Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sant Antoni del gener. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sant Antoni del gener. Mostrar tots els missatges

17.1.16

SANT ANTONI ABAT, EL SEU PORC, LES SEVES TEMPTACIONS I LES NOSTRES TRADICIONS RESISTENTS




Per Sant Antoni,
el  de gener,
com que és la festa
dels carreters,
a primera hora
ja són tots ells
a guarnir l'euga
que estimen més...

Bori i Fontestá, A., Els Tres Tombs, fragment (El trobador català)

Avui és Sant Antoni Abat, és encara aquesta una festa popular que s'allarga en el temps a causa de les desfilades dels Tres Tombs que es fan a tantes ciutats, barris, pobles i poblets. Avui les desfilades de carreters són prefabricades, com les fires medievals, i hi ha empreses que s'hi dediquen. S'han transformat en una mena de museu popular o parc temàtic en moviment. Les benediccions de bestioles van anar de baixa amb l'arribada dels camions i els cotxes moderns però amb l'afició actual a això que en diuen mascotes, ha revifat. Hi ha qui no té clar el concepte i he sentit gent, fins i tot gent gran, explicar que tal dia com avui anirà a batejar el gos. 

Córrer com el porc de Sant Antoni era un penjament amollat al jovent amb excessives ganes de gresca, fa anys, quan això de ser com el porc del sant hauria de fer referència a quelcom bonic i santificat. El porc és un animal molt intel·ligent, menys apreciat que les mascotes habituals llevat de quan es transforma en botifarra o llomillo

El porc ha estat instrumentalitzat per les religions i en algunes de famoses és una menja prohibida però per aquí, tot i que no s'hagi elevat a nivells dogmàtics, estaria més aviat mal vist menjar gos o gat. El tema de la carn de cavall va fer córrer molta tinta fa un temps, una gran part de la qual pel fet que hi havia qui sentia que el cavall era un animal estimable, que no s'havia de menjar. Tot plegat són costums i dèries diverses, lligades a això imprecís que es diu cultura.


Tinc molt a prop el barri de Sant Antoni, en el qual aquests dies celebren una Festa Major d'allò més lluïda, fins i tot amb envelat. El pregó d'aquest any l'ha fet l'escriptora i amiga Maria Carme Roca, gran persona a més a més, d'aquestes persones que sempre són amables amb tothom i a qui tothom, llevat dels pecadors d'enveja, aprecia i admira. 

En un altre país més llegidor Maria Carme Roca seria encara més admirada ja que, per si fos poc amb les qualitats literàries, compta amb una bellesa evident i etèria que no té res a envejar a la de moltes actrius de cinema. Tot i que de vegades a casa nostra es valoren més aviat l'excentricitat i la raresa, és clar, sobretot en l'àmbit intel·lectual. I també sembla que es valori la galvana i Roca, gran treballadora, ja va pel llibre número cinquanta. 

160116pregoneraR


El barri de Sant Antoni avui pertany a l'Esquerra de l'Eixample. En els seus orígens havia estat un barri despoblat i feréstec però avui és un indret modern i viu, les aspiracions urbanístiques de molta gent del Poble-sec passaven i passen per poder-se comprar un pis al barri veí i travessar el Paral·lel, avui mitificat, per cert. Un dels indrets més estimats del barri és l'Avinguda Mistral, que ha esdevingut el cor del conjunt urbanístic i on es concentren les activitats externes de la Festa Major.

