EL MURMURI DE L'AIGUA I MOLTES COSES MÉS

 

Els llibres de Maria Belmonte tenen un encant especial, barregen opinions, informació històrica, la seva experiència viatgera i una descripció encisadora dels llocs relacionats amb el contingut. I tot plegat amarat d’una poesia especial que potser és el que me’ls fa tan atractius. Possiblement per als qui coneixen els llocs descrits i ‘viscuts’ el llibre tingui un valor diferent però, fins i tot si els llocs es desconeixen, i malgrat que potser no tindrem ocasió d’anar-hi, no hi fa res. El plaer lector és important, sigui com sigui. 

En aquest volum Belmonte no se centra en una localització geogràfica, en un trajecte concret, sinó que pren el tema de l’aigua com element central del contingut. Avui, en el mon occidental, obrim l’aixeta i, en general, tenim aigua a l’abast de forma còmoda, però això no ha estat sempre així ni de bon tros. Encara ens trasbalsa la visió de l’aigua a la natura, les fonts, els rierols, però des d’un punt de vista, en general, més estètic que no pas utilitari.

L’aigua ha tingut relació, des de l’antigor, amb totes les civilitzacions, en aquest llibre ens endinsem en la seva relació amb les divinitats, amb la religió, a través de diferents períodes, el llibre se centra a l'inici en Grècia i Roma i ens porta fins el Renaixement i el Barroc, bàsicament situant-nos a Itàlia.

Després d’una introducció passem per Grècia, on fonts, coves i nimfeus poblaven l’imaginari d’un mon mític evocat pels poetes i narradors. Roma ens aporta el pes civilitzador en el qual ja trobem enginyeria aplicada, arquitectura pràctica, a través, per exemple, dels aqüeductes. Les ciutats romanes precisaven d’infraestructures com ara clavegueram, banys i termes. Tot i que els poderosos també la feien servir com a mostra de la seva riquesa, amb espectacular espais i jardins a les mansions de luxe. Resulta molt evocadora la referència a la vil·la Pliniana.

Ja en el Renaixement ens ensopeguem amb Petrarca, en la recerca de manuscrits clàssics, tot i que ens apartem, en aparença, de l’element central del llibre. El pas pels jardins renaixentistes ens retorna a l’harmonia i la purificació i al protagonisme de l’aigua. I acabem en el Barroc, en una Roma papal en la qual s’opta per la construcció de noves fonts ornamentals, plenes d’obra escultòrica que mostra el poder terrenal dels qui les han encarregat. Seguim els passeigs de l’autora per llocs diversos, alguns ben populars, com la Fontana de Trevi, però també per indrets menys coneguts i més recòndits. Ens ensopeguem amb un munt de referències i en ocasions no resulta senzill orientar-nos en l’imaginari de Belmonte.

Crec que en més d’una ocasió es deixa una mica de banda el tema central per a diversificar-se a través de personatges i indrets diversos, sobretot en els capítols del Renaixement i el Barroc. Malgrat tot paga la pena, el plaer de la lectura ens atrapa, sigui com sigui. L’aigua pot esdevenir una de metàfora del poder papal. Un dels apartats, molt interessant i extens, és el que ens evoca la figura del gran Bernini, tan implicat en la construcció, entre d’altres elements, de fonts monumentals. El llibre ens ofereix un epíleg interessant i referències al mon contemporani, com ara un apunt personal sobre la pel·lícula ‘La gran bellesa'. Al final del llibre l’autora s’endinsa una vegada més en les seves experiències personals i el clou amb una extensa bibliografia. De forma inevitable, en ocasions, l’excés porta a la dispersió i a un excés d’erudició, sempre, però, comptant amb la visió personal de l’escriptora. En tot cas per la xarxa es poden trobar un munt de ressenyes sobre el llibre, entrevistes a l'escriptora i tota mena d'informació adient.

El llibre, al capdavall, ens fa connectar amb l'experiencia pròpia, amb les 'nostres' fonts, monumentals i populars, i amb el nostre propi imaginari.

Maria Belmonte té d’altres llibres, tots ells publicats per Acantilado. Fins ara, per diferents motius, encara ‘Peregrinos de la belleza’ és el meu preferit. Però s’ha d’admetre que és una escriptora que crea lectors i que va molt més enllà de la divulgació històrica convencional.

María Belmonte, El murmullo del agua. Fuentes, jardines y divinidades acuáticas. Editorial Acantilado, 2024, 195 páginas.

https://www.lavanguardia.com/cultura/20240307/9540675/maria-belmonte-el-murmullo-del-agua.html

De l'estrany misteri dels viatges (3)

El mar, pertot el mar!
Em brunz a les orelles,
em barrina el cervell,
em sacseja l’estómac,
em fa mudar de pell... 

(Joan Oliver, Epístola d'alta mar)

Quan s’ha de viatjar cal triar el mitjà de transport i tots, evidentment, tenen avantatges i inconvenients. En tot cas, la tria depèn del temps que es té i dels objectius, durada i llunyania del viatge. També, és clar, de les possibilitats i preferències de cadascú. No he estat mai excessivament viatgera però em temo que cada dia ho seré menys.

Per anar a Itàlia, com és sabut, hi ha els vaixells de la marca Grimaldi,  que tenen molt bona fama. El que potser no se sap tant és que quan arriba l’estiu els millors vaixells de la casa es dediquen a creuers i que s’acostuma a encarregar a d'altres més modestos les línies més regulars. O això és el que m'han explicat, que no sóc experta en aquest tema.

Un gran nombre de vaixells fa el recorregut Tànger-Barcelona-Livorno i a l’inrevés. Hi va molta gent del Marroc que treballa a Europa, famílies senceres, jovent. Tanta gent d’aquella zona hi va que sembla una mica que et fiquis a casa d’un altre, com ara quan fa anys anaves a la platja a aquella Calella dels alemanys. Hi van força criatures que, cal dir-ho, es comporten molt bé, si considerem la durada del viatge i la situació.

Al vaixell vam agafar conversa amb un matrimoni italià, jubilats com  nosaltres, de retorn d’un mes llarg per Espanya, que ens explicaren que a l'anada eren els únics europeus del vaixell. Els van agradar moltes coses del país hispànic però, malauradament, els van robar tota la documentació a Barcelona, com sol passar massa sovint a molts estrangers, cosa que, de moment, no hi ha manera de solucionar. Aquests dies he llegit la inversemblant història d'una noia colombiana que viu a la ciutat i que es dedica a avisar de motu propi la gent que veu en perill de ser robada, utilitzant un xiulet.

A més van quedar desagradablement sorpresos de la urbanització abusiva de gran part de la costa valenciana i andalusa. A mi em va passar el mateix la darrera vegada que vaig anar al País Valencià, pel que fa a la sorpresa de veure com els blocs de pisos creixen a tocar de parcs naturals i els turons es van atapeint de construccions i construccions. Sort que als amables italians també els van agradar molt d’altres coses i van trobar bona gent per tot arreu, a més de gaudir amb menges com ara el gaspatxo i el salmorejo.

Pel que fa al viatge en vaixell, en aquest cas grec, amb el nom d'IKARUS, que no em sembla gaire adient a l'hora d'amollar seguretat als passatgers, entre unes coses i unes altres i uns controls policials als no comunitaris, motivats per algun tema estrany, que no vam aclarir vam arribar a Florència amb més de quatre hores de retard. Una família catalana es queixava de la mala organització, de  la manca de neteja del seu camarot, al menys en això nosaltres vam tenir sort. 

