Dimecres vaig anar d’escola en escola, primer a fer un taller de poesia a un IES i després al meu antic CEIP a dinar. Que en són, de boniques, les sigles, oi? Ja parlem amb acròstics, de fet. A l’IES hi havia uns tallers de tota mena de coses, per celebrar la Castanyada, i al CEIP un excés decoratiu amb castanyes, arbres de fulla caduca i fruits de tardor. Alguna cosa ha de canviar per tal que res no canviï massa, així és l’educació i així són moltes coses. Ahir a la tele hi havia debat cuniforme sobre el tema, molt anunciat i en hora de gran audiència. La veritat és que no el vaig veure, m’han dit que va ser una mica de show mediàtic, però em vaig quedar clapant. Així que no puc opinar, és clar.
Quan parlen d’educació ja miro de no ser-hi, és que em neguiteja la quantitat de bestieses diverses que es poden dir. Imagino que se’n diuen sobre tots els temes, és clar, però com que aquest em toca més d’aprop, m’afecta de forma directa. Avui mateix, en Francesc Puigcarbó parla del ball de milions en unes informacions sobre el que s'ha gastat el senyor Obama en propaganda.
Que comencin a lloar mestres i educadors encara m’aclapara més. Com diu el refrany ‘quan em fas festes i no me’n solies fer, o em necessites o m’has de menester’.
Escriure o xerrar sobre educació és fàcil, darrerament ha sortit un llibre que podeu trobar comentat a Cal Llibreter, sobre com fer veure que has llegit llibres que no has llegit. La cosa es pot aplicar també a la pedagogia literària, que n’hi ha molta.
Els llibres pedagògics i les teories educatives sovint provenen de persones que es troben per damunt del bé i del mal de la quotidianeïtat a les aules. Parlava fa poc de Ferrer Guardia, té un parell de textos, però la veritat és que, del que diuen al que es feia a la Moderna, hi ha un bon tros. Tostoi va voler muntar una escola, Iasnaia Poliana, i té molts escrits bonics sobre el tema educatiu, però sembla que els nois no li feien ni cas i se’l rifaven, el mateix que a Pestalozzi, gran pedagog que a la vida pràctica no excel·lia, precisament, per la seva autoritat.
La progressia dels anys pretèrits va conformar una escola bonista i ingènua, amb un personal molt característic, que costarà de superar. Els mestres sempre hem estat víctimes fàcils de les ideologies i també dels resultats tràgics de les ideologies arrauxades quan s’han volgut portar a la pràctica. Durant la guerra i després en van morir molts, de mestres. Si hi incloem els religiosos dedicats a l’ensenyament, que n’hi havia una colla, doncs... Una bona colla dels supervivents republicans es va haver de dedicar a guanyar-se les garrofes amb d’altres activitats. El mestre és una víctima fàcil, el troben de seguida. Un catedràtic té més relacions, més consideració, i pot trobar protecció. Té també un millor sou i, quan van mal dades, pot fugir de forma més pràctica, cosa que no vol dir que uns quants no rebin, també.
A l’escola se li suposa molt de poder, però en té molt poc i, actualment, menys que mai. Les coses importants s’aprenen fora de l’escola. Fa anys, molts, van tenir gran èxit molts llibres sobre educació, un d’emblemàtic va ser La escuela ha muerto, però l’escola no es va morir, és clar. També llegíem força aquell bonic Poema Pedagògic de Makarenko, amb una variant en clau comunista d’aquella història que jo no he vist passar mai en la realitat però tan freqüent a les pelis, un profe emblemàtic arriba a aula amb nois difícils i els converteix en persones meravelloses. O els italians, alguns de molt radicals, allò de l’escola de Barbiana, amb una frase molt contundent sobre el fet, no demostrat, que les putes, capellans I mestres són els qui obliden abans el nom dels seus clients, coses així. Vam freinetejar amb impremptes de gelatina i poca cosa més, al capdavall. Avui jo diria que no se’n llegeixen ni publiquen tants, de llibres ideològics sobre l’ensenyament.
A mi, un dels que més em va agradar, per realista i perquè deia coses que jo pensava, era el del Fracàs de l’Escola, de John Holt. L’he de rellegir perquè em sembla que encara m’agradarà més ara. Holt parlava de la inutilitat de l’escola com l’entenem, d’un retorn a petits grups amb una mena de preceptor o preceptora a l’estil del que es feia antigament per part de la gent benestant, però de forma que arribés a tothom, sobre tot als qui més ho necessiten. En un món amb tanta lletra, deia Holt, s’aprèn a llegir de forma espontània, no fa falta tanta teoria. I, encara més, si realment es volen bons mestres s’han de triar els millors a les universitats i, després, pagar-los molt i molt bé.
