplet va reviure a finals dels cinquanta amb l’èxit, esclatant i inesperat, de les pel·lícules de Sara Montiel. Les mares i iaios ens n'havien cantat ja alguns, en la intimitat de la família, perquè els records musicals sempre suren i es transmeten de generació en generació, encara que sigui en versions apòcrifes. Jo recordo que ens apreníem cuplets de memòria, ens disfressàvem amb parracs, i amb algunes amiguetes que venien a jugar a casa, davant d’un immens mirall de la cambra de l’avi, endegàvem representacions cupletístiques molt adients al moment musical. Quan hi penso, fins m’estranya que una cançó amb un doble sentit tan evident, com La chica del diecisiete, fos un dels meus èxits infantils en l’àmbit familiar i que ningú no hi tingués res a dir, sinó que fins i tot me la fessin cantar sovint i ho passessin d'allò més bé escoltant els meus refilets i contemplant el meu garbo infantil: dónde se mete la chica del diecisiete, de donde saca, pa tanto como destaca... A mi, els que més m’agradaven, però, eren els dramàtics, com la Flor de Te, o aquell que fa: la aldea antes callada se agita inquieta ahora... i que explicava la història d’un xicot que ha d’anar a la guerra i vol guanyar medalles per a la promesa. Torna amb les medalles, però cec, tot un drama, ves, i poc educatiu, car semblava que la guerra fos una cosa molt heroica, bonica i desitjable. Molts d'aquells temes els va cantar Lilian de Celis, més propera a la forma clàssica del gènere que no pas la Montiel, que en va fer una altra lectura i que les nenes trobàvem molt més moderna.

Aleshores encara era viva Raquel Meller, molt gran i amb un aspecte físic decadent, que va refusar les versions de Montiel i no m’estranya pas, des de la meva percepció actual, però la Saritíssima va saber trobar el seu moment i el va aprofitar. De Meller, van fer córrer que vivia en la misèria, cosa que els llibres de Badenes sobre el Paral·lel desmenteix. Meller va ser una dona d’un caràcter fort i estrany, difícil, que va arribar a tenir un èxit immens, va anar a Hollywood i potser no va pair el fet de l’eclipsi del seu món, com sol passar. Li van fer un monument molt modest, al començament del carrer Nou de la Rambla, amb una font. Al menys és un monument realista, que la mostra cantant la Violetera, i no un ferro rovellat simbòlic. Meller, d’origen aragonès, havia viscut, com tants emigrants d’aquelles terres, al Poble-sec, de jove. I crec que de gran també vivia a prop del Paral·lel.

Aprofitant aquell èxit, es van editar uns discos que es deien Recuerdos de Eldorado, amb algunes peces en català, com ara El Vestit d’en Pasqual, els Tres Tombs i d’altres. Anys després, figures importants com Guillermina Motta i Núria Feliu van fer gravacions amb cuplets catalans, on n’hi van incloure de molt coneguts i d’altres que ho eren menys. En català hi va haver estrelles importants, avui poc conegudes, com la Serós o la Càndida Pérez. Per als qui es queixen dels preus dels pisos, vull recordar que n’hi havia un, de cuplet, que cantava la Feliu, i que deia: Per carrers i carrerons jo no em canso de mirar, els cartells que hi ha els balcons d’algun pis que hi ha per llogar... Reso a Santa Tecla, reso a Sant Benet, per què em concedeixin trobar algun piset, però si no me’l troben, amb el meu Narcís, no podré casar-m’hi... pel pis. En certa manera, aquest de la parella que no troba pis, tenia relació amb la nit de nuvis, perquè es veu que el noi de la cançó, en Narcís, ja estava avorrit d’esperar i també la noia, que feia: he perdut ja l’esperança de que arribi a prendre estat, però si pel pis no em caso, jo faré algun disbarat... L'expressió prendre estat, per cert, resta, actualment, en desús. Jo no l'entenia, de petita, i em pensava que tenia relació amb allò de quedar-se en estat, que deien els grans en veu baixa.

La cultura més elitista i moderna va bandejar la cançó popular, fins i tot, en ocasions, la tradicional. En una cançó, Espinàs demanava: oblidem velles cançons, que encomanen la tristesa... Era un crit a produir novetats, cosa que es va esdevenir amb la Nova Cançó, la qual, en els seus inicis, va voler oblidar la tradició nostra i mirar cap a França, coses del país. Més endavant, com sol passar, algú es va adonar que aquelles peces que cantaven Emili Vendrell i d'altres eren molt boniques i elaborades. O que el cuplet era ple d’enginy. Fa uns dies escoltava pel ràdio una cantant d’ara que, com fan els més joves, quan descobreixen la sopa d’all, parlava dels valors moderns de les cançons del passat. La noia ha recollit cançons antigues que parlen de la situació de la dona, de la violència que patia, com ara la dama d’Alió, morta a cops pel marit perquè la sogra li ha dit al fill que estava xerrant amb uns senyors que li donaven conversa, conversa innocent, mentre rentava al riu. O aquella de la noia que se’n va al ball sense permís del pare i aquest la va buscar i la mata també a bastonades, una cançó que cantava una iaia quan jo era petita i que em feia posar els pèls de punta, a la plaça fan ballades, mare deixeu-m’hi anar... Caterina, Caterineta, el teu pare no voldrà...

Pere Sagristà ha fet una gran tasca recollint cançons populars en català de tota aquella antiga època del Paral·lel, moltes s’han perdut, i sembla que recuperar les lletres encara és possible, en molts casos, però que trobar les músiques és una tasca de xinesos –i dic de ‘xinesos’ en positiu, ep-. El mateix passa amb tantes i tantes sarsueles catalanes –però també castellanes-, d’autors tan remarcables com Guimerà, pel que fa als llibrets, que dormen com l’arpa becqueriana en algun lloc. Sempre es fa el de sempre i el de sempre esdevé clàssic fins que algú s’ensopega amb el que no es fa ni s’ha fet des de fa temps i ho redescobreix, per a gaudi dels nostàlgics impenitents i desacomplexats.



De vegades descobreixes cosa de la manera més impensada. Recordo que vaig conèixer Jacques Brel perquè al diari d’Anna Maria esmentat, de Quoist, en parlen i també perquè Vendrell, fill, cantava una versió digníssima de Le plat pais, adaptada a la nostra realitat geogràfica, em sembla. Ja no hi ha nits de nuvis com aquelles, però de tant en tant alguna cançoneta del passat ens recorda que tampoc no hi ha res excessivament original, ben mirat.

Traducció castellana al blog: Caracteres Ocultos