És interessant veure una mica de realitat més enllà del panorama turístic convencional i és que el retard ens va fer entrar a la ciutat a través d'un decorat nocturn molt diferent de l’esperat, carrers solitaris, foscor, joveníssimes prostitutes fent cantonades... Les ciutats tenen moltes cares, segons les hores del dia i els indrets per on passes, les poques vegades que surto de nit a Barcelona també m’ensopego amb estranys i inesperats escenaris poc coneguts per als qui no els compartim.

En tot cas, és gairebé impossible, per a la gent de la nostra generació, no recordar a l'hora de viatjar aquell divertit monòleg de Joan Capri, en el qual una sogra insisteix al gendre: hem de viatjar, hem de veure món, que no tenim conversa... El gendre reflexiona: no tenim conversa? si no callava mai, aquella dona... El viatge de Capri acabava, precisament, amb un naufragi després de la políticament incorrecta fi de la sogra  que en el fons, no era tan dolenta.

De l'estrany misteri dels viatges (1)

A una meva tia, que fa molts anys que va morir, li va tocar en una ocasió, no sé en quines circumstàncies, ni tan sols a quin lloc, un viatge. El cas és que no hi  va voler anar, era d'aquelles persones a qui no agradava sortir del petit poble on vivia, ni tan sols de casa seva. El meu pares explicaven l'anècdota repetint la frase amb la qual va rubricar la seva decisió, dient-li al marit, germà del pare: Vols que t'ho digui, Pep, cases i camps i camps i cases... 

De jove em semblava aquella resposta una mostra d'ignorància, del fet de menystenir allò que es desconeix, però avui em sembla una mena de mostra d'antiga saviesa rural, la constatació de què hi ha més coses que ens fan a tots plegats semblants que no pas aquelles que ens fan diferents i dignes de contemplació. Avui, a les cases i camps potser hi hauria afegit els turistes, viatgers i viatgeres apressats del present, en una època en la qual, afortunadament, els privilegis de les minories s'han posat, en el nostre món, a l'abast, més o menys, d'un gran nombre de gent.

Com l'educació, el viatge, en massificar-se, ha perdut molt de misteri i de prestigi, però hi tenim una estranya tirada i l'entomem segons el tarannà de cadascú, fins i tot segons el moment vital pel qual passem. Hi ha qui ho voldria veure tot a fons i es posa nerviós quan constata que ni tan sols en cent vides ho podria fer, és allò tan repetit de la síndrome stendhaliana, de fet una mena de neguit davant de l'aclaparament que produeix l'excés de coses dignes de visitar i contemplar. Hi ha qui només vol fer amistats, també hi ha qui és fidel a un país, a un lloc concret i que rebutja el tastaolletisme inevitable. Hi ha de tot, en aquest món de mones, afortunadament. Però en aquestes diferències hi ha també una gran semblança humana i, com constata Tolstoi quan parla, a Guerra i Pau, de com la societat benestant russa organitza festes i festetes, en el fons del fons hi ha la necessitat d'oblidar la gran veritat, que la vida, viatgis o no, passa, de pressa i sense manies.

La façana d'aquesta famosa catedral té un punt de contacte amb la barcelonina, la van fer en el segle XIX mentre que la nostra és del segle XX. Aquests anacronismes neogòtics acaben per fondre's en el conjunt i no diferenciar-se però he escoltat, en el cas de Barcelona, alguns menyspreus sobre la tendència. Hi ha èpoques en les quals es vol reinventar el passat i èpoques en les quals es vol fer tot nou. Quan jo era jove hi havia molts partidaris de continuar la Sagrada Família en estil avantguardista, ja que així es feien moltes coses de l'antigor, segons les modes i les novetats. El fet és que es facin com es facin tot acaba semblant antic, el temps estén damunt dels segles una mena de vernís fraternal. Sempre hi ha polèmica, en aquests temes, ja n'hi havia en l'Edat Mitjana, en el Renaixement. I corrupteles a l'hora d'endegar encàrrecs. 

No sé dir, hores d'ara, si els edificis, els paisatges, les obres d'art, són boniques o lletges. L'interès que sentim en el nostre present per tot plegat ve determinat per la cultura, la cultureta, les lectures, les modes, la literatura, la història reconvertida pels historiadors del present. No ens en podem desfer, de tot això, ni tampoc d'un present ple d'imatges repetides que ens empenyen sovint a constatar que allò que repeteixen existeix, en algun indret precís del món. En tot cas, l'excés, efectivament, acaba per aclaparar. I si en ocasions no copsem l'excés és també perquè, com en el cas del romànic nostrat o de les blanques estàtues clàssiques, el temps ha esborrat les coloraines oferint-nos una austeritat que mai no va existir. 

Els ricatxos del XIX van reinventar Florència, fins i tot ja estava inventat això de les teatralitzacions actuals i sembla que jovent vestit de dames i cavallers medievals guarnia els interiors dels vells palaus sense manies. En tot  cas els indrets turístics em desvetllen, més enllà del seu valor artístic i històric, una immensa curiositat pel present i per nosaltres mateixos, turistes retratadors i filmadors, intentant emportar-nos, en debades, un moment, molts moments perduts, que ens ajudin a oblidar que la vida passa i que ens assegurin una certa immortalitat impossible.

Viatges i miratges

La millora econòmica experimentada per la nostra societat, malgrat les crisis, ha fet realitat, des de fa temps, un dels somnis antics, abans limitat a la gent benestant o els aventurers  arrauxats: el viatge. Els viatges a l'abast de la gent normal acostumen a ser convencionals i turístics, Quan em vaig jubilar molta gent em comentava:

-Ara podràs viatjar!

Se suposa, de forma generalitzada, que t'ha d'agradar viatjar i que viatjar és això que avui es fa de forma majoritària, anar quinze dies a un lloc, i veure un munt de coses famoses i remarcables, empassar-te alguna menja típica, comprar un parell de records. Es col·leccionen fotografies que abans eren postals comprades i el gènere viatger ha propiciat llibreries especialitzades sobre el món que ens acull, que arriben a ficar el nas en indrets remots i exòtics. No és estrany aquest afany de la meva generació per anar amunt i avall, el món era un miratge, en la nostra joventut, per a la majoria. Anaves des de Barcelona a Montserrat i ja et semblava que havies viscut una gran experiència. Arribar fins a França o a Andorra, amb el passaport, passar aquelles duanes amb guàrdia-civils entricorniats, tot plegat et provocava una sensació inefable que avui, mirada des de la distància, resulta immensament ingènua.

Fa temps vaig llegir un article en el qual es comparava els col·leccionistes de viatges amb els col·leccionistes d'amants. Una coneguda meva, viatgera convençuda, es va empipar en llegir-lo però a mi em va semblar molt interessant. Fa tant de temps que el vaig llegir que no en recordo l'autor, llàstima. Hi ha una tendència estranya en voler veure-ho tot quan es va a un lloc llunyà per anar al qual s'ha fet una despesa important. Ja que som aquí... Hi ha, efectivament, una mena d'afany col·leccionista d'indrets, contra el qual no tinc res a dir, però que no comparteixo pel fet que tinc un esperit molt poc col·leccionista. Les persones amb el tarannà adient gaudeixen molt d'aquests viatges així que no vull fer pas cap judici de valor. 