Holt va morir el 83, encara era molt jove i podia haver dit moltes coses més. Avui se’l creu proper als plantejaments de l’escola a casa, una iniciativa que han pres una minoria de famílies, interessant, però amb molts detractors. Pot ser una alternativa, però encara no ho és, per les circumstàncies socials i perquè costa desempallagar-se de dogmes en aquest camp i en molts d’altres. I perquè avui a moltes famílies tornen a treballar pare i mare i tothom va molt atrafegat i en algun lloc s’han de deixar les criatures.
Als debats sol parlar molta gent que no treballa de forma directa a l’escola i que, en una aula d’adolescents arrauxats o de parvulets sorollosos duraria cinc minuts. Teoritzar és fàcil. Avui hi ha molta més gent vivint de l’educació sense treballar-hi de forma directa que fa anys. A les escoles, parlo de primària, també s’ha augmentat això que en diuen la ràtio, però no hem anat millor, sinó que se’ns ha complicat la feina amb burocràcies i bestieses de tota mena, festetes incloses. Els llibres, la majoria, no passarien una anàlisi seriosa, amb alguna excepció continuen amb els temes de sempre, la síl·laba tònica, la taula de multiplicar. No m’agrada generalitzar, parlo tan sols del que veig. Una companya, fa anys, quan començava a augmentar el nombre de mestres, especialistes i la resta va formular una teoria revolucionària a l’estil de Holt: a l’escola el que s’hauria de fer és dividir el nombre de nens per la gent que som, si a cadascú n’hi toquen deu o dotze, amb aquests deu o dotze fer el que es pugui, amb llibertat de tria de continguts i llibres i, al cap d’un temps, demanar resultats.
Pel que fa a l’escola, es poden fer volar molts coloms, però les famílies cerquen més aviat el prestigi social que no pas bons mestres. Tots som humans i fins i tot els més pobres quan poden porten els nois I noies a escoles de pagament. Hi ha qui presumeix d’haver dut els fills a l’escola pública perquè ha pogut viure en un barri amb poca immigració i poca marginació, o en un poble idíl·lic, on la pública acull gent del seu nivell. La discriminació social la fa el barri i els preus dels pisos i no pas l’escola, que n’és un resultat inevitable. Si agaféssim, per exemple, tots els nens i nenes de Barcelona, i els dividissim, per sorteig, entre totes les escoles possibles, amb un sistema d’autobusos eficaç que fes que nens de barris pobres i conflictius poguessin anar a escoles de la part alta i a l’inrevés, quin ball de bastons no es provocaria, em sembla! Però seria ben democràtic, oi? Això es va fer amb la integració dels negres als Estats Units, de fet. Va provocar molt de soroll i l’emigració d’alumnat cap a privades, perquè sempre hi ha privades disposades a fer negoci i pels fills es fa de tot i més. Gent amb carrera, que va estudiar a escoles públiques, quan té possibles porta els fills a escoles de pagament i no on va anar ell, malgrat que n’hagi tret un bon rendiment. En sé uns quants casos. Així és la vida, amb algunes excepcions de persones esforçades, coherents i sacrificades, que de vegades també resulten inquietants per la seva militància.
La veritat és que, pel que diuen els d’estaments més alts, secundària i universitat, hem empitjorat. Una anàlisi seriosa de la secundària també fa falta, per desfer tòpics i constatar realitats, diverses i inquietants. Doncs, si no anem bé i en algun moment vam anar millor, potser caldrà tirar enrera, no us sembla? Les teories pedagògiques són perilloses perquè creen dogmes, com ara això del constructivisme, que ningú sap ben bé en què consisteix més enllà de fer lletra de pal al parvulari, els pals i ganxos d’abans, vaja. Recordo una profe de la Normal que una vegada va comentar que el mètode Decroly va funcionar molt bé mentre hi havia en Decroly fent bullir l’olla, les persones no són teories, evidentment. Per això tampoc no voldria pontificar. Però hi ha preguntes que no es fan massa i que són la mare dels ous d’aquests temes:
Quins són els objectius reals de l’educació obligatòria?
Per a què serveix l’escola?
Hi ha alguna alternativa a l’escola, avui?