Una de les perles del barri és el Mercat, avui en rehabilitació i que quedarà preciós i ja hi està quedant. Quan era petita, com que al meu barri no hi havia mercat, anàvem a comprar de tant en tant a Sant Antoni que aleshores era La Plaça. Jo crec que aquest és i serà el mercat més bonic de Barcelona. Per anar a Sant Antoni s'havia de travessar el Paral·lel i a l'estiu el camí passava gairebé sempre per l'Orxateria Sirvent, cosa que en aquells temps d'escassedat era tot un privilegi.
El nom del barri ve de l'església i l'escola dels Escolapis, l'escola més antiga en actiu de Barcelona segons m'informa el meu nebot que n'és alumne des de petit i n'està molt orgullós. Avui les escoles religioses han canviat molt, com les altres, i els escolapis han estat innovadors en molts aspectes pedagògics tot i que els jesuïtes de vegades s'hagin emportat la fama. Avui l'escola és molt apreciada però també va ser odiada en temps de furors revolucionaris per motius complexos i que avui podem arribar a entendre però no pas a justificar del tot. 
Durant la Setmana Tràgica la van cremar a fons més d'una vegada, un dels molts motius va ser la suposada relació d'alguns escolapis remarcables amb el carlisme, alguna cosa hi devia haver tot i que sobre el tema del carlisme encara hi ha molt a esbrinar. Aquelles guerres van marcar el país i la gent i és aquella una història espinosa i poc amable amb la nostra idiosincràsia. Després va venir la Guerra Civil i no cal ni entrar a fons en la matèria. No m'estranya el que hem cremat i perdut al llarg de la història sinó més aviat que encara quedi alguna cosa del passat, fins i tot m'estranya que hi quedem persones, al món, i que anem en augment.
A Can Culapi, segons expliquen, s'hi va explicar per primera vegada el sistema mètric i es va fer servir per primera vegada la pesseta als llibres de comptabilitat. El disseny de la tradicional bata escolar és escolapi, cosa que molta gent ignora. De fet els escolapis s'hi van establir a principis del segle XIX, abans hi havia hagut els antonians i l'origen dels inicis va ser un hospital endegat a causa d'una epidèmia. 

Durant la Setmana Tràgica es va perdre una biblioteca que si no era la d'Alexandria s'hi acostava, car comptava en aquells temps amb vuitanta mil volums i també es van perdre catorze pintures de Jaume Huguet, que explicaven la vida del Sant. De la primitiva església gòtica en queda alguna cosa, poca, tocant al carrer de Sant Antoni on hi havia el popular portal de la ciutat.
Sant Antoni és un sant embolcallat en tot tipus de llegendes, una gran part de les quals lligades a les seves famoses temptacions les quals els moderns alternatius atribueixen al consum d'herbes al·lucinògenes. A les primeres temptacions pictòriques les dames van tapades però més endavant les dimònies luxurioses ja van conilles, com en deien abans d'això que ara es diu anar en boles. 

Aquestes histories antigues han donat l'oportunitat, durant segles, als pintors i als qui els encarregaven les obres, de representar nus femenins transformats en art i, encara més, en art sacre. Les moltes versions de les temptacions i la seva evolució a través dels segles donarien matèria per a escriure molts llibres de tota mena.

Sant Antoni va tenir temptacions relacionades amb d'altres pecats capitals però ja sap que els pecats del sexe han tingut molt més èxit mediàtic i pictòric que la resta. Avui m'entendreixen aquestes visions del sant eremita envoltat de senyores que semblen haver-se escapat del Bagdad veí. En el fons, des d'un punt de vista feminista, tota aquesta iconografia evidència la por masculina a la força vital de la dona, sobre la qual podríem endegar moltes teories psicològiques. I és que, la veritat, no s'entén com unes dames de bon veure troben alguna gràcia en temptar aquest iaio denerit, la veritat.

Aquest any encara no he pogut anar a donar el volt pel barri veí en festes. L'envelat i la seva ubicació han motivat protestes diverses i és que ara ens queixem de tot. Un altre escriptor de la rodalia, car per Sant Antoni n'hi podeu trobar molts i moltes, sembla que va ser dels qui van protestar en la seva columna del diari, per sort sense èxit, de moment. 

Les festes de Sant Antoni ens consolen del final del cicle nadalenc i animen el temps del fred viu, aquesta setmana dels barbuts dels quals, sens dubte, Sant Antoni és el més conegut i mediàtic. Com que no és festa d'escola, llevat de la dels Escolapis de la Ronda els quals, com és natural, fan tota mena de gresques escolars aquests dies, quan jo era petita en alguna ocasió anàvem a contemplar la benedicció dels animalons en sortir d'escola, a les dotze, quan l'horari escolar era normal i unificat, és clar. 