Hi ha persones que m'expliquen que no els agrada repetir ja que hi ha tantes coses per veure. També hi ha qui s'enamora d'un indret concret i que hi torna sempre que pot: una ciutat, un poble, una muntanya. Molta gent vol veure també tot allò conegut, que tothom ha vist i que ja coneix força, car ho ha contemplat retratat i filmat en moltes ocasions. I també hi ha gent a qui no agrada viatjar i que s'ho passa molt bé anant de casa seva al seu poble. O fins i tot quedant-se a casa així que pot i mirant la televisió.

El viatge dels nostres temps és ràpid, normalment no saps ben bé per on passes. Trens i cotxes, per no parlar dels avions, van depressa d'un lloc a l'altre i obliden els pobles i poblets i la gent que abans anaves contemplant quan et desplaçaves, en els trens de fusta antic o en siscents modestos, per carreteres deficients. Tot això ha fet que canviés molt la sensació personal en viatjar i que perdem molts llençols en aquestes bugades. 

Escoltava fa poc per televisió un senyor que s'ha especialitzat en retratar Sant Llorenç del Munt. Explicava, amb raó, que la gent quan ha anat a un lloc diu que el coneix. Però el cert, explicava, és que el coneix en un moment concret, en una època de l'any, en unes hores d'un dia determinat. Cada lloc pot ser molts llocs i el pas del temps i de les hores reconverteix qualsevol indret en milers de possibilitats. Mai no es coneix ni poseeix res ni ningú del tot. Ni tan sols, ai, el propi barri o poble, on sempre acabés ensopegant amb allò que no havies percebut encara o entomant un canvi abans imprevisible.

Afortunadament hi ha gustos per a tot. El que no em plau és que em vulguin imposar idees pròpies a l'entorn de la vivència del viatge i de les seves excel·lències. En això, com en tantes altres coses, cadascú considera que la seva opció és la bona. La vida és també com un gran viatge i hi ha qui ho vol fer tot. Però el cert és que la realitat imposa les limitacions temporals lligades a la nostra fragilitat i vèiem el que vèiem i vivim el que vivim, molt poca cosa. A més a més, tot canvia, una ciutat no és avui com era abans ni serà demà com és avui. Els pobles es fan petits i grans i fins i tot els espais naturals es transformen. 

Hi ha gent que mostra molt poc interès per saber la realitat i les circumstàncies dels molts immigrants que han arribat a casa nostra i que tantes històries exòtiques ens poden explicar però que, en canvi, viatja, si pot, als seus països per veure allò que s'ha de veure. Els indrets són, sobre tot, la gent que hi viu o que s'hi aplega. De vegades, en les temporades altes, els centres turístics són plens de forasters servits per forasters, és aquest un aspecte dels nostres temps molt divertit i curiós, sobre el qual no es reflexiona massa. El turisme té aspectes bons, a molts països els procura benestar i ingressos però també té el seu costat pervers que a casa nostra hem viscut prou, amb la destrucció de l'entorn natural i la banalització dels monuments propis per tal d'acollir visites massives i anar fent rajar l'aixeta fins extrems surrealistes.

Sobre el viatge de la vida, és com un joc de l'oca, ple d'entrebancs en el qual ens poden passar coses imprevistes, bones i dolentes. Expliquen que el nombre de caselles del joc de l'oca és, de fet, el nombre d'anys que se suposava que vivia, més o menys, una persona, seixanta-tres. Avui es creu, amb optimisme biològic una mica càndid, que algú amb seixanta anys és jove i, per tant, ha de fer i pot fer moltes coses, entre les quals, viatjar. De vegades, quan et fas gran, t'agafa un neguit estrany, la vida s'acaba, tot passa, cal aprofitar el que queda. 

-Els meus desitjos són ja urgèncias -em deia, fa poc, una persona gran (una mica vella ja), activíssima i viatgera. A Guerra i Pau Tolstoi parla en profunditat de la necessitat humana de distreure's amb festes i sortides, per oblidar el més obvi, que la vida passa. 
La professora reprimida amiga de l'Anna de Green Gables li diu, en una ocasió, parlant dels monuments del món reproduïts en un llibre de gravats:
-No en tinc prou de saber que existeixen, els vull VEURE!!!


Fa uns dies, anant als meus cursos de dibuix i pintura, en l'ascensor de l'escola una senyora parlava amb una altra del SEU viatge previst per a l'estiu, crec que era a Itàlia.
-Vull fer una llista amb tot això que surt als llibres i a la televisió: Venècia, Florència, el Vaticà... Ho vull  VEURE TOT!!!
Veure, ai, sembla que s'està convertint en una mena de sinònim estrany de VIURE. Les possibilitats retratadores i filmadores actuals, a més, permeten tenir gavadals d'imatges viscudes a l'abast. Però, ai, malgrat les cançons romàntiques, recordar no és pas tornar a viure, ni de bon tros. 

L'Imserso permet viatjar amb molt pocs diners, hi ha viatges per a totes les  butxaques. Per a totes les  butxaques de la nostra societat occidental i ben peixada, és clar. La gent d'altres indrets, molt més pobra, viatja per sobreviure i assumeix riscos que nosaltres, ara per ara, no seríem capaços d'entomar perquè no en tenim aquesta necessitat. Quan et jubiles, a més, et fan molts descomptes en activitats culturals, entre les quals, visites a exposicions, a museus; els accepto, només faltaria, però em semblen injustos. Per què un matrimoni jove amb dues criatures ha de pagar més que jo per entrar a una exposició o anar al cinema? 

Les noves generacions canviaran, ja estan canviant, el concepte de viatge. Una gran quantitat de joves es desplaça per viure, per estudiar, per treballar. Contacten amb persones de la seva generació amb facilitat i els interessen molt més les persones que no pas l'entorn turístic. Viuen el món més que no pas el visiten. Fa anys, quan estudiava, recordo que en un Correu de la Unesco, vaig llegir unes previsions sobre el futur, fent referència a l'educació, que han resultat força encertades, pel que fa al moviment d'estudiants i de treballadors joves, món amunt i món avall. Per molt que intentem conservar la diferència la realitat tendeix a una certa unificació,  cosa que no és bona ni dolenta, com sol passar amb tants aspectes de la realitat, sinó que és com és.

La tragèdia és que sabem que no tot el món té aquestes possibilitats diverses de gaudir dels viatges, ni tan sols d'arribar a la casella seixanta-tres del joc de l'oca. Per més que avancem, sembla que no podem fer massa cosa per evitar guerres i fams llunyanes o properes, ni tan sols per evitar viure instal·lats en el risc permanent. 

VIATGEM, QUE SÓN DOS DIES (dècimes desacomplexades)


Quan jo n’era petiteta,
passava estius resignats,
tot fent tertúlia als terrats
bevent aigua de l’aixeta
i refrescant la mandreta
en gibrells abonyegats.
Aquells temps ja superats
ara semblen de misèria
i fem, amb una gran dèria,
viatges organitzats.


Ara anem amunt i avall
amb avions de vol rabent,
plens d’esperances i gent
i també d’algun badall.
No és ben bé muntar a cavall
per camins de carreter,
però és cosa molt convenient
i tirem fotografies
fixant uns minuts i dies
que ens retraten somrient.


Aplicats llegim les guies
on expliquen el que hi ha
al lloc on volem anar
a passar un grapat de dies.
Prevenim les malalties
si anem fins al tercer món
on la gent, pobres com són,
es conforma, resignada,
amb xerrar a la cantonada
mirant com el sol es pon.


En tornar hem esdevingut
en viatjar especialistes,
a tothom mostrem les vistes
de tot el que hem conegut,
a aquest món vell i tossut
que mai no es deixa abastar
conèixer ni controlar
per més que amb tan gran coratge
intentem, fent un viatge,
molt més savis retornar.