Què s’ha d’ensenyar a l’escola? Jo ho tinc clar: llegir, escriure, comptar i una mica, si pot ser, pensar.
Què demana algú quan vol una bona escola pel seu fill?
Un altra tema de moda és l’avaluació, tema pelut perquè, qui avalua els avaluadors? Quins paràmetres s’han de seguir per avaluar els avaluadors? Com es trien els qui formen els mestres? M’agradaria saber els anys de pràctica de mitjana del professorat de les normals, pel que fa a la seva relació amb escoles, crec que tindríem sorpreses importants. El mateix, pel que fa als inspectors i inspectores. Fa anys era freqüent trobar persones que havien començat des de l’escola i la coneixien bé, això de vegades pot ser també un perill, és clar, doncs diuen que no hi ha pitjor feina que servir qui va servir.
Jo crec que l’excés d’especialitzacions ha perjudicat l’escola primària i fins i tot les relacions personals. La sisena hora ho ha acabat d’embolicar tot. Malgrat el que explico, hi ha hagut avenços substancials, sobre tot materials, lligades a la millora general de la vida de la gent. Una altra cosa és que en tantes bugades haguem perduts llençols de fil, brodats a mà, per substituir-los per tergal de disseny, molt vistós però molt menys confortable i que acaba fent boletes i provocant picors.
Quan parlen d’educació ja miro de no ser-hi, és que em neguiteja la quantitat de bestieses diverses que es poden dir. Imagino que se’n diuen sobre tots els temes, és clar, però com que aquest em toca més d’aprop, m’afecta de forma directa. Avui mateix, en Francesc Puigcarbó parla del ball de milions en unes informacions sobre el que s'ha gastat el senyor Obama en propaganda.
Que comencin a lloar mestres i educadors encara m’aclapara més. Com diu el refrany ‘quan em fas festes i no me’n solies fer, o em necessites o m’has de menester’.
Escriure o xerrar sobre educació és fàcil, darrerament ha sortit un llibre que podeu trobar comentat a Cal Llibreter, sobre com fer veure que has llegit llibres que no has llegit. La cosa es pot aplicar també a la pedagogia literària, que n’hi ha molta.
Els llibres pedagògics i les teories educatives sovint provenen de persones que es troben per damunt del bé i del mal de la quotidianeïtat a les aules. Parlava fa poc de Ferrer Guardia, té un parell de textos, però la veritat és que, del que diuen al que es feia a la Moderna, hi ha un bon tros. Tostoi va voler muntar una escola, Iasnaia Poliana, i té molts escrits bonics sobre el tema educatiu, però sembla que els nois no li feien ni cas i se’l rifaven, el mateix que a Pestalozzi, gran pedagog que a la vida pràctica no excel·lia, precisament, per la seva autoritat.
La progressia dels anys pretèrits va conformar una escola bonista i ingènua, amb un personal molt característic, que costarà de superar. Els mestres sempre hem estat víctimes fàcils de les ideologies i també dels resultats tràgics de les ideologies arrauxades quan s’han volgut portar a la pràctica. Durant la guerra i després en van morir molts, de mestres. Si hi incloem els religiosos dedicats a l’ensenyament, que n’hi havia una colla, doncs... Una bona colla dels supervivents republicans es va haver de dedicar a guanyar-se les garrofes amb d’altres activitats. El mestre és una víctima fàcil, el troben de seguida. Un catedràtic té més relacions, més consideració, i pot trobar protecció. Té també un millor sou i, quan van mal dades, pot fugir de forma més pràctica, cosa que no vol dir que uns quants no rebin, també.
A l’escola se li suposa molt de poder, però en té molt poc i, actualment, menys que mai. Les coses importants s’aprenen fora de l’escola. Fa anys, molts, van tenir gran èxit molts llibres sobre educació, un d’emblemàtic va ser La escuela ha muerto, però l’escola no es va morir, és clar. També llegíem força aquell bonic Poema Pedagògic de Makarenko, amb una variant en clau comunista d’aquella història que jo no he vist passar mai en la realitat però tan freqüent a les pelis, un profe emblemàtic arriba a aula amb nois difícils i els converteix en persones meravelloses. O els italians, alguns de molt radicals, allò de l’escola de Barbiana, amb una frase molt contundent sobre el fet, no demostrat, que les putes, capellans I mestres són els qui obliden abans el nom dels seus clients, coses així. Vam freinetejar amb impremptes de gelatina i poca cosa més, al capdavall. Avui jo diria que no se’n llegeixen ni publiquen tants, de llibres ideològics sobre l’ensenyament.