La festa va merèixer un cuplet molt salau, aquell dels Tres Tombs, que ha estat cantat manta vegades i per molta gent. Avui el cuplet és també història, la dels alegres anys d'abans de la guerra i de la vitalitat dels barris populars i de la gent humil amb ganes de festejar, de cantar  i de riure. La música del cuplet, com la de tants altres, és del famós Juan Misterio, Joan Casas Vila. La lletra, en aquest cas, no és de Càndida Pérez, qui avui té una plaça dedicada al barri i tot, sinó de Joaquim Zamacois. A mi, de petita, em semblava una lletra molt agosarada. 

Hi ha moltes versions de la cançó però jo em quedo amb la de Linda Vera, no pas perquè sigui millor o pitjor que d'altres sinó perquè està lligada al meu imaginari i al primer tocadiscos que vam poder tenir a casa. El fet és que la popularitat iconogràfica i musical del sant no es correspon amb el nombre de gent que porta el nom d'Antoni o Antònia, ja que una gran majoria de persones que conec que es diuen així celebren el seu dia amb el de Pàdua, no sé si perquè és a l'estiu o per la relació de Sant Antoni Abat amb els animalons. Avui s'ha perdut el costum però a escola era freqüent que per fer-te la punyeta et felicitessin tal dia com avui ja que era la festa dels rucs. 



Per cert, sembla que no hem superat determinats estadis mentals relacionats amb això de les temptacions car molts artistes moderns han reprès el tema iconogràfic i encara incideixen una i altra vegada en el tema de les dames conilles més enllà de la resta temptadora monstruosa, quan potser al pobre sant també el van fer patir amb d'altres coses, comissions, tants per cents i especulacions immobiliàries diverses, cosa que si pensem en com estan els preus dels pisos al barri fa pensar. Tot i que és clar, una cosa porta a l'altra i precisament ahir escrivia sobre Margin Call on un dels taurons de l'empresa amb poca vocació de sant eremita admet i confessa als jovenets ambiciosos que es gasta una part important del sou en dames pecadores. El món està perdut, ja ho deien els grans quan jo era jove.




Au, a cantar... 



Els voltants de l'església de Sant Antoni
ja a les deu plens estaven de gom a gom
i la gent tot fent fresa i movent xivarri
s'esperava per veure passar els Tres Tombs.

Va arribar al cap d'un rato la comitiva
que portava les besties a beneir
feien tots molta tropa però era el meu nòvio
el que més cors de llauna feia patir.

Com que d'abanderado hi anava ell
de content no cabia dins de la pell.
I jo en veure'l tan guapo i estarrufat
li vaig dir-li "carinyo" en dolç esclat.

Ai Antonet del meu cor
rei dels Tres Tombs jo per tu
que en donaria de Tombs
Ai ja en pots estar ben segur, ben segur!

Com que el sant del meu novio
aquell dia era
vam anar a celebrar-ho a Sant Agustí
érem tretze a la taula més ell va dir-me:
la més vella és ta mare, no cal patir.

Quin tastet el molt plaga al costat em feia
però la mare badava i no el veia a ell
doncs prou feina tenia a endrapar la dona
que es va clavar per postres quatre tortells.

Al sortir al cine Diana ens en vam anar
i allà si que el cotxer se'm va desbocar.
I per no disgustar-lo, jo sóc així
m'ho vaig prendre amb paciència i fins li vaig dir:


Ai Antonet...

A la nit vam anar al ball que a la Bohemia
els cotxers dedicaren al seu patró
i per més que no duia pas la 'libreia'
el meu novio hi va anar de vint-i-un botó.

Ell i jo no vam perdre ni una tocada
i ballant disfrutàrem com dos lirons
sobretot cargolant una americana
que és el ball segons diuen de fer petons.

Però va ser molt casual doncs el petonet
me'l va fer a la mitja hora en un raconet.
I a l'anar a fer una mica de ressopó
li vaig dir bo i tornant-li jo aquell petó...

Ai Antonet...




16.1.09

Barbuts i barbats



Estem passant la setmana dels barbuts, sants, que, si no vaig errada són Sant Maur, Sant Pau Ermità i Sant Antoni o Anton, el del porc de Sant Antoni (hi ha qui diu que era una porca, l'animalet), el més famós de tots tres. De vegades he vist que algú hi afegia Sant Sebastià, cosa estranya, car aquest sant sempre es mostra amb poca roba, gens de barba, ple de forats fets per les sagetes dels companys, i, de fet, diuen, és com una mena d’icona gay, encara que no sé d’on li ve la fama i la imatge de capdavanter defensor de la diferència eròtica.