Un país de rics novells,
hem esdevingut aviat...
Què llunyà és aquell terrat
on escoltàvem els vells
quan érem uns passarells!
Reclamem subvencions
balafiant calerons
en mil coses prescindibles
i en tants somnis impossibles
que encalcem per nous racons!!!


La sopa d’all descoberta
tornem del llunyà país,
admirant la gent feliç
que deixa la porta oberta
i que té una vida incerta,
natural, senzilla, austera,
i cap més viatge espera,
si no és, potser, el d’emigrar,
per poder guanyar-se al pa
fent de cambrer o mainadera.


I quan aquest bon pagès,
esdevé veí de barri,
trobem que fa molt xivarri,
i no ens desvetlla interès
ni ens acaba de fer el pes.
Al capdavall, impacients,
volem veure monuments,
deserts i parcs naturals,
i no famílies normals,
vivint en blocs de ciment.


    Júlia Costa

Viatge a la ciutat imaginada

No sé el perquè, però fa anys que tenia ganes de conèixer Segòvia, era com una mena de mania estranya, ho admeto. Com que avui les ànsies viatgeres s'han desenvolupat de forma exponencial en les nostre ben peixades societats, sovint he tingut aquest diàleg amb amics i coneguts:

-T'has jubilat? Ara sí que podràs fer viatges!!! Podràs anar per tot el món...

-Ep, si encara no conec Segòvia!!!

Un company mestre, que es va jubilar el mateix any que jo, em va dir que tenia ganes de viatjar molt, perquè és un gran amant de la pintura i que volia aprofitar qualsevol ocasió per anar a veure aquell quadre objecte del seu desig, ocult en algun museu llunyà. Com que li vaig fer aquesta broma sobre Segòvia va resultar que ell era d'un poble de Segòvia, precisament, coses de la vida.

Els meus pares, de grans, van apuntar-se, com molta gent de la seva edat, a algun viatge organitzat. En una ocasió la meva mare, que havia estat aquell any per Segòvia i rodalies i n'estava molt orgullosa, es va trobar la mare d'una companya meva d'escola i van tenir una conversa més o menys així:

-Què tal, senyora Costa?

-Molt bé, senyora X! Ens ho hem passat molt bé, aquest estiu, hem anat a Segòvia...

-Ui, nosaltres hem estat a Tailàndia!!!!

Una companya de feina que vivia sola, amant de l'art i de la història, en una ocasió en què no tenia amb qui anar de viatge, va agafar el tren fins a Segòvia i s'hi va estar una setmana. Recordo que una altra companya, de l'escola, d'aquestes que havia vist la Ceca, la Meca i les Valls d'Andorra, en una època en la qual en retornar pel setembre a treballar les explicacions sobre els viatges de cadascú semblaven una competició en exotisme i quilometratge, li va amollar, amb un cert menyspreu:

-A Segòvia, i què has fet, a Segòvia, tants dies?

També una altra amiga que em va trucar fa uns dies em va dir:

-Bueno, pronto volverás, de Segovia, allí en tres o cuatro días lo has visto todo...

En l'època dels meus pares, quan el desenvolupament econòmic va permetre començar a viatjar en cotxet propi, hi havia la idea generalitzada que primer s'havia de conèixer Catalunya, Andorra, després Espanya i més endavant, si es podia, la resta del món començant per França i Portugal. Aquest ordre viatger avui dia està absolutament trasbalsat, tot s'ha complicat i ja no cal conèixer Madrid ni Andorra, abans d'anar a les antípodes. Ni tan sols conèixer les poc conegudes pintures de Cabra Feixet, de les quals parla avui l'amic Saragatona i que jo, ai, no conec encara, tampoc, perquè un dia que m'hi vaig acostar va caure una pedregada perellonenca de categoria.

Estic molt contenta d'haver realitzat un dels meus somnis, la veritat, malgrat que em quedaran moltes coses per veure de Segovia, com de tants altres llocs, perquè els indrets canvien amb les estacions de l'any i les hores del dia i sempre hi ha racons que ens deixem. Per no parlar de la província i dels seus paisatges, pobles i poblets. De fet, amb els anys t'adones que és impossible veure-ho tot i avui no tinc la curiositat d'anys enrere. He arribat gairebé al grau d'indiferència davant la diversitat universal que mostrava una meva tia de la Mieres garrotxina, fa molts anys, quan, en tocar-li al seu marit en no sé quin concurs un viatge no sé on, no hi va voler anar, fent el següent raonament:

-Vols que t'ho digui, Pep? Cases i camps i camps i cases...

La Segòvia actual, moderna, turística, dinàmica, és avui, ben segur, molt diferent de la ciutat que hauria pogut conèixer quan era una adolescent i el món era molt més petit. Avui, a més de cases i camps hi ha cotxes, restaurants, hotels i turistes. L'Aqueducte, imatge que sovintejava en les enciclopèdies de la meva infantesa i en les col·leccions de cromos, impressiona encara i, a l'inrevés del que passa amb moltes coses no me l'imaginava tan gran. Sobretot, el que impressiona més és la constatació del pas del temps i dels molts trasbalsos que hem patit i patirem. I el miracle del fet que, malgrat els esforços piconadors de tanta gent al llarg dels segles, resti alguna cosa del passat dempeus i en bon estat de conservació... encara.

De la -suposada- felicitat dels pobres

Recordo que quan anava a reunions de la parròquia, de joveneta, en una ocasió ens van explicar una mena de conte exemplar, que he escoltat en versions diferents, aplicat, per exemple, al comunisme en lloc del cristianisme. Un cristià convençut, en una xerrada, pontifica de la forma següent:

-El bon cristià ha de ser generós. Qui tingui dues cases n'ha de donar una als pobres, qui tingui dos cotxes, el mateix. Qui tingui dos milions, n'ha de lliurar un als necessitats...

Una persona que l'escolta demana la paraula i pregunta:

-I qui té dos trajos? També n'ha de donar un?

L'home dubta, pensa, i respon, de forma espontània:

-Ep, no... és que de trajos en tinc dos!!!

La moral de la història consistia en fer-nos veure que és molt fàcil donar allò que no tens. Malgrat això, hi ha una llegenda sobre la pobresa que contempla els pobres amb admiració, per la seva generositat suposada, la qual, quan aquesta pobresa minva, declina també de forma decebedora. El concepte de pobre és també molt relatiu, funciona per comparació amb el nostre entorn proper, en general.

Quan jo era petita creia que érem pobres, però com que aleshores hi va haver l'allau immigratori de gent de la resta d'Espanya ben aviat vam veure pel barri gent molt més pobre com li va passar al conegut savi calderonià. Malgrat el refús que podien provocar pels seus costums, existia una gran admiració pel seu tarannà:

-S'ajuden molt, es fiquen tots a casa d'un parent si cal i ho comparteixen tot, aquí som més repatanis i egoïstes...

Això, en part, era cert, però també era cert que entre els immigrants, com entre els autòctons, hi havia de tot, gent més generosa i gent més egoista. Quan no es té res sembla més fàcil compartir la misèria però també es pot caure en la cobdícia i l'autodefensa més absolutes. La veritat és complexa, i, al mateix temps, senzilla: a tot arreu hi ha de tot i fins i tot una mateixa persona no actua pas sempre de la mateixa manera. Això val per a la immigració d'avui, també. O per a col·lectius com ara els homosexuals, marginats i reprimits durant molt de temps, diversos com a persones que són, i no pas encotillats en els tòpics habituals que els imaginen endreçats, generosos o festeros, per exemple.