A mi, un dels que més em va agradar, per realista i perquè deia coses que jo pensava, era el del Fracàs de l’Escola, de John Holt. L’he de rellegir perquè em sembla que encara m’agradarà més ara. Holt parlava de la inutilitat de l’escola com l’entenem, d’un retorn a petits grups amb una mena de preceptor o preceptora a l’estil del que es feia antigament per part de la gent benestant, però de forma que arribés a tothom, sobre tot als qui més ho necessiten. En un món amb tanta lletra, deia Holt, s’aprèn a llegir de forma espontània, no fa falta tanta teoria. I, encara més, si realment es volen bons mestres s’han de triar els millors a les universitats i, després, pagar-los molt i molt bé.
Holt va morir el 83, encara era molt jove i podia haver dit moltes coses més. Avui se’l creu proper als plantejaments de l’escola a casa, una iniciativa que han pres una minoria de famílies, interessant, però amb molts detractors. Pot ser una alternativa, però encara no ho és, per les circumstàncies socials i perquè costa desempallagar-se de dogmes en aquest camp i en molts d’altres. I perquè avui a moltes famílies tornen a treballar pare i mare i tothom va molt atrafegat i en algun lloc s’han de deixar les criatures.
Als debats sol parlar molta gent que no treballa de forma directa a l’escola i que, en una aula d’adolescents arrauxats o de parvulets sorollosos duraria cinc minuts. Teoritzar és fàcil. Avui hi ha molta més gent vivint de l’educació sense treballar-hi de forma directa que fa anys. A les escoles, parlo de primària, també s’ha augmentat això que en diuen la ràtio, però no hem anat millor, sinó que se’ns ha complicat la feina amb burocràcies i bestieses de tota mena, festetes incloses. Els llibres, la majoria, no passarien una anàlisi seriosa, amb alguna excepció continuen amb els temes de sempre, la síl·laba tònica, la taula de multiplicar. No m’agrada generalitzar, parlo tan sols del que veig. Una companya, fa anys, quan començava a augmentar el nombre de mestres, especialistes i la resta va formular una teoria revolucionària a l’estil de Holt: a l’escola el que s’hauria de fer és dividir el nombre de nens per la gent que som, si a cadascú n’hi toquen deu o dotze, amb aquests deu o dotze fer el que es pugui, amb llibertat de tria de continguts i llibres i, al cap d’un temps, demanar resultats.
Pel que fa a l’escola, es poden fer volar molts coloms, però les famílies cerquen més aviat el prestigi social que no pas bons mestres. Tots som humans i fins i tot els més pobres quan poden porten els nois I noies a escoles de pagament. Hi ha qui presumeix d’haver dut els fills a l’escola pública perquè ha pogut viure en un barri amb poca immigració i poca marginació, o en un poble idíl·lic, on la pública acull gent del seu nivell. La discriminació social la fa el barri i els preus dels pisos i no pas l’escola, que n’és un resultat inevitable. Si agaféssim, per exemple, tots els nens i nenes de Barcelona, i els dividissim, per sorteig, entre totes les escoles possibles, amb un sistema d’autobusos eficaç que fes que nens de barris pobres i conflictius poguessin anar a escoles de la part alta i a l’inrevés, quin ball de bastons no es provocaria, em sembla! Però seria ben democràtic, oi? Això es va fer amb la integració dels negres als Estats Units, de fet. Va provocar molt de soroll i l’emigració d’alumnat cap a privades, perquè sempre hi ha privades disposades a fer negoci i pels fills es fa de tot i més. Gent amb carrera, que va estudiar a escoles públiques, quan té possibles porta els fills a escoles de pagament i no on va anar ell, malgrat que n’hagi tret un bon rendiment. En sé uns quants casos. Així és la vida, amb algunes excepcions de persones esforçades, coherents i sacrificades, que de vegades també resulten inquietants per la seva militància.
La veritat és que, pel que diuen els d’estaments més alts, secundària i universitat, hem empitjorat. Una anàlisi seriosa de la secundària també fa falta, per desfer tòpics i constatar realitats, diverses i inquietants. Doncs, si no anem bé i en algun moment vam anar millor, potser caldrà tirar enrera, no us sembla? Les teories pedagògiques són perilloses perquè creen dogmes, com ara això del constructivisme, que ningú sap ben bé en què consisteix més enllà de fer lletra de pal al parvulari, els pals i ganxos d’abans, vaja. Recordo una profe de la Normal que una vegada va comentar que el mètode Decroly va funcionar molt bé mentre hi havia en Decroly fent bullir l’olla, les persones no són teories, evidentment. Per això tampoc no voldria pontificar. Però hi ha preguntes que no es fan massa i que són la mare dels ous d’aquests temes:
Quins són els objectius reals de l’educació obligatòria?
