5.10.08

Dones d'abans: Rosa Leveroni




Estic llegint les Confessions i quaderns íntims de Rosa Leveroni. Vaig sentir parlar d’aquesta autora per primera vegada fa anys, a les classes de Ricard Salvat. Ella mateixa, suposo, va triar restar en un relatiu silenci durant molts anys de la seva vida.

Sobre les Confessions, sento el mateix neguit que quan, de gran, descobria els embolics i misèries dels veïns de la meva escala, que jo veia de petita immensament adults, responsables i seriosos. Enamoraments juvenils de professors ardits que suposem afalagats i fatxendes, amb tanta alumna bonica i intel·ligent al volt, amors secrets, adulteris reals i imaginats, i un paper secundari de la dona d’aquella època, una època fascinant però amb una aparença de moralitat sòlida, de conservadurisme carca, àdhuc entre aquella intel·lectualitat catalana que tant d’interès va tenir i té encara en no esventar massa les seves febleses, més enllà de fer-ne poemes reeixits.

I les dones, actrius secundàries de tant o més pes en intel·ligència i potencialitat creativa que els galans erudits, amb el llastre d’uns amors que les condemnavem al dissimul o a acomboiar famílies nombroses durant anys. Em sobta que Leveroni fes tanta literatura amorosa de tot plegat. Em sobta, també, que no sigui molt més coneguda i que la seva obra, no massa extensa, no es difongui molt més. Coses del país i de la cultureta. Si les dones benestants, amb una bona educació i un cert coixí econòmic, que a més de poder ser mestra, estanquera o reina, podien esdevenir bibliotecàries, passaven per aquells tràngols, no cal ni pensar en com era la vida de les altres.



Elegies dels dies obscurs III
Desmai de cap al tard damunt de l'aigua
adormida del port. Els núvols grisos
deixaven la tristesa de sentir-se
orfes del seu rosat botí de posta,
sobre el mirall opac. L'ala del somni
ratllava les cobertes treballades
d'un íntim cansament. Ja cap bandera
no ornava els mastelers. I les desferres
dels bots abandonats eren la muda
crida del desesper. Els nostres passos
ressonaven pel moll i les paraules
foren el lent sospir de la nostàlgia
d'un viatge mai fet... Ah! les inútils
veles del mort desig, ¿com desplegar-les
al vent que no vindrà per a portar-nos
al goig del mar obert, a l'alegria
de les ones batents, si els braços àvids
d'aquest port desolat ens retenien?

Rosa Leveroni

15 comentaris:

rebaixes ha dit...

Bona aportació feu a la meva lectura. Es d'agrair poguer conèixer el desconegut encara que no més sigui un tast. I tanta cosa que no sabrem mai...Anton

Francesc Puigcarbó ha dit...

està molt bé auesta tasca de recuperació que fas, potser s'hauria de fer el "Bloc de les dones oblidades" n'hi ha moltes, masses, que quedaren enfosquides pels temps, mals temps que els va toca viure. I no et pensis que ha millorat tant, ja saps que no, de fet som gairebé allí on èrem.

ah! l'herald de l'Eixample tanca la paradeta.

Anònim ha dit...

GRACIES PER PARLAR DE LA LEVERONI. JO LI VAIG DEDICAR UN "ENIRMA" PERO ESCLAR LA MEVA "CLIENTELA" ES MINSA. "UNA POETESSA OLVIDADA" AQUESTA ERA LA MEVA CAPCELERA. GRACIES, GARCIES I GRACIES. SOC UNA FAN SEVA. ES NOTA?. JUGANT .....

Júlia ha dit...

Gràcies avi Anton, és que, efectivament, quan més saps, més saps que no saps.

Júlia ha dit...

Francesc hem millorat en moltes coses però n'hem perdut moltes altres, a cada bugada es perd un llençol, que diuen.

Se m'acudeixen molts blogs 'especialitzats' però després no dono l'abast a mantenir-los com fas tu, que ets un crac de la blogosfera.

Sí, ja ho he vist, potser es repensarà.

Júlia ha dit...

Gràcies, JUGANT AMB BARCELONA, no serà l'última vegada que en parli i que posi algun poema seu, em sembla.

Unknown ha dit...

Júlia, fa dies que no passava per casa teva...
Però tu m'entendràs... Ja saps que treballar fa perdre el llegir i l'escriure ...
Jo tot just retrobo el ritme d'escriptura blogaire i em proposo començar a sistematitzar el que m'ha de lliberar de la meva perenne obsessió.

Dit això, et dic en primícia que allò de la Segona antologia no ho veig gens clar ... i m'està passant pel cap deixar-ho córrer...

Ja en parlarem

Cuida't
Sani
___________

Anònim ha dit...

Bona nit Júlia,
M’encanta’t el poema, he llegit alguna cosa d’ella però ja fa molt de temps.
&;D

Anònim ha dit...

Ara que estem en el procès de rehabilitar la memòria històrica també és una bona ocasió per recuperar l'escriptures de tantes dones silenciades com la de Rosa Leveroni.

He afegit aquesta entrada en el meu recull setmanal:
http://sobrellibres.bloc.cat/post/16493/236439

Salutacions!

Júlia ha dit...

Gràcies per la visita, Sani. Respecte al que em dius, és que potser fa massa poc temps de la primera, que encara s'està promocionant, jo penso que caldria donar temps al temps i esperar una mica, també.

Júlia ha dit...

Bon dia, Jaka, m'alegro que t'agradi, en tornaré a parlar.

Júlia ha dit...

Gràcies Elena, no coneixia el teu blog, m'ha agradat molt.

Anònim ha dit...

Als meus blocs he fet alguna vegada una petita aportació a la reivindicació i, per a molts, descobriment de Rosa Leveroni. Crec que va ser una grandíssima escriptora i els seus poemes no tenen res a envejar als dels millors escriptors de la nostra llengua.
Jo vaig tenir la sort d'haver-ne llegit alguna cosa fa força anys, ja que una tieta-àvia meva, també bibliotecària de pre-guerra, mantenia correspondència amb ella i l'esmentava força sovint.
M'alegro molt que n'hagis fet esment, perquè hem de reivindicar aquesta i altres grans poetesses (evidentment, MM Marçal, però també MOntserrat Abelló i Clementina Arderiu).

Júlia ha dit...

Sí, Antoni, recordo molt bé que vas escriure un post sobre ella, i hi vas posar una bonica fotografia. L'Escola de Bibliotecàries va aplegar tot un planter de dones excel·lents, malauradament, com acostumava a passar, moltes d'elles, en casar-se, no van desenvolupar tot el seu potencial.

Júlia ha dit...

Sobre dones poetesses, n'hi ha moltes de poc conegudes o que ho han estat de forma tardana. Les que dius i moltes més i personalment tinc debilitat per Joana Raspall, també.