Ahir ja vaig fer la xerrada sobre la Setmana Tràgica, amb força públic, malgrat la pluja i considerant que la sala és molt petita. El tema té encara molt d’interès i el debat s’hauria allargat força, ben segur, de no ser perquè la biblioteca tanca a les nou del vespre i el personal ha d'anar a sopar.
D’una banda ja en tenia ganes, perquè darrerament somiava que anava a cremar convents o se m’apareixia el fantasma de Ferrer Guardia entre les ombres crepusculars. Tinc un ventall d’interessos tan ampli que em resulta molt fàcil apassionar-me per temes diversos. Quan preparava la xerrada sobre Raquel Meller em passava el dia cantat cuplets.
Això té la seva part positiva, però també negativa, car saps una mica de tot però no t’acabes d’especialitzar en res concret. Potser per això m’agradava la carrera de Magisteri, ja que allà hi feies una mica de tot i massa de res. Humanitats també és una carrera generalista, però ja ‘de lletres’, com diuen. Jo no entenc massa això de ser de lletres o de ciències, quan tot està tant i tant relacionat. A mi les matemàtiques o les ciències naturals també m’agraden molt i els trobo molta poesia, la veritat. Poemes immensos són lliçons de geografia, de botànica... Hi ha qui es justifica de no saber fer coses senzilles, com ara passar d'euros a pessetes mentalment amb l'excusa, barata, de ser de lletres.
En el món actual el generalisme no ven ni dóna cap més fortuna que l’assoliment d’una cultureta personal, limitada o extensa, però poc valorada. La super-especialització en una parcel·la o parcel·leta resulta molt més rendible. Fins i tot quan s’excel·leix en molts camps es desvetlla, a més d’una certa enveja, malfiança. Personatges que han fet moltes coses diferents i gairebé totes bé són, en general, menys apreciats que d’altres que només n’han fet una i encara gràcies.
Paco Candel va escriure un llibre sobre la pobresa a Barcelona, molt interessant, que es pot considerar fins i tot de periodisme d’investigació, car va anar a voltar per molts indrets, entre els quals els menjadors de beneficència. Més endavant es queixava del fet que l’havien fet ‘especialista en pobresa’ ja que durant un temps només el cridaven a tertúlies i debats per parlar d’aquell tema. Això ja sol passar, posar etiquetes és més fàcil que no pas admetre la gran complexitat i diversitat humana.
Hi ha persones que han viscut i viuen, i molt bé, per cert, de l’etiqueta. Especialistes en menjar natural, en fer dormir criatures, en la convivència, en l’educació dels nou-nats, en els vins del Priorat, el el mosquit tigre, en el mal de genoll... Quan més concret és el tema, millor. Recordo una d’aquestes entrevistes de La Contra que gairebé tothom llegeix on un analista de nosequè aconsellava precisament això, pensar en una parcel·leta del que fos i fer-te’n l’expert inqüestionable. Quan a un expert en alguna cosa li surt un competidor es desvetllen moltes reticències i mals rotllos, sovint. És clar que també hi ha experts en anàlisis de la diversitat, als quals l’excel·lència se’ls suposa i que proliferen i es multipliquen a tota mena de tertúlies i articles de premsa. Assolir la categoria tertuliana ha de ser magnífic, viure de xerrar és la meva il·lusió, un miratge. Algú inspirat va batejar aquests comentaristes omniscients com a totòlegs. Són brillants, convincents, moltes vegades poc documentats, és clar, però això no hi fa res, perquè, al capdavall, els qui els escoltem també estem poc documentats i, llevat d’algun tema concret, no els podríem rebatre les seves abrandades informacions. Molts d’aquests i aquestes havien, fins i tot, estat remarcables en algun camp, però l’excés de tertúlia improvisada, crec, ha perjudicat la seva tasca primigènia, que sol minvar de forma considerable. Ja quan era joveneta i estudiava hi havia professors que culpaven el clima i la tertúlia de carrer del poc nombre de músics o filòsofs que havia donat la pell de brau. Ara la tertúlia es fa a molts llocs, doncs, encara pitjor.
De vegades, inevitablement, et sents una mica estafada. Per exemple, quan has anat a fer una xerrada de forma voluntària en algun indret i t’assabentes per casualitat del que van pagar a alguna patum en una altra ocasió. Això del pesseterisme provoca molts desenganys, una vegada vaig saber el que un cantant català havia cobrat per actuar a favor d'una causa determinada i vaig tenir un gran disgust, perquè era jove i innocent. I és que una cosa són les cançons, els poemes, les novel·les amb fons social i les proclames ecologistes i l'altre la vida quotidiana de cadascú, amb les seves misèries, enveges, incoherències i egoismes inevitables. En els nostres temps la categoria patumera la dóna, sobre tot, la televisió, encara que determinades ràdios, deunidó, també. Agafa fama i fote’t a jeure, deia el meu iaio. I això en una època de ràdio mínima i televisió inexistent!