Fa uns dies vaig anar a dinar amb unes antigues companyes de feina, jubilades també. Una d'elles és una gran viatgera, ha vist -com es veu avui en els viatges turístics- gairebé tot el món. Enguany tornarà a l'Índia. Parlava de forma entusiasta del Vietnam, de la generositat i felicitat d'aquella gent tant pobra que no tenen de res i t'ho donen tot i són tan feliços. Vaig objectar que una cosa és la imatge que podem veure en els viatges i l'altra la realitat quotidiana. De fet, vaig comentar-li, aquesta imatge la podíem donar els espanyols en la postguerra, quan el nou jovent tenia tantes ganes de viure i tirar endavant i quan els grans, escaldats amb tot el que havia passat, optaven sovint per gaudir del poc que hi havia amb un aferrament a la vida admirable, palesat en l'increment espectacular de naixements a partir de mitjans de la dècada dels quaranta. Es parla encara pel meu barri de les festes majors d'aleshores, sense subvencions, amb la contribució voluntària de la gent en feina, temps i diners, pocs, al guarniment i a les berenades. Era aquella, la realitat de la nostra societat? Sí, però no pas tota, és clar.

Si creiem seriosament que la pobresa ens forneix uns valors determinats, la solució és ben fàcil, tornem a ser pobres o a actuar com a pobres. Aleshores, és clar, no ens podrem gastar tants diners per anar a veure món i constatar com en són de feliços en d'altres exòtics verals. Concretament, en el cas del Vietnam, després de tot el que van passar durant anys i panys no és gens estrany que el fet, tan sols, de viure en pau i poder menjar cada dia i tenir perspectives de tirar endavant i millorar, ja escampi pel damunt de la seva societat jove una pàtina d'optimisme.

En un d'aquests reportatges sobre el barraquisme a Barcelona, un home gran, un avi, explicava el feliç que era de jove, en assolir qualsevol fita, tenir una ràdio, una tele, un cotxe, un pis, fer un bon tec, aprendre a llegir i escriure millor... Ceia que els seus fills i néts eren molt diferents i segur que ho són, però cadascú té els seus problemes i s'adapta al seu moment com toca, cosa que costa molt de valorar en claus tan etèries com la de la felicitat interior.

La cosa val per als bens materials, però també per a d'altres qüestions com ara el sexe. He escoltat opinions de gent de la meva edat sobre la poca il·lusió juvenil davant d'aquesta qüestió, i la que teníem nosaltres en casar-nos, per exemple. Molta d'aquella il·lusió i impaciència venia condicionada pel fet que les relacions sexuals es reprimien força, en general, fins al casament. A més, independitzar-te de la família original era també un miratge, tan sols assolible a través del matrimoni sagramental i indisoluble d'aquells temps. Qui té fam somnia pa, senzillament, i el somni sempre fa que el pa, quan s'aconsegueix per primera vegada, ens sembli boníssim i de primera qualitat, no com el que fan ara.

Kallisté (i 2)

De les quatre persones que van anar plegades a Còrsega, com sol passar, crec que cadascuna de nosaltres va veure, percebre i fins i tot 'plànyer no veure' coses diferents.

Hi ha qui sent un afany col·leccionista pel món i el que vol, quan viatja, és assolir el més gran nombre d'imatges possibles. Per a això s'han inventat les guies turístiques, que són una literatura a estudiar encara, divertida i pràctica, ep, que no els trec el mèrit. Encara que quan en llegeixes sobre llocs més propers, com ara Barcelona, se't posin els pèls de punta en més d'una ocasió...

Ens hem convertit en la generació més retratada i retratista de la història, gràcies a la tècnica. Algun dia em rebel·laré i llençaré la digital per un espadat. Però, ai, és tan bonic pensar ingènuament que immortalitzem els instants viscuts i irrecuperables!!!

Responen les pintades a la realitat social, contemplada en conjunt? Em temo que no, si faig cas de les que puc contemplar a prop de casa... En tot cas, sempre criden l'atenció, encara que en el nostre món ben peixat han perdut romanticisme.

Les esglésies i monuments que admirem, a causa del dubtós mèrit d'haver sobreviscut al llarg dels segles, potser eren contemplades amb ulls molt diferents pels qui entomaven la cristianització obligatòria (o la modernització, o la pisanització, o l'afrancesament o...), tot és tan relatiu, al capdavall!

Però...

Domani partirò
Per una terra a me lontana
Encora una anno
Per vedere i tuoi colori
Encora una anno
Per podere sentire
I tuoi profumi
I tuoi suoni
Aspettami Corsica
Perché io per te
Sempre ritornerò

Aspettami
O terra d'amà
Aspettami
In portu nuvellu
Cì hè una nave chì va
Un core gemellu
Un sognu un andà
Un ricordu niellu
Più d'una alma chì sà
Aspettami
O Corsica

Cì hè sempre un fratellu
Chì cerca un amà
Appesu à l'anellu
Un abracciu à dà
In portu nuvellu
Cì hè una nave chì và
Aspettami

Evocacions madrilenyes

Avui tinc l'honor de ser artista invitada a l'excel·lent blog Mis fotos de Madrid, que és molt i molt més que fotografies, per cert. Ja he explicat a La Panxa del Bou en alguna ocasió els meus viatgets juvenils a Madrid, ciutat que sempre m'ha encantat, la veritat i Miguel, d'aquest blog, està recollint ara testimonis que amollin visions de la seva ciutat per part de gent forastera. No repetiré aquí ara la història que explico allà, doncs en d'altres ocasions ja l'he escrita per aquests verals, amb més o menys detalls. L'autor del blog ha tingut l'amabilitat de incloure-hi unes fotografies pròpies a més d'un parell de meves i jo he trobat aquesta visió antiga de la Granvía sarsuelera. Em sembla que de vegades em miro la novel·la Amar en tiempos revueltos per poder gaudir de les imatges antigues en blanc i negre que serveixen de transició entre les escenes. Des d'aquí, el meu agraiment a Miguel i felicitacions de nou pel seu estupendo blog.

Cròniques d'una jubilada perplexa (1)

Sóc pel País Valencià, a Altea, en viatge jubilatori modern i barat, com cal. Quin bé de Déu d’històries, relats curts, novel·les i poemes diversos no contenen aquests hotels atapeïts de gent de tota la pell de brau, d’edats diverses i aspecte variable, units pel llaç sòlid de la pertinença a aquest llarg espai dedicat a activitats no remunerades però sí subvencionades! Ara ja ens parlen de dividir aquest darrera estació en tercera i quarta edat, a causa de la previsible durada vital que ens espera. Per no entrar en polèmica sobre futurs futuristes, quan, ai, serà possible, segons teories recents, esdevenir no ja centenari, sinó mil·lenari!!!

Més enllà dels boscos de ciment costers, que assoleixen ja els vessants de les muntanyes, hi ha encara bells i misteriosos indrets, pobles per a mi fins ara desconeguts, roquerars inaccessibles, per on s’enfilen carreteres arrauxades. Tantes proclames ecologistes ardides no han aconseguit ni tan sols reduir l’alçada d’aquestes immenses torres, encara mig buides, que toquen a mar. Em temo que sovint s’esmercen recursos dialèctics i mostres massives de rebuig en empreses menors, molt menors, mentre el país real creix de forma caòtica i fins i tot lloada per experts diversos, venent el patrimoni segons calgui. M'adono que, mentre els residents i els inversors de l'entorn pertanyen a la classe social dels rics foranis, les cambreres, els paletes i les dependentes pertanyen a la classe social dels pobres foranis. I, al mig, nosaltres, que ja no sabem ben bé qui som ni d'on venim.

