Meditacions matineres d'una jaia sense néts

No sé pas si es tracta d’una percepció personal, del meu procés biològic, que m’ha inclòs, malgrat la meva voluntat, en l’univers de tercera generació en el qual l’aspiració més immediata és esdevenir iaia encisadora, o, senzillament, una casualitat, però em sembla que veig pels carrers moltes més criatures, darrerament.

El meu barri és el segon de la ciutat en nombre d’immigració, això també pot ser un factor de pes a l’hora de veure nens i nenes per tot arreu. N’hi ha molts que juguen al carrer, sobretot nens, i a pilota, cosa una mica perillosa per als rètols de les botigues i el mobiliari urbà. El futbol ha acabat amb molts jocs antics, uns quants de força perillosos i fins i tot, ho hem d'admetre, amb les batalles campals a cops de roc, que eren habituals entre els coratjosos, i no contaminats per la tele, infants de l'antigor. Fa molts anys, també, a totes les parets dels carrers s'hi podien llegir dues prohibicions contundents: Prohibido fijar carteles/ Prohibido jugar a pelota. En ocasions també estava prohibit escupir en el suelo, la blasfemia y la palabra soez, coses així. Ara, prohibir res sembla que està mal vist, llevat del tema de trànsit, aparcaments i cotxes, però aquesta és una altra història.

La mateixa gent gran que enyora el temps en el qual jugava al carrer, ara critica els nens que hi juguen, coses de l’edat. La infantesa pròpia sempre s’idealitza, poc o molt, de forma inevitable. Aquests nens que hi juguen avui algun dia potser recordin el barri una mica caòtic on van créixer, molts segurament prosperaran, fugiran d'aquest indret, perquè, malauradament, el meu Poble-sec (anava a escriure pobre-sec) sembla destinat a acollir nou vinguts i gent humil durant una temporada i prou, no s’arriba a estimar de forma massa profunda, les aspiracions urbanístiques de la gent somnien en volar nord enllà, cap a la Gran Via, la Diagonal, i, si pot ser, a la caseta i l’hortet pertinents on, se suposa, la gent és neta, lliure, desvetllada i feliç, per comprovar que eren més lliures i feliços, encara que no pas més nets ni desvetllats, en èpoques pretèrites. Quedem alguns romàntics, això sí. Potser perquè quan haguéssim marxat no podíem, per causes prosaicament econòmiques, i ara ja somníem en acabar d’envellir entre el Paral·lel i Montjuïc, si ens deixen.

Torno als infants... Em sobta la joventut dels pares i mares quan, en general, són avui molt més grans que quan jo era jove. Em sobta la inconsciència infantil que fa que ens sentim segurs amb els pares quan aquests són, encara, uns colomets de la primera volada. De petits els veiem grans, immensos, poderosos. I són fràgils i amb poca experiència, sotmesos a les tempestes del món, amb neguits de parella, de feina, del que sigui. Parlo de famílies normaletes, no pas de famílies desestructurades, amb problemes gruixuts, ni de nens maltractats o abandonats, que ja sé que també n’hi ha, sinó del comú dels mortals amb els quals convisc de forma habitual.

Escoltava un dia, per la tele, parlar sobre la infantesa a diferents personatges. Un d’ells, crec que era un escriptor, explicava que malgrat que fossis feliç a casa teva, era una etapa complicada ja que depenies en tot i per tot dels adults. De fet, de petit, vols agradar als adults, ells et vesteixen, t'alimenten, t'amoixen, et renyen. Estàs sotmès als seus canvis d'humor, pagues els plats trencats quan les coses van mal dades i suportes les seves felices eufòries amb reverència. D’aquí ve aquell comentari que feien les iaies quan tenies els nens petitons: ‘ara sí que són ben teus’. Aviat volen. El meu germà té una filla adolescent i un fill pre-adolescent i fa poc em deia: ‘és com si jo no hi fos, la nena amb les seves històries d’amiguetes i amiguets i el nen enganxat a les maquinetes pertinents’. La vida és així i així ha de ser. I, a més, ens hem esforçat en enviar-los a escola acabats de sortir de l'ou, com qui diu.

Em sembla que és a aquell deliciós llibre de Delibes ‘El príncipe destronado’, que la mare li diu a una serventa, quan el nen, engelosit davant l’arribada del germanet, s’adorm després de tenir molta por:
-El que no sap és que els grans també en tenim molta, de por.
No, per sort, de petit no ho saps, tot això. Te n’adones amb els anys I perdones els greuges que el papa i la mama et van fer en alguna ocasió, de vegades a fi de bé o fins i tot de forma involuntària i innocent. Ets gran i t’adones que pots fer poca cosa perquè els fills siguin feliços, molt poca cosa. No pots evitar que pateixin, ensopeguin, envelleixin. Però de jove et creus el rei –en el meu cas, la reina- del mambo. I tot es repeteix, i els consells no serveixen de res, perquè els anys són com uns vidres que se’t posen al davant i t’ho fan veure tot de colors diferents, segons toca, uns vidres que passen del rosa al groc, com aquell títol de la bonica pel·lícula de la meva joventut, amb la qual va iniciar Summers una carrera que semblava ambiciosa i que després es va aigualir, i on es mostraven dues parelles de molt diferent edat en el seu procés d’enamorament. Per cert, el llibre de Delibes va tenir una molt bona adaptació al cinema, Delibes ha estat força afortunat amb les adaptacions que s'han fet de les seves novel·les, en van dir (?) La guerra de papá. Teresa Gimpera era la mare en crisi, i estava estupenda, quan li han ofert bons papers, la Gimpera ha donat la talla, la veritat, llàstima que no ha passat massa sovint.

De molta cosa, dels nostres autoenganys sobre el poder de l'educació familiar, en té la culpa l’educació moderna, que ha buscat causes i mètodes en el sentit ‘si fas allò surt això’, cosa que s'ha estès a la medicina, la dietètica i el que calgui, motivada, com tantes altres, per la vanitat humana de creure que som amos -i/o mestresses- del nostre destí. És clar que també la moral tradicional buscava explicacions i causes ‘tal faràs, tal trobaràs’. Fins i tot ‘fer el bé’ és un concepte tan fràgil, tan variable, que de vegades sembla fins i tot més aconsellable no fer res, perquè l’infern està empedrat, diuen, de bones intencions. Com aigua en un cistell, els grans misteris de la vida se’ns escapen per tot arreu.

De tota manera, he de dir que veure nens i nenes de tots colors jugant, ni que sigui a pilota, i encara que la pilota faci gol al meu cap en alguna ocasió, pels carrers del barri, m’omple d’una emoció inefable, i fins i tot d’una gran inquietud de iaia universal, pel seu futur imprevisible. Perquè això sí, es faran grans, vells i moriran, com tot al món, i no hi podem fer res, encara no s'ha inventat cap beuratge i ni pagant s'arranjarà aquest tema... per ara.