L'altre dia, per casualitat, em vaig ensopegar per la tele amb un documental sobre la cançó Imagine. Abans de començar ja t'avisaven que hi sortia la Yoko Ono, perquè sembla que hi ha qui no la suporta, per cert. Yo crec que tant ella com el marit eren un bon parell de cuentistes, com deia vulgarment el meu iaio, d'aquells d'agafa fama i fote't a jeure.
Que la cançó sigui bona o no és opinable. Com en el cas de l'obra de Gaudí a casa nostra i d'altres formes culturals admeses de forma massiva com a inqüestionables, sobre tot perquè donen diners a raig, es fa difícil destriar el gra de la palla. Però que, de fet, s'han convertit en un mite, tant ella com el seu autor, mort de forma brutal i incomprensible a causa d'un guillat d'aquests que de tant en tant trasbalsen les nostres pacífiques vides, això és un fet. Jo sóc molt poc amant de mites de la classe que siguin, literaris, polítics, musicals... Normalment els mites no aguanten una biografia desacomplexada. La música mitificada i mitificadora em resulta inquietant perquè agermana la gent de forma irracional i exalta els ànims en el sentit que calgui. Per això servien les marxes militars, també. Veure segons quins concerts de la transició amb tanta llumeta de misto encesa i persones plorant fins i tot de forma una mica histèrica, cosa que abans m'emocionava, ara em fa una angúnia profunda i em neguiteja. Per a acabar de mitificar algú no hi ha res més adient que una mort injusta i prematura, envellir de forma normalitzada i decadent resulta absolutament vulgar, per als mitjans de comunicació.
En el documental hi sortia molta gent d'aquesta que, lluny del meu tarannà, és absolutament mitòmana, gent que va a venerar la tomba del cantant i li dona les gràcies plorant per haver viscut, gent que atribueix a la cançó un missatge d'amor universal i eteri en l'estil fem un món millor. Pel mig del documental, la veu lúcida d'un senyor assenyat, qui, com el nen del conte del vestit de l'emperador, deia que la cançó era carrinclona, plena de llocs comuns i repetitiva. I, a més, que fer un mite pacifista i d'amor universal a l'entorn d'un senyor que lligava els gossos amb llangonisses i tenia armaris a temperatura adient per desar els seus abrics de pell, era una cosa totalment... surrealista. Recordo comentaris semblants a l'entorn d'altres concerts benèfics d'estrelles del rock els quals donant un molt poc per cent del que guanyen acabarien amb la misèria, però que són lloats sense manies com a esquerrans de casta i profetes del nostre temps. En fi, món de mones.
La veritat és que hi havia coses que feien riure i molt, com per exemple que el Lennon i la senyora van fer teràpia primal, que consisteix en estirar-te per terra i cridar per reviure el moment del part i alliberar-te de les tensions que aquell moment et va produir. O com quan la Yoko Ono explicava el seu art conceptual i com havia venut, suposo que prou cares, unes ampolles que semblaven pots casolans de melmelada, on hi havia mig de tot, mitja moneda, mitja taronja, mitja baldufa, per simbolitzar que ella era també una meitat i tot això, amb el seu marit emocionat, no sé si seriosament o perquè l'estaven filmant. Encara més, com en d'altres casos, va sortir el tema de la mare que el va abandonar de petitó, que és ben trist, però que també ha patit altra gent que després no ha pogut pagar-se teràpies tan cares.