Per a què serveix l’escola?
Hi ha alguna alternativa a l’escola, avui?
Què s’ha d’ensenyar a l’escola? Jo ho tinc clar: llegir, escriure, comptar i una mica, si pot ser, pensar.
Què demana algú quan vol una bona escola pel seu fill?
Un altra tema de moda és l’avaluació, tema pelut perquè, qui avalua els avaluadors? Quins paràmetres s’han de seguir per avaluar els avaluadors? Com es trien els qui formen els mestres? M’agradaria saber els anys de pràctica de mitjana del professorat de les normals, pel que fa a la seva relació amb escoles, crec que tindríem sorpreses importants. El mateix, pel que fa als inspectors i inspectores. Fa anys era freqüent trobar persones que havien començat des de l’escola i la coneixien bé, això de vegades pot ser també un perill, és clar, doncs diuen que no hi ha pitjor feina que servir qui va servir.
Jo crec que l’excés d’especialitzacions ha perjudicat l’escola primària i fins i tot les relacions personals. La sisena hora ho ha acabat d’embolicar tot. Malgrat el que explico, hi ha hagut avenços substancials, sobre tot materials, lligades a la millora general de la vida de la gent. Una altra cosa és que en tantes bugades haguem perduts llençols de fil, brodats a mà, per substituir-los per tergal de disseny, molt vistós però molt menys confortable i que acaba fent boletes i provocant picors.
5 comentaris:
l'Anna P. la petita de casa, anava al Joanto Alisanda escola pública catalana, progre, buenista etc etc, res a dir a mi ja m'agradava, però hi havia un problema, d'allí amb 11 anys a fer l'Eso a un institut digne d'una peli dels EEUU, i és clar, ni una cosa ni l'altra. Hi és el qe hi ha i els mestres mal vistos, deprimits, estressats i desconcertats amb canvis constants als plans d'estudis depen de qui mani. Cap govern s'ha pres seriosament la educació potser perquè en el fons no els convé ni els interessa un rave.
Es parla molt de coses etèries i es fan volar molts coloms, amb l'educació, Francesc, però no es va al fons dels problemes, crec que certament no interessa un rave. Ara bé, tothom en sap i tothom opina, uf.
Jo he sigut mestre i ho vaig deixar perque ja anava canviant el concepte d'escola a guarderia. Tothom era igual. Els mestres sabem que no tothom és igual, l'ensenyança s'ha de fer individualitzada. Primer jo tenia quasi 40 nens-nenes per aula, després 30. Era difícil però estic molt satisfeta. Vaig poder aconseguir juntament amb els al·lumnes un bon nivell, va ser una complicitat. Alguns pares van ajudar quan el comportament va començar a fallar per part d'un o dos. Si no hi ha respecte per la persona que tens al costat no es pot treballar. Tinc un bon record gràcies a la sort de poder fer una altra profesió. Si hagués continuat com a mestre estic segura que hagués fracasat. De tants estudis sobre sistemes educatius no sé què pensar, jo vaig agafar una mica de cada segons creia era el moment. Ara crec que la majoria de vegades tan sols podría fer de vigilant, mai de mestre. He pensat molt sobre tot i crec que ara hi ha la disyuntiva: ensenyament o guarderia? Si els qui governen ho tinguessin clar ens seria a tots més fàcil saber el que és ser MESTRE. Ànim a tots els mestres!
En l'anterior he escrit alguna errada degut a la pressa, disculpeu. Com sempre tens rao Júlia.
Jo vaig fer de mestra una mica per casualitat, M. Antònia, i he passat temporades molt bones i d'altres en les quals, si hagués pogut, hauria marxat corrent, la veritat.
Sobre l'actualitat, l'escola és com una d'aquestes cuines de disseny, amb molts aparells que ningú no fa servir i on es cuina molt pitjor i molt menys que no pas abans. No es fa un debat seriós sobre el tema, només es diuen bajanades i es fan volar coloms i tot plegat és igual perquè la societat va funcionant, millor o pitjor.
Publica un comentari a l'entrada