Ja he parlat alguna vegada de les barbes i és que jo, de jove, tenia un heroi ideal i imaginari que portava ulleres, fumava amb pipa, lluïa una llarga barba i s’explicava com un llibre. Els progres de la meva època, molts, eren així. Després un gran nombre d'aquells nois tan interessants es va afaitar i treure les patilles, quan ja aquests atributs pilosos no eren signe d’esquerranisme militant.

Jo crec que la barba, en general, afavoreix els senyors. Això de les barbes i bigotis va com va i resta subjecte a modes i costums. Ramon y Cajal, gran barbut, que opinava amb molta gràcia de tot, va veure com la barba passava de moda i ho lamentava car, deia, i tenia raó, que la barba millora l’aspecte masculí i dissimula mancances estètiques. He vist xicots amb boniques barbes que, quan aquestes s’emblanquinen, se les afaiten, gran error. Sembla, segons m'han dit quan els he preguntat per l'afaitada, que es veuen vells. Al cap, amb menys pèl, sembla que no es nota tant l’emblanquinada i, a més, sempre es pot recórrer al xampunet color. La barba ha estat un signe eròtic evident, que ja cantava Mistinguette passada per la Núria Feliu allò dels barbuts que ficaven la barba per sobre o per fora dels llençols, ai, senyor, quines picardies.

Sant Antoni és un sant molt simpàtic, però els Tonis I les Antònies tenen més tirada a celebrar el de Pàdua, el dels casaments, potser perquè aquest d'ara, amb això de ser el patró dels rucs i tota mena de bèsties, no resulta adient per al patronatge familiar i es presta a bromes pocasoltes. Córrer com el porc de Sant Antoni es una dita que fa referència a la gent que no és mai a casa i sempre està de gresca, ‘ja tornes a sortir, sembles el porquet de Sant Antoni!’, em deien, de jove. Sant Antoni, amb la reducció de bèsties de càrrega i transport, va veure davallar la seva fama, però ha revifat amb tant d’animal de companyia i amb l’afició actual a l’equitació i a recuperar tradicions antigues. El barri de Sant Antoni, veí del meu, celebra des de fa anys una lluïda Festa Major i els Tres Tombs continuen en actiu. Què n’és de bonic, el cuplet:

Els voltants de l’església de Sant Antoni
A les deu ja eren plens de gom a gom,
I la gent tot fent fressa i fent xivarri
S’esperava per veure passar els Tres Tombs…

Ai Antonet, del meu cor,
Rei dels Tres Tombs, jo per tu,
Que en donaria de tombs....ai (sospir profund)
Ja en pots estar ben segur, ben segur...


Amb permís del benvolugut Víctor Pàmies que és el rei de la paremiologia bloguera, m’he permès fer un breu recull de dites i refranys barbats, per tal de fer meditar els lectors i lectores que, en setmana tan significativa, passin per aquesta casa virtual:

Qui no guarda, mai alça la barba
Poca barba i vermella de color, no hi ha res pitjor
Si sale con barba, San Antòn, y sinó, la Purísima Concepción...
Barba de tres colors, barba de traidors
Posar la barba en remull
Cuando veas las barbas de tu vecino cortar pon las tuyas a remojar
Bé sap el gat la barba que llepa...
A perdiu per barba, a tant per barba
Quan la barba es comença a emblanquir deixa la dona I agafa el vi…
Alba roja, barba molla
Barba blanca, senyal de vellesa (
o de bellesa, segons textos)
Barba remullada, és mig afaitada.
Bé sap el gat la barba que llepa

El barber de Llavorsí, fa la barba i paga el vi
Els papers parlen, les barbes callen
Poca barba i vermella de color, no hi ha res pitjor
Tenir barbes de boc
La barba fa al baró, la llana al moltó i la cua al moixó



Recomanaria doncs, als senyors, joves i vells, un retorn a la barba, a la barba de veritat i no a aquestes coses ridícules que s’han posat de moda. I si és blanca, millor, que fa interessant i intel·lectual. Vaja, que sóc barbòfila, ja ho veieu. Aquest és inventat, ep:
Barba blanca al teu coixí, bona nit i bon matí...