Un moment que també em va fer riure i em va provocar fins i tot vergonya professional aliena va ser quan va sortir l'escola on havia anat el senyor John, una escola a la qual han posat el nom de l'artista. La mestra, amb tota la bona fe, feia cantar als nens la cançó comentada, que s'havien après de memòria, els amollava una rastellera de bestieses sobre la pau i l'amor universals, els deia que tanquessin els ulls i imaginessin. En fi, tot tan absolutament ridícul i hilarant que vaig perdonarme a mí mateixa per les moltes bestieses que quan estava en actiu, fa quatre dies, havia perpetrat a expenses dels meus innocents alumnes. No vull ni pensar com es deuen sentir els companys de classe d'aquest senyor, en pau descansi, i que possiblement era un trapella de categoria, quan ara, potser convertits ells mateixos en mestres, professors, electricistes o bibliotecàries, i recordant que aleshores ells eren els alumnes models i treballadors, s'adonen de com n'és d'injusta, la vida. Per més inri a Barcelona li hem dedicat una plaça. I tants catalans i catalanes que dormen en l'oblit desacomplexat, ves!!! Precisament fa uns dies el senyor Cuní, parlant del tema dels paradissos fiscals, va replicar a un progre que culpava tots els empresaris capitalistes de fer aquesta mena de coses. També ho fan molts artistes, i cantants, i futbolistes, li va dir. Però sembla que en el camp de la mitologia es perdona del tot la incoherència, el capitalisme, el consumisme, l'evasió d'impostos i la picaresca diversa.
L'escola era anglesa i uniformada, del nord on la gent és culta, neta, lliure, desvetllada, feliç i treu bons resultats educatius, i això em va conformar amb el meu entorn, després de la inquietud que m'havia provocat contemplar les reaccions dels nostres parlamentaris davant les lúcides i assenyades paraules d'Inger Enkvist, de les quals em vaig assabentar per diversos canals, entre els quals una visita al senyor cafeter, lúcid i savi, també ell, en temes educatius del nostre temps. En todas partes cuecen habas o a tot arreu se'n fa, de bolets, quan plou. I encara que no plogui. Ai, que patirem!!!
Que la cançó sigui bona o no és opinable. Com en el cas de l'obra de Gaudí a casa nostra i d'altres formes culturals admeses de forma massiva com a inqüestionables, sobre tot perquè donen diners a raig, es fa difícil destriar el gra de la palla. Però que, de fet, s'han convertit en un mite, tant ella com el seu autor, mort de forma brutal i incomprensible a causa d'un guillat d'aquests que de tant en tant trasbalsen les nostres pacífiques vides, això és un fet. Jo sóc molt poc amant de mites de la classe que siguin, literaris, polítics, musicals... Normalment els mites no aguanten una biografia desacomplexada. La música mitificada i mitificadora em resulta inquietant perquè agermana la gent de forma irracional i exalta els ànims en el sentit que calgui. Per això servien les marxes militars, també. Veure segons quins concerts de la transició amb tanta llumeta de misto encesa i persones plorant fins i tot de forma una mica histèrica, cosa que abans m'emocionava, ara em fa una angúnia profunda i em neguiteja. Per a acabar de mitificar algú no hi ha res més adient que una mort injusta i prematura, envellir de forma normalitzada i decadent resulta absolutament vulgar, per als mitjans de comunicació.
En el documental hi sortia molta gent d'aquesta que, lluny del meu tarannà, és absolutament mitòmana, gent que va a venerar la tomba del cantant i li dona les gràcies plorant per haver viscut, gent que atribueix a la cançó un missatge d'amor universal i eteri en l'estil fem un món millor. Pel mig del documental, la veu lúcida d'un senyor assenyat, qui, com el nen del conte del vestit de l'emperador, deia que la cançó era carrinclona, plena de llocs comuns i repetitiva. I, a més, que fer un mite pacifista i d'amor universal a l'entorn d'un senyor que lligava els gossos amb llangonisses i tenia armaris a temperatura adient per desar els seus abrics de pell, era una cosa totalment... surrealista. Recordo comentaris semblants a l'entorn d'altres concerts benèfics d'estrelles del rock els quals donant un molt poc per cent del que guanyen acabarien amb la misèria, però que són lloats sense manies com a esquerrans de casta i profetes del nostre temps. En fi, món de mones.