Al vespre, quan es pon el sol, fins i tot la línia de l’horitzó atapeïda de torratxes amenaçadores és bonica, sembla talment el dibuix d’un còmic modern, una ciutat perduda on tot és possible, plena d'enigmes i d'extraterrestres de bona voluntat. De prop, el paisatge perd molt, amb l’amuntegament i la manca d’intencionalitat paisatgística i racional, sense ni tan sols uns mínims estètics que facin possible gaudir dels horitzons a través de carrers ben dibuixats. On són, els arquitectes fashion? Què poc sé de res ni d’enlloc! Escoltava fa uns dies per ràdio, de bon matí, un professor que parlava de Rossana Rossanda, periodista comunista crítica i sorpresa davant l'evolució del món, noia del segle passat, qui en tornar a Espanya els anys 80 es va decebre en trobar un país conformista i unes ciutats plenes de frivolitat, fatxenderia i ciment, on ella esperava, encara, trobar èpica política. Ciutats ja plenes de turistes, que, com escriu Rosanda, passen pels llocs com la pluja damunt les plomes d’un ànec…

Anava a posar aquí un poema de Maria Beneyto, gran escriptora valenciana, narradora i poeta, tan poc coneguda, encara, malgrat tenir més de vuitanta anys. Però com que tinc blog especialitzat en grans dames de la paraula, em limitaré a uns pocs versos:

Ocorrerà de sobte, netament, sens miracle,
com van ocórrer sempre les més senzilles coses.
Direu: què és aqueix núvol blanquinós i festívol
que se’n va per deixar-nos alt i pur el nou dia?

Què és aquest mar blau vívid, amb veus de sol petites
dient-nos a l’uníson frases mai no escoltades?
Quina llum de sorpresa cerca en flames els arbres
del camp adust, i acosta les muntanyes perdudes?

Maria Beneyto, Hereus

Fotografies: Pere Borràs

Novembre a Menorca

La primera vegada que vaig fer una sortida amb amigues, més enllà de les excursions a muntanya amb la parròquia del barri, lloc emblemàtic de la meva època juvenil i moralista, va ser en una llunyana Setmana Santa, em sembla que de l’any 68. Em va engrescar una amiga que vaig fer durant allò que es deia servei social, i que incloïa cuina, economia domèstica i d’altres ensenyaments pràctics de l’època a més d’un cert vernís de política hispànica del moment. La meva nova amiga es deia Margarida Bastart. Ens vam conèixer a l’edifici de la Baixa de Sant Pere, on ara vaig a fer cursets de dibuix, i del qual aleshores, en gran part, portava el pòndol la inefable sección femenina. Em sembla que en algun llunyà post ja vaig parlar d’aquella aventi mallorquina, però l’edat em fa rodolar de forma inevitable a la repetició temàtica.

Jo tenia intenció d’estudiar magisteri, la Margarida volia fer infermeria. Eren les carreres més habituals per a les noies, es podien cursar treballant i teníem molta vida pel davant. Una vegada una mestra gran em va fer reflexionar sobre un fet que aleshores semblava evident, que avui semblaria carrincló i obsolet, i que em va resumir amb aquesta sentència: sigui mestra o qualsevol altra cosa, la senyora de don Josep serà donya Josefina i la dona del Pepet, la Pepeta. O sigui, que el que calia era intentar trobar un don Josep ben peixat i deixar-se d’estudis massa ambiciosos, inútils, i que abocaven a la solteria. Totes dues, la Margarida i jo, treballàvem aleshores en empreses grans i sòlides de l’època, avui records boirosos del desenvolupament i la seva empenta. El cas és que amb ella i dues amigues més vam anar a Menorca en aquella llunyana Setmana Santa, era la primera vegada que agafàvem l’avió, per acabar de fer emocionant aquella escapada agosarada, comptant amb el fet que els pares i mares eren molt reacis a fornir permisos de viatge a les filles per merèixer. Aquells avions avui es considerarien arqueologia dels transports i les comunicacions, eren molt sorollosos i ja, em sembla, una mica atrotinats. En aquella època un passeig barceloní de diumenge consistia en anar a fer el vermut a l’aeroport i veure com s’envolaven els escassos artefactes en actiu. Cal dir que no et feien fer aquestes bestieses d’ara, treure’t cenyidors i gairebé les cotilles, i passar per un detector de nosequè que sempre xiula. Per cert, al meu marit el van palpar i tot però a mi només em van passar una mena de raspall electrònic a distància. Considerant que gairebé tots i totes eren imsersats i que suposo que ens tenen fixats per totes bandes, les mides em semblen exagerades i ingènues, perquè, al capdavall, quan han posat la bomba més grossa i destructiva del país ha estat en un tren de rodalies i no ens radiografien pas tant quan agafem els ferrocarrils de la Generalitat ni el metro, altrament cada dia col·lapsarien el servei.

Va ser aquella del seixanta-vuit una primavera mítica, freda i lluminosa. A Menorca, un company de feina de la Margarida ens va portar a visitar talaiots, navetes i indrets típics, com ara una cova arranjada de forma moderna, un d’aquells cataus que cantava en Barbat, un lloc petit, tot ple de fum, amb molta gent i poca llum. Nosaltres teníem tot just vint anys i ell vint-i-sis o vint-i-set i bigoti i jo el veia immensament gran, en aquella època en la qual els nois que havien fet la mili ja eren, deia la gent, uns homes. Ens va explicar coses molt interessants sobre la cultura talaiòtica, les investigacions que es feien, era d’allà i ho coneixia tot molt i molt bé. A l’hotel vam conèixer uns altres tres nois de la nostra edat que havien llogat un sis-cents, en el qual ens ficàvem set o vuit persones i miraculosament no ens vam clavar cap estarracada. Els pares d’aleshores, malgrat prendre tantes mides preventives per tal de controlar el nostre capteniment, sobre tot sexual, no s’assabentaven massa de les imprudències a les quals l’edat ens abocava. El fantasma de la tragèdia paternal, per a ells, era el d’una filla soltera embarassada, ja veieu com han evolucionat els costums morals. Vam acabar les vacances amb una ballada a les Coves d’en Xoroi una mica nostàlgica perquè a ningú li feia cas la persona esperada, com sol passar amb tants amors juvenils de vacances. La lluna plena de Setmana Santa es reflectia en el mar i recordo que una de les cançons que amb més insistència tocaven era aquella del Funeral del Labrador, no sé si en la seva versió original de Barbara y Dick o en la més casolana dels Tres Sudamericanos.

Vaig anar doncs a Menorca en la primavera de la meva vida i hi he tornat aquests dies, coincidint la tardor estacional amb la meva inevitable tardor vital, i en el primer viatge de pensionista que faig, estranya metàfora, en la qual hauria de meditar a bastament. Menorca al novembre, amb l’Imserso, per primera vegada, ja que tot arriba, àdhuc la jubilació. Un món de tants com hi ha en el nostre, de gent gran, de mayores, de la tercera edat, ja que està prohibit dir vella, així que manllevo uns dels eufemismes habituals per fer referència a aquesta etapa de futur limitat, que tan alegre i eufòrica ens promet la propaganda, si fas exercici, dieta i el que manin els qui manen, que cada dia decideixen més i més sobre la nostra intimitat. També hi ha lluna plena enguany, amagada rere les boires i els núvols de tardor. Com que som novells en això dels viatges econòmics i el Mundosènior (una altra bonica parida semàntica) el meu marit i jo, som dels més jovenets, cosa que sempre fa il·lusió. Imagino que el fantasma d’algun sènior megalític ens deu contemplar amb una certa enveja, des del seu talaiot incombustible. Vaig tornar a Menorca cinc anys després, al principi de casada, l’estiu del 73, i vaig fer estada a uns amenaçadors hotels immensos de Son Bou, amb el personal descontent perquè no cobrava, cosa que els empenyia a fer trapelleries com ara entrar a netejar les habitacions encara que poséssim el rètol de ‘no molestin’, cosa que en època d’aparellament juvenil, àdhuc beneït per la institucions canòniques, no fa gens de gràcia, o beure’s el vi del dinar que deixàvem d’un àpat per a l’altre. Per sort i per responsabilitat dels menorquins i menorquines, l’illa va aturar aquells intents i ha esdevingut un exemple de respecte al medi ambient i de capteniment seriós i sostenible, com diuen ara, horrible paraula per cert que em recorda el temps en els quals els sostenidors eren sostens. Menorca en novembre, boirosa i ventilada, resisteix amb coratge l’empenta destructiva del turisme caníbal que està acabant amb tants i tants indrets, cosa que mostra la gran dignitat dels seus habitants pel que fa a aquest tema. Ai, quina il·lusió m'ha fet tornar a veure la Penya de l'Indi al mateix lloc!!!! Ara bé, fa un vent de categoria, cosa que m'evoca aquell poema de la Clementina Arderiu, passa vent, cosa sinistra, qui et pogués mai deturar... Per cert, pels camins de les amistats oblidades vaig perdre el contacte amb la Margarida i les seves amigues, que han quedat per sempre al meu àlbum de records fotogràfics, immortalitzades en blanc i negre, joves i esplèndides, treient el cap per la Naveta des Tudons.

Anècdotes aragoneses

Resulta que sóc a Tarazona, a un petit hotel que és com un museu dedicat a Raquel Meller, ja que les parets son decorades amb tot de fotografies, retalls de diari, cartells de pel·lícules, postals i d’altra documentació sobre l’artista, que va néixer en aquesta ciutat. És un hotel petit, em diu l’amo que la casa és sefardita i que té sis-cents anys, que el meu llit, restaurat, en té dos-cents. Estic impressionada.

Hi ha una minúscula sala per esmorzar, auto-servei. Al meu costat, en una altra taula, dues noies guapíssimes, simpàtiques, acompanyen dues iaies, una d’elles va amb cadira de rodes. Formen part d’un grup que va a la Expo, a Saragossa, un grup de gent gran o amb deficiències i les acompanyants no sé si són voluntàries o infermeres, en tot cas tracten les senyores amb amabilitat, simpatia i un gran afecte.

Una de les noies porta un tatuatge enorme a l’esquena, que es veu sota la samarreta i a causa d’aquests pantalons tan baixos que estan de moda. Una altra noia porta un pircing al nas i explica que es farà un tatuatge, també, unes mitges llunes i no sé què més.

-Con lo guapas que sois, es que no lo entiendo, si fueráis calvas, o con una nariz enorme, todavía… que os lo arreglaráis, pero con lo guapas que sois… -diu una de les jaies, molt educada.
-Es moderno –fa la noia, rient- tu nieta también lleva, eh?
-Ya se lo digo, que no me gusta… y el pelo verde, se puso.
No fico cullerada encara que me’n moro de ganes, estic d’acord amb l’opinió de les jaies, no sé què li veuen, al tema, però no goso dir res. L'esplèndida i contundent joventut saludable de les noies encara em fa més estrany que puguin caure en el parany d'una moda tan ximple. La dona que va en cadira de rodes està trista.

-No hay que estar triste, hoy, hay que estar contenta –li diu una de les noies, mentre li posa el cafè amb llet i un bon tros de pa de pessic.
-Me acuerdo de mi hija deficiente, aunque está bien cuidada, en una residencia muy buena, pero no paro de pensar en ella… fue la quinta. Cuando le dije a mi marido que esperaba el quinto me respondió que los hijos eran un tesoro, era muy religioso, pero él se fue, murió, y yo me quedé con los hijos y sin él.
-Pero saliste adelante –li diu una de les noies joves-.
-Sí –fa la dona, orgullosa- todos tienen carrera… -remarca- pero esta, pobre, siempre les digo, que si yo falto no la abandonen, los hermanos…

Les noies pregunten a la senyora si va ser aleshores que es va posar a treballar de mestra.
-Qué va, yo ya lo era, trabajando de maestra conocí a mi marido, era labrador…
De sobte la conversa m’interessa més. D’on deuen ser? Potser de Navarra, un dels avis del seguici porta una boina negra, immensa. Imagino el que em podria explicar aquesta senyora de la seva època, de l’escola, d'on va venir -aleshores et podia tocar un remot indret, molt allunyat de casa teva i de la teva terra, ara la gent de la professió es queixa si ha de fer més de vint quilòmetres- de com compaginava escola i família, de la feina de pagès. L’altra senyora mira les fotografies de Meller. A més, també posen música amb cuplets cantants per l’artista, la Violetera, doña Mariquilla.
-Quizá vivió aquí, no sé…

Es el meu moment d’intervenir. Explico a les senyores i a les noies que va néixer a Tarazona. Sobretot a les noies, els dic que va ser molt famosa, que va viure a París, que va treballar a Amèrica. Que va viure al Poble-sec, el meu barri. Però han de marxar i s'acomiaden. Les noies repassen una petita nevereta portàtil amb medicaments, insulina, calmants… És un goig veure aquestes xicotes guapíssimes, malgrat els pírcings i els tatuatges, amb aquest ànim, aquest optimisme i aquesta disponibilitat.

Se’n van cap a la Expo, amb la mandra que em faria a mi d’anar-hi. Però ara les acompanyaria i tot, de bon grat, per tal que la mestra en cadira de rodes m’expliqués les seves experiències, la seva història. Tant de bo el destí faci que quan sigui tan gran trobi qui m’acompanyi a algun esdeveniment multitudinari amb aquesta alegria generosa de les noies que tenen cura de les iaies. Aquestes coses, ai, són les que no surten mai a la televisió, la bondat, la bona voluntat, l’amistat entre generacions, la joia resignada i nostàlgica dels vells que no estan sols…

Nord enllà, abans de la transició

Uns comentaris de Gabriel Jaraba, fent referència a una amiga comuna, m’han portat al cap unes vacances juvenils, les més aventureres de la meva vida, que vaig fer, precisament, amb aquesta amiga, companya de feina.

Anar de vacances amb amigues, en la meva època, no era fàcil, més que res per la possible oposició familiar al tema. Jo crec que m’hi van deixar anar perquè a casa meva no sabien ben bé on anàvem ni com. Vaig explicar que ens havíem fet el carnet dels albergs i això els devia sonar a cosa seriosa i controlada.

Jo ja havia fet algun francesilla, sortides excursionistes amb la parròquia i una anada a Menorca per Setmana Santa que també tinc pendent d’explicar, doncs va ser la primera vegada que vaig pujar a un avió. De fet treballava des dels quinze anys, estudiava als vespres, i jo crec que tampoc es veien amb cor de prohibir-me aquest tipus de sortides. És clar que ja tenia més de vint anys, que aleshores em semblaven una immensitat cronològica.

La nostra experiència viatgera era nul·la, la nostra informació, molt limitada. Només de pensar que una filla meva fes un viatge semblant ja m’entrarien tots els mals. Per sort, els fills i filles no ho expliquen pas tot, ni falta que ens fa.

Havíem d’anar tres amigues, una va fallar. Jo no les tenia totes, perquè aquesta amiga amb qui anava, una noia excel·lent, Rosa Maria, tenia, però, un tarannà força diferent del meu. A més, uns dies abans de marxar una tia de la mare que vivia amb nosaltres va patir una embòlia. Teníem el bitllet a Sant Sebastià, uns quants calerons i el carnet mencionat.

El tren anava molt ple, a davant nostre hi havia una senyora amb un nen que ens anava espantant amb un putxinel·li, un dimoni d’aquells típics de tota la vida. Al tren ja ens va venir un xicot en pla una mica xulo, era policia i ens va demanar els papers. Resulta que la meva amiga era una mica més gran però jo en tenia tot just vint-i-un i em va dir que per viatjar, si en tenia menys de vint-i-tres, necessitava un permís patern i no sé quines històries.

Després el vam anar a trobar, ja estava més somrient, i li vaig dir que si necessitava el paper trucaria als meus pares però aleshores em va dir que si tenia papers conforme treballava doncs que no hi hauria problema i a continuació va fer una mica de broma amb nosaltres, no devia ser gaire més gran, ell. Encara que quedi malament dir-ho, vam comentar que malgrat ser un poli, era bufonet.

A Sant Sebastià l’alberg era ple d’estrangeres, perquè aleshores de noies del país gairebé no en viatjava cap, i cal dir que nois i noies dormien ben separats, sovint fins i tot en edificis diferents. Jo ja estava desesperada. La meva amiga, molt més decidida, va agafar uns papers que donaven uns espontanis a l’estació, amb adreces de cases particulars on dormir, això era molt freqüent, recordo que també l’estació de França n’era plena, d’ofertes semblants. Vam anar a una casa particular, era d’una senyora molt amable. Ens va sobtar molt tot allò de les marees i aquell mar tan diferent de la Mediterrània, no havíem vist el món per un forat.

Vam passar-ho molt bé. Els altres albergs estaven practicament buits. Vam anar a molts llocs, va fer un temps excel·lent, i vam fer autostop, que ara no en faria ni que em donessin propina, però de jove no veus el perill enlloc. Vam conèixer d’aquesta manera uns xicots bascos molt macos i ben plantats, vam parlar de política, eren molt radicals, creien que es tolerava més el català que l’euskera, aleshores eren altres temps, suposo que pertanyien a alguna organització independentista o gairebé.

En aquella època feien un concurs per la tele, no sé si era aquell de un millón para el mejor i hi havia sortit un senyor català expert en bolets, que, en acabar el concurs i guanyar va demanar permís per dir quatre coses en català. Els nois bascos opinaven que en euskera no li haurien deixat dir res, la veritat és que no ho sé.

Després els vam escriure i els vam enviar discos d’en Raimon i algun llibre, però tan sols ens van contestar amb una postal amb unes mans encadenades, aquell any va ser el del judici de Burgos, potser no ens volien comprometre, el cas és que ens van deixar enamoradetes però que no en vam saber massa cosa més.

Als Picos d’Europa, a Potes, vam ser a casa d’una senyora velleta, que ens va tractar molt bé i que jo crec que pensava: ‘quins pares més irresponsables, deixar aquestes dues nenes anar pel món d’aquesta manera’. La veritat és que semblàvem més jovenetes i carregades amb les motxilles devíem fer una mica de pena. Vam estar molts anys que la felicitàvem per Nadal, a la senyora Juana.

Vam anar a Santillana del Mar, a Sant Vicente de la Barquera, a Santander. A Santander també vam conèixer uns xicots però pel tracte que van intentar donar-nos em sembla que interpretaven que el graó anterior al capteniment sexo-liberal de les sueques l’ocupàvem les catalanes. Coses de l’època. Els vam donar planton i es va acabar el tema. També vam trobar uns catalans que anaven encalçant unes estrangeres, per cert, en una platja de per allà, però que de tant en tant ens venien a veure per comentar-nos que allò era molt bonic però que com Catalunya i la Costa Brava, res de res. Tribalisme, vaja.

Vam arribar fins a Galícia, allà vam ser a un alberg-càmping i va ploure molt. A Galícia encara es veien moltes dones de negre, amb grans càntirs al cap, vaig trobar un gran canvi humà en deixar enrera Astúries, tot ens semblava molt més pobre i trist. Em van recordar allò del poema de Rosalia, de les vídues dels vius i de les vídues dels morts. De fet, per tot el nord vam veure molts cotxes hispanoamericans, suposo que d’immigrants que anaven a visitar la família. Vam anar a Santiago i vam agafar un tren a Corunya per tornar que recordo que anava ple de magribins, cosa que inquietava molt la gent del tren, en aquella època tot això sobtava, de fet eren treballadors que devien anar a algun lloc i viatjaven força estibats.

El tren anava cap a Madrid on feia una calor horrorosa. D’allà ja en vam agafar un cap a Barcelona. La meva tia-àvia va morir mentre jo era de vacances, per cert, era molt gran però també em va saber greu no haver-la pogut acomiadar. Pel nord vam viatjar molt amb trens de via estreta, d’aquells que ja no en queden. Tot era encara rural, salvatge. A Santillana hi havia les pageses que et donaven pa de pessic casolà, sobao, vaja, i llet de vaca autàrquica, encara.

Vaig tenir una gran sensació de llibertat, durant aquells dies esplèndids, em semblava que el món era meu. Malauradament, l’any següent vaig haver d’esmerçar les vacances fent el curset de temps lliure de la secció femenina, que calia per al magisteri, i no vaig poder anar a un viatge semblant que va fer a Itàlia la Rosa Maria, amb un amic, mecatxis. I encara perquè com un favor em van donar un mes, a la feina, que aleshores teníem unes tres setmanes i gràcies.

Després he fet molts altres viatges i he tornat al nord, i a Santillana la llet ja és de tretrabric i el pa de pessic va embolicat amb plàstic asèptic. Tampoc no crec pas que les venedores siguin pageses autèntiques. Ja no hi ha molts d’aquells trenets, ni tants hòrreos i molts dels que queden són per fer bonic. A Galícia ja no hi ha dones soles i de negre i els albergs són mixtos. El jovent viatja a llocs molt més llunyans i exòtics, ben aviat. Moltes coses han millorat i molt, d’altres s’han perdut per sempre, com ha de ser, perquè el món canvia i es transforma. Respecte al País Basc, entenia aleshores els problemes que tenien, però ara ja em costa de comprendre que el jovent nascut en d’altres temps sigui encara més bel·ligerant que el d’aleshores.

Aquesta meva amiga era molt moreneta, tenia una cosina també molt morena i a totes dues, a la feina, els deien els conguitos i tenien molt d’èxit entre el personal masculí. Va venir al meu casament, jo vaig anar al seu anys després, però la vida fa que t’allunyis de forma inevitable de moltes persones que han compartit grans moments amb tu. Grans moments com aquell viatge excitant nord enllà, que vam fer plegades. Sempre ens quedaran Sant Sebastià i Santillana del Mar. I unes quantes fotografies en blanc i negre amb un fons paisatgístic entranyable i evocador, irrecuperable.