Sóc pel País Valencià, a Altea, en viatge jubilatori modern i barat, com cal. Quin bé de Déu d’històries, relats curts, novel·les i poemes diversos no contenen aquests hotels atapeïts de gent de tota la pell de brau, d’edats diverses i aspecte variable, units pel llaç sòlid de la pertinença a aquest llarg espai dedicat a activitats no remunerades però sí subvencionades! Ara ja ens parlen de dividir aquest darrera estació en tercera i quarta edat, a causa de la previsible durada vital que ens espera. Per no entrar en polèmica sobre futurs futuristes, quan, ai, serà possible, segons teories recents, esdevenir no ja centenari, sinó mil·lenari!!!
Més enllà dels boscos de ciment costers, que assoleixen ja els vessants de les muntanyes, hi ha encara bells i misteriosos indrets, pobles per a mi fins ara desconeguts, roquerars inaccessibles, per on s’enfilen carreteres arrauxades. Tantes proclames ecologistes ardides no han aconseguit ni tan sols reduir l’alçada d’aquestes immenses torres, encara mig buides, que toquen a mar. Em temo que sovint s’esmercen recursos dialèctics i mostres massives de rebuig en empreses menors, molt menors, mentre el país real creix de forma caòtica i fins i tot lloada per experts diversos, venent el patrimoni segons calgui. M'adono que, mentre els residents i els inversors de l'entorn pertanyen a la classe social dels rics foranis, les cambreres, els paletes i les dependentes pertanyen a la classe social dels pobres foranis. I, al mig, nosaltres, que ja no sabem ben bé qui som ni d'on venim.
Al vespre, quan es pon el sol, fins i tot la línia de l’horitzó atapeïda de torratxes amenaçadores és bonica, sembla talment el dibuix d’un còmic modern, una ciutat perduda on tot és possible, plena d'enigmes i d'extraterrestres de bona voluntat. De prop, el paisatge perd molt, amb l’amuntegament i la manca d’intencionalitat paisatgística i racional, sense ni tan sols uns mínims estètics que facin possible gaudir dels horitzons a través de carrers ben dibuixats. On són, els arquitectes fashion? Què poc sé de res ni d’enlloc! Escoltava fa uns dies per ràdio, de bon matí, un professor que parlava de Rossana Rossanda, periodista comunista crítica i sorpresa davant l'evolució del món, noia del segle passat, qui en tornar a Espanya els anys 80 es va decebre en trobar un país conformista i unes ciutats plenes de frivolitat, fatxenderia i ciment, on ella esperava, encara, trobar èpica política. Ciutats ja plenes de turistes, que, com escriu Rosanda, passen pels llocs com la pluja damunt les plomes d’un ànec…
Anava a posar aquí un poema de Maria Beneyto, gran escriptora valenciana, narradora i poeta, tan poc coneguda, encara, malgrat tenir més de vuitanta anys. Però com que tinc blog especialitzat en grans dames de la paraula, em limitaré a uns pocs versos:
Ocorrerà de sobte, netament, sens miracle,
com van ocórrer sempre les més senzilles coses.
Direu: què és aqueix núvol blanquinós i festívol
que se’n va per deixar-nos alt i pur el nou dia?
Què és aquest mar blau vívid, amb veus de sol petites
dient-nos a l’uníson frases mai no escoltades?
Quina llum de sorpresa cerca en flames els arbres
del camp adust, i acosta les muntanyes perdudes?
Maria Beneyto, Hereus
Fotografies: Pere Borràs
26 comentaris:
AIXO DEL INSERSO. ES UN GRAN INVENT, PERO UN XIC DEPRIMENT...ES COM UN MIRALL ON EL FUTUR JA ES PRESENT. JUGANT.....
Bona terra Altea, ves-te'n fins a Calpe t'agradarà. Ah! i la caloreta que deveu tenir...
Recordi vostè que la perplexitat és l'introito imprescindible a la filosofia (Aristòtil dixit)
La fotografia molt bona. El començament de l'escrit, no sé si és per les comes, fa com una cançó. Per l'ANÒNIM: El futur sempre és futur, però el present viscut com a present és el que val. Aquest mai és depriment si pots estar admirant paissatges i convivint amb persones. No siguem pesimistes.
Que t’ho passis molt be Júlia !!! i això del present i el futur son invents de T.B.O. la qüestió es viure.
Una abraçada
;D
i quantes lectures i bones escriptures podras fer ara!
Això dels rics foranis, dels pobres foranis i nosaltres al mig és una feliç constatació. Com, diuen, va passar a la devallada de l'imperi romà. Sic ut transit...
POTSER SI. QUE SIGUI UN PENSAMENT DIGNA DEL TBO.,PERO....MIRA TOT DEPEN DEL GRUP.... UNA COLLA DE GENT BALLANT....MENJANT....I COMPRANT CONVULSIVAMENT, AMB DEPRIMEIX. JUGANT......
Jugant amb Barcelona, entenc que per un de jove sigui depriment, però 'cuando veas las barbas de tu vecino cortar pon las tuyas a remojar'...
No diguis mai d'aquesta aigua no en beuré ni amb l'imserso no viatjaré.
Calpe és molt bonic però han fet uns macroblogs tocant a mar que clamen al cel!!!
Senyor filòsof, amb cada frase seva aprenc quelcom interessant, demà, doncs, filosofaré, després de la perplexitat.
Maria Antònia, gràcies al destí comptem amb unes jubilacions plenes de possibilitats, i a bon preu, no sabem que esperarà els jubilats de demà passat, ai.
Gràcies Jaka. Es que, ben mirat, l'únic real és el present...
Ho intento, Deric, però em distrec, he, he.
Xiruquero, és que els autòctons som residuals, ja.
Anònim, totes les costes vistes des de fora semblen una cosa i des de dins són força diferents, ja ho veuràs quan siguis 'gran'.
Julia: fa temps que no visito capo blog u ara recomençaré, suposo. Solsamente vull dir te que siguis benvinguda al jubilos jubilatori. Ara el temps es tot teu.
Hola, Luis, contentíssima de veure't, ja m'he adonat que havies deixat una mica la 'blogueria' darrerament però que havies passat pel 'Cafè' no fa massa. No siguis tan car de 'veure' ni d'escriure.
HOLA MACA: NO VOLIA SER PEDANT. AMB VAIG LIMITAR A COMENTAR, LA MEVA EXPERIENCIA, PERQUE SI HE FET VACANCES AMB L' INSERSO.
EP¡ LA DE LA FOTO NO SOC JO.
JUGANT AMB BCN.
Això que estan fent amb el País Valencià és realment una llàstima. Han arribat a assecar rius per a fer caps de golf en terra de secà...
L'últim cop que vaig passar davant de Marina d'Or recordo que em va entrar un nosequè a l'estómac. Ara amb això de la crisi sembla una ciutat fantasma soviètica abandonada. Això si, mai mes es podran veure els antics capms que donàven a una fantàstica línia de mar, i sobretot, l'horitzó, que també es fa car de veure
Per si en el present o el futur immediat et queda temps, et deixo un meme a casa meva (ja sé, ja sé)
Julia ja t'has jubilaaaat? Ostres no ho sabia! Molt bones les imatges del Pere, quins dos artistassos esteu fets!!
Anna, doncs sí, ja sóc del 'gremi', he, he.
Anna, doncs sí, ja sóc del 'gremi', he, he.
Publica un comentari a l'entrada