D’una banda ja en tenia ganes, perquè darrerament somiava que anava a cremar convents o se m’apareixia el fantasma de Ferrer Guardia entre les ombres crepusculars. Tinc un ventall d’interessos tan ampli que em resulta molt fàcil apassionar-me per temes diversos. Quan preparava la xerrada sobre Raquel Meller em passava el dia cantat cuplets.
Això té la seva part positiva, però també negativa, car saps una mica de tot però no t’acabes d’especialitzar en res concret. Potser per això m’agradava la carrera de Magisteri, ja que allà hi feies una mica de tot i massa de res. Humanitats també és una carrera generalista, però ja ‘de lletres’, com diuen. Jo no entenc massa això de ser de lletres o de ciències, quan tot està tant i tant relacionat. A mi les matemàtiques o les ciències naturals també m’agraden molt i els trobo molta poesia, la veritat. Poemes immensos són lliçons de geografia, de botànica... Hi ha qui es justifica de no saber fer coses senzilles, com ara passar d'euros a pessetes mentalment amb l'excusa, barata, de ser de lletres.
En el món actual el generalisme no ven ni dóna cap més fortuna que l’assoliment d’una cultureta personal, limitada o extensa, però poc valorada. La super-especialització en una parcel·la o parcel·leta resulta molt més rendible. Fins i tot quan s’excel·leix en molts camps es desvetlla, a més d’una certa enveja, malfiança. Personatges que han fet moltes coses diferents i gairebé totes bé són, en general, menys apreciats que d’altres que només n’han fet una i encara gràcies.
Paco Candel va escriure un llibre sobre la pobresa a Barcelona, molt interessant, que es pot considerar fins i tot de periodisme d’investigació, car va anar a voltar per molts indrets, entre els quals els menjadors de beneficència. Més endavant es queixava del fet que l’havien fet ‘especialista en pobresa’ ja que durant un temps només el cridaven a tertúlies i debats per parlar d’aquell tema. Això ja sol passar, posar etiquetes és més fàcil que no pas admetre la gran complexitat i diversitat humana.
Hi ha persones que han viscut i viuen, i molt bé, per cert, de l’etiqueta. Especialistes en menjar natural, en fer dormir criatures, en la convivència, en l’educació dels nou-nats, en els vins del Priorat, el el mosquit tigre, en el mal de genoll... Quan més concret és el tema, millor. Recordo una d’aquestes entrevistes de La Contra que gairebé tothom llegeix on un analista de nosequè aconsellava precisament això, pensar en una parcel·leta del que fos i fer-te’n l’expert inqüestionable. Quan a un expert en alguna cosa li surt un competidor es desvetllen moltes reticències i mals rotllos, sovint. És clar que també hi ha experts en anàlisis de la diversitat, als quals l’excel·lència se’ls suposa i que proliferen i es multipliquen a tota mena de tertúlies i articles de premsa. Assolir la categoria tertuliana ha de ser magnífic, viure de xerrar és la meva il·lusió, un miratge. Algú inspirat va batejar aquests comentaristes omniscients com a totòlegs. Són brillants, convincents, moltes vegades poc documentats, és clar, però això no hi fa res, perquè, al capdavall, els qui els escoltem també estem poc documentats i, llevat d’algun tema concret, no els podríem rebatre les seves abrandades informacions. Molts d’aquests i aquestes havien, fins i tot, estat remarcables en algun camp, però l’excés de tertúlia improvisada, crec, ha perjudicat la seva tasca primigènia, que sol minvar de forma considerable. Ja quan era joveneta i estudiava hi havia professors que culpaven el clima i la tertúlia de carrer del poc nombre de músics o filòsofs que havia donat la pell de brau. Ara la tertúlia es fa a molts llocs, doncs, encara pitjor.
De vegades, inevitablement, et sents una mica estafada. Per exemple, quan has anat a fer una xerrada de forma voluntària en algun indret i t’assabentes per casualitat del que van pagar a alguna patum en una altra ocasió. Això del pesseterisme provoca molts desenganys, una vegada vaig saber el que un cantant català havia cobrat per actuar a favor d'una causa determinada i vaig tenir un gran disgust, perquè era jove i innocent. I és que una cosa són les cançons, els poemes, les novel·les amb fons social i les proclames ecologistes i l'altre la vida quotidiana de cadascú, amb les seves misèries, enveges, incoherències i egoismes inevitables. En els nostres temps la categoria patumera la dóna, sobre tot, la televisió, encara que determinades ràdios, deunidó, també. Agafa fama i fote’t a jeure, deia el meu iaio. I això en una època de ràdio mínima i televisió inexistent!
2 comentaris:
espero, atès el mimetisme, que mai hagis de donar una conferencia sobre Jack l'esbudellador.
Ep, Francesc, que el grup és d'història que tingui alguna relació amb el meu barri, i 'de moment', l'Esbudellador crec que no va passar mai pel Paralelu.
Publica un comentari a l'entrada