Barbuts i barbats

Estem passant la setmana dels barbuts, sants, que, si no vaig errada són Sant Maur, Sant Pau Ermità i Sant Antoni o Anton, el del porc de Sant Antoni (hi ha qui diu que era una porca, l'animalet), el més famós de tots tres. De vegades he vist que algú hi afegia Sant Sebastià, cosa estranya, car aquest sant sempre es mostra amb poca roba, gens de barba, ple de forats fets per les sagetes dels companys, i, de fet, diuen, és com una mena d’icona gay, encara que no sé d’on li ve la fama i la imatge de capdavanter defensor de la diferència eròtica.

Ja he parlat alguna vegada de les barbes i és que jo, de jove, tenia un heroi ideal i imaginari que portava ulleres, fumava amb pipa, lluïa una llarga barba i s’explicava com un llibre. Els progres de la meva època, molts, eren així. Després un gran nombre d'aquells nois tan interessants es va afaitar i treure les patilles, quan ja aquests atributs pilosos no eren signe d’esquerranisme militant.

Jo crec que la barba, en general, afavoreix els senyors. Això de les barbes i bigotis va com va i resta subjecte a modes i costums. Ramon y Cajal, gran barbut, que opinava amb molta gràcia de tot, va veure com la barba passava de moda i ho lamentava car, deia, i tenia raó, que la barba millora l’aspecte masculí i dissimula mancances estètiques. He vist xicots amb boniques barbes que, quan aquestes s’emblanquinen, se les afaiten, gran error. Sembla, segons m'han dit quan els he preguntat per l'afaitada, que es veuen vells. Al cap, amb menys pèl, sembla que no es nota tant l’emblanquinada i, a més, sempre es pot recórrer al xampunet color. La barba ha estat un signe eròtic evident, que ja cantava Mistinguette passada per la Núria Feliu allò dels barbuts que ficaven la barba per sobre o per fora dels llençols, ai, senyor, quines picardies.

Sant Antoni és un sant molt simpàtic, però els Tonis I les Antònies tenen més tirada a celebrar el de Pàdua, el dels casaments, potser perquè aquest d'ara, amb això de ser el patró dels rucs i tota mena de bèsties, no resulta adient per al patronatge familiar i es presta a bromes pocasoltes. Córrer com el porc de Sant Antoni es una dita que fa referència a la gent que no és mai a casa i sempre està de gresca, ‘ja tornes a sortir, sembles el porquet de Sant Antoni!’, em deien, de jove. Sant Antoni, amb la reducció de bèsties de càrrega i transport, va veure davallar la seva fama, però ha revifat amb tant d’animal de companyia i amb l’afició actual a l’equitació i a recuperar tradicions antigues. El barri de Sant Antoni, veí del meu, celebra des de fa anys una lluïda Festa Major i els Tres Tombs continuen en actiu. Què n’és de bonic, el cuplet:

Els voltants de l’església de Sant Antoni
A les deu ja eren plens de gom a gom,
I la gent tot fent fressa i fent xivarri
S’esperava per veure passar els Tres Tombs…

Ai Antonet, del meu cor,
Rei dels Tres Tombs, jo per tu,
Que en donaria de tombs....ai (sospir profund)
Ja en pots estar ben segur, ben segur...


Amb permís del benvolugut Víctor Pàmies que és el rei de la paremiologia bloguera, m’he permès fer un breu recull de dites i refranys barbats, per tal de fer meditar els lectors i lectores que, en setmana tan significativa, passin per aquesta casa virtual:

Qui no guarda, mai alça la barba
Poca barba i vermella de color, no hi ha res pitjor
Si sale con barba, San Antòn, y sinó, la Purísima Concepción...
Barba de tres colors, barba de traidors
Posar la barba en remull
Cuando veas las barbas de tu vecino cortar pon las tuyas a remojar
Bé sap el gat la barba que llepa...
A perdiu per barba, a tant per barba
Quan la barba es comença a emblanquir deixa la dona I agafa el vi…
Alba roja, barba molla
Barba blanca, senyal de vellesa (o de bellesa, segons textos)
Barba remullada, és mig afaitada.
Bé sap el gat la barba que llepa
El barber de Llavorsí, fa la barba i paga el vi
Els papers parlen, les barbes callen
Poca barba i vermella de color, no hi ha res pitjor
Tenir barbes de boc
La barba fa al baró, la llana al moltó i la cua al moixó


Recomanaria doncs, als senyors, joves i vells, un retorn a la barba, a la barba de veritat i no a aquestes coses ridícules que s’han posat de moda. I si és blanca, millor, que fa interessant i intel·lectual. Vaja, que sóc barbòfila, ja ho veieu. Aquest és inventat, ep:

Barba blanca al teu coixí, bona nit i bon matí...