La veritat és que hi havia coses que feien riure i molt, com per exemple que el Lennon i la senyora van fer teràpia primal, que consisteix en estirar-te per terra i cridar per reviure el moment del part i alliberar-te de les tensions que aquell moment et va produir. O com quan la Yoko Ono explicava el seu art conceptual i com havia venut, suposo que prou cares, unes ampolles que semblaven pots casolans de melmelada, on hi havia mig de tot, mitja moneda, mitja taronja, mitja baldufa, per simbolitzar que ella era també una meitat i tot això, amb el seu marit emocionat, no sé si seriosament o perquè l'estaven filmant. Encara més, com en d'altres casos, va sortir el tema de la mare que el va abandonar de petitó, que és ben trist, però que també ha patit altra gent que després no ha pogut pagar-se teràpies tan cares.
Un moment que també em va fer riure i em va provocar fins i tot vergonya professional aliena va ser quan va sortir l'escola on havia anat el senyor John, una escola a la qual han posat el nom de l'artista. La mestra, amb tota la bona fe, feia cantar als nens la cançó comentada, que s'havien après de memòria, els amollava una rastellera de bestieses sobre la pau i l'amor universals, els deia que tanquessin els ulls i imaginessin. En fi, tot tan absolutament ridícul i hilarant que vaig perdonarme a mí mateixa per les moltes bestieses que quan estava en actiu, fa quatre dies, havia perpetrat a expenses dels meus innocents alumnes. No vull ni pensar com es deuen sentir els companys de classe d'aquest senyor, en pau descansi, i que possiblement era un trapella de categoria, quan ara, potser convertits ells mateixos en mestres, professors, electricistes o bibliotecàries, i recordant que aleshores ells eren els alumnes models i treballadors, s'adonen de com n'és d'injusta, la vida. Per més inri a Barcelona li hem dedicat una plaça. I tants catalans i catalanes que dormen en l'oblit desacomplexat, ves!!! Precisament fa uns dies el senyor Cuní, parlant del tema dels paradissos fiscals, va replicar a un progre que culpava tots els empresaris capitalistes de fer aquesta mena de coses. També ho fan molts artistes, i cantants, i futbolistes, li va dir. Però sembla que en el camp de la mitologia es perdona del tot la incoherència, el capitalisme, el consumisme, l'evasió d'impostos i la picaresca diversa.
L'escola era anglesa i uniformada, del nord on la gent és culta, neta, lliure, desvetllada, feliç i treu bons resultats educatius, i això em va conformar amb el meu entorn, després de la inquietud que m'havia provocat contemplar les reaccions dels nostres parlamentaris davant les lúcides i assenyades paraules d'Inger Enkvist, de les quals em vaig assabentar per diversos canals, entre els quals una visita al senyor cafeter, lúcid i savi, també ell, en temes educatius del nostre temps. En todas partes cuecen habas o a tot arreu se'n fa, de bolets, quan plou. I encara que no plogui. Ai, que patirem!!!
2 comentaris:
Ai Júlia¡ que be que escrius, jo tampoc he entés mai això dels encenedors encesos en un concert i les llàgrimes. Vaig ser i soc "fan" be la paraula fan no m'agrada perqué ve de fanatisme, però és per entendre'ns. Dels Beatles, molt, m'agradaven molt, però aquesta admiració al John Lennon i la seva mitificació no l'he entesa mai. Les seves aparicions amb la Yoko em semblaven massa publicitaries i de voler aprofitar el moment. Bastantes bajanades dites per ell i la Yoko, desconeixia això que dius que feien per alliberarse del trauma del naixement, quina "burrada" tu t'enrecordes si et vas traumatitzar quan vas nèixer? Els meus records no arriben a tant.
Un petó
Bon dia, Marali! I el que els devien cobrar per fer aquesta teràpia, no ho vull ni pensar!!!
A mi aquestes mitificacions em fan molta angúnia perquè m'adono de com n'és de fàcil moure la gent per qualsevol cosa.
Publica un comentari a